Fa unes setmanes vaig fer endreç a la prestatgeria de la meva habitació. Era necessari, doncs el batibull - tot i ser un fidel reflex del merder que habita darrerament el meu cap - feia impossible trobar res de forma eficient. Em trobava que si mai volia recuperar una frase, una discussió imaginada, un monòleg, un ambient, un home o dona les frases del qual m'animessin o m'inspiressin, no hi havia manera de trobar-lo enlloc.
Trobava el llibre, però a vegades passaven hores. A vegades havia de buscar en la fosca habitant sota el llit, a vegades era al fons d'un calaix o a la motxilla. Alguna vegada me l'havia deixat al lavabo o de sobte recordava que li havia deixat a algú; moltes vegades era al cotxe o, fins i tot acabava descobrint que el llibre buscava ni tan sols era meu, que l'havia tret de la biblioteca. Llavors em mirava el rellotge per comprovar si podia anar-lo a buscar o bé si m'havia d'esperar.
Dit i fet: vaig apartar els mobles i el llit cap al racó i deixar uns metres quadrats de sòl lliure. Sobre les rajoles vaig començar a fer-ne columnes, a endreçar-los tots en estricte odre alfabètic. Llavors van tornar tos als prestatges. En total m'hi vaig tirar tres hores, i en acabar vaig recordar un fragment de Fante.
Em semblava que el fragment era de Pregunta-ho a la pols. Vaig mirar al nou ordre i fàcilment vaig trobar-lo: llibres grocs i blancs, tots seguits. Vaig estirar el braç fins a la F i obrir-lo. El llibre estava desgastat de tant d'ús que li havia donat anys enrere. L'havia llegit moltes vegades i em semblava recordar que el fragment que buscava era just al començament, entre el món ordinari aquest que a tot autor li cal per situar la història, en el plantejament que caldrà nusar abans no cridi l'aventura, abans no arrenqui tota la història.
Vaig passar-ne unes quantes pàgines i trobar el que buscava:
“Un dia i el dia anterior i l'endemà vaig anar a la biblioteca, plena de llibres de grans escriptors, llibres del vell Dreiser, del vell Mencken, vaig anar a saludar tots els escriptors, hola Dreiser, hola Mencken, hola, hola: també hi ha un lloc per a mi, un lloc que comença per B, al prestatge B, Arturo Bandini, deixeu un espai lliure per Arturo Bandini, per al seu llibre. I vaig asseure'm vora la taula i vaig mirar cap al lloc on havia d'estar el meu llibre (...)”
Aquesta tarda, o demà, o demà passat – no ho sé -,caldrà buscar-te lloc a la lletra “D”. Un cop que els teus versos, les teves frases, mots i essència saltin del paper i em travessin les ninetes i corrin i corrin dins meu com un torrent fent aparèixer nous nervis, noves defenses que em faran bategar a diferents ritmes i freqüència. Em catapultaràs a una altra banda, em tornaré en un altre estat i les bombetes s'encendran i s'apagaran al meu cap com focs d'artifici.
I en tancar-lo sospiraré satisfet - com qui ha dinat bé - , i llavors aniràs, irremeiablement, al prestatge, en ordre, a la lletra D. Buscaré quelcom més teu, i no hi haurà, per ara, res més. Esperaré. Sé que tard o d'hora em faltarà espai a la lletra D, sé que irremeiablement te m'aniràs enfilant al prestatge i que aniràs arribant. Tindràs un lloc, de fet ja el tens ara - ja ho saps -, i el teu llibre el tindrà al prestatge.
- Felicitats!! -.
papallonesenlallum
dimarts, 22 de maig del 2012
dimecres, 16 de maig del 2012
Or!
Escriure és aquest estar caminant sota un sol brillant i mortal, sol sota el sol enmig del desert. Fa dies que això va començar, oi? O potser setmanes? No noi, no: crec que ja fa uns quants mesos. ¿Podrien ser uns anys?
No ho saps. A saber... Parles sol. El filet de seny que tens així t'ho va aconsellar fa un temps, o és que ja no ho tens. No ho saps. Saps només que duus aquí més temps del que pots recordar, sol, completament sol. Palpes el revòlver amb una sola bala mentre que el sol assassí descarrega furiós els raigs mortals sobre teu. Vas malbaratar les altres cinc bales disparant enlaire, apuntant al sol, completament foll, dement. Volies matar-lo, apagar tota existència.
No recordes la darrera tempesta amb la que et vas assedegar. En fa molt. Segueixes buscant un oasi real. Els dies són aquest cremar-se a l'infern desert i, a les nits t'arrauleixes sota una duna, somniant que ets enmig del Klondike, totalment glaçat. Somnies que fas copets de peu al terra, per restablir la circulació. Colpeges de mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que necessita el filó de la seva vida, t'alimentes de neu, estàs quasi cec i tot i així segueixes buscant de nit, cec, a les palpentes. El fred et travessa l'abric i les mantes com ganivetes. T'aprimes, t'aprimes molt. Ja no et queden mongetes ni arròs, ni molt menys carn d'ós.
Et despertes de nou al desert. Només un somni. Vas de les al·lucinacions als somnis i d'aquests a buscar miratges. Algun serà el bo. Quan vas començar a trobar-te aquí, així? Quan et vas dedicar a vagarejar, cercant l'oasi, aquesta aigua que el teu cos necessita, a vida o mort, com l'or un buscador sense sort?
Camines en direcció a aquella palmera de l'horitzó. Esperes arribar-hi abans de caure mort. Ets un cadàver. El cadàver d'un fantasma entrebancant-te amb els grans de sorra sense vida, comptats per milions de bilions al teu voltant. Els grans de sorra es riuen de tu. Imagines milions de bilions de cares partint-se la caixa, amb el sol allà, ben alt. Una nit més els grans de sorra s'han intercanviat el lloc ajudats per fredes ràfegues de vent. Tot tu ets pell i óssos i increïblement encara pots caminar. Camines en direcció a la palmera. Et sembla veure l'aigua brillar a peus d'aquesta. T'ho repeteixes: palmera, palmera, palmera, palmera... Això et fa persistir i camines. Camines, camines i camines i t'entrebanques vorejant ja el precipici de la desesperació, boig. Cadàver en vida sota el sol assassí i criminal. Palpes el revòlver, al tambor encar i queda una bala. Sospires, t'estàs morint i, quan arribes la palmera desapareix. Palmera, palmera, palmera... et repeteixes. Una lluita mort contra la palmera. Guanyada per la palmera.
L'horitzó net, sobre les dunes, i una altra palmera. Toques el revòlver, fas girar el tambor, el toques, el mires, és bonic, brillant sota el sol que et desfà. Decideixes dar-li una altra oportunitat a aquell desert, a la nova palmera, i fas una altra passa.
A mesura que t'hi acostes li crides:
- Va, va, cabrona! Desapareix ja.
La palmera segueix impertèrrita, no es mou. Et dius: “Està esperant la seva oportunitat la molt puta, per fotre'm”.
Evidentment, al poc, desapareix.
Ets un buscador d'aigua desesperat al bell mig del desert erm. Rialles dels grans de sorra, et deixes caure a la sorra, de genolls, derrotat i plores a llàgrima seca fins que recordes que segueixes sol en la recerca i que ningú et pot sentir. Llavors treus la pistola i apuntes, tanques els ulls. “Clic”.
