Agh...

“¡Ay, si fuera sólo por pereza por lo que no hago nada! ¡Santo dios, cuanto me respetaria entonces a mí mismo!”
Dostoievski

“Des de Pascal no ha canviat res: l'home continua fugint de la seva angoixa a través de la diversió. I la diversió s'ha fet tan omnipresent que ha substituït Déu. Com fugir de la diversió? Enfrontant-se amb l'angoixa.”.
Beigbedder.

“¿Cuándo debemos lanzarnos a la acción? ¿Qué constituye un acto? ¿Y no podría ser que a veces no actuar constituya una forma superior de acción?”
H. Miller.

Agh...!

Notes

Quina sana, sana enveja! I dic sana perquè em fa sentir massa coses a la vegada, alguna cosa per la que no conec la paraula exacta, una mescla d'admiració, respecte, amor, i estranya melangia... Quina sana enveja, dic que em produeixen les lletres d'aquest home! Duc trenta-sis pàgines i tres vegades que m'he hagut d'aturar, amb el dit de la mà dreta fent de punt, i deixant que el polze i l'índex de l'esquerra corri sota les ulleres de sol per eixugar-me els ulls. Se'm rebel.la l'estómac en llegir-lo i l'aire que m'empasso sembla que no tingui gens d'oxigen. Al cor el mateix regust d'angoixa que et deixen els morts que trobes a faltar. El sento igual com algú de casa, com si fos el germà gran que mai vaig tenir, aquell que volies emular petés qui petés, per adonar-te'n, un dia, no només que no li arribaràs ni a la sola de les sabates, sinó que sols viu ara en pàgines impreses...

*****

"Els pensaments marquen les èpoques de les nostres vides: tota la resta és el diari dels vents que bufaven mentre que hi érem". Thoreau.

*****

(...) En canvi X és un supervivent. S'adapta a allò que es troba. Si avui és dia de poca feina, es relaxarà, farà bromes, s'oblidarà de fer coses i seguirà les conyes de tot i tothom aviam qui serà que la fot més grossa. Si toca rigor i serietat, serà però la màquina de l'eficiència personificada. Si vol vacances, no les demanarà directament, sinó que primer temptejarà el terreny amb preguntes indirectes. Segons la resposta de cada pregunta indirecta sap per on apunten els trets per saber si cal ajustar o no els cargols. I té gràcia, a més. Si mai hagués de fer-se passar per un seguidor ultra del Madrid amb un client important que vingui a dinar o a sopar, li fotria, però ho faria bé. Sabria aplicar tots els seus recursos i coneixements extrets del diari esportiu per sortir-se'n de la prova de tal manera que, ben probablement, al final de la vetllada el client li encaixaria la mà i li diria que un amic d'un amic seu li pot facilitat entrades de tribuna pel Santiago Bernabeu... Clar, si es que mai es decideix a passar-hi uns dies -ja l'ha convidat de fa estona -.
Tempteja la situació abans de llançar-se de bomba a la piscina, però un cop que sap que hi ha aigua, que no hi ha més perill que el d'un tall de digestió, es converteix en una bomba de rellotgeria.
Un camaleó sempre ha de tenir coneixements del medi que l'envolta.

*****

Seré just vida meva
i me n'estaré de triar les paraules
que desitjava de fer-te arribar;
seré senzill, vida meva
i sols em perdré al llibre en blanc
aquell que en néixer
els nens van heretar.

*****

El que és imperfecte és humà, i el que és humà és interessant, just el que necessitem dir i sentir. Si alguna cosa acaba essent massa perfecte, perd l'interès. No m'interessa, per exemple, la seva suposada perfecció. M'interessa però la imperfecció que amaga sota la màscara, la feblesa que oculta rere les fortaleses, les trinxeres i els canons muntats cara al món exterior. Sols m'interessa afegir ingredients a un plat, a una persona, si això serveix perquè me n'afegeixin d'altres a mi. Quina necessitat tindrien dos éssers perfectes de companyia, sinó? O es que se suposa que la perfecció d'un ésser inclou la capacitat d'acompanyar i ser acompanyat perquè sí?

*****

No, jo no em derroto;
m'entrebanco i caic
o bé m'empenyen al terra
i m'esclafa la sola de la bota
la cara sobre el fang.

