La bona vida

"Desitjava de posar la paraula a la pàgina com jo volia, res més. I em calia posar les paraules a la pàgina o em sentia superat per quelcom pitjor que la mort. Les paraules no com a res preciós, sinó com una cosa necessària" Buk


- A Fante -

"(...) Duia unes quantes setmanes així ja: tarat total i aixecant-me aterrit a plena matinada. Era primavera i les mantes m'acaloraven i em pesaven i jo m'alçava suat i rebentat. Tenia uns malsons espantosos de criatures devorant-me sencer que jo intuïa com un avís del meu seny sota mínims. De cop i volta, m'adonava, estava despert i mirava el despertador i eren les tres, les quatre, les cinc i jo ja estava allà amb els ulls com plats entre la fosca, escoltant ben quiet i atent com des del carrer passaven els autos per la nacional. No podia tornar a adormir-me i sentia clarament els pneumàtics esgarrinxar la meva ànima a plena matinada. Em feien desitjar de ser-hi també allà, dins d'aquells cotxes. Volia ser una persona normal, un conductor amb coses a fer, una feina normal a la que anar cada dia, tenir prou diners a la butxaca i tot i així saltar-me els peatges, queixar-me amb raó de la crisi, tenir un lloc on poder tornar després de treballar i un cul al que enganxar-me de nit i que poder abraçar. Un cul que em reconegués la meva patètica lluita diària contra els plats bruts. Volia consumir-me en el temps i l'espai i diluir-m'hi com un sobre de sucre. Volia sentir-me també jo part d'aquell tot, tenir el dret a descansar de debò. No volia estar eternament sol davant la pantalla o la llibreta i estar perdut i pensant i barallant-me a totes hores amb les quimeres que havia creat. Les quimeres que ara, traïdores, em devoraven a mi. Putes!
Al final però, em deixava vèncer. Esgotat m'alçava del llit, anava al bany i estirava la cadena. Llavors tornava a l'habitació, m'asseia a l'escriptori i endegava l'ordinador. La pantalla era una maledicció, i allà estava altra vegada: encesa. Començava. Abans i tot no s'aixequés el sol jo ja feia estona que treballava. Inútilment, però almenys treballava.
Duia barba perquè mai trobava cinc minuts per afaitar-me. El temps és vital!, em deia. I llavors em passava hores i hores bocabadat davant Internet. La barba creixia com una prolongació del temps que perdia. També feia ulleres, lletges i porpres ulleres que se'm marcaven sota les conques dels ulls. M'imaginava amb aquell aspecte cadavèric quan els cucs comencessin a devorar-me. Les seves cagades es convertirien en pols al meu costat dins la caixa i jo pensava en això i en allò davant la pantalla. De tan cafè que prenia per invocar les idees que mai arribaven les mans començaven a tremolar-me sempre abans de dinar - just a dos quarts de dues del migdia -. Hagués begut més de dues cerveses diàries si l'atur m'ho hagués permès. Vaig passar-me al tabac de relligar, més barat que els normals. Premia tan el tabac sobre el paper que els cigarrets amb prou feines tiraven. M'arruïnava. Tenia els nervis tan destrossats que els sentits se'm disparaven sense permís i sense saber on collons se n'anaven a voltar-la. Quan a la fi tornaven l'ansietat em feia devorar bosses de patates fregides i donuts envasats i més que sovint, caducats. Robava macarrons i llaunes de la cuina de ma mare a la matinada, puré de patata, enciams que queixalava amb el plàstic i tot. M'ho menjava tot divagant per Internet, fent-me l'entès en temes sobre els que no en tenia ni idea, només per provar-me, per oblidar-me del món real al que jo m'estava, aquella “bona vida” a la que deien m'havia instal.lat. El maleït llibre em mirava des d'un racó de l'escriptori de la pantalla, rient-se de mi. Ni tan sols l'obria ja. Devorava xocolatines, gominoles, pastes de crema i de cabell d'àngel... I tot i així perdia un quilo i mig per setmana. M'arrencava els cabells blancs davant del mirall del lavabo. Temia també pel meu cor. El sentia bategar molt fort i desbocat cada nit en estirar-me al llit. Arribava a pensar que no m'aixecaria una altra vegada a plena matinada, que no em despertaria ni sentiria els cotxes anant-se'n a treballar. No em preocupava la salut. De salut estava fatal. El que em preocupava és que em rebentés el cor, aquest meu cor carregat de tanta pressió que a dins hi havia acumulada. Que el meu darrer record d'aquell món fos un malson era el propi malson. Temia l'hora d'anar a dormir (...)"