Or!

Escriure és aquest estar caminant sota un sol brillant i mortal, sol sota el sol enmig del desert. Fa dies que això va començar, oi? O potser setmanes? No noi, no: crec que ja fa uns quants mesos. ¿Podrien ser uns anys?
No ho saps. A saber... Parles sol. El filet de seny que tens així t'ho va aconsellar fa un temps, o és que ja no ho tens. No ho saps. Saps només que duus aquí més temps del que pots recordar, sol, completament sol. Palpes el revòlver amb una sola bala mentre que el sol assassí descarrega furiós els raigs mortals sobre teu. Vas malbaratar les altres cinc bales disparant enlaire, apuntant al sol, completament foll, dement. Volies matar-lo, apagar tota existència.
No recordes la darrera tempesta amb la que et vas assedegar. En fa molt. Segueixes buscant un oasi real. Els dies són aquest cremar-se a l'infern desert i, a les nits t'arrauleixes sota una duna, somniant que ets enmig del Klondike, totalment glaçat. Somnies que fas copets de peu al terra, per restablir la circulació. Colpeges de mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que necessita el filó de la seva vida, t'alimentes de neu, estàs quasi cec i tot i així segueixes buscant de nit, cec, a les palpentes. El fred et travessa l'abric i les mantes com ganivetes. T'aprimes, t'aprimes molt. Ja no et queden mongetes ni arròs, ni molt menys carn d'ós.
Et despertes de nou al desert. Només un somni. Vas de les al·lucinacions als somnis i d'aquests a buscar miratges. Algun serà el bo. Quan vas començar a trobar-te aquí, així? Quan et vas dedicar a vagarejar, cercant l'oasi, aquesta aigua que el teu cos necessita, a vida o mort, com l'or un buscador sense sort?
Camines en direcció a aquella palmera de l'horitzó. Esperes arribar-hi abans de caure mort. Ets un cadàver. El cadàver d'un fantasma entrebancant-te amb els grans de sorra sense vida, comptats per milions de bilions al teu voltant. Els grans de sorra es riuen de tu. Imagines milions de bilions de cares partint-se la caixa, amb el sol allà, ben alt. Una nit més els grans de sorra s'han intercanviat el lloc ajudats per fredes ràfegues de vent. Tot tu ets pell i óssos i increïblement encara pots caminar. Camines en direcció a la palmera. Et sembla veure l'aigua brillar a peus d'aquesta. T'ho repeteixes: palmera, palmera, palmera, palmera... Això et fa persistir i camines. Camines, camines i camines i t'entrebanques vorejant ja el precipici de la desesperació, boig. Cadàver en vida sota el sol assassí i criminal. Palpes el revòlver, al tambor encar i queda una bala. Sospires, t'estàs morint i, quan arribes la palmera desapareix. Palmera, palmera, palmera... et repeteixes. Una lluita mort contra la palmera. Guanyada per la palmera.
L'horitzó net, sobre les dunes, i una altra palmera. Toques el revòlver, fas girar el tambor, el toques, el mires, és bonic, brillant sota el sol que et desfà. Decideixes dar-li una altra oportunitat a aquell desert, a la nova palmera, i fas una altra passa.
A mesura que t'hi acostes li crides:
- Va, va, cabrona! Desapareix ja.
La palmera segueix impertèrrita, no es mou. Et dius: “Està esperant la seva oportunitat la molt puta, per fotre'm”.
Evidentment, al poc, desapareix.
Ets un buscador d'aigua desesperat al bell mig del desert erm. Rialles dels grans de sorra, et deixes caure a la sorra, de genolls, derrotat i plores a llàgrima seca fins que recordes que segueixes sol en la recerca i que ningú et pot sentir. Llavors treus la pistola i apuntes, tanques els ulls. “Clic”.
Falles, i obres els ulls. Recordes que abans has fet girar el tambor. Veus una altra palmera al fons. Res, poca cosa: igual que les altres. T'ho rumies. Està allà, la palmera, la puta palmera. Saps que és un miratge, ho ha de ser, no pots més. Cinc-cents metres, quatre-cents? Per què seguir?
Perquè sí, i t'alces. No pots fer-hi més. Ets un buscador, un supervivent nat. Mentre hi hagi palmeres hi ha esperança. Mentre hi hagi palmeres, imaginades o no, t'aixecaràs, i caminaràs, i l'aniràs a buscar. La palmera va fent-se més clara, més nítida. S'acosta, t'hi acostes. Torna a semblar-te que als seus peus alguna cosa brilla. Sembla aigua. Li xiscles:
- Va, va, cabrona! A què esperes?
La palmera segueix allà, impertèrrita, sense moure's. Et dius: “Aquest desert és molt puta, sap com matar-me lentament. Així et tingués a les meves mans!”.
En res, sembla ser, que pots acostar-t'hi més i més. Bon miratge. T'atures a quatres passes d'aquella aigua nítida, transparent, aparentment refrescant.
“Si només durés prou per imaginar-me que me'n bec un glop”, et dius.
Quasi la pots tocar, et queden uns pocs metres. Potser d'un salt t'hi podries tirar, no? Enganyaries la visió momentàniament. Però hi seràs a temps, de saltar-hi?
La llarga llengua d'una brisa lleugera que mou els dàtils de mentida, entre llargues fulles verdes, fimbrejant entre sí. Fulles d'arbres imaginats. Ho has vist centenars de vegades. L'aigua als seus peus també és cristal·lina, i sembla freda. T'hi acostes, i saltaràs, i quan ho fas, t'enfonses.
Surts d'allà dins, bocabadat, mullat. No t'ho pots creure. És de veritat?
- AhahahaHAHAHÀ!! Un oasi, un OASI! - Sent retronant el desert.
Alces les mans al cel, s'aixeca l'aigua. Oh, sí: ets un buscador d'or al Klondike. Has resistit la tempesta de neu. Has dat copets de peu al llarg de mesos per restablir la circulació a les cames, has colpejat les mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que ha trobat un filó amb la panxa alimentada per neu, eres cec i anaves a les palpentes i el fred. Oh, el fred! El fred et travessava l'abric i les mantes com ganivetes, però ja no el sents, al molt cabró. Sents escalfor al pit, una escalfor agradable dins el cor. L'alegria et desborda. T'hi tires de cap, beus aigua, beus molt aigua.
Treus el cap i aixeques el revòlver. Prems el gallet, prems una altra vegada i surt la bala, disparada, al cel. Crides:
- Or, OR, ORRR!! UahahahahaHÀ!
Això és escriure. Un desert, una glacera, la fam, la set, miratges, bogeria i, un dia, un oasi; l'autèntic filó d'or...