De monstres i cambrers

"Luego, en el medio del puente, por ejemplo, en medio de un paseo, en el medio siempre, ya fuera de un libro, una conversación o el acto del amor, volvía a tomar conciencia de que nunca había hecho lo que quería y por no haber hecho lo que quería se desarrolló dentro de mí esa creación que no era sino una planta obsesiva, una especie de vegetación coralina, que estaba expropiando todo, incluida la propia vida, hasta que la propia vida se convirtió en lo que se negaba, pero que constantemente se imponía, creando vida y matándola a un tiempo." H. Miller


1

Suposo que la majoria d'emigrants deuen de sentir el mateix que he sentit jo i molts altres els últims anys, però molt més accentuat, més inhumà, més insofrible. Una melangia que et rossega per dins i per la que cal tenir-ne un parell de ben posats per dur-la amb tu a tot arreu on vagis. Això que et corca per dins i que pot esdevenir mortal com més llarga és la distància que et separa dels teus o bé de l'entorn que el teu cor identifica com a “casa”. Perquè ja se sap que no és precisament el verí el que ens mata, a les persones, sinó la quantitat que n'ingerim. Posem pel cas que una dosi mortal d'un verí qualsevol fos de deu grams – per fer-ho rodó -; si un s'acostuma durant cert temps i diàriament a digerir-ne una quantitat sofrible – posem un gram – i amb el temps la vas augmentant a dos grams, a tres, quatre, cinc... -, a la llarga i amb el temps, el més probable és que el cos n'acabarà desenvolupant certa resistència, una certa tolerància. Et prepares per al dia que, quan de debò algú amb mala llet – o sense voler – et subministri la dosi mortal de verí que mataria a qualsevol home o dona, tu sobreviuràs. Perquè sols tu t'has entrenat a sobreposar-te al verí.
No sé perquè pensava en això fa uns dies, desenfilant el carrer taronja aquell amb la matinada sobre meu, tornant cap a casa. Havia estat una nit d'aquelles bones. I a la feina, un dia bo és quan la gent t'arriba ràpida i afamada i ni tan sols et dóna temps de pensar en res, quan sols hi ha temps d'actuar. Aleshores és quan em transformo en un autòmat. No tinc ni sento la necessitat de pensar o de plantejar-me res. El pensament racional pot arribar a paralitzar-te, però sense aquest tampoc comprendríem mai res del que fem o hauríem de fer. Si estem d'acord que qualsevol actitud a l'extrem és perniciosa, serà automàticament cert que tan verinosa és la racionalitat com la irracionalitat dutes a l'extrem.
És aquest precisament, segons el meu parer, l'estat descrit en el llibre del buit: aquest estat “ideal” del samurai que, havent après i practicat tots els diversos arts i oficis, cert dia aconsegueix aplicar-les sense ni tan sols “pensar que les està aplicant”.
I els bons cambrers de carrera apliquen el buit conscient o inconscientment. Quan la situació ho requereix no cal que pensin constantment en tot allò que li han ensenyat o ha après per si sol al llarg d'anys de carrera. Simplement es deixen fluir com l'aigua d'un torrent, de forma natural. Tan és si els hi agrada o no la feina, perquè és en aquest estat on trobes l'eficiència en qualsevol tasca que t'aventuris a fer. Has d'haver aconseguit prou experiència com per a exercir-la “sense pensar”. Fins i tot amb la literatura succeeix igual. Pot ser que els temes siguin més o menys interessants, però es veu d'hora lluny quan hem deixat que un escrit flueixi des de dins o hem preparat a consciència cada pas. No sóc jo qui descobreixi ara la sopa d'all, però li vaig fer cas a Bukowski en cert moment: “Llegiu Fante”, i Fante flueix, símplement.
Per això no crec que hi hagi massa diferència entre un samurai contra deu enemics que un cambrer enfrontant-se a un torn de vuit, nou i fins a deu taules. Una colla de tres o quatre cambrers ben avinguts i que en hora punta del menú afronten cent vuitanta adversaris que esperen de ser servits de forma tan excel·lent com si cadascun d'ells fossin “els únics”. Em sembla tan heroïc com la història dels tres-cents enfrontant-se a l'imperi Persa, sols que aquests últims han tingut més ressó. He viscut mitja vida en ambients d'aquests i crec que puc assegurar ja que em sento més a gust entre tota aquesta colla d'aparents desgraciats amb camisa per fora tacada i vambes negres que imiten sabates que no en un refinadíssim i ben pentinat i afaitat ambient sense arrugues però inert de vida. Pot semblar inhumana aquesta capacitat que tenen alguns per retenir comandes al cervell o per a recordar els gustos particulars de les desenes de cares anònimes que cada dia s'asseuen al seu torn. Pot semblar-nos que sigui un robot qui en acabat el segon plat ens el recull entre una pila que s'acaba d'endur de la taula del costat i ens diu:
- Avui de fruita hi ha melò o pinya natural... - perquè recorda que cada dia mengem fruita i passem dels pastissos o dels flams i gelats -.