Falles, i obres els ulls. Recordes que abans has fet girar el tambor. Veus una altra palmera al fons. Res, poca cosa: igual que les altres. T'ho rumies. Està allà, la palmera, la puta palmera. Saps que és un miratge, ho ha de ser, no pots més. Cinc-cents metres, quatre-cents? Per què seguir?
Perquè sí, i t'alces. No pots fer-hi més. Ets un buscador, un supervivent nat. Mentre hi hagi palmeres hi ha esperança. Mentre hi hagi palmeres, imaginades o no, t'aixecaràs, i caminaràs, i l'aniràs a buscar. La palmera va fent-se més clara, més nítida. S'acosta, t'hi acostes. Torna a semblar-te que als seus peus alguna cosa brilla. Sembla aigua. Li xiscles:
- Va, va, cabrona! A què esperes?
La palmera segueix allà, impertèrrita, sense moure's. Et dius: “Aquest desert és molt puta, sap com matar-me lentament. Així et tingués a les meves mans!”.
En res, sembla ser, que pots acostar-t'hi més i més. Bon miratge. T'atures a quatres passes d'aquella aigua nítida, transparent, aparentment refrescant.
“Si només durés prou per imaginar-me que me'n bec un glop”, et dius.
Quasi la pots tocar, et queden uns pocs metres. Potser d'un salt t'hi podries tirar, no? Enganyaries la visió momentàniament. Però hi seràs a temps, de saltar-hi?
La llarga llengua d'una brisa lleugera que mou els dàtils de mentida, entre llargues fulles verdes, fimbrejant entre sí. Fulles d'arbres imaginats. Ho has vist centenars de vegades. L'aigua als seus peus també és cristal·lina, i sembla freda. T'hi acostes, i saltaràs, i quan ho fas, t'enfonses.
Surts d'allà dins, bocabadat, mullat. No t'ho pots creure. És de veritat?
- AhahahaHAHAHÀ!! Un oasi, un OASI! - Sent retronant el desert.
Alces les mans al cel, s'aixeca l'aigua. Oh, sí: ets un buscador d'or al Klondike. Has resistit la tempesta de neu. Has dat copets de peu al llarg de mesos per restablir la circulació a les cames, has colpejat les mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que ha trobat un filó amb la panxa alimentada per neu, eres cec i anaves a les palpentes i el fred. Oh, el fred! El fred et travessava l'abric i les mantes com ganivetes, però ja no el sents, al molt cabró. Sents escalfor al pit, una escalfor agradable dins el cor. L'alegria et desborda. T'hi tires de cap, beus aigua, beus molt aigua.
Treus el cap i aixeques el revòlver. Prems el gallet, prems una altra vegada i surt la bala, disparada, al cel. Crides:
- Or, OR, ORRR!! UahahahahaHÀ!
Això és escriure. Un desert, una glacera, la fam, la set, miratges, bogeria i, un dia, un oasi; l'autèntic filó d'or...
No ho saps. A saber... Parles sol. El filet de seny que tens així t'ho va aconsellar fa un temps, o és que ja no ho tens. No ho saps. Saps només que duus aquí més temps del que pots recordar, sol, completament sol. Palpes el revòlver amb una sola bala mentre que el sol assassí descarrega furiós els raigs mortals sobre teu. Vas malbaratar les altres cinc bales disparant enlaire, apuntant al sol, completament foll, dement. Volies matar-lo, apagar tota existència.
No recordes la darrera tempesta amb la que et vas assedegar. En fa molt. Segueixes buscant un oasi real. Els dies són aquest cremar-se a l'infern desert i, a les nits t'arrauleixes sota una duna, somniant que ets enmig del Klondike, totalment glaçat. Somnies que fas copets de peu al terra, per restablir la circulació. Colpeges de mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que necessita el filó de la seva vida, t'alimentes de neu, estàs quasi cec i tot i així segueixes buscant de nit, cec, a les palpentes. El fred et travessa l'abric i les mantes com ganivetes. T'aprimes, t'aprimes molt. Ja no et queden mongetes ni arròs, ni molt menys carn d'ós.
Et despertes de nou al desert. Només un somni. Vas de les al·lucinacions als somnis i d'aquests a buscar miratges. Algun serà el bo. Quan vas començar a trobar-te aquí, així? Quan et vas dedicar a vagarejar, cercant l'oasi, aquesta aigua que el teu cos necessita, a vida o mort, com l'or un buscador sense sort?
Camines en direcció a aquella palmera de l'horitzó. Esperes arribar-hi abans de caure mort. Ets un cadàver. El cadàver d'un fantasma entrebancant-te amb els grans de sorra sense vida, comptats per milions de bilions al teu voltant. Els grans de sorra es riuen de tu. Imagines milions de bilions de cares partint-se la caixa, amb el sol allà, ben alt. Una nit més els grans de sorra s'han intercanviat el lloc ajudats per fredes ràfegues de vent. Tot tu ets pell i óssos i increïblement encara pots caminar. Camines en direcció a la palmera. Et sembla veure l'aigua brillar a peus d'aquesta. T'ho repeteixes: palmera, palmera, palmera, palmera... Això et fa persistir i camines. Camines, camines i camines i t'entrebanques vorejant ja el precipici de la desesperació, boig. Cadàver en vida sota el sol assassí i criminal. Palpes el revòlver, al tambor encar i queda una bala. Sospires, t'estàs morint i, quan arribes la palmera desapareix. Palmera, palmera, palmera... et repeteixes. Una lluita mort contra la palmera. Guanyada per la palmera.
L'horitzó net, sobre les dunes, i una altra palmera. Toques el revòlver, fas girar el tambor, el toques, el mires, és bonic, brillant sota el sol que et desfà. Decideixes dar-li una altra oportunitat a aquell desert, a la nova palmera, i fas una altra passa.
A mesura que t'hi acostes li crides:
- Va, va, cabrona! Desapareix ja.
La palmera segueix impertèrrita, no es mou. Et dius: “Està esperant la seva oportunitat la molt puta, per fotre'm”.
Evidentment, al poc, desapareix.
Ets un buscador d'aigua desesperat al bell mig del desert erm. Rialles dels grans de sorra, et deixes caure a la sorra, de genolls, derrotat i plores a llàgrima seca fins que recordes que segueixes sol en la recerca i que ningú et pot sentir. Llavors treus la pistola i apuntes, tanques els ulls. “Clic”.
Falles, i obres els ulls. Recordes que abans has fet girar el tambor. Veus una altra palmera al fons. Res, poca cosa: igual que les altres. T'ho rumies. Està allà, la palmera, la puta palmera. Saps que és un miratge, ho ha de ser, no pots més. Cinc-cents metres, quatre-cents? Per què seguir?
Perquè sí, i t'alces. No pots fer-hi més. Ets un buscador, un supervivent nat. Mentre hi hagi palmeres hi ha esperança. Mentre hi hagi palmeres, imaginades o no, t'aixecaràs, i caminaràs, i l'aniràs a buscar. La palmera va fent-se més clara, més nítida. S'acosta, t'hi acostes. Torna a semblar-te que als seus peus alguna cosa brilla. Sembla aigua. Li xiscles:
- Va, va, cabrona! A què esperes?
La palmera segueix allà, impertèrrita, sense moure's. Et dius: “Aquest desert és molt puta, sap com matar-me lentament. Així et tingués a les meves mans!”.
En res, sembla ser, que pots acostar-t'hi més i més. Bon miratge. T'atures a quatres passes d'aquella aigua nítida, transparent, aparentment refrescant.
