Cavallers a la cua

Tu vols sentir
que hi ha cavallers braus
cavalcant sargantanes gegants,
que s'enfilen als àtics per dur-te
roigs rams de roses
entre fileres de dents blanques
que somrients canten poemes
d'amor etern en el món
del color meravelles.

I tu vols que et digui
que les qui habiten els àtics
són princeses dolces
que no han tastat ja
la metzina del desamor
que t'oferiran de bon grat,
les cames obertes per
deixar-te marxar
quan te n'hagis cansat.

Vosaltres, vaja,
voleu que us digui
que les il·lusions cauen dels arbres
i que teniu un tresor enterrat
al vostre jardí,
que els somnis no es conquisten
i que per tot això no us caldrà
buscar-vos una pala,
embrutir-vos les mans
ni mullar-vos el cul.


Aquí a la Terra però,
us dic que és dimecres
i que tinc el número E035
i que a fora el dia és núvol
i després de colar-me al tren
torno a ser amb tots
esperant a la cua
als seients de plàstic blanc,
ben aturat i com ells pensant:
“Què hi faig aquí jo
esperant?”

Rebrego el paper
i sospeso si he de plorar,
alegrar-me o bé
cardar el camp;
podria buscar-me una pala
i mirar al meu jardí, aviam
si hi ha el meu cor enterrat
una il·lusió que ja madura
o qualsevol nou somni
que pagui la pena
anar a conquistar.

Fet una bola
llenço el paper
surto i em dic
"Avui ho provaré i
tornaré a casa somrient
faré com que cavalco
una sargantana gegant,
i per tu faré un ram de
roses que robaré
del jardí del costat
et cantaré sis o set versos
i ens trobarem al llit
endegarem tots dos a dida
el destí aquest
que la vida ens ha escrit.


(*) il.lustració de Nicoletta Ceccoli