Truca a casa

Els hi diem que no arribarem tard, però mentim com cada cap de setmana. Som massa joves per arribar aviat, massa grans per no arribar-hi i massa nens encara als seus ulls com perquè entenguin el perquè sempre arribem tard.
Seny! – diu el meu pare davant el partit, la pantalla totalment verda.
- Sí – sento que li contesta en Ferran.
- Si hi ha res truqueu, sobretot – insisteix.
- Clar.
- Al tanto eh, que no tinguem una desgràcia, que n'hi ha molts que... - fa ma mare.
- Ja hi anem sempre – li dic jo.
Són els nostres pares, i nosaltres dos som germans. No entendrien una llarga explicació que els hi suggerís res en contra. En Ferran i jo hem arribat a la conclusió que el millor és actuar i excusar-se que no excusar-se abans d'actuar.
Ens enfilem al cotxe i sortim del garatge de casa. Anem al bar del poble. En Ferran pren tres o quatre cerveses, jo només dues, doncs haig de conduir. Amb la colla deixem que les hores i els cigarrets es consumeixin als cendrers, i quan tanquen el bar decidim de sortir a Mataró. Jo duc el cotxe sempre d'anada, ell sempre de tornada. És dissabte nit i tenim quilòmetres de nacional fosca al davant. Arribem a la ciutat i als llums verds i vermells. Fem cap al polígon industrial on tot de joves sortegen els carrers abarrotats de cotxes aparcats. Al final trobem un lloc: aparquem, paguem l'entrada, bevem les consumicions, ballem, passem hores, tirem la canya i – alguns – lliguem i tot, els quals s'apunten telèfons i queden per més endavant. En sortir anem a esmorzar tots plegats: xurros i xocolata desfeta, cafè, aquí, al bar de sempre. El sol no ha sortit i repartim les claus i els volants entre els que no han begut gens o els que fa hores que no ho fan. El meu germà és d'aquests darrers, sempre. Té son, està cansat, com jo, com tots, però hi està acostumat. Ho fem cada setmana. Ell arenca i sortim.
A mig camí ens trobem amb un problema, un que sempre tens present però mai esperes: un cotxe, de cara, sense sentit i dirigint-se de pet cap a nosaltres que envaeix el nostre carril.
- Merda! - tinc temps a dir.
- Cony! - fa en Ferran, i gira el volant.
El nostre auto gira fins on pot i és envestit del cul amb el morro de l'altre que ens ve directes. La trompada ens fa dar voltes de tres-cents seixanta graus sobre l'asfalt i se sent el xerric dels pneumàtics. Anem a parar a l'altra banda de la carretera i pel costat d'en Ferran la porta s'aixafa. Esclata una tempesta de vidres en bocinets minúsculs. Els cinturons tibats, els airbags saltats. Després, silenci.
Obro els ulls i veig en Ferran amb els braços cobrint-se instintivament el cap. Al damunt hi té trossets de vidre, com diamants brillants. Sobre els braços, entre el cabell enredats. Es treu la cobertura, em mira, els diamants cauen.
- Estàs bé, estàs bé!!? - li pregunto, sacsejant-lo amb una mà.
- Sí. Tu? Bé?
Ho comprovo:
- Sí si sí...
- Segur? A vegades sembla que no, però...
- Sí, estic bé. Tu: tu estàs bé?.
- Que sí que sí, cony Bé. Estic bé!
Sortim tots dos per la meva porta. Mirem a l'altra banda i veiem l'altre cotxe, que s'ha estavellat de front i a tocar de l'estació de Llavaneres. Hi ha dos nois que en baixen, espantats. A l'acompanyant li tremolen les cames encara. Són de la nostra edat.
- Esteu bé? - pregunta un.
- Sí. I vosaltres?
- Un parell de rascades. Res greu.
- Val.
Parlem amb ells, mirem els cotxes. Es deu d'haver adormit al volant, diu un. Hòstia! Para un cotxe amb la intenció d'ajudar. El segon que arriba és un de la nostra colla que ens anava al darrere. Ens diuen que van a aparcar i que ens esperen. Ens duran a casa quan tot acabi. De la butxaca del meu germà surt el mòbil que truca als mossos, a la grua, als bombers, a tot el merder que tard o d'hora acabarà arribant.
Per fer estona tornem a enfilar-nos al cotxe a buscar els papers, a agafar el tabac, l'encenedor. Mentre que els rebusco a la guantera ho discutim. Què fem, els truquem o no? Sospesem els pros i els contres. Surten més contres que pros.
Decidim que millor que no els truquem. Si ho féssim patirien tot i jurar-los la nostra perfecta integritat. Es posarien neguitosos, es tornarien bojos i sortirien del llit, es vestirien corrents, s'equivocarien de calçat, es deixarien les claus de casa, agafarien el cotxe, vindrien saltant-se els stop's fins arribar abans i tot que els bombers. La mare ploraria tot el camí. Potser encara tindríem una desgràcia, un accident. Decidit: no els truquem.
Tornem a sortir a defora. L'horitzó clareja. Aviat sortirà el sol. Serà un nou dia.

Ens llevem amb el diumenge ja alt i brillant. La mare canta i diu que va, ganduls, que és l'hora de dinar. Anem a taula. El pare ha anat com cada diumenge a comprar el diari i a passejar la Laika. Com cada diumenge s'haurà aturat a esmorzar. En tornar ha fet de les seves, i ja s'ha ensumat alguna cosa. El pare té una pregunta per nosaltres:
- Tan passats anàveu que ni heu pogut entrar el cotxe al garatge?
- No és això.
- I a qui li heu deixat?
- No l'hem deixat. Se'l va endur la grua.
- COM?
- Vam tenir un accident.
- QUÈ!!
- Oh Déu meu! - fa la nostra mare que s'alça i comprova el cap del meu germà, abraçant-lo, enduent-se'l al pit i fent-li petons -. Que us va passar res? Que us va passar res?
- No – diu en Ferran -, que no ens veus? Tothom en va sortir bé. No va passar pas r...
- Què, QUÈ va passar?
Els hi ho expliquem, evitant detalls escabrosos. Els vidres, les voltes de tres-cents seixanta graus, el xoc, la maniobra d'en Ferran que ens va salvar la vida. I tot i així no serveix de res. La mare no deixa en Ferran, no em deixa a mi després tampoc, ens abraça a tots dos per torns amb la idea fotuda a dins el cap. Sé què pensa: no sap a qui triaria, a qui posaria per davant l'altre. No hi vol ni pensar, ni imaginar-s'ho. Jo tampoc podria.
El meu pare es fa el fort, però llavors empeny el plat i diu:
- No tinc gana.
- I veig també que els ulls li brillen
- I PER QUÈ NO VAU TRUCAR? - fa, emprenyat.
Estic a punt de dir-los que perquè no patissin, però en Ferran se m'avança:
- No dúiem el mòbil – menteix.
I ens mirem, i sé que en Ferran és més llest que jo, i que sap que encara i que provéssim d'explicar-los el perquè no ho entendrien. No ho podrien entendre, no voldrien. Voldrien haver estat allà, per a tot, per a res. Encara i que no poguessin fer-hi res ho voldrien. Encara i que no ens hagués passat res.
- Truqueu sempre a casa!
- Sí.
- Val.