Però no, jo no em derroto;
escupo algunes dents
i m'empasso la sang,
m'espolso i brut camino
esgarrinxat, baldat, caigut
un cop més, hi torno
però no, jo no em derroto.

*****

El silenci al restaurant és criminal. És l'ambient adient que es fa al cementiri abans d'enterrar el cadàver. Els seus fidels treballadors -nosaltres-, vestim de negre, fem ulleres, som calbs, grassos, idiotes, tenim ressaca, clapes sense pèl al clatell, estem cansats i oxidats per l'excés dels morts en vida que ens visiten...
I tot i així, els zombis regalen un somriure d'orella a orella a la família del mort.

*****

Dracs, llibres i un cavaller que fa volar els pètals vermells nascuts de la punta d'una espasa... El rei, que és vell i arrugat, demana el compte al cambrer i envia un altre wat's-up al mòbil del príncep. “Què collons feu, que no veniu?”.
El drac buida la bosseta de sucre dins el cigaló de Rom pujol. Fa ulleres i badalla. Es grata la barba de tres dies. Ja remena amb la cullera quan Sant Jordi, a la fi, contesta:
“Aneu tirant, que he de llogar un cavall!”
“Què t'empatolles ara!” - contesta el rei - “On està en Bandarra?”
“Se n'ha anat. M'han deixat. Tots dos... Han fugit aquesta nit al galop...”.
El drac es fot el cigaló d'un glop.
“T'ho vaig dir, que no feia per ella...”
“Tu calla, borratxo!”

*****

No en volia una altra
que no encaixés al buit
la volia a ella
i als seus defectes;
els crits, rampells i piradures
i fins les pors insegures,
la volia a ella
i a la rialla que esclatava,
el retorn del somrís sensual
de la ment insaciable,
els ulls de trapassera infatigable.
A ella volia
dins el buit que el consumia,
a ella, a qui li va regalar
la part que ara anhelava.

*****


Remata'm amor
i no et facis enrere!
Permet que de tu em dessagni
i sigues de mà àgil,
tingues el cor de roca
per atacar-me punyent.

Doncs si em vas estimar;
alçaràs el braç i
el cor em travessaràs
per l'esquena.

Traeix-me amor
i deixa'm que jo mateix em traeixi
si et demano que cremis els castells
que monstruosos deixàvem en l'aire.

*****

No mirar-te
no escoltar-te
no tocar-te
ni mai més desitjar buscar-te.

Així, estimant-te,
que més hauria de fer jo
per seguir deshonrant-te?

*****

I aquí estic, a la parada del bus, un dijous més, un matí més sota el sol brillant de primavera tot ensumant en el vent el preludi de la propera estació acostant-se una mica més cada dia, una mica més, una mica més, sí...
Miro a la burilla dessagnant-se de fum entre els dits marrons i vells de l'home que s'asseu al banc. Miro rere les seves ulleres de fina muntura de jubilat, als seus ulls com escletxes entre un mar de pell arrugada. A on miren? Miren al terra, als seus peus dins les sabates negres i gastades, miren a la marquesina de la vorera. Potser miren a l'ombra de les fulles en dansa que hi ha impreses sobre aquesta. Potser no miren enlloc. Potser només veuen.
Repeteixo l'última cançó. Deixo que la música em corri per dins, que m'encaixi, que se m'adapti. O no seré jo, en realitat, el que s'hi adapta? Vull dir, amb l'humor d'aquest matí, amb l'energia amb la que em llevo, amb el meu propi ritme, el meu propi rotllo, vaja... No seré jo qui, sense voler - i això és el que temo -, tria cada dia la cançó que l'acompanya fins la feina? La que vesso sobre la llibreta?

"(...) caminar per a asserenar l'esperit, caminar per comptes de plorar, caminar amb la vana i desesperada esperança de trobar una cara amiga, caminar, caminar, caminar... però, ¿per què entrar en els detalls? Deixem-ho amb l'etiqueta de "paranoia ambulatòria"". Henry Miller.

"Em sento massa bé, estúpidament, aquests dies per escriure-li. La meva vida és quasi completament exterior, tot closca, sense llavor, de forma que em sembla que el relat que d'aquesta pogués enviar-li sols seria una ametlla que, un cop esberlada, res li li quedaria l'interior per endur-se a la boca."

