Cap dubte

1

Era a la tarda. M'hi havia quedat una estona més perquè així anaven les coses. Va arribar l'amo i es va tancar al despatx. Prop de quinze minuts s'hi va estar, i llavors em va cridar. Ja ho sabia jo, que aquell dia havíem de parlar.
Vaig entrar i tancar la porta rere meu. En Julio tenia la vista clavada a la pantalla de l'ordinador i amb un gest de la mà, sense ni mirar-me, va fer-me notar que hi havia dues cadires davant la seva taula de despatx. Com si no ho sabés ja.
- Un moment, un moment – va fer -. Seu Bernat; fes el favor i no et quedis dret.
Vaig fer el favor i seure. Sis mesos abans m'havia estat allà mateix assegut a la mateixa cadira enfront el mateix escriptori davant el mateix tio. Llavors era maig, i recordo també que al carrer ja feia calor i que l'aire condicionat del despatx aquell estava espatllat i que al paio li queien reguerols de suor d'aquí a allà abaix. Ara, com aleshores, també es mirava la pantalla, però de cop i volta:
- HAHAHAHAHAAAA!
- Què? - vaig fer.
- No parava. Li vaig haver de dar temps per recuperar-se abans no em contestés. Encara es moria de riure quan va rotar la pantalla plana en la meva direcció per poder-m'ho ensenyar.
- Mira, mira! - va fer -. Cony, però QUÈ BO!
Era un vídeo. Va prémer el play i la cosa va començar. A la pantalla apareixia un paio amb els ulls embenats. Se suposava que havia d'encertar amb una pedra immensa que tenia a les mans un cubell al seu darrere. El paio sabia que l'estaven gravant. Era un joc. El que gravava li va dir al paio embenat que esperés un moment, que estava arreglant l'enfocament. Però en realitat no arreglava res. Llavors va aparèixer un tercer individuu, silenciós com un ninja. Es va situar rere el primer paio i va retirar el cubell i al seu lloc col·locar-hi un tauló de fusta. Just per sota les cames obertes del primer i amb prou cura de no ser descobert. La fusta la va calçar pel mig amb una altra pedra gran però plana que hi havia al costat. El de la càmera va dir que ja estava, que endavant, i el primer paio dels ulls embenats va llençar la pedra rere seu i, clar, va encertar de ple. El tauló es va aixecar automàticament sota les seves cames, directe a l'entrecuix, als ous, i el paio es va doblegar i se sentiren rialles, però no tan bèsties com la d'en Julio:
- HaHAhaHAhaaaaa!!!- feia, morint-se.
- Ha....ha...ha – vaig fer jo. No em feia ni puta gràcia.
Va tornar a deixar la pantalla a la posició original, mentre s'eixugava les llàgrimes amb l'anvers dels dits, recuperant l'alè, fent “Ai...ai...aiiii... però que bo, BRUTAL!”, i va afegir:
- Ai nen... Es que m'ho ha passat un amic per correu i...
Va seguir contant-m'ho, però ja no l'escoltava. No m'importava. A l'escriptori, al costat de la pantalla, hi havia un pot metàl·lic foradat i ple de bolígrafs de l'empresa. Hi havia també el cendrer de vidre aquell tot fent un turonet de burilles de ducados a mig fumar; al costat encenedors gastats, un porta-clips magnètic, grapadora, fundes de cd, la impressora, tot això. A la safata de sortida de la impressora hi havia una pila de papers. El de sobre de tot tenia el meu nom imprès: “Bernat Loiola i Batalla”, així em deia jo, així em dic encara, vaja.
Que els havia de signar jo mateix, aquells papers, em va dir. Ja ho sabia també, això. No m'agafava pas de sorpresa.
Va passar-me els fulls, allargar-me un bolígraf, però ja havia agafat el meu de la butxaca de la camisa i, en Julio se'l va tornar a guardar. Vaig començar amb el primer. Ell es va inclinar una mica sobre la taula i mentrestant em guiava i m'assenyalava amb el dit:
- Aquí Bernat, aquí... Aquest allà.... Aquí, sí. No, aquí no, COL..lons! Aquí, aquí sí.
Vaig acabar amb tots i llavors ell em va deixar un sobre damunt l'escriptori. Era la darrera paga; el vaig agafar.
Va dir-me que ho comptés, així ho vaig fer. Faltaven exactament els calés que sabia que faltarien: entre vuitanta-sis i noranta euros, però no n'estava massa segur de la xifra exacta i tampoc m'importava ara. El primer mes de ser allà treballant ja vaig saber que tractava amb sangoneres, i el segon que poc hi podia fer per desempallegar-me'n. Vaig carregar el meu cos amb el programa: “només és una feina, Bernat: temps per calés”.
