problemes

Em trobo un amic. Em diu que fa tres mesos que només que passeja el gos. Caminem plegats una estona. Les onades peten a la llera, el cel gris és un mantell sobre nostre, el sol que cau rere els turons. Totes les mans a les butxaques. Parlem, ens expliquem quatre obvietats i l'assumpte principal que ara domina les nostres vides. Quan acaba amb el seu, jo li dic el meu. Ell llença un pal al gos que surt cagant llets direcció a la platja i comença:
- Tu tens un problema, saps, i aquest és...
- Calla!, cabró!
Em mira, confós. Crec que és la primera vegada que el faig callar així.
- Cony, que vols que t'ho digui o no? No volies que jo...
- No!
- I per què no? Què et passa?
- Tu potser sí, però jo no en tinc, de problemes.
- Què merdes em dius tu, ara?
- Tu sí tens problemes. Jo no. El que t'he explicat no són problemes, sinó reptes. Els problemes deixen de ser-ho des que deixes d'anomenar-los així. Els problemes se'ls introdueix un mateix a la closca, però jo no els introdueixo en forma de problemes, sinó de repte. Així els supero. Les males èpoques o temporades, les ratxes fatals em serveixen tan bé com les bones. Puc entrar a les tenebres i tenir la oportunitat de sortir-me'n sempre. M'agrada la fosca de la nit.
No diu res. En silenci li veig els ulls verds mirant-me i el llavi inferior torçat, potser adonant-se de que estic més penjat del que ell recordava. Torna a mirar la platja, busca el gos, s'alça.
Xiula, el crida. El gos apareix i el meu amic diu que Ja ens veurem. Val: fot el camp. Ja ho sabia jo, que se n'aniria. Però ara sé també una altra cosa: que qui té el problema és ell, no jo. Jo relligo un cigarret, l'encenc i xumo, ben feliç de tots els reptes que em planteja la vida. Creuo la cama dreta sobre l'esquerra i penso en el primer: aconseguir tabac. A qui puc sablejar, avui?