tenir-la

La llibertat s'esmicola
al meu davant;
s'escapa i
faig via a
seguir-la i
perseguir-la
aferrar-la i
retenir-la.

Tan incerta i
inestable és
d'imprevisible,
que s'esmuny com
un somni aquós
just en obrir els ulls

S'escola,
d'entre les ànsies
dels meus dits
per tenir-la.

Blau fosc

La carn movent-se
enfront blau fosc;
blau fosc
sota blau cel.

La seva pell humida
i els cabells llargs i xops
que s'estimben a la tovallola
sobre la sorra groga.

Escolto el cor
com li bombeja
i noto el sol que pica
sobre l'arena,
fa punts de llum
que s'ericen i centellegen
al fons de color
blau fosc.

Té els ulls tancats i
la pell morena,
de fons sentim la mar
i estirada esbufega
les gotes que se li eixuguen
li regalimen per l'esquena.

Si tastéssiu ara
aquests llavis morats
diríeu que salobregen,
que són molsosos i humits
i com la mar que s'han endut
amb ella ja blavegen.

Si li confiessiu això
badaria i us miraria
de fit a fit
i esclataria,
pixant-se de riure.

Calleu doncs i mireu
els núvols com
passades d'un pinzell
assecant-se en ple cel,
un dibuix fent giragonses
que es desfà blanc
sobre blau fosc
i calleu.

Cavallers a la cua

Tu vols sentir
que hi ha cavallers braus
cavalcant sargantanes gegants,
que s'enfilen als àtics per dur-te
roigs rams de roses
entre fileres de dents blanques
que somrients canten poemes
d'amor etern en el món
del color meravelles.

I tu vols que et digui
que les qui habiten els àtics
són princeses dolces
que no han tastat ja
la metzina del desamor
que t'oferiran de bon grat,
les cames obertes per
deixar-te marxar
quan te n'hagis cansat.

Vosaltres, vaja,
voleu que us digui
que les il·lusions cauen dels arbres
i que teniu un tresor enterrat
al vostre jardí,
que els somnis no es conquisten
i que per tot això no us caldrà
buscar-vos una pala,
embrutir-vos les mans
ni mullar-vos el cul.


Aquí a la Terra però,
us dic que és dimecres
i que tinc el número E035
i que a fora el dia és núvol
i després de colar-me al tren
torno a ser amb tots
esperant a la cua
als seients de plàstic blanc,
ben aturat i com ells pensant:
“Què hi faig aquí jo
esperant?”

Rebrego el paper
i sospeso si he de plorar,
alegrar-me o bé
cardar el camp;
podria buscar-me una pala
i mirar al meu jardí, aviam
si hi ha el meu cor enterrat
una il·lusió que ja madura
o qualsevol nou somni
que pagui la pena
anar a conquistar.

Fet una bola
llenço el paper
surto i em dic
"Avui ho provaré i
tornaré a casa somrient
faré com que cavalco
una sargantana gegant,
i per tu faré un ram de
roses que robaré
del jardí del costat
et cantaré sis o set versos
i ens trobarem al llit
endegarem tots dos a dida
el destí aquest
que la vida ens ha escrit.