“Si només durés prou per imaginar-me que me'n bec un glop”, et dius.
Quasi la pots tocar, et queden uns pocs metres. Potser d'un salt t'hi podries tirar, no? Enganyaries la visió momentàniament. Però hi seràs a temps, de saltar-hi?
La llarga llengua d'una brisa lleugera que mou els dàtils de mentida, entre llargues fulles verdes, fimbrejant entre sí. Fulles d'arbres imaginats. Ho has vist centenars de vegades. L'aigua als seus peus també és cristal·lina, i sembla freda. T'hi acostes, i saltaràs, i quan ho fas, t'enfonses.
Surts d'allà dins, bocabadat, mullat. No t'ho pots creure. És de veritat?
- AhahahaHAHAHÀ!! Un oasi, un OASI! - Sent retronant el desert.
Alces les mans al cel, s'aixeca l'aigua. Oh, sí: ets un buscador d'or al Klondike. Has resistit la tempesta de neu. Has dat copets de peu al llarg de mesos per restablir la circulació a les cames, has colpejat les mans abans d'excavar. Ets un buscador d'or que ha trobat un filó amb la panxa alimentada per neu, eres cec i anaves a les palpentes i el fred. Oh, el fred! El fred et travessava l'abric i les mantes com ganivetes, però ja no el sents, al molt cabró. Sents escalfor al pit, una escalfor agradable dins el cor. L'alegria et desborda. T'hi tires de cap, beus aigua, beus molt aigua.
Treus el cap i aixeques el revòlver. Prems el gallet, prems una altra vegada i surt la bala, disparada, al cel. Crides:
- Or, OR, ORRR!! UahahahahaHÀ!
Això és escriure. Un desert, una glacera, la fam, la set, miratges, bogeria i, un dia, un oasi; l'autèntic filó d'or...
dilluns, 14 de maig del 2012
problemes
Em trobo un amic. Em diu que fa tres mesos que només que passeja el gos. Caminem plegats una estona. Les onades peten a la llera, el cel gris és un mantell sobre nostre, el sol que cau rere els turons. Totes les mans a les butxaques. Parlem, ens expliquem quatre obvietats i l'assumpte principal que ara domina les nostres vides. Quan acaba amb el seu, jo li dic el meu. Ell llença un pal al gos que surt cagant llets direcció a la platja i comença:
- Tu tens un problema, saps, i aquest és...
- Calla!, cabró!
Em mira, confós. Crec que és la primera vegada que el faig callar així.
- Cony, que vols que t'ho digui o no? No volies que jo...
- No!
- I per què no? Què et passa?
- Tu potser sí, però jo no en tinc, de problemes.
- Què merdes em dius tu, ara?
- Tu sí tens problemes. Jo no. El que t'he explicat no són problemes, sinó reptes. Els problemes deixen de ser-ho des que deixes d'anomenar-los així. Els problemes se'ls introdueix un mateix a la closca, però jo no els introdueixo en forma de problemes, sinó de repte. Així els supero. Les males èpoques o temporades, les ratxes fatals em serveixen tan bé com les bones. Puc entrar a les tenebres i tenir la oportunitat de sortir-me'n sempre. M'agrada la fosca de la nit.
No diu res. En silenci li veig els ulls verds mirant-me i el llavi inferior torçat, potser adonant-se de que estic més penjat del que ell recordava. Torna a mirar la platja, busca el gos, s'alça.
Xiula, el crida. El gos apareix i el meu amic diu que Ja ens veurem. Val: fot el camp. Ja ho sabia jo, que se n'aniria. Però ara sé també una altra cosa: que qui té el problema és ell, no jo. Jo relligo un cigarret, l'encenc i xumo, ben feliç de tots els reptes que em planteja la vida. Creuo la cama dreta sobre l'esquerra i penso en el primer: aconseguir tabac. A qui puc sablejar, avui?
- Tu tens un problema, saps, i aquest és...
- Calla!, cabró!
Em mira, confós. Crec que és la primera vegada que el faig callar així.
- Cony, que vols que t'ho digui o no? No volies que jo...
- No!
- I per què no? Què et passa?
- Tu potser sí, però jo no en tinc, de problemes.
- Què merdes em dius tu, ara?
- Tu sí tens problemes. Jo no. El que t'he explicat no són problemes, sinó reptes. Els problemes deixen de ser-ho des que deixes d'anomenar-los així. Els problemes se'ls introdueix un mateix a la closca, però jo no els introdueixo en forma de problemes, sinó de repte. Així els supero. Les males èpoques o temporades, les ratxes fatals em serveixen tan bé com les bones. Puc entrar a les tenebres i tenir la oportunitat de sortir-me'n sempre. M'agrada la fosca de la nit.
No diu res. En silenci li veig els ulls verds mirant-me i el llavi inferior torçat, potser adonant-se de que estic més penjat del que ell recordava. Torna a mirar la platja, busca el gos, s'alça.
Xiula, el crida. El gos apareix i el meu amic diu que Ja ens veurem. Val: fot el camp. Ja ho sabia jo, que se n'aniria. Però ara sé també una altra cosa: que qui té el problema és ell, no jo. Jo relligo un cigarret, l'encenc i xumo, ben feliç de tots els reptes que em planteja la vida. Creuo la cama dreta sobre l'esquerra i penso en el primer: aconseguir tabac. A qui puc sablejar, avui?
dissabte, 12 de maig del 2012
La bona vida
"Desitjava de posar la paraula a la pàgina com jo volia, res més. I em calia posar les paraules a la pàgina o em sentia superat per quelcom pitjor que la mort. Les paraules no com a res preciós, sinó com una cosa necessària" Buk
- A Fante -
"(...) Duia unes quantes setmanes així ja: tarat total i aixecant-me aterrit a plena matinada. Era primavera i les mantes m'acaloraven i em pesaven i jo m'alçava suat i rebentat. Tenia uns malsons espantosos de criatures devorant-me sencer que jo intuïa com un avís del meu seny sota mínims. De cop i volta, m'adonava, estava despert i mirava el despertador i eren les tres, les quatre, les cinc i jo ja estava allà amb els ulls com plats entre la fosca, escoltant ben quiet i atent com des del carrer passaven els autos per la nacional. No podia tornar a adormir-me i sentia clarament els pneumàtics esgarrinxar la meva ànima a plena matinada. Em feien desitjar de ser-hi també allà, dins d'aquells cotxes. Volia ser una persona normal, un conductor amb coses a fer, una feina normal a la que anar cada dia, tenir prou diners a la butxaca i tot i així saltar-me els peatges, queixar-me amb raó de la crisi, tenir un lloc on poder tornar després de treballar i un cul al que enganxar-me de nit i que poder abraçar. Un cul que em reconegués la meva patètica lluita diària contra els plats bruts. Volia consumir-me en el temps i l'espai i diluir-m'hi com un sobre de sucre. Volia sentir-me també jo part d'aquell tot, tenir el dret a descansar de debò. No volia estar eternament sol davant la pantalla o la llibreta i estar perdut i pensant i barallant-me a totes hores amb les quimeres que havia creat. Les quimeres que ara, traïdores, em devoraven a mi. Putes!
Al final però, em deixava vèncer. Esgotat m'alçava del llit, anava al bany i estirava la cadena. Llavors tornava a l'habitació, m'asseia a l'escriptori i endegava l'ordinador. La pantalla era una maledicció, i allà estava altra vegada: encesa. Començava. Abans i tot no s'aixequés el sol jo ja feia estona que treballava. Inútilment, però almenys treballava.
