Diumenge

Quan surto de casa hi ha
vint, potser trenta
coloms desesperant-se
per un grapat de molles xopes
de pa
que alguna velleta
segur que ha escampat
fa res
a la cantonada.

Travesso el semàfor
i fins dalt em tanco
la cremallera
i faig que s'obri
un paraigües més
sota el gris del diumenge.

Desenfilo
el carrer
tot sol,
trepitjo l'estora
de fulles grogues
tot sol,
veig com
les branques dels plàtans
i dels xiprers
són cada dia
una mica menys
espesses,
perquè es gronxen
i es gronxen i
es gronxen
i grinyolen
amb el vent de llevant.

S'humitegen
les puntes dels meus peus
a cada passa
que faig
i de les branques
ara el vent arrenca perles d'aigua
que cauen als bassals
que es fan
a les cicatrius d'asfalt.

M'espero entre altres
paraigües negres,
grisos i verds
a que els semàfors compleixin
la mecànica horària
i veig com creuen amb gossos
als que han vestit
amb impermeables a mida
i veig com els nens deixen anar mans
per provar les botes d'aigua
a cada toll o bassa que es troben
sota paraigües de mil colors.

I ara,
dels tendals de la terrassa
es fan filets d'aigua clara
i l'home del meu costat
fuma un puret,
i la seva amiga
duu botes altes
de mosqueter
i els cotxes per Travessera
fan renegar
l'asfalt xop
mentre es dirigeixen
a alguna mena
de port segur
en diumenge.

I mentrestant...
bé,
doncs aquí
mirant com cauen les fulles
amb el vent de llevant.



XXXXXXXX


Tinc gana. El mateix entrepà a la mateixa taula i a la mateixa terrassa. Avui però, res és gris. No plou, i el cel brilla blau de satisfacció entre façanes assolellades. Amb prou feines hi ha un espurneig continuu de fulletes verdes i grogues esclatant de les branques. El vent se n'ha anat i un operari de neteja amb el seu uniforme verd i groc radioactiu buida el seu cabàs ple de fulles i papers al contenidor del meu davant. Temperatura ideal mentre s'alça el sol segon a segon i la seva escombra ressona sobra la vorera. Sento una esgarrifança amb el so, com si fos un fregall d'acer damunt la pell. El taronja de semàfor, més enllà, encenent-se i apagant-se, encenent-se i apagant-se, encenent-se i...
Un busca-vides-de-contenidor. L'obre. El seu carro de dues rodes està preparat amb pops elàstics i bosses de plàstic que li pengen a banda i banda. En una banda hi duu el cartró, a l'altra l'acer. Veig tot de cable de coure i una aixeta rovellada traient el cap. Remena a l'interior i sento com remou les fulles i els papers. Xutada d'adrenalina al meu estómac. Altre cop la culpa, la maledicció i l'odi per mi mateix. En treu un paraigües de butxaca vell, i el deixa amb el cable i l'aixeta vella. Se'n va. Se'n va, se'n va, se'n va...
I l'entrepà té ara mal gust. El deixo, i demano cervesa.

Divisa

Mil anys després
per sort ja no recordo
ni una puta paraula
d'aquelles cent-
vint-i-una cartes
que vaig passar-li
sota la porta de
cals seus pares.

Mil anys després
per sort ja no recordo
res del que hi havia
en aquells cinc-cents-
-dotze sms's
udolats
seré o borratxo
al matí,
o a la tarda,
i ni tan sols
sé com carai
li vaig balbucejar
tanta feblesa,
ni bramar-li ingenu
la meva total dependència
amb aquell milió
de trucades
que ella aguantà
estoica.

Bé,
probablement,
exagero i
no fossin
cent-vint-i-una
les cartes,
ni cinc-cents-dotze
els missatges,
ni un milió
els udols
d'aquella bèstia ferida
que abans era;
però la sensació que
ara em queda
mil anys després
si la veig
rere la pantalla freda
és la d'haver malbaratat
el carregador del perdó
una mica molt
abans d'hora,
d'haver sobrepassat ja
els límits de
la persistència
haver creuat fa temps
la fina línia
que separa l'amor
d'obsessió.

Simplement
passa que
mil anys després
no
em sento
amb dret
de tornar-ho
a intentar,
encara i que
de cor
me'n pugui sobrar.

A cor obert

“Volverse invulnerable: ésa era su preocupación obsesiva. Al descubrirlo, mi compasión aumentó ilimitadamente. Fue casi como si hubiese descubierto que era una inválida.”.

“El hombre que busca seguridad, aunque sea mental, es com un hombre que se cortara las piernas para tener otras artificiales que no le provocasen dolor ni trastornos”. H. Miller.



Decideixes
no construir defenses,
i acceptar a cor obert
totes les conseqüències
que et deixa estimar,
el témer, doldre't...
... i odiar.

Ni destriaràs
ni arxivaràs
ni construiràs
ni aïllaràs,
res del que et cremi
ho desaràs
a un puto calaix.


I tu decideixes
preparar les defenses
abrillantar una cuirassa,
per defensar-te a cada passa
del que comporta estimar
témer, doldre't...
i odiar...

En faràs màximes
filosòfiques,
o potser taules
religioses,
i per cada assumpte
que et toqui
obriràs una nova carpeta
amb el pla de batalla
que empraràs per enfrontar-te
a tot això que és la vida
i que encara et peta.

a mort amor

Pietat?
Sent pietat la guerra
quan arriba i arrasa?
O en sent l'amor
quan torna i et dispara?

Tan bé que t'hi estaves
aquí al refugi
i vas treure el cap
i seguir la bala perduda
descrivint ziga-zagues
salvant les trinxeres
amb el teu nom gravat.

El cor t'ensartà
sense pietat
quina hauries de sentir ara
soldat?

D'entre els dits torna
a brollar la sang
però t'assecaràs defensant
el poc que te'n quedi
d'aquests camps erms,
del refugi entre les runes
on fort et feres supervivent
amb ungles i dents.

******


La més meravellosa mel
que en reviure tastaria
fora l'amor forassenyat
que per l'estel llunyà sentia;
a mi, que de prop que el vaig viure
em va arribar a irradiar
ara lluny ja no sabia
que en la fosca el contemplava.

I el malson és
del somni ara un revés:
haver de patir, sofrir i morir
perquè ella s'apagués
i que de tan lluny que érem
no hi comptés
que ningú més, de lluny
la plorés.

Agh...

“¡Ay, si fuera sólo por pereza por lo que no hago nada! ¡Santo dios, cuanto me respetaria entonces a mí mismo!”
Dostoievski

“Des de Pascal no ha canviat res: l'home continua fugint de la seva angoixa a través de la diversió. I la diversió s'ha fet tan omnipresent que ha substituït Déu. Com fugir de la diversió? Enfrontant-se amb l'angoixa.”.
Beigbedder.

“¿Cuándo debemos lanzarnos a la acción? ¿Qué constituye un acto? ¿Y no podría ser que a veces no actuar constituya una forma superior de acción?”
H. Miller.

Agh...!

Notes

Quina sana, sana enveja! I dic sana perquè em fa sentir massa coses a la vegada, alguna cosa per la que no conec la paraula exacta, una mescla d'admiració, respecte, amor, i estranya melangia... Quina sana enveja, dic que em produeixen les lletres d'aquest home! Duc trenta-sis pàgines i tres vegades que m'he hagut d'aturar, amb el dit de la mà dreta fent de punt, i deixant que el polze i l'índex de l'esquerra corri sota les ulleres de sol per eixugar-me els ulls. Se'm rebel.la l'estómac en llegir-lo i l'aire que m'empasso sembla que no tingui gens d'oxigen. Al cor el mateix regust d'angoixa que et deixen els morts que trobes a faltar. El sento igual com algú de casa, com si fos el germà gran que mai vaig tenir, aquell que volies emular petés qui petés, per adonar-te'n, un dia, no només que no li arribaràs ni a la sola de les sabates, sinó que sols viu ara en pàgines impreses...