(*) il.lustració de Nicoletta Ceccoli

Terra de sal

Quan sortim de casa és abril i ha deixat de ploure. Han passat dotze mesos i ja m'he acostumat als quarts matiners del campanar al centre. El meu pare segueix creient que això em solucionarà la vida, i per això recupera el fil de la conversa d'anit. Evita a consciència però dir dues coses. Una: que ell mateix s'està fent gran, i dues: que això que faig ara no és una opció, sinó una falta d'opcions. I continua:
- (...) i si a començaments d'any calces els brots – fa, pacient i entès del tema -, abans de primavera ja els podràs arrencar. Si es que al final en fas, de cebes, clar. Perquè primer les cebes han de germinar. Pensa que el d'aquí abaix, en Solsona, saps qui vull dir, no? En Solsona, el que està al costat de la benzinera. En Solsona, saps?
Sí, i sé també que un any enrere era abril i que no m'inflava tan el cap. Llavors era al dos-mil-onze, i jo em trobava entre parèntesi decidint què havia de fer a continuació. Els primers dies de l'abril anterior també els vam encetar amb pluja i a diferència d'ara els vaig passejar tots i cadascun sol, amb un paraigua sota aquesta i amb la idea d'aclarir-me. Involuntàriament em trobava que les meves passes sempre em conduïen a la platja. Llevat dels Nadals i alguns dies de vacances, la meva vida l'havia construït lluny del poble. A ciutat m'hi havia estat setze anys, i en tot aquest temps no havia vist mai un horitzó tan clar i net com els que ja havia oblidat tenia allà a cinc minuts de casa els pares. Pel passeig aquell el riu Segre partia en dos la ciutat grisa i copada, encerclada més enllà per camps de fruita i de vinya. L'horitzó de l'altra llera era ple de grues i hi havia la universitat. Jo creava allà, a l'altra llera.
En qualsevol altre circumstància tornar al poble hagués estat com una glopada d'oxigen eventual, però no ja aquell abril. Llavors caminava sol i anava al passeig de mar. Tirava pedres a l'aigua salada. Les escoltava enfonsar-se amb clucs i plofs. Mentrestant mirava les barques feinejar al meu davant i escoltava els trens allunyant-se rere meu. La vida – havia sentit -, eren una successió de trens fent parades. El meu tren però s'havia escapat i accidentat.
Els meus pares vivien més amunt, a un carrer paral·lel a aquella platja i a les vies del tren, paral·lel també a les palmeres pansides de punta a punta del passeig on solia anar. Allà era on em refugiava ara: a un barri dels antics, un d'aquells d'abans on tres blocs d'apartaments havien substituït les cases més antigues de pedra desocupades. Apartaments calcats als que jo mateix i tants més com jo havíem projectat per tot arreu. Era un vell carrer mariner nascut centenars d'anys enrere, quan encara s'amaraven les barques de pescador a la sorra gruixuda i no hi havia projecte de passeig de mar i ni tan sols una trista palmera. Eren majoria encara les cases baixes amb patis al darrere, de façanes estretes i blanques, de finestres baixes i històries resclosides a l'ombra. Les voreres eren esprimatxades, fetes de rajoles en flor que rebien la descàrrega directa dels desaigües tots els abrils plujosos com aquell. L'aigua va caure durant dies aquell abril, incansable. Ho feia sobre teulades vermelles descolorides i amb verdet. S'escolava pels desaigües, queia a les voreres que la vessaven a l'asfalt, la conduïa fins les rieres. Al poble n'hi havia tres, de rieres, però el carrer on vivien els meus pares només en comunicava a dues. Una coberta, l'altra no. Quan tornava a casa passava per la petita, amb un filet d'aigua marronosa corrent pel mig evocant-me rocs i branques arrossegats per rierades passades. Abans però em trobava el restaurant, l'Ateneu i el museu al centre reformat. Els edificis modernistes em miraven com vells somrients i maliciosos, mostrant-me les dents fetes de totxos i uns vitralls com ulls incisius que em passaven comptes per la meva estavellada i meteòrica carrera d'arquitecte.
En començar el merder el meu pare va proposar-me de tornar a casa. Jo li vaig dir que estava bé, que me'n sortiria, però ni ell ni ma mare van creure'm doncs parlava amb la mateixa alegria que tindria un condemnat a mort. Així em sentia jo almenys. La segona, per a mi, havia estat una separació xunga. El que va passar amb la Mercè és que no va ser una separació com amb la Sara, sinó un divorci en tota regla. Entre tots dos hi havia prou temps en comú perquè aquest hagués deixat pols als racons, i en el nostre cas la pols era en Ferran, de tretze anys. La custòdia d'en Ferran, la casa que havíem comprat, la hipoteca de l'altre pis, el cotxe, el gos, la televisió, els ordinadors, col·leccions de devedés, els llibres, la bicicleta estàtica... Tot això que ben poc importa fins que cal decidir qui s'ho queda. El jutge ens va ajudar a decidir-nos, i l'home va ser just doncs no ens va decebre ni a mi ni a la Mercè, ni a cap dels dos advocats. Va fallar tal i com fallaven els jutges per aquells temps: la casa i en Ferran se'ls va quedar la Mercè, i a mi em van quedar els deutes, el cotxe i el gos. El pis se'l va quedar el banc, i la cirereta del pastís era estar com m'estava llavors: acomiadat i sense feina, tocat de mort i amb el meu projecte de vida totalment esfondrat dels ciments.
Així que vaig acabar carregant el cotxe amb quatre trastos, posar-li el cinturó de seguretat a la Laika i tornar a casa. Vam arribar aquell mateix divendres amb pluja, i ja descarregat el cotxe la gossa va entrar a casa dels pares i ensumar tota la planta baixa per acabar enroscant-se al costat de la llar de foc apagada. Jo vaig pujar al primer pis, al meu propi racó: una habitació vella i humida que dava al carrer ara reconvertida en traster. Encara hi havia el meu llit i per la finestra vaig veure la pluja d'abril que us dic sobre les teulades, baixant pels canalons, caient al carrer, a l'asfalt i somiquejant fins les rieres que se l'enduien a mar. Em vaig deixar caure al llit. Llavors vaig començar, a plorar, sí, plorar, molt. Vaig buidar-me com la pluja d'abril vessant llàgrimes amargues a un coixí d'olor familiar com l'habitació, com la casa o el mateix poble recollint les desferres de la seva descendència. Com d'altres no volia ser allà i alhora no podia ser enlloc més. No em quedava res del que havia construït en vida, i tenia trenta-nou anys.