Duia barba perquè mai trobava cinc minuts per afaitar-me. El temps és vital!, em deia. I llavors em passava hores i hores bocabadat davant Internet. La barba creixia com una prolongació del temps que perdia. També feia ulleres, lletges i porpres ulleres que se'm marcaven sota les conques dels ulls. M'imaginava amb aquell aspecte cadavèric quan els cucs comencessin a devorar-me. Les seves cagades es convertirien en pols al meu costat dins la caixa i jo pensava en això i en allò davant la pantalla. De tan cafè que prenia per invocar les idees que mai arribaven les mans començaven a tremolar-me sempre abans de dinar - just a dos quarts de dues del migdia -. Hagués begut més de dues cerveses diàries si l'atur m'ho hagués permès. Vaig passar-me al tabac de relligar, més barat que els normals. Premia tan el tabac sobre el paper que els cigarrets amb prou feines tiraven. M'arruïnava. Tenia els nervis tan destrossats que els sentits se'm disparaven sense permís i sense saber on collons se n'anaven a voltar-la. Quan a la fi tornaven l'ansietat em feia devorar bosses de patates fregides i donuts envasats i més que sovint, caducats. Robava macarrons i llaunes de la cuina de ma mare a la matinada, puré de patata, enciams que queixalava amb el plàstic i tot. M'ho menjava tot divagant per Internet, fent-me l'entès en temes sobre els que no en tenia ni idea, només per provar-me, per oblidar-me del món real al que jo m'estava, aquella “bona vida” a la que deien m'havia instal.lat. El maleït llibre em mirava des d'un racó de l'escriptori de la pantalla, rient-se de mi. Ni tan sols l'obria ja. Devorava xocolatines, gominoles, pastes de crema i de cabell d'àngel... I tot i així perdia un quilo i mig per setmana. M'arrencava els cabells blancs davant del mirall del lavabo. Temia també pel meu cor. El sentia bategar molt fort i desbocat cada nit en estirar-me al llit. Arribava a pensar que no m'aixecaria una altra vegada a plena matinada, que no em despertaria ni sentiria els cotxes anant-se'n a treballar. No em preocupava la salut. De salut estava fatal. El que em preocupava és que em rebentés el cor, aquest meu cor carregat de tanta pressió que a dins hi havia acumulada. Que el meu darrer record d'aquell món fos un malson era el propi malson. Temia l'hora d'anar a dormir (...)"
- A Fante -
"(...) Duia unes quantes setmanes així ja: tarat total i aixecant-me aterrit a plena matinada. Era primavera i les mantes m'acaloraven i em pesaven i jo m'alçava suat i rebentat. Tenia uns malsons espantosos de criatures devorant-me sencer que jo intuïa com un avís del meu seny sota mínims. De cop i volta, m'adonava, estava despert i mirava el despertador i eren les tres, les quatre, les cinc i jo ja estava allà amb els ulls com plats entre la fosca, escoltant ben quiet i atent com des del carrer passaven els autos per la nacional. No podia tornar a adormir-me i sentia clarament els pneumàtics esgarrinxar la meva ànima a plena matinada. Em feien desitjar de ser-hi també allà, dins d'aquells cotxes. Volia ser una persona normal, un conductor amb coses a fer, una feina normal a la que anar cada dia, tenir prou diners a la butxaca i tot i així saltar-me els peatges, queixar-me amb raó de la crisi, tenir un lloc on poder tornar després de treballar i un cul al que enganxar-me de nit i que poder abraçar. Un cul que em reconegués la meva patètica lluita diària contra els plats bruts. Volia consumir-me en el temps i l'espai i diluir-m'hi com un sobre de sucre. Volia sentir-me també jo part d'aquell tot, tenir el dret a descansar de debò. No volia estar eternament sol davant la pantalla o la llibreta i estar perdut i pensant i barallant-me a totes hores amb les quimeres que havia creat. Les quimeres que ara, traïdores, em devoraven a mi. Putes!
Al final però, em deixava vèncer. Esgotat m'alçava del llit, anava al bany i estirava la cadena. Llavors tornava a l'habitació, m'asseia a l'escriptori i endegava l'ordinador. La pantalla era una maledicció, i allà estava altra vegada: encesa. Començava. Abans i tot no s'aixequés el sol jo ja feia estona que treballava. Inútilment, però almenys treballava.
Duia barba perquè mai trobava cinc minuts per afaitar-me. El temps és vital!, em deia. I llavors em passava hores i hores bocabadat davant Internet. La barba creixia com una prolongació del temps que perdia. També feia ulleres, lletges i porpres ulleres que se'm marcaven sota les conques dels ulls. M'imaginava amb aquell aspecte cadavèric quan els cucs comencessin a devorar-me. Les seves cagades es convertirien en pols al meu costat dins la caixa i jo pensava en això i en allò davant la pantalla. De tan cafè que prenia per invocar les idees que mai arribaven les mans començaven a tremolar-me sempre abans de dinar - just a dos quarts de dues del migdia -. Hagués begut més de dues cerveses diàries si l'atur m'ho hagués permès. Vaig passar-me al tabac de relligar, més barat que els normals. Premia tan el tabac sobre el paper que els cigarrets amb prou feines tiraven. M'arruïnava. Tenia els nervis tan destrossats que els sentits se'm disparaven sense permís i sense saber on collons se n'anaven a voltar-la. Quan a la fi tornaven l'ansietat em feia devorar bosses de patates fregides i donuts envasats i més que sovint, caducats. Robava macarrons i llaunes de la cuina de ma mare a la matinada, puré de patata, enciams que queixalava amb el plàstic i tot. M'ho menjava tot divagant per Internet, fent-me l'entès en temes sobre els que no en tenia ni idea, només per provar-me, per oblidar-me del món real al que jo m'estava, aquella “bona vida” a la que deien m'havia instal.lat. El maleït llibre em mirava des d'un racó de l'escriptori de la pantalla, rient-se de mi. Ni tan sols l'obria ja. Devorava xocolatines, gominoles, pastes de crema i de cabell d'àngel... I tot i així perdia un quilo i mig per setmana. M'arrencava els cabells blancs davant del mirall del lavabo. Temia també pel meu cor. El sentia bategar molt fort i desbocat cada nit en estirar-me al llit. Arribava a pensar que no m'aixecaria una altra vegada a plena matinada, que no em despertaria ni sentiria els cotxes anant-se'n a treballar. No em preocupava la salut. De salut estava fatal. El que em preocupava és que em rebentés el cor, aquest meu cor carregat de tanta pressió que a dins hi havia acumulada. Que el meu darrer record d'aquell món fos un malson era el propi malson. Temia l'hora d'anar a dormir (...)"
divendres, 11 de maig del 2012
Cap dubte
1
Era a la tarda. M'hi havia quedat una estona més perquè així anaven les coses. Va arribar l'amo i es va tancar al despatx. Prop de quinze minuts s'hi va estar, i llavors em va cridar. Ja ho sabia jo, que aquell dia havíem de parlar.
Vaig entrar i tancar la porta rere meu. En Julio tenia la vista clavada a la pantalla de l'ordinador i amb un gest de la mà, sense ni mirar-me, va fer-me notar que hi havia dues cadires davant la seva taula de despatx. Com si no ho sabés ja.