O bé:
- Cafè curt com sempre?
O bé:
- Tallat descafeinat de màquina amb llet desnatada i natural i sacarina?
O bé:
- Avui, de “nou”, tenim fruits del bosc en gelatina de cava...
Pot semblar inhumà perquè et preguntes com el tio o tia SE'N RECORDA poc a poquet, per repetició, per inèrcia, per costum, per tedi – el que sigui -, de tot els nostres desitjos i dels de la taula del costat i de la de més enllà. És l'experiència la que actua aquí, com l'experiència de l'ebenista és la que fa passar el ribot amb art enfront la cara bocabadada de l'aprenent sols format a base de llibres de teoria.
L'autòmat que veus córrer amb més plats dels que li caben a les mans, que passa rere la barra direcció a la cuina i sols que diu: “ull que vaig!” per avisar al company o companya de que ara no és bon moment per girar-se perquè ell no s'aturarà.
El robot, en sortir de la cuina, s'atura. Es queda un moment palplantat enmig de la sala i es pregunta per dins: “Què m'estic deixant, què m'estic oblidant? Recordo que havia de...”.
No us ha passat mai, cambrers? I us n'heu d'anar cap al vostre torn, allà on actueu, i feu una ullada general i, sense que us diguin res, sols observant, ho recordeu:
“Ah sí!, els escuradents del burro de la X... O la maionesa del viatjant de la 4. O el vinagre de Mòdena de la tia de la u...”.
Ho fa just en el moment en que un altre client alça la mà, i tu t'hi acostes i et demana:
- Escolta noi/a, que tens X... que em pots portar Y... que saps Z?
Perquè a més d'un cambrer eficient aquest home o dona acaba per ser també un sociòleg de tantes cares diferents que veu al llarg del dia, un psicòleg per sofrir un caràcter X o Y i saber-lo conduir magistralment, un savi, un samurai que es guarda l'ànima a l'espasa esmolada, perquè la seva feina ara que és buit és la de recordar-se dels escuradents o del quètxup o, fins i tot, avançar-se uns segons en el temps i aventurar – i encertar – el que et demanarà a continuació la persona a la que estàs servint.
És per tot això que quan entro a treballar prefereixo mil vegades fer-ho saturat de feina que fer-ho amb tranquil·litat i esperar a aquesta arribi. Si tinc massa temps per pensar – miau! -, la cosa no acaba mai d'anar bé. Penso en les ulleres sota les conques dels ulls de la dona que ahir servia a la onze i en la seva mà desganada recolzant-se el cap, demanant mig entrepà del que amb prou feines va fer-ne dues queixalades, imagino en secret escenaris per castigar al prepotent de la 18 que em feia fer més viatges que un un burro, o bé imagino que ja ha arribat l'hora de plegar i que baixem la persiana i que em dedico a fer allò que ningú més farà per mi: ocupar-me de mi, servir-me a mi.

2

Acabat el servei i amb els de la cuina acomiadant-se i sortint per la porta, queden cinc taules. Quarts d'una i els clients romancegen agafats de les mans o escurant el xarrup d'herbes o la copa de brandy escalfada que els hi he servit fa deu minuts. La fan petar, i quan estem en aquest pla ens servim sempre una cervesa o un combinat. S'ha acabat la guerra, per avui, sembla que digui l'ambient que sura en l'aire net, sense fum. Sols ens queda esperar i recollir el camp de batalla per l'endemà. He estat a molts llocs i entre molta gent diferent durant molts i molts anys, gent bona i gent no tan bona amb la que o bé bevia d'amagat o bé els hagués escanyat allà mateix. Perquè si m'inflen durant massa estona els collons i no puc canviar d'ambient, sé el que em passa: un col.lapse intern que ofego mentalment per no fer barbaritats i em deprimeixo. Aleshores m'he d'evadir.