Però d'això, com dic, ja en fa tot un any. Encetem ara un nou abril i ens passegem tots tres per les afores: el meu pare, jo i la Laika. Ha deixat de ploure i l'asfalt desprèn la brillantor d'humitat que es pot flairar a l'aire. Sobre nostre el matí es tinta de blau i el dia comença a brillar clar. Es pensa que no l'he escoltat, i per això m'ho repeteix:
- En Solsona, saps? En Solsona...
- Sí que em sona – dic jo -. En Solsona, sí...
- Doncs aquest en fa cada any. I quan comença a recollir posa el cartell i au: els ven tots. I més que en podria vendre si ho volgués, però com que ja és gran l'home, com jo, només que en fa quatre per a ell i els que li sobren els ven, saps?
- Sí pare, però ell està a tocar d'autopista, i per això ho ven. Qui vols que vingui aquí dalt? - dic, referint-me a l'horta -.
- Collons, ja ho sé això! - diu ell, passant-se el palmell de la mà per la papada canosa i aixecant les celles espesses -. Jo et dic que els calçots agraden a tots, que no és com amb les mongetes, saps? Ara tothom les compra de pot, per no posar-les en remull. No en tenen ni puta idea, però els calçots estan de moda, jo et daria veus i en Ramon mateix - que té parada a plaça - te n'agafaria. I la parella nova aquesta de la bodega també. Els de davant de casa vull dir. Aquests també te n'agafaran perquè...
- Que sí pare, que sí, que sí, QUE SÍ... ja veurem...
- ... no, el que vull dir és que aquesta noia de la bodega són com aquells dos que em volien llogar el terreny l'any passat, saps? No hippys, perquè no són hippys, però són d'aquests, ja ho saps què vull dir: que se n'han adonat que les coses canvien. No només hi venen vi i te'l serveixen sobre botes de fusta de mentida com fan a tot arreu per semblar rústics, sinó que fan com abans. Sempre tenen producte local. La gent el torna a demanar molt. Ara les maduixes de Canet, que ja saps tu que o bé són d'en César o d'en Pep Ventura, que són els únics que encara en fan. I si no són d'aquí són de Sant Iscle, o de Sant Pol, que també hi queda alguna cosa. Producte proper. L'any passat mateix vaig veure que hi tenien cireres d'en Roca, i mongetes del ganxet també. Ta mare, ja ho saps, no hi va ja al supermercat a comprar la verdura. Hi compra altres coses al súper, però la verdura no. Perquè l'ha de comprar allà, si la té al costat de casa i d'aquí, a veure, diga'm? Fins i tot a la ràdio ho diuen ara, això. Estem tornant al que fèiem abans. Si s'hagués pensat anys enrere, saps, encara quedaria tèxtil i tot, i encara ara...
Encara ara estic amb antidepressius, però la millor teràpia – diu el meu pare -, és fer alguna cosa, sentir que serveixes, compartir, parlar, no tancar-se, no fer-ne mala sang. Hi ha dies que és més complicat com quan veus la depressió crònica en que s'ha instal·lat el món, però jo me n'estic sortint. Per això passegem plegats tots tres cada dia a trenc d'alba. Arreglem l'horta unes hores, la qual havia quedat abandonada anys enrere. La preparem. Ell creu que pot tornar a florir com abans. Per anar-hi cal enfilar l'altra riera, la que queda més lluny de casa. Travessem el túnel sota l'autopista, passem de llarg la piscina i el rial amb tot de canyars fins que arribem a un parc nou i abandonat a ple polígon. La creu ens mira presidint el turó. El poble ha crescut molt en molt poc temps i cada cert temps veig nous graffittis a l'estómac del túnel, la mateixa filera de cotxes aparcats intercanviant-se els llocs a tocar de la vorera de la piscina i totes aquelles naus buides i fantasmals. Quan obrim la tanca veig el sol naixent a l'horitzó mediterrani, al fons, i estranyament resulta ara, cada dia, un gran moment.
- (...) de fet tan és el que plantis – continua -. Enciams llargs, fulla de roure, tomàquets, cebes... Ja ho aniràs veient tu mateix. No et faràs ric, no és una feina per fer-se ric, però d'alguna manera t'enriqueix, també. Algú l'ha de fer.
Arquitectes com jo ens vam fondre la nostra feina en cinc o sis anys de bonança. L'estiu anterior vaig fer de cambrer dos mesos i mig. Tot el sou me'l van expropiar, com el pis, el cotxe, la vida. Llavors va retornar a casa amb força el tema de l'horta, la terra. Cal decidir però com ho farem més endavant, quan ells no hi siguin. No podré heretar doncs també m'ho prendrien. Quan ho pregunto em tallen dient que “Encara ha de ploure molt, per a això, nen”; ara tinc quaranta anys.
L'horta de casa corona un pujol aïllat enmig del polígon. Els cotxes i els camions i les persones passen pel costat sense saber què hi ha més enllà del vessant. És un oasi entre naus abandonades d'un poble nascut un dia a la terra. Avui ha deixat de ploure, i el matí neix clar i blau, florit d'abril a l'horitzó. Veig la mar i els núvols esfilagarsats flotant-hi al damunt. El sol naixent i alçant-se al cel Maresmenc. La Vila silenciosa com un mort i l'autopista brunzint al nostre davant. La terra parla, i ho fa sense cridar. Ho fa ara amb una brisa tèbia i salabrosa que arriba de mar i enfila les faldes dels turons minats de pins i alzines, allà on – diuen - hi havia hagut vinyes. Miro a dessota, als esquelets de les naus buides. Al costat d'una hi ha un plomall de canyars supervivents que el vent remou, fent-los dansar. Trenca l'alba el campanar, el lament d'una sirena de terra que sento m'acotxa ara que sóc gran, un any després de tornar, quan torno a començar.