- Un moment, un moment – va fer -. Seu Bernat; fes el favor i no et quedis dret.
Vaig fer el favor i seure. Sis mesos abans m'havia estat allà mateix assegut a la mateixa cadira enfront el mateix escriptori davant el mateix tio. Llavors era maig, i recordo també que al carrer ja feia calor i que l'aire condicionat del despatx aquell estava espatllat i que al paio li queien reguerols de suor d'aquí a allà abaix. Ara, com aleshores, també es mirava la pantalla, però de cop i volta:
- HAHAHAHAHAAAA!
- Què? - vaig fer.
- No parava. Li vaig haver de dar temps per recuperar-se abans no em contestés. Encara es moria de riure quan va rotar la pantalla plana en la meva direcció per poder-m'ho ensenyar.
- Mira, mira! - va fer -. Cony, però QUÈ BO!
Era un vídeo. Va prémer el play i la cosa va començar. A la pantalla apareixia un paio amb els ulls embenats. Se suposava que havia d'encertar amb una pedra immensa que tenia a les mans un cubell al seu darrere. El paio sabia que l'estaven gravant. Era un joc. El que gravava li va dir al paio embenat que esperés un moment, que estava arreglant l'enfocament. Però en realitat no arreglava res. Llavors va aparèixer un tercer individuu, silenciós com un ninja. Es va situar rere el primer paio i va retirar el cubell i al seu lloc col·locar-hi un tauló de fusta. Just per sota les cames obertes del primer i amb prou cura de no ser descobert. La fusta la va calçar pel mig amb una altra pedra gran però plana que hi havia al costat. El de la càmera va dir que ja estava, que endavant, i el primer paio dels ulls embenats va llençar la pedra rere seu i, clar, va encertar de ple. El tauló es va aixecar automàticament sota les seves cames, directe a l'entrecuix, als ous, i el paio es va doblegar i se sentiren rialles, però no tan bèsties com la d'en Julio:
- HaHAhaHAhaaaaa!!!- feia, morint-se.
- Ha....ha...ha – vaig fer jo. No em feia ni puta gràcia.
Va tornar a deixar la pantalla a la posició original, mentre s'eixugava les llàgrimes amb l'anvers dels dits, recuperant l'alè, fent “Ai...ai...aiiii... però que bo, BRUTAL!”, i va afegir:
- Ai nen... Es que m'ho ha passat un amic per correu i...
Va seguir contant-m'ho, però ja no l'escoltava. No m'importava. A l'escriptori, al costat de la pantalla, hi havia un pot metàl·lic foradat i ple de bolígrafs de l'empresa. Hi havia també el cendrer de vidre aquell tot fent un turonet de burilles de ducados a mig fumar; al costat encenedors gastats, un porta-clips magnètic, grapadora, fundes de cd, la impressora, tot això. A la safata de sortida de la impressora hi havia una pila de papers. El de sobre de tot tenia el meu nom imprès: “Bernat Loiola i Batalla”, així em deia jo, així em dic encara, vaja.
Que els havia de signar jo mateix, aquells papers, em va dir. Ja ho sabia també, això. No m'agafava pas de sorpresa.
Va passar-me els fulls, allargar-me un bolígraf, però ja havia agafat el meu de la butxaca de la camisa i, en Julio se'l va tornar a guardar. Vaig començar amb el primer. Ell es va inclinar una mica sobre la taula i mentrestant em guiava i m'assenyalava amb el dit:
- Aquí Bernat, aquí... Aquest allà.... Aquí, sí. No, aquí no, COL..lons! Aquí, aquí sí.
Vaig acabar amb tots i llavors ell em va deixar un sobre damunt l'escriptori. Era la darrera paga; el vaig agafar.
Va dir-me que ho comptés, així ho vaig fer. Faltaven exactament els calés que sabia que faltarien: entre vuitanta-sis i noranta euros, però no n'estava massa segur de la xifra exacta i tampoc m'importava ara. El primer mes de ser allà treballant ja vaig saber que tractava amb sangoneres, i el segon que poc hi podia fer per desempallegar-me'n. Vaig carregar el meu cos amb el programa: “només és una feina, Bernat: temps per calés”.
- Està bé? - va preguntar, no sé si irònicament o no.
- Sí – vaig mentir.
El primer mes també me l'havia fotut. I el quart, i el cinquè i el corrent. A molts pocs llocs d'hostaleria et pagaven les hores extres, i si ho feien era sempre irrisòriament. Ja en sabia una mica jo, d'aquell tema, del pa que s'hi dava al sector professional. Al final abandones. Passes de barallar-t'hi més. Carregues programa: “En fi, és el que hi ha”.
- Bé... - vaig fer jo, alçant-me.
I en Julio també es va alçar, i allargar-me la mà. La vaig mirar, la vaig encaixar. Per cortesia només. Era una mà tan hipòcrita com la del seu propietari, com el meu somriure clavat al seu davant. Era una mà petita, impol·luta i de més de quaranta anys; de pell blanca i fina, ungles repassades fins a l'obsessió. M'irritava la hipocresia d'aquella mà. Sempre em preguntava quants bitllets a costa meva havia malbaratat. La mà li suava, i em subjectava.
- Molta sort, noi – va dir.
A més de deixar anar aquell amena de tòpics era el típic home que t'escruta amb la mirada alhora que no et deixa anar la mà. Ja m'ho havia fet la primera vegada. Gent d'aquesta que no et deixa anar esperant la resposta que ni tan sols escoltaran. Només ho fan per posar-te nerviós, crec; per fer-te veure que ells manen, que et controlen, o alguna cosa així. Ha de ser això, perquè en Julio tenia uns quaranta anys i els ulls castanys, semblants als meus. Però els seus ulls eren d'un castany malèfic, i els meus en canvi, castany-boig.
- Gràcies, igualment – vaig contestar.
Però jo també era hipòcrita. El que de debò volia dir-li era: “Perquè no et mors i em deixes anar, tros de llimac?”.
Aleshores, d'un rampell, va deixar-me-la anar de cop. Em vaig acollonir, emparanoïant-me amb la idea de que no m'hagués llegit els pensaments. Però no era això, clar que no. Va fer “Ai!” i jo vaig dir “Què? Què passa ara?”, i ell va contestar:
- Cony, que quasi me n'oblido! Tinc una cosa... Ja ni me'n recordava!
Va ajupir-se rere l'escriptori i d'algun lloc en va treure una capsa de cartró gruixut, amb nanses i detalls nadalencs.
- Té – va fer -.
- Què és això? - vaig preguntar.
- El lot de nadal, home!
- ... Oh!
- Sí! Encara i que pleguis... bé, que se t'acabi el contracte... Un detall, home!
Vaig mirar-me-la, ja a les meves mans. Era tancada i pesava. Si no em fallava el rellotge intern encara era Novembre, i vaig començar a sentir-me malament i miserable pel que havia estat fent. Ja veus si m'hi sentia, de malament. Jo allà, criticant-lo en monòleg interior i desitjant-li el pitjor i el tio, pobre, amb aquell detall que ni m'esperava.
- Hòstia, no sé què dir...
- De res home - va fer-me, colpejant-me l'espatlla, somrient amb dents esgrogueïdes del tabac -.
- Gràcies, no sé què...
- Res res, no diguis res!