Ara però la canya de matinada, - o les dues o tres canyes, depèn del que trigui a fotre el camp la gent – sempre té bon gust. Me la prenc mentre que asseco coberts, preparo les pissarres per l'endemà o netegem la cafetera o fem les piques o pleguem tovallons. A l'altre lloc on vaig ser no ens deixaven prendre alcohol en acabar. Estava prohibit. Però com vaig dir una vegada, inventant-m'ho, “La universitat de Concord, Massachussets, recomana prendre's una canya en acabar el servei per desinhibir-te”. Com que no em tenien de tot per un idiota allà, es van creure fins i tot que hi havia una universitat, allà, però no van canviar la seva política d'empresa. Una política no-massa-humanista que va fer que quatre dels onze que érem fotéssim el camp en tres mesos.
Vaig a fer una ullada al menjador, i una de les de la taula set em demana un tallat. Faig que sí amb el cap i em sorprèn adonar-me'n que, tot i que ja n'hauré fet vint o trenta de tallats aquella nit – i servit quaranta cerveses, i sis ampolles de vi, i dues de cava, i refrescs, i aigues i centenars de plats...-, aquesta és la primera cosa que faig en el que m'adono del que faig, en que m'adono que jo sóc jo, que sóc conscient de cada passa per començar i acabar la tasca. Des del moment en que la paia aquella m'ha vist escrutant el menjador i ha alçat la mà i fent que sí amb el cap he promès que li serviria el seu desig fins que m'he trobat davant l'ordinador, on era en Robert i m'ha dit:
- Què vol la calentorra aquesta?
- Res, un tallat.
M'he girat, he tret el maneguet de la cafetera i he fet caure el marro cau amb un cop sec a la bossa d'escombraries. Des del molinet ha caigut la dosi de cafè sobre el filtre metàl·lic. L'he aplanat, l'he col·locat a la cafetera i l'he endegat. Al fons de la tassa blanca un filet de crema s'anava aigualint com s'aigualeix com més llarg fas el cafè. He tocat amb la mà la gerra metàl·lica, tèbia, i amb la banya de vapor de la cafetera l'he escalfat i, finalment, fet un xic d'escuma. Llavors he pensat en el que m'acabava de dir en Robert:
- Com que calentorra?
- No t'hi has fixat, com va?
No, no m'hi havia fixat. No havia tingut temps, o ganes de fixar-m'hi. Ara però, m'hi fixaré, li dic.
- Per què ho dius, però?
- Després t'ho explico...
Preparo el platet, la cullereta i el sucre a un costat de la tassa i me l'enduc. Aleshores, amb els sentits desperts, ho he vist: en tindrà cinquanta-i-pico-llargs, com l'amiga amb la que ha vingut a sopar i amb la que s'han cascat dues ampolles d'Abadia Retuerta i dos combinats després. Té el morè de finals d'estiu de l'addicta a la platja o als raig ultraviolats sota un vestit negre llarg amb un escot més que generós, exagerat en forma d'V. Arrugues als volts dels ulls marrons, pentinat de perruqueria de fa unes poques hores, arracades daurades i les mans velles, venoses. Les cames creuades i als peus, sabates de taló amples de moda, d'espart.
- Gràcies rei em – diu.
- No es mereixen... - dic, evitant-li els ulls.
I torno a la barra.

És l'encarregat més prometedor que m'he trobat en molts anys. Robert es diu, com el meu germà gran, però en aquest cas tots dos tenim la mateixa edat. A diferència de mi ell és gros com l'os iogui i d'aparença tranquil·la i calculada, però per dins ja m'he adonat que té tots aquells anys d'hostaleria ininterrompuda encastats a dins i que per això ha adquirit aquest noblíssim esperit crític i sarcàstic i cínic dels cambrers bons, dels que estan al cas de tot. Un home al que no se li passa mai ni una, amb prou mà esquerra per enfotre-se'n d'algun client que el tracta malament, l'ignora o li fa fer viatges en va. Ho fa sempre sense que se n'adonin que ho fa, però nosaltres sí que ens n'adonem. Tan sols n'he conegut tres jo, de genis d'aquesta mena: En Xavi Utzia – el meu segon amo -, en Joan “el ros” que vaig veure en primera persona com es cremava del tot després de vint anys, i ara a ell: Robert Pallà.
Ell però, no és de canyes sinó de combinats. Ell mateix va ser qui va proposar d'endreçar el prestatges dels licors de rere la barra - i així ho va fer - perquè li quedés a prop l'ampolla de Cutty Sark i la càmera no l'enganxés cada matinada en tancar. Em conta batalletes de quan tenia el restaurant a l'Empordà, i jo les escolto com si fos el meu pare o el meu avi que me les explica al llit, de xic, eclipsat, aterrit, rient com un boig. Ara no hi pot tornar però, a casa. Em va dir el meu cap un dia. “Deu al carnisser, al que li duia les begudes, al peixater...”.
- Si torno a casa em linxen - em confirma sempre, quan li pregunto sobre l'afer.