*****

"Els pensaments marquen les èpoques de les nostres vides: tota la resta és el diari dels vents que bufaven mentre que hi érem". Thoreau.

*****

(...) En canvi X és un supervivent. S'adapta a allò que es troba. Si avui és dia de poca feina, es relaxarà, farà bromes, s'oblidarà de fer coses i seguirà les conyes de tot i tothom aviam qui serà que la fot més grossa. Si toca rigor i serietat, serà però la màquina de l'eficiència personificada. Si vol vacances, no les demanarà directament, sinó que primer temptejarà el terreny amb preguntes indirectes. Segons la resposta de cada pregunta indirecta sap per on apunten els trets per saber si cal ajustar o no els cargols. I té gràcia, a més. Si mai hagués de fer-se passar per un seguidor ultra del Madrid amb un client important que vingui a dinar o a sopar, li fotria, però ho faria bé. Sabria aplicar tots els seus recursos i coneixements extrets del diari esportiu per sortir-se'n de la prova de tal manera que, ben probablement, al final de la vetllada el client li encaixaria la mà i li diria que un amic d'un amic seu li pot facilitat entrades de tribuna pel Santiago Bernabeu... Clar, si es que mai es decideix a passar-hi uns dies -ja l'ha convidat de fa estona -.
Tempteja la situació abans de llançar-se de bomba a la piscina, però un cop que sap que hi ha aigua, que no hi ha més perill que el d'un tall de digestió, es converteix en una bomba de rellotgeria.
Un camaleó sempre ha de tenir coneixements del medi que l'envolta.

*****

Seré just vida meva
i me n'estaré de triar les paraules
que desitjava de fer-te arribar;
seré senzill, vida meva
i sols em perdré al llibre en blanc
aquell que en néixer
els nens van heretar.

*****

El que és imperfecte és humà, i el que és humà és interessant, just el que necessitem dir i sentir. Si alguna cosa acaba essent massa perfecte, perd l'interès. No m'interessa, per exemple, la seva suposada perfecció. M'interessa però la imperfecció que amaga sota la màscara, la feblesa que oculta rere les fortaleses, les trinxeres i els canons muntats cara al món exterior. Sols m'interessa afegir ingredients a un plat, a una persona, si això serveix perquè me n'afegeixin d'altres a mi. Quina necessitat tindrien dos éssers perfectes de companyia, sinó? O es que se suposa que la perfecció d'un ésser inclou la capacitat d'acompanyar i ser acompanyat perquè sí?

*****

No, jo no em derroto;
m'entrebanco i caic
o bé m'empenyen al terra
i m'esclafa la sola de la bota
la cara sobre el fang.

Però no, jo no em derroto;
escupo algunes dents
i m'empasso la sang,
m'espolso i brut camino
esgarrinxat, baldat, caigut
un cop més, hi torno
però no, jo no em derroto.

*****

El silenci al restaurant és criminal. És l'ambient adient que es fa al cementiri abans d'enterrar el cadàver. Els seus fidels treballadors -nosaltres-, vestim de negre, fem ulleres, som calbs, grassos, idiotes, tenim ressaca, clapes sense pèl al clatell, estem cansats i oxidats per l'excés dels morts en vida que ens visiten...
I tot i així, els zombis regalen un somriure d'orella a orella a la família del mort.

*****

Dracs, llibres i un cavaller que fa volar els pètals vermells nascuts de la punta d'una espasa... El rei, que és vell i arrugat, demana el compte al cambrer i envia un altre wat's-up al mòbil del príncep. “Què collons feu, que no veniu?”.
El drac buida la bosseta de sucre dins el cigaló de Rom pujol. Fa ulleres i badalla. Es grata la barba de tres dies. Ja remena amb la cullera quan Sant Jordi, a la fi, contesta:
“Aneu tirant, que he de llogar un cavall!”
“Què t'empatolles ara!” - contesta el rei - “On està en Bandarra?”
“Se n'ha anat. M'han deixat. Tots dos... Han fugit aquesta nit al galop...”.
El drac es fot el cigaló d'un glop.
“T'ho vaig dir, que no feia per ella...”
“Tu calla, borratxo!”