Llavors vaig agafar la meva capsa, anar a buscar la meva motxilla al magatzem i mirar-me-la. Cony, ara no sabia si estava essent un cabró de merda jo també. Tenia dubtes. Estona abans pensava que no, però ara començava a tenir-los. Encara podia arreglar-ho, estava sol.
Però merda! Per no estar-ne segur me la vaig penjar de l'esquena i sortir. Estava fet, i jo vaig creuar el restaurant i fer un cop de cap per dir adéu al nou cambrer abans de sortir, tot ben cofoi amb el meu lot de nadal.
I me'n vaig anar.
En arribar a l'apartament la vaig deixar sobre el marbre. La motxilla la vaig desar amb cura sobre el sofà-llit. Vaig obrir la caixa immediatament, encuriosit, i a dins m'hi vaig trobar dues ampolles del menú. Una ampolla de blanc i una altra de negre. Vi horrible. El preu de cost de cadascuna era de poc més de 1 amb seixanta set o seixanta-nou, no recordo. Les cobràvem però a nou i pico. Et podia agafar un mal rotllo de la hòstia si te'l bevies, aquell vi. Us ho dic jo, que l'havia tastat.
Les vaig deixar a un costat i seguir merdejant-hi a dins. Hi havia una oliosa barra de torró de Xixona embolicada amb plàstic i una altra típica d'arròs inflat amb xocolata. Els torrons esclafaven dos paquets de neules, pobretes elles, totes fetes engrunes. Les neules eren caducades, vaig observar. Les vaig deixar a un costat i descobrir que també hi havia Mantecados. Vaig mirar-me la capseta amb atenció. Al llom d'aquesta la casa hi posava:
“Mantecados XXXXX li desitja un feliç any 2009”.
Crec haver dit ja que era novembre, però no que en poc més d'un mes seriem dos-mil-onze. Els Mantecados feien una mica tard per felicitar-me el dos-mil-nou. Una mica molt tard. Això em va dar què pensar. Ja no tenia cap dubte d'haver obrat amb justícia.
Ho vaig deixar estar tot per allà mateix amb la idea de desfer-me'n més tard. Vaig obrir la cremallera de la motxilla sobre el llit. Vaig treure el llibre i les llibretes protegint l'ampolla del rioja 92 que m'havia reservat jo mateix com a comiat de l'empresa. Aquell vi el veníem a quasi tres-cents euros. El cap només me'n devia vuitanta o noranta a mi, d'aquell mes, però per les molèsties jo mateix havia decidit de cobrar-me aquells i els dels altres mesos amb interessos inclosos. Vista la darrera poca-soltada del lot de nadal, fins i tot em va saber greu de no endur-me'n una altra.
Vaig treure'm el tirabuixó que duia a la butxaca dels pantalons i obrir-la. Vaig perforar el tap amb la cura d'un cirurgià en plena operació. Eren ampolles delicades aquelles, i tot i anar amb compte encara va quedar-ne algun trosset de suro flotant sobre el líquid negre. Vaig olorar-ne el tap, i aquest no feia ferum de ranci. Vaig fer-ne un glopet de no res i escopir-lo de seguida a la pica, junt amb el suro. El vi no era picat, sinó perfecte.
Llavors vaig començar a cantar i a xiular mentre que treia un got de la pica i em servia amb generositat, tot oblidant-me que dies després tornava a casa. Vaig dir-me a mi mateix “Bon nadal, Bernat, col·lega”. I ja que hi era vaig desitjar-li també en la distància al bo d'en Julio, al desgraciat del nou cambrer i fins a l'apartament aquell caient-se a trossos que estava a punt d'abandonar. Vaig beure sense pressa del got i fer espetegar la llengua hermètica. Em va venir al cap la pregunta aquella, ja sabeu: “I ara què, o sigui, què ve ara?”. Feia sis mesos que me n'havia oblidat ja de fer el que m'esperava. Vull dir de tornar a casa, d'apuntar-se a l'atur, de reescriure el currículum, d'imprimir-ne un plec, de col·locar-los a la motxilla, d'agafar el tren i patejar, patejar i patejar...
Buf!,vaig fer, estirant-me al llit. Llavors em vaig contestar jo mateix. Vaig dir-me:Oh, senyor, si precisament el que no vull jo ara és pensar. I doncs perquè estàs començant a pensar ja, Bernat, fill meu, refotut sonat? No pensis més, carai!
És veritat, és veritat, és veritat.... Millor no fer-ho. Ara el que et cal a tu són unes vacances. Només uns dies. Te les has guanyat o no?
Clar que sí!
I vaig deixar el got buit a la cadira que feia servir de tauleta de nit. L'ampolla la vaig agafar pel coll, directament, i el vi aquell de la collita de l'altra crisi va baixar per la gola encenent-me-la i omplint-me de seguida l'estómac calent, gens preparat ni entrenat per sofrir allò.
Llavors vaig trobar a faltar alguna cosa en tot allò, i sabia què era. Vaig estirar el comandament a distància de la tele, endegar-la i deixar que els vídeos musicals anessin fent la seva. Vaig apujar el volum i de seguida amorrar-m'hi altra vegada i trobar-me amb el sostre, que era blanc i tenia el guix esquerdat i gris al voltant d'un forat del que hi penjava un ull de bou fos. Vaig mirar-lo amb atenció, l'ull de bou. Una aranyeta hi feia puènting per mitjà d'un filet invisible.
- Oh, bonica!, vaig dir-li. Què fas aquí tu, penjada?
Era la meva amiga. Almenys de moment, fins que me'n cansés d'ella o bé baixés massa i decidís sorprendre-la amb un sentit aplaudiment. Vaig desitjar-li bon any també, a l'aranyeta. Sí: a pesar de tot. No sé perquè començava a sentir-me com el paio aquell dels ulls embenats que havia vist a l'ordinador d'en Julio. Feia temps que el món em feia sentir així.
Escoltava la música, bevia, i sense voler hi vaig tornar a pensar: què havia de fer ara? No ho sé, ja hi pensaria. I pensant-hi pensant-hi, em deuria adormir. O això crec.
Era a la tarda. M'hi havia quedat una estona més perquè així anaven les coses. Va arribar l'amo i es va tancar al despatx. Prop de quinze minuts s'hi va estar, i llavors em va cridar. Ja ho sabia jo, que aquell dia havíem de parlar.
Vaig entrar i tancar la porta rere meu. En Julio tenia la vista clavada a la pantalla de l'ordinador i amb un gest de la mà, sense ni mirar-me, va fer-me notar que hi havia dues cadires davant la seva taula de despatx. Com si no ho sabés ja.
- Un moment, un moment – va fer -. Seu Bernat; fes el favor i no et quedis dret.
Vaig fer el favor i seure. Sis mesos abans m'havia estat allà mateix assegut a la mateixa cadira enfront el mateix escriptori davant el mateix tio. Llavors era maig, i recordo també que al carrer ja feia calor i que l'aire condicionat del despatx aquell estava espatllat i que al paio li queien reguerols de suor d'aquí a allà abaix. Ara, com aleshores, també es mirava la pantalla, però de cop i volta:
- HAHAHAHAHAAAA!
- Què? - vaig fer.
- No parava. Li vaig haver de dar temps per recuperar-se abans no em contestés. Encara es moria de riure quan va rotar la pantalla plana en la meva direcció per poder-m'ho ensenyar.
- Mira, mira! - va fer -. Cony, però QUÈ BO!