Voregem tots dos la mateixa edat. És, com els altres dos perdedors que ha contractat en Cesc, com el meu mateix germà gran ara fent de pagès, un home derrotats per l'època que li ha tocat viure. Un home que com jo, aprèn a base de patacades. Homes que es van creure que podrien pagar el crèdit a cinquanta anys, homes que no saps si de debò van pegar les seves parelles que no volien la custòdia compartida però sí rebre 1200 euros cada mes per part d'ells ara que estaven arruinats, sense feina i no eren ningú. Homes que van obrir i tancar fins a cinc persianes seguides i tancar-les mesos després només enduent-se'n els deutes. Homes que no podien pagar els deutes perquè no els hi pagaven la feina que feien, homes que van vendre's furgonetes i cotxes, homes desnonats que no poden tenir ara una nòmina sencera doncs a algun racó d'algun sistema informàtic hi diu que si cobren una nòmina sencera, els hi han d'expropiar el seixanta, setanta, vuitanta per cent... Tots aquests homes-fantasma tenallats pels bancs que els van temptar i que han rescatat ells mateixos però que no perdonen res. Tots aquests homes coneguts pel meu amo d'ara, un amic de poble que se'n recorda de qui són els homes vàlids que van pencar i que penquen encara com a burros sacrificats, aquests homes que no agafen la baixa mai, que fan deu i dotze hores perquè han de comprar sabates noves no per ells, sinó per aquells que cada any i mig creixen i canvien de número. Homes que paguen excursions i llibres d'escola, que somriuen amb un dia de festa a la setmana quan s'enduen a la dona a sopar al frankfurt. Homes humans als que de res els serveix aquest títol quan s'han equivocat i hi ha calés entremig.
I en Robert és un home d'aquests. Un home que tot i així, que el mes passat, o l'altre, quan tot el merder d'Egipte va tornar a captar les pàgines internacionals dels diaris, un migdia, a això de tres quarts d'una, va dir a les dues senyores que volien dinar:
- No... es que no tenim aquesta setmana de caldereta, senyora...
- Com que no – va fer una de les dues, la més guerrera, indignadíssima - El teu company – va fer, buscant-me, assenyalant-me a mi amb el cap -, em va dir que en fèieu cada cap de setmana! I hem vingut expressament a menjar-ne!
Tenia raó. Ara teníem cada setmana, de caldereta de llagosta. Les servíem en nècores buidades i la cobràvem quasi regalada si ho comparaves amb qualsevol restaurant dels bons. Ens venia molta gent el cap de setmana, pel coi de caldereta...
- Ja, però... senyora... - i en Robert va rumiar sols un segon i mig el què havia de dir -. Sap què passa? Que el marisc ens el porten d'Egipte... sap? Bé, ens el portaven, perquè és més barat allà... i, clar, ara, amb tot això de la guerra... això que està passant... han tancat fronteres i...
I, bé, jo l'escoltava amb els ulls com plats, i ho escoltava també en Josep i en Gonzalo, i en Cesc – el nostre cap -, i ja sabíem tots quatre que en Robert estava muntant un pollastre dels seus, un que seria digne per obrir una ampolla de cava després i ser recordada a totes hores. Però que ara havíem de deixar fer i aguantar amb el posat seriós de l'estatua que es creu la mentida que li estan contant a la punta del nas.
- ... i bé, que el majorista no ens ha dut el marisc. Clar, entengui que els primers fotuts som nosaltres. Com quedem nosaltres? Fatal. Ens surt moltíssim aquest plat! Però la setmana que ve ens en portaran una altra vegada, ja ho veurà... però ens ho portaran de Canadà... Eh Cesc, que l'has demanat al de Canadà el marisc, per la setmana que ve?
- Ehhmm... sí sí, clar... De Canadà, sí...
- Sí – va tallar en Josep, captant l'atenció i la mirada de la senyora -, perquè de Canadà no és de regadiu el marisc, sap? Allà el fan de secà, i encara i que esclatés una guerra, ja ho sap vostè, que el marisc de secà sempre n'hi ha. És una mica més car, però almenys ens ho assegurem i no ens fallarà mai.
- Sí, això mateix – va fer en Robert, esborrant el somriure que se li havia començat a dibuixar a la cara -. El de secà és més fiable. I Canadà no entrarà en guerra d'un dia per l'altre...
I l'amiga de la senyora indignada es va mirar la cara seriosa d'en Josep, l'altre pallasso de Canet que com jo treballa ara aquí. Tots quatre ben seriosos i respectuosos, vestits de negre i blanc i davantal vermell, atents fins que alguna cosa com aquesta no detona a dