un altre any

No t'enyoro poble

Ara somiejo
a la vella ciutat
i sols que evoco engrunes de passat,
ulls de poll que resisteixen
al mudar de pell.

Avui he trucat a casa
per saber com bullia l'olla
i tranquil a la parada, me n'he adonat
que m'havia deixat el mòbil
a tocar del capçal.

Un dia més drets
ens hem quedat Thoreau i jo
al mig de l'autobús
i a l'orella m'ha xiuxiuejat
coses sobre el jove aquell que se'l va llegir
per primer cop ara fa sis o set anys;
¿i per què m'he sentit un vell feixuc i queixós?
¿i per què m'he sentit calçant sabates massa grosses
pels peus que travessaven aquell asfalt pantanós?

Amb temps
m'he assegut a una terrassa
i amb ulleres de sol he pres cafè
i admirat les cames creuades
d'una dona que duia mitges esgarrinxades
i no sé perquè he pensat en Papasseit
i en aquella follia d'amor
d'un esquelet de trenta anys sota terra...
quan se m'ha esgaripat el cau de l'estómac
- diria que era adrenalina -
pel sòl tremolant sota els meus peus
i que era el metro al passar.

He escoltat els piulets d'un ocell electrònic
i voldria amb el peu haver-lo esclafat
junt amb el seu amo.

He observat els vells dels bancs
que deixaven córrer un temps
que vestia de pana i llana
i m'ha semblat que tenien
tot d'històries amagades
entre els plecs d'arrugues
de ses cares enyorades.

He absorbit el sol enlleganyat
d'un cel de núvols esfilagarsats
i llavors és quan m'ha passat:
que he imaginat que tornava a casa
i que la gossa saltava com un cérvol
en adonar-se que jo duia a la mà la cadeneta
que fem servir per anar-nos-en muntanya amunt.

I ens hem tombat tots dos
a un matalàs de pinassa seca
que hi ha sempre a tocar d'aquella carena
on hi he retrobat un cel familiar
i la gossa tancava els ulls
i pots comptar que deuria somniar...

Jo he pensat en ella un instant,
callat i en pau
sota un núvol
que pots comptar on anava

I he tancat els ulls
i llavors, sí,
m'he deixat morir.

primavera

Ai amic!

que vols saber de mi,
et confesso que sóc aquí
allà on mil vegades et vaig jurar
mai hi aniria a petar.

No t'imploro respecte
quan t'apunto que al darrere hi ha una història
sols que provis d'entendre, amic,
que la vida se m'endugué de la mà
lluny de tot allò que sols puc estimar;
i que privat d'uns pins que flairen a mar
en somnis sospiro de tornar als vorals del rial
allà on bri de vent fa sempre dansar un canyar.

Ai amic, i si de debò vols saber
que sento ara que no ens veiem...
confesso que en realitat mai no vaig marxar
i que si d'ànima sols una espurneta me'n quedés
jo la deixaria penjada allí al bell mig d'un pinar,
i que si a tots un tros de cor a tots ja us vaig regalar
de la part que em quedà, a casa, ja la vaig enterrar.

Per ningú més

Serà per tu
i per ningú més
l'anhel d'amor
que em donà el teu bes.

Viuré fins morir
o bé en braços d'altra
m'aixoplugaré marcit.

I si al final de tu m'ha de quedar
d'amor sols l'etern anhel
m'apartaré i t'enviaré un batec,
el repic que et desitja a la vida
que en tastis totes les mels.

desigs

Avui desitjava escriure't
un conte bonic
regalar-te una història prou digna
que et poguessis endur al llit.

Però ai noia, ai musa!
als dits no m'hi queda sinó aquest òxid
i aquest boli on hi creix verdet.
¿Com no estossegar jornades febrils
si sempre em vens a pleret?

Tractant-me amb píndoles de vida
m'he fet un alegre malalt
i el front em bull per tal d'esbrinar
perquè per tu - encara - el cor m'ha de cremar.

lluny muntanyes, lluny...

Vaig respirar el blau del cel
a peus d'aquells cims impertèrrits
vaig sentir els batecs de la vida quieta
ara que ho deixava tot enrere.

Despullat d'artificis,
sens mòbil ni horaris,
vaig enfilar-me a la roca
tal com ho fan les cabres.

Per la pell em penetrà
l'alè de romaní
d'aquella vella terra,
brises que removien
espurnes blanques
dels ametllers en flor.

Tornaré a tu
amb la nova saba
m'oblidaré de ser més persona
per esdevenir, tan sols, un home
el que sigui capaç d'invocar en tu
aquell amor tan salvatge.

:)

"Se me acaba el tiempo y
hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Ver que la vida te desliza límpiamente
hacia su lado más extremo.
A un rimo lento o rápido.
Según convenga,
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida y
al ritmo justo que da
compás a los sueños.
Así es la cosa. Así de simple
hay que comenzar a hacer
el equipaje: el viejo tren espera,
siempre espera."
Pepe Rubianes.