i ja

El carrer que es fa una bassa
a la llum dels freds fanals,
les cortines d'un balcó
són teixides de taronja.

Crema la benzina
i ja arrenca el vell motor;
so de cautxú ara que llisca
i tots aquests que ja se'n van
una música electrònica,
a liar-la derrapant.

Per mi sol i abandonada
la nit regant els muts carrers,
m'atura l'ambre del semàfor
que fa clic-clic, tentinejant.

La negra fosca em xiuxiueja
i els carrers vaig travessant
les cortines de llum taronja
ara ja es van apagant.

abril (2)

(...) Els meus pares vivien més amunt, a un carrer paral·lel a aquella platja, paral.lel a les vies del tren, a les palmeres pansides de punta a punta de passeig. Era un barri dels antics, d'aquells d'aban, carrer mariner nascut quan encara hi havia barques de pescador amarades a la la llera de sorra gruixuda. Cases de façanes estretes i blanques, finestres baixes i patis al darrere. Les voreres eren esprimatxades i fetes de rajoles en flor que rebien la descàrrega directa dels desaigües rovellats dels abrils plujosos. Aquell ho era, un abril plujós, i l'aigua havia caigut durant dies sobre les teulades vermelles arrebossades de verdet. Aquesta s'escolava pels desaigües fins caure a les rajoles que la vessaven a l'asfalt, fins que se l'enduia les dues rieres fins la mar. El carrer on vivien els meus pares dava a totes dues rieres. Una era coberta, l'altra no, però a mi m'agradava la que no ho estava. Enfilaa la vella tornant de la platja. Els cotxes amb prou feines hi passaven, i mentre que pujava veia regalimar un filet d'aigua color de sorra pel mig. Ja havia deixat de ploure, però els carrers i l'asfalt, les voreres brillaven de tanta humitat. Sobre meu el matí s'anava tintant de blau clar. El dia brillava. (...)"

abril

S'alça tronant el gris matí
sens pressa l'aigua estavellant-se
sobre el trist asfalt humit.
El llum dels fars que ja s'aparca
a dins l'espera, protegit.