Era un vídeo. Va prémer el play i la cosa va començar. A la pantalla apareixia un paio amb els ulls embenats. Se suposava que havia d'encertar amb una pedra immensa que tenia a les mans un cubell al seu darrere. El paio sabia que l'estaven gravant. Era un joc. El que gravava li va dir al paio embenat que esperés un moment, que estava arreglant l'enfocament. Però en realitat no arreglava res. Llavors va aparèixer un tercer individuu, silenciós com un ninja. Es va situar rere el primer paio i va retirar el cubell i al seu lloc col·locar-hi un tauló de fusta. Just per sota les cames obertes del primer i amb prou cura de no ser descobert. La fusta la va calçar pel mig amb una altra pedra gran però plana que hi havia al costat. El de la càmera va dir que ja estava, que endavant, i el primer paio dels ulls embenats va llençar la pedra rere seu i, clar, va encertar de ple. El tauló es va aixecar automàticament sota les seves cames, directe a l'entrecuix, als ous, i el paio es va doblegar i se sentiren rialles, però no tan bèsties com la d'en Julio:
- HaHAhaHAhaaaaa!!!- feia, morint-se.
- Ha....ha...ha – vaig fer jo. No em feia ni puta gràcia.
Va tornar a deixar la pantalla a la posició original, mentre s'eixugava les llàgrimes amb l'anvers dels dits, recuperant l'alè, fent “Ai...ai...aiiii... però que bo, BRUTAL!”, i va afegir:
- Ai nen... Es que m'ho ha passat un amic per correu i...
Va seguir contant-m'ho, però ja no l'escoltava. No m'importava. A l'escriptori, al costat de la pantalla, hi havia un pot metàl·lic foradat i ple de bolígrafs de l'empresa. Hi havia també el cendrer de vidre aquell tot fent un turonet de burilles de ducados a mig fumar; al costat encenedors gastats, un porta-clips magnètic, grapadora, fundes de cd, la impressora, tot això. A la safata de sortida de la impressora hi havia una pila de papers. El de sobre de tot tenia el meu nom imprès: “Bernat Loiola i Batalla”, així em deia jo, així em dic encara, vaja.
Que els havia de signar jo mateix, aquells papers, em va dir. Ja ho sabia també, això. No m'agafava pas de sorpresa.
Va passar-me els fulls, allargar-me un bolígraf, però ja havia agafat el meu de la butxaca de la camisa i, en Julio se'l va tornar a guardar. Vaig començar amb el primer. Ell es va inclinar una mica sobre la taula i mentrestant em guiava i m'assenyalava amb el dit:
- Aquí Bernat, aquí... Aquest allà.... Aquí, sí. No, aquí no, COL..lons! Aquí, aquí sí.
Vaig acabar amb tots i llavors ell em va deixar un sobre damunt l'escriptori. Era la darrera paga; el vaig agafar.
Va dir-me que ho comptés, així ho vaig fer. Faltaven exactament els calés que sabia que faltarien: entre vuitanta-sis i noranta euros, però no n'estava massa segur de la xifra exacta i tampoc m'importava ara. El primer mes de ser allà treballant ja vaig saber que tractava amb sangoneres, i el segon que poc hi podia fer per desempallegar-me'n. Vaig carregar el meu cos amb el programa: “només és una feina, Bernat: temps per calés”.
- Està bé? - va preguntar, no sé si irònicament o no.
- Sí – vaig mentir.
El primer mes també me l'havia fotut. I el quart, i el cinquè i el corrent. A molts pocs llocs d'hostaleria et pagaven les hores extres, i si ho feien era sempre irrisòriament. Ja en sabia una mica jo, d'aquell tema, del pa que s'hi dava al sector professional. Al final abandones. Passes de barallar-t'hi més. Carregues programa: “En fi, és el que hi ha”.
- Bé... - vaig fer jo, alçant-me.
I en Julio també es va alçar, i allargar-me la mà. La vaig mirar, la vaig encaixar. Per cortesia només. Era una mà tan hipòcrita com la del seu propietari, com el meu somriure clavat al seu davant. Era una mà petita, impol·luta i de més de quaranta anys; de pell blanca i fina, ungles repassades fins a l'obsessió. M'irritava la hipocresia d'aquella mà. Sempre em preguntava quants bitllets a costa meva havia malbaratat. La mà li suava, i em subjectava.
- Molta sort, noi – va dir.
A més de deixar anar aquell amena de tòpics era el típic home que t'escruta amb la mirada alhora que no et deixa anar la mà. Ja m'ho havia fet la primera vegada. Gent d'aquesta que no et deixa anar esperant la resposta que ni tan sols escoltaran. Només ho fan per posar-te nerviós, crec; per fer-te veure que ells manen, que et controlen, o alguna cosa així. Ha de ser això, perquè en Julio tenia uns quaranta anys i els ulls castanys, semblants als meus. Però els seus ulls eren d'un castany malèfic, i els meus en canvi, castany-boig.
- Gràcies, igualment – vaig contestar.
Però jo també era hipòcrita. El que de debò volia dir-li era: “Perquè no et mors i em deixes anar, tros de llimac?”.
Aleshores, d'un rampell, va deixar-me-la anar de cop. Em vaig acollonir, emparanoïant-me amb la idea de que no m'hagués llegit els pensaments. Però no era això, clar que no. Va fer “Ai!” i jo vaig dir “Què? Què passa ara?”, i ell va contestar:
- Cony, que quasi me n'oblido! Tinc una cosa... Ja ni me'n recordava!
Va ajupir-se rere l'escriptori i d'algun lloc en va treure una capsa de cartró gruixut, amb nanses i detalls nadalencs.
- Té – va fer -.
- Què és això? - vaig preguntar.
- El lot de nadal, home!
- ... Oh!
- Sí! Encara i que pleguis... bé, que se t'acabi el contracte... Un detall, home!
Vaig mirar-me-la, ja a les meves mans. Era tancada i pesava. Si no em fallava el rellotge intern encara era Novembre, i vaig començar a sentir-me malament i miserable pel que havia estat fent. Ja veus si m'hi sentia, de malament. Jo allà, criticant-lo en monòleg interior i desitjant-li el pitjor i el tio, pobre, amb aquell detall que ni m'esperava.
- Hòstia, no sé què dir...
- De res home - va fer-me, colpejant-me l'espatlla, somrient amb dents esgrogueïdes del tabac -.
- Gràcies, no sé què...
- Res res, no diguis res!
Llavors vaig agafar la meva capsa, anar a buscar la meva motxilla al magatzem i mirar-me-la. Cony, ara no sabia si estava essent un cabró de merda jo també. Tenia dubtes. Estona abans pensava que no, però ara començava a tenir-los. Encara podia arreglar-ho, estava sol.
Però merda! Per no estar-ne segur me la vaig penjar de l'esquena i sortir. Estava fet, i jo vaig creuar el restaurant i fer un cop de cap per dir adéu al nou cambrer abans de sortir, tot ben cofoi amb el meu lot de nadal.
I me'n vaig anar.
En arribar a l'apartament la vaig deixar sobre el marbre. La motxilla la vaig desar amb cura sobre el sofà-llit. Vaig obrir la caixa immediatament, encuriosit, i a dins m'hi vaig trobar dues ampolles del menú. Una ampolla de blanc i una altra de negre. Vi horrible. El preu de cost de cadascuna era de poc més de 1 amb seixanta set o seixanta-nou, no recordo. Les cobràvem però a nou i pico. Et podia agafar un mal rotllo de la hòstia si te'l bevies, aquell vi. Us ho dic jo, que l'havia tastat.