- Està bé? - va preguntar, no sé si irònicament o no.
- Sí – vaig mentir.
El primer mes també me l'havia fotut. I el quart, i el cinquè i el corrent. A molts pocs llocs d'hostaleria et pagaven les hores extres, i si ho feien era sempre irrisòriament. Ja en sabia una mica jo, d'aquell tema, del pa que s'hi dava al sector professional. Al final abandones. Passes de barallar-t'hi més. Carregues programa: “En fi, és el que hi ha”.
- Bé... - vaig fer jo, alçant-me.
I en Julio també es va alçar, i allargar-me la mà. La vaig mirar, la vaig encaixar. Per cortesia només. Era una mà tan hipòcrita com la del seu propietari, com el meu somriure clavat al seu davant. Era una mà petita, impol·luta i de més de quaranta anys; de pell blanca i fina, ungles repassades fins a l'obsessió. M'irritava la hipocresia d'aquella mà. Sempre em preguntava quants bitllets a costa meva havia malbaratat. La mà li suava, i em subjectava.
- Molta sort, noi – va dir.
A més de deixar anar aquell amena de tòpics era el típic home que t'escruta amb la mirada alhora que no et deixa anar la mà. Ja m'ho havia fet la primera vegada. Gent d'aquesta que no et deixa anar esperant la resposta que ni tan sols escoltaran. Només ho fan per posar-te nerviós, crec; per fer-te veure que ells manen, que et controlen, o alguna cosa així. Ha de ser això, perquè en Julio tenia uns quaranta anys i els ulls castanys, semblants als meus. Però els seus ulls eren d'un castany malèfic, i els meus en canvi, castany-boig.
- Gràcies, igualment – vaig contestar.
Però jo també era hipòcrita. El que de debò volia dir-li era: “Perquè no et mors i em deixes anar, tros de llimac?”.
Aleshores, d'un rampell, va deixar-me-la anar de cop. Em vaig acollonir, emparanoïant-me amb la idea de que no m'hagués llegit els pensaments. Però no era això, clar que no. Va fer “Ai!” i jo vaig dir “Què? Què passa ara?”, i ell va contestar:
- Cony, que quasi me n'oblido! Tinc una cosa... Ja ni me'n recordava!
Va ajupir-se rere l'escriptori i d'algun lloc en va treure una capsa de cartró gruixut, amb nanses i detalls nadalencs.
- Té – va fer -.
- Què és això? - vaig preguntar.
- El lot de nadal, home!
- ... Oh!
- Sí! Encara i que pleguis... bé, que se t'acabi el contracte... Un detall, home!
Vaig mirar-me-la, ja a les meves mans. Era tancada i pesava. Si no em fallava el rellotge intern encara era Novembre, i vaig començar a sentir-me malament i miserable pel que havia estat fent. Ja veus si m'hi sentia, de malament. Jo allà, criticant-lo en monòleg interior i desitjant-li el pitjor i el tio, pobre, amb aquell detall que ni m'esperava.
- Hòstia, no sé què dir...
- De res home - va fer-me, colpejant-me l'espatlla, somrient amb dents esgrogueïdes del tabac -.
- Gràcies, no sé què...
- Res res, no diguis res!
Llavors vaig agafar la meva capsa, anar a buscar la meva motxilla al magatzem i mirar-me-la. Cony, ara no sabia si estava essent un cabró de merda jo també. Tenia dubtes. Estona abans pensava que no, però ara començava a tenir-los. Encara podia arreglar-ho, estava sol.
Però merda! Per no estar-ne segur me la vaig penjar de l'esquena i sortir. Estava fet, i jo vaig creuar el restaurant i fer un cop de cap per dir adéu al nou cambrer abans de sortir, tot ben cofoi amb el meu lot de nadal.
I me'n vaig anar.

En arribar a l'apartament la vaig deixar sobre el marbre. La motxilla la vaig desar amb cura sobre el sofà-llit. Vaig obrir la caixa immediatament, encuriosit, i a dins m'hi vaig trobar dues ampolles del menú. Una ampolla de blanc i una altra de negre. Vi horrible. El preu de cost de cadascuna era de poc més de 1 amb seixanta set o seixanta-nou, no recordo. Les cobràvem però a nou i pico. Et podia agafar un mal rotllo de la hòstia si te'l bevies, aquell vi. Us ho dic jo, que l'havia tastat.