Truca a casa

Els hi diem que no arribarem tard, però mentim com cada cap de setmana. Som massa joves per arribar aviat, massa grans per no arribar-hi i massa nens encara als seus ulls com perquè entenguin el perquè sempre arribem tard.
Seny! – diu el meu pare davant el partit, la pantalla totalment verda.
- Sí – sento que li contesta en Ferran.
- Si hi ha res truqueu, sobretot – insisteix.
- Clar.
- Al tanto eh, que no tinguem una desgràcia, que n'hi ha molts que... - fa ma mare.
- Ja hi anem sempre – li dic jo.
Són els nostres pares, i nosaltres dos som germans. No entendrien una llarga explicació que els hi suggerís res en contra. En Ferran i jo hem arribat a la conclusió que el millor és actuar i excusar-se que no excusar-se abans d'actuar.
Ens enfilem al cotxe i sortim del garatge de casa. Anem al bar del poble. En Ferran pren tres o quatre cerveses, jo només dues, doncs haig de conduir. Amb la colla deixem que les hores i els cigarrets es consumeixin als cendrers, i quan tanquen el bar decidim de sortir a Mataró. Jo duc el cotxe sempre d'anada, ell sempre de tornada. És dissabte nit i tenim quilòmetres de nacional fosca al davant. Arribem a la ciutat i als llums verds i vermells. Fem cap al polígon industrial on tot de joves sortegen els carrers abarrotats de cotxes aparcats. Al final trobem un lloc: aparquem, paguem l'entrada, bevem les consumicions, ballem, passem hores, tirem la canya i – alguns – lliguem i tot, els quals s'apunten telèfons i queden per més endavant. En sortir anem a esmorzar tots plegats: xurros i xocolata desfeta, cafè, aquí, al bar de sempre. El sol no ha sortit i repartim les claus i els volants entre els que no han begut gens o els que fa hores que no ho fan. El meu germà és d'aquests darrers, sempre. Té son, està cansat, com jo, com tots, però hi està acostumat. Ho fem cada setmana. Ell arenca i sortim.
A mig camí ens trobem amb un problema, un que sempre tens present però mai esperes: un cotxe, de cara, sense sentit i dirigint-se de pet cap a nosaltres que envaeix el nostre carril.
- Merda! - tinc temps a dir.
- Cony! - fa en Ferran, i gira el volant.
El nostre auto gira fins on pot i és envestit del cul amb el morro de l'altre que ens ve directes. La trompada ens fa dar voltes de tres-cents seixanta graus sobre l'asfalt i se sent el xerric dels pneumàtics. Anem a parar a l'altra banda de la carretera i pel costat d'en Ferran la porta s'aixafa. Esclata una tempesta de vidres en bocinets minúsculs. Els cinturons tibats, els airbags saltats. Després, silenci.
Obro els ulls i veig en Ferran amb els braços cobrint-se instintivament el cap. Al damunt hi té trossets de vidre, com diamants brillants. Sobre els braços, entre el cabell enredats. Es treu la cobertura, em mira, els diamants cauen.
- Estàs bé, estàs bé!!? - li pregunto, sacsejant-lo amb una mà.
- Sí. Tu? Bé?
Ho comprovo:
- Sí si sí...
- Segur? A vegades sembla que no, però...
- Sí, estic bé. Tu: tu estàs bé?.
- Que sí que sí, cony Bé. Estic bé!
Sortim tots dos per la meva porta. Mirem a l'altra banda i veiem l'altre cotxe, que s'ha estavellat de front i a tocar de l'estació de Llavaneres. Hi ha dos nois que en baixen, espantats. A l'acompanyant li tremolen les cames encara. Són de la nostra edat.
- Esteu bé? - pregunta un.
- Sí. I vosaltres?
- Un parell de rascades. Res greu.
- Val.
Parlem amb ells, mirem els cotxes. Es deu d'haver adormit al volant, diu un. Hòstia! Para un cotxe amb la intenció d'ajudar. El segon que arriba és un de la nostra colla que ens anava al darrere. Ens diuen que van a aparcar i que ens esperen. Ens duran a casa quan tot acabi. De la butxaca del meu germà surt el mòbil que truca als mossos, a la grua, als bombers, a tot el merder que tard o d'hora acabarà arribant.
Per fer estona tornem a enfilar-nos al cotxe a buscar els papers, a agafar el tabac, l'encenedor. Mentre que els rebusco a la guantera ho discutim. Què fem, els truquem o no? Sospesem els pros i els contres. Surten més contres que pros.
Decidim que millor que no els truquem. Si ho féssim patirien tot i jurar-los la nostra perfecta integritat. Es posarien neguitosos, es tornarien bojos i sortirien del llit, es vestirien corrents, s'equivocarien de calçat, es deixarien les claus de casa, agafarien el cotxe, vindrien saltant-se els stop's fins arribar abans i tot que els bombers. La mare ploraria tot el camí. Potser encara tindríem una desgràcia, un accident. Decidit: no els truquem.
Tornem a sortir a defora. L'horitzó clareja. Aviat sortirà el sol. Serà un nou dia.