Les vaig deixar a un costat i seguir merdejant-hi a dins. Hi havia una oliosa barra de torró de Xixona embolicada amb plàstic i una altra típica d'arròs inflat amb xocolata. Els torrons esclafaven dos paquets de neules, pobretes elles, totes fetes engrunes. Les neules eren caducades, vaig observar. Les vaig deixar a un costat i descobrir que també hi havia Mantecados. Vaig mirar-me la capseta amb atenció. Al llom d'aquesta la casa hi posava:
“Mantecados XXXXX li desitja un feliç any 2009”.
Crec haver dit ja que era novembre, però no que en poc més d'un mes seriem dos-mil-onze. Els Mantecados feien una mica tard per felicitar-me el dos-mil-nou. Una mica molt tard. Això em va dar què pensar. Ja no tenia cap dubte d'haver obrat amb justícia.
Ho vaig deixar estar tot per allà mateix amb la idea de desfer-me'n més tard. Vaig obrir la cremallera de la motxilla sobre el llit. Vaig treure el llibre i les llibretes protegint l'ampolla del rioja 92 que m'havia reservat jo mateix com a comiat de l'empresa. Aquell vi el veníem a quasi tres-cents euros. El cap només me'n devia vuitanta o noranta a mi, d'aquell mes, però per les molèsties jo mateix havia decidit de cobrar-me aquells i els dels altres mesos amb interessos inclosos. Vista la darrera poca-soltada del lot de nadal, fins i tot em va saber greu de no endur-me'n una altra.
Vaig treure'm el tirabuixó que duia a la butxaca dels pantalons i obrir-la. Vaig perforar el tap amb la cura d'un cirurgià en plena operació. Eren ampolles delicades aquelles, i tot i anar amb compte encara va quedar-ne algun trosset de suro flotant sobre el líquid negre. Vaig olorar-ne el tap, i aquest no feia ferum de ranci. Vaig fer-ne un glopet de no res i escopir-lo de seguida a la pica, junt amb el suro. El vi no era picat, sinó perfecte.
Llavors vaig començar a cantar i a xiular mentre que treia un got de la pica i em servia amb generositat, tot oblidant-me que dies després tornava a casa. Vaig dir-me a mi mateix “Bon nadal, Bernat, col·lega”. I ja que hi era vaig desitjar-li també en la distància al bo d'en Julio, al desgraciat del nou cambrer i fins a l'apartament aquell caient-se a trossos que estava a punt d'abandonar. Vaig beure sense pressa del got i fer espetegar la llengua hermètica. Em va venir al cap la pregunta aquella, ja sabeu: “I ara què, o sigui, què ve ara?”. Feia sis mesos que me n'havia oblidat ja de fer el que m'esperava. Vull dir de tornar a casa, d'apuntar-se a l'atur, de reescriure el currículum, d'imprimir-ne un plec, de col·locar-los a la motxilla, d'agafar el tren i patejar, patejar i patejar...
Buf!,vaig fer, estirant-me al llit. Llavors em vaig contestar jo mateix. Vaig dir-me:Oh, senyor, si precisament el que no vull jo ara és pensar. I doncs perquè estàs començant a pensar ja, Bernat, fill meu, refotut sonat? No pensis més, carai!
És veritat, és veritat, és veritat.... Millor no fer-ho. Ara el que et cal a tu són unes vacances. Només uns dies. Te les has guanyat o no?
Clar que sí!
I vaig deixar el got buit a la cadira que feia servir de tauleta de nit. L'ampolla la vaig agafar pel coll, directament, i el vi aquell de la collita de l'altra crisi va baixar per la gola encenent-me-la i omplint-me de seguida l'estómac calent, gens preparat ni entrenat per sofrir allò.
Llavors vaig trobar a faltar alguna cosa en tot allò, i sabia què era. Vaig estirar el comandament a distància de la tele, endegar-la i deixar que els vídeos musicals anessin fent la seva. Vaig apujar el volum i de seguida amorrar-m'hi altra vegada i trobar-me amb el sostre, que era blanc i tenia el guix esquerdat i gris al voltant d'un forat del que hi penjava un ull de bou fos. Vaig mirar-lo amb atenció, l'ull de bou. Una aranyeta hi feia puènting per mitjà d'un filet invisible.
- Oh, bonica!, vaig dir-li. Què fas aquí tu, penjada?
Era la meva amiga. Almenys de moment, fins que me'n cansés d'ella o bé baixés massa i decidís sorprendre-la amb un sentit aplaudiment. Vaig desitjar-li bon any també, a l'aranyeta. Sí: a pesar de tot. No sé perquè començava a sentir-me com el paio aquell dels ulls embenats que havia vist a l'ordinador d'en Julio. Feia temps que el món em feia sentir així.
Escoltava la música, bevia, i sense voler hi vaig tornar a pensar: què havia de fer ara? No ho sé, ja hi pensaria. I pensant-hi pensant-hi, em deuria adormir. O això crec.
Si és que és amor
Tan se val si
en tens deu
o vint o
cinquanta,
seixanta o vuitanta
que,
si és amor
- de veritat -,
seràs de nou
com un nen;
un xic o
xica despullada
per primer cop.
Somriuràs vergonyós
i il·lusionada insinuaràs
que fantasieges amb els nervis
que t'estrenyen l'estómac
bategaràs desvalgut
i et sentiràs fràgil
com un nen petit
seràs vulnerable
com un nen perdut
per primer cop.
en tens deu
o vint o
cinquanta,
seixanta o vuitanta
que,
si és amor
- de veritat -,
seràs de nou
com un nen;
un xic o
xica despullada
per primer cop.
Somriuràs vergonyós
i il·lusionada insinuaràs
que fantasieges amb els nervis
que t'estrenyen l'estómac
bategaràs desvalgut
i et sentiràs fràgil
com un nen petit
seràs vulnerable
com un nen perdut
per primer cop.
dimecres, 2 de maig del 2012
Necessitat
Ho sento a dins que:
em torna a fer falta
ser un vagabund
amb res
i res més al davant que
un horitzó net
on mai pugui arribar.
Creuar viaranys
sentir-se petit
en un món tan gran;
anar camp a través
i aturar-me aquí
i plantar-me allà
tombar-me d'esquenes
a aquest racó càlid
entre les branques trobar
el sol i
núvols navegants
a un cel diferent.
Adormir-me al paradís
que és la carícia d'una brisa
somniar que sóc lluny i
que no torno mai,
mai, mai...
Sentir com
es reparen aquests
mil bocins que són
la meva ànima;
desmanegats i
destrossats
escampats que
em diuen ara
- cridant -:
“Fot el camp!
fot el puto camp!”
em torna a fer falta
ser un vagabund
amb res
i res més al davant que
un horitzó net
on mai pugui arribar.
Creuar viaranys
sentir-se petit
en un món tan gran;
anar camp a través
i aturar-me aquí
i plantar-me allà
tombar-me d'esquenes
a aquest racó càlid
entre les branques trobar
el sol i
núvols navegants
a un cel diferent.
Adormir-me al paradís
que és la carícia d'una brisa
somniar que sóc lluny i
que no torno mai,
mai, mai...
Sentir com
es reparen aquests
mil bocins que són
la meva ànima;
desmanegats i
destrossats
escampats que
em diuen ara
- cridant -:
“Fot el camp!
fot el puto camp!”
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)