*****

No en volia una altra
que no encaixés al buit
la volia a ella
i als seus defectes;
els crits, rampells i piradures
i fins les pors insegures,
la volia a ella
i a la rialla que esclatava,
el retorn del somrís sensual
de la ment insaciable,
els ulls de trapassera infatigable.
A ella volia
dins el buit que el consumia,
a ella, a qui li va regalar
la part que ara anhelava.

*****


Remata'm amor
i no et facis enrere!
Permet que de tu em dessagni
i sigues de mà àgil,
tingues el cor de roca
per atacar-me punyent.

Doncs si em vas estimar;
alçaràs el braç i
el cor em travessaràs
per l'esquena.

Traeix-me amor
i deixa'm que jo mateix em traeixi
si et demano que cremis els castells
que monstruosos deixàvem en l'aire.

*****

No mirar-te
no escoltar-te
no tocar-te
ni mai més desitjar buscar-te.

Així, estimant-te,
que més hauria de fer jo
per seguir deshonrant-te?

*****

I aquí estic, a la parada del bus, un dijous més, un matí més sota el sol brillant de primavera tot ensumant en el vent el preludi de la propera estació acostant-se una mica més cada dia, una mica més, una mica més, sí...
Miro a la burilla dessagnant-se de fum entre els dits marrons i vells de l'home que s'asseu al banc. Miro rere les seves ulleres de fina muntura de jubilat, als seus ulls com escletxes entre un mar de pell arrugada. A on miren? Miren al terra, als seus peus dins les sabates negres i gastades, miren a la marquesina de la vorera. Potser miren a l'ombra de les fulles en dansa que hi ha impreses sobre aquesta. Potser no miren enlloc. Potser només veuen.
Repeteixo l'última cançó. Deixo que la música em corri per dins, que m'encaixi, que se m'adapti. O no seré jo, en realitat, el que s'hi adapta? Vull dir, amb l'humor d'aquest matí, amb l'energia amb la que em llevo, amb el meu propi ritme, el meu propi rotllo, vaja... No seré jo qui, sense voler - i això és el que temo -, tria cada dia la cançó que l'acompanya fins la feina? La que vesso sobre la llibreta?

"(...) caminar per a asserenar l'esperit, caminar per comptes de plorar, caminar amb la vana i desesperada esperança de trobar una cara amiga, caminar, caminar, caminar... però, ¿per què entrar en els detalls? Deixem-ho amb l'etiqueta de "paranoia ambulatòria"". Henry Miller.

"Em sento massa bé, estúpidament, aquests dies per escriure-li. La meva vida és quasi completament exterior, tot closca, sense llavor, de forma que em sembla que el relat que d'aquesta pogués enviar-li sols seria una ametlla que, un cop esberlada, res li li quedaria l'interior per endur-se a la boca."

"No és que estimem estar sols, sinó que desitgem arribar molt amunt, i quan ho fem, la companyia es torna cada cop més escassa, fins que desapareix". Thoreau.

Taxi

*****

Aquestes hores de nit
caigudes en morta inèrcia...
oh cel meu, mai seré jo
si preguntes
quan vesteixo una camisa
sols ara que barrino
tot sol de matinada
mort de cos però ple de vida.

*******

Oh Déu meu
en qui no crec,
i en qui penso
en carrerons sense sortida;
quina missió és aquesta
què em vas guardar
de sentir tant dur,
d'estimar tant
la dona en llunyania?

“Caducada” em deia
“sols un passat”, en teoria,
però quina missió, quina-missió és aquesta,
que em fas sentir que em crema
per ella endins la roja espina?