Les vaig deixar a un costat i seguir merdejant-hi a dins. Hi havia una oliosa barra de torró de Xixona embolicada amb plàstic i una altra típica d'arròs inflat amb xocolata. Els torrons esclafaven dos paquets de neules, pobretes elles, totes fetes engrunes. Les neules eren caducades, vaig observar. Les vaig deixar a un costat i descobrir que també hi havia Mantecados. Vaig mirar-me la capseta amb atenció. Al llom d'aquesta la casa hi posava:
“Mantecados XXXXX li desitja un feliç any 2009”.
Crec haver dit ja que era novembre, però no que en poc més d'un mes seriem dos-mil-onze. Els Mantecados feien una mica tard per felicitar-me el dos-mil-nou. Una mica molt tard. Això em va dar què pensar. Ja no tenia cap dubte d'haver obrat amb justícia.
Ho vaig deixar estar tot per allà mateix amb la idea de desfer-me'n més tard. Vaig obrir la cremallera de la motxilla sobre el llit. Vaig treure el llibre i les llibretes protegint l'ampolla del rioja 92 que m'havia reservat jo mateix com a comiat de l'empresa. Aquell vi el veníem a quasi tres-cents euros. El cap només me'n devia vuitanta o noranta a mi, d'aquell mes, però per les molèsties jo mateix havia decidit de cobrar-me aquells i els dels altres mesos amb interessos inclosos. Vista la darrera poca-soltada del lot de nadal, fins i tot em va saber greu de no endur-me'n una altra.
Vaig treure'm el tirabuixó que duia a la butxaca dels pantalons i obrir-la. Vaig perforar el tap amb la cura d'un cirurgià en plena operació. Eren ampolles delicades aquelles, i tot i anar amb compte encara va quedar-ne algun trosset de suro flotant sobre el líquid negre. Vaig olorar-ne el tap, i aquest no feia ferum de ranci. Vaig fer-ne un glopet de no res i escopir-lo de seguida a la pica, junt amb el suro. El vi no era picat, sinó perfecte.
Llavors vaig començar a cantar i a xiular mentre que treia un got de la pica i em servia amb generositat, tot oblidant-me que dies després tornava a casa. Vaig dir-me a mi mateix “Bon nadal, Bernat, col·lega”. I ja que hi era vaig desitjar-li també en la distància al bo d'en Julio, al desgraciat del nou cambrer i fins a l'apartament aquell caient-se a trossos que estava a punt d'abandonar. Vaig beure sense pressa del got i fer espetegar la llengua hermètica. Em va venir al cap la pregunta aquella, ja sabeu: “I ara què, o sigui, què ve ara?”. Feia sis mesos que me n'havia oblidat ja de fer el que m'esperava. Vull dir de tornar a casa, d'apuntar-se a l'atur, de reescriure el currículum, d'imprimir-ne un plec, de col·locar-los a la motxilla, d'agafar el tren i patejar, patejar i patejar...
Buf!,vaig fer, estirant-me al llit. Llavors em vaig contestar jo mateix. Vaig dir-me:Oh, senyor, si precisament el que no vull jo ara és pensar. I doncs perquè estàs començant a pensar ja, Bernat, fill meu, refotut sonat? No pensis més, carai!
És veritat, és veritat, és veritat.... Millor no fer-ho. Ara el que et cal a tu són unes vacances. Només uns dies. Te les has guanyat o no?
Clar que sí!
I vaig deixar el got buit a la cadira que feia servir de tauleta de nit. L'ampolla la vaig agafar pel coll, directament, i el vi aquell de la collita de l'altra crisi va baixar per la gola encenent-me-la i omplint-me de seguida l'estómac calent, gens preparat ni entrenat per sofrir allò.
Llavors vaig trobar a faltar alguna cosa en tot allò, i sabia què era. Vaig estirar el comandament a distància de la tele, endegar-la i deixar que els vídeos musicals anessin fent la seva. Vaig apujar el volum i de seguida amorrar-m'hi altra vegada i trobar-me amb el sostre, que era blanc i tenia el guix esquerdat i gris al voltant d'un forat del que hi penjava un ull de bou fos. Vaig mirar-lo amb atenció, l'ull de bou. Una aranyeta hi feia puènting per mitjà d'un filet invisible.
- Oh, bonica!, vaig dir-li. Què fas aquí tu, penjada?
Era la meva amiga. Almenys de moment, fins que me'n cansés d'ella o bé baixés massa i decidís sorprendre-la amb un sentit aplaudiment. Vaig desitjar-li bon any també, a l'aranyeta. Sí: a pesar de tot. No sé perquè començava a sentir-me com el paio aquell dels ulls embenats que havia vist a l'ordinador d'en Julio. Feia temps que el món em feia sentir així.
Escoltava la música, bevia, i sense voler hi vaig tornar a pensar: què havia de fer ara? No ho sé, ja hi pensaria. I pensant-hi pensant-hi, em deuria adormir. O això crec.