Ens llevem amb el diumenge ja alt i brillant. La mare canta i diu que va, ganduls, que és l'hora de dinar. Anem a taula. El pare ha anat com cada diumenge a comprar el diari i a passejar la Laika. Com cada diumenge s'haurà aturat a esmorzar. En tornar ha fet de les seves, i ja s'ha ensumat alguna cosa. El pare té una pregunta per nosaltres:
- Tan passats anàveu que ni heu pogut entrar el cotxe al garatge?
- No és això.
- I a qui li heu deixat?
- No l'hem deixat. Se'l va endur la grua.
- COM?
- Vam tenir un accident.
- QUÈ!!
- Oh Déu meu! - fa la nostra mare que s'alça i comprova el cap del meu germà, abraçant-lo, enduent-se'l al pit i fent-li petons -. Que us va passar res? Que us va passar res?
- No – diu en Ferran -, que no ens veus? Tothom en va sortir bé. No va passar pas r...
- Què, QUÈ va passar?
Els hi ho expliquem, evitant detalls escabrosos. Els vidres, les voltes de tres-cents seixanta graus, el xoc, la maniobra d'en Ferran que ens va salvar la vida. I tot i així no serveix de res. La mare no deixa en Ferran, no em deixa a mi després tampoc, ens abraça a tots dos per torns amb la idea fotuda a dins el cap. Sé què pensa: no sap a qui triaria, a qui posaria per davant l'altre. No hi vol ni pensar, ni imaginar-s'ho. Jo tampoc podria.
El meu pare es fa el fort, però llavors empeny el plat i diu:
- No tinc gana.
- I veig també que els ulls li brillen
- I PER QUÈ NO VAU TRUCAR? - fa, emprenyat.
Estic a punt de dir-los que perquè no patissin, però en Ferran se m'avança:
- No dúiem el mòbil – menteix.
I ens mirem, i sé que en Ferran és més llest que jo, i que sap que encara i que provéssim d'explicar-los el perquè no ho entendrien. No ho podrien entendre, no voldrien. Voldrien haver estat allà, per a tot, per a res. Encara i que no poguessin fer-hi res ho voldrien. Encara i que no ens hagués passat res.
- Truqueu sempre a casa!
- Sí.
- Val.

Temps cuirassa

Segur,
que naixeran noves durícies
a les puntes dels meus dits
de desenganys i desamors
i plomes ferint-me el cor.
Mutaran en ulls de poll
seran experiències del camí.
Jo somriuré noves ferides
que em dibuixi el fel camí.

Sento encara un vell martell,
l'anglesa i – potser -, un tornavís,
consultant uns vells records
de tu reparant-me el cor.

La meva esquena esgarrinxada
carregant el pes tot sol
la meva pell ha fet durícies
pel temps que mai es fon.

Et ressegueixo ara en la fosca, vida,
somniant de ser un nou hoste?
Potser és així, però t'ho he de dir:
Que per tot l'amor que ja he vessat
el temps m'ha dat noves cuirasses
sempre que aquest se m'ha escapat
de les puntes dels meus dits
- cremats -.