"No és que estimem estar sols, sinó que desitgem arribar molt amunt, i quan ho fem, la companyia es torna cada cop més escassa, fins que desapareix". Thoreau.

Taxi

*****

Aquestes hores de nit
caigudes en morta inèrcia...
oh cel meu, mai seré jo
si preguntes
quan vesteixo una camisa
sols ara que barrino
tot sol de matinada
mort de cos però ple de vida.

*******

Oh Déu meu
en qui no crec,
i en qui penso
en carrerons sense sortida;
quina missió és aquesta
què em vas guardar
de sentir tant dur,
d'estimar tant
la dona en llunyania?

“Caducada” em deia
“sols un passat”, en teoria,
però quina missió, quina-missió és aquesta,
que em fas sentir que em crema
per ella endins la roja espina?

"Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat
així tornava jo al lloc de l'amor."

Maria Mercè Marçal

un altre any

No t'enyoro poble

Ara somiejo
a la vella ciutat
i sols que evoco engrunes de passat,
ulls de poll que resisteixen
al mudar de pell.

Avui he trucat a casa
per saber com bullia l'olla
i tranquil a la parada, me n'he adonat
que m'havia deixat el mòbil
a tocar del capçal.

Un dia més drets
ens hem quedat Thoreau i jo
al mig de l'autobús
i a l'orella m'ha xiuxiuejat
coses sobre el jove aquell que se'l va llegir
per primer cop ara fa sis o set anys;
¿i per què m'he sentit un vell feixuc i queixós?
¿i per què m'he sentit calçant sabates massa grosses
pels peus que travessaven aquell asfalt pantanós?

Amb temps
m'he assegut a una terrassa
i amb ulleres de sol he pres cafè
i admirat les cames creuades
d'una dona que duia mitges esgarrinxades
i no sé perquè he pensat en Papasseit
i en aquella follia d'amor
d'un esquelet de trenta anys sota terra...
quan se m'ha esgaripat el cau de l'estómac
- diria que era adrenalina -
pel sòl tremolant sota els meus peus
i que era el metro al passar.

He escoltat els piulets d'un ocell electrònic
i voldria amb el peu haver-lo esclafat
junt amb el seu amo.

He observat els vells dels bancs
que deixaven córrer un temps
que vestia de pana i llana
i m'ha semblat que tenien
tot d'històries amagades
entre els plecs d'arrugues
de ses cares enyorades.

He absorbit el sol enlleganyat
d'un cel de núvols esfilagarsats
i llavors és quan m'ha passat:
que he imaginat que tornava a casa
i que la gossa saltava com un cérvol
en adonar-se que jo duia a la mà la cadeneta
que fem servir per anar-nos-en muntanya amunt.

I ens hem tombat tots dos
a un matalàs de pinassa seca
que hi ha sempre a tocar d'aquella carena
on hi he retrobat un cel familiar
i la gossa tancava els ulls
i pots comptar que deuria somniar...

Jo he pensat en ella un instant,
callat i en pau
sota un núvol
que pots comptar on anava

I he tancat els ulls
i llavors, sí,
m'he deixat morir.

primavera

Ai amic!

que vols saber de mi,
et confesso que sóc aquí
allà on mil vegades et vaig jurar
mai hi aniria a petar.

No t'imploro respecte
quan t'apunto que al darrere hi ha una història
sols que provis d'entendre, amic,
que la vida se m'endugué de la mà
lluny de tot allò que sols puc estimar;
i que privat d'uns pins que flairen a mar
en somnis sospiro de tornar als vorals del rial
allà on bri de vent fa sempre dansar un canyar.

Ai amic, i si de debò vols saber
que sento ara que no ens veiem...
confesso que en realitat mai no vaig marxar
i que si d'ànima sols una espurneta me'n quedés
jo la deixaria penjada allí al bell mig d'un pinar,
i que si a tots un tros de cor a tots ja us vaig regalar
de la part que em quedà, a casa, ja la vaig enterrar.

Per ningú més

Serà per tu
i per ningú més
l'anhel d'amor
que em donà el teu bes.

Viuré fins morir
o bé en braços d'altra
m'aixoplugaré marcit.

I si al final de tu m'ha de quedar
d'amor sols l'etern anhel
m'apartaré i t'enviaré un batec,
el repic que et desitja a la vida
que en tastis totes les mels.