Necessitat

Ho sento a dins que:
em torna a fer falta
ser un vagabund
amb res
i res més al davant que
un horitzó net
on mai pugui arribar.

Creuar viaranys
sentir-se petit
en un món tan gran;
anar camp a través
i aturar-me aquí
i plantar-me allà
tombar-me d'esquenes
a aquest racó càlid
entre les branques trobar
el sol i
núvols navegants
a un cel diferent.

Adormir-me al paradís
que és la carícia d'una brisa
somniar que sóc lluny i
que no torno mai,
mai, mai...
Sentir com
es reparen aquests
mil bocins que són
la meva ànima;
desmanegats i
destrossats
escampats que
em diuen ara
- cridant -:
“Fot el camp!
fot el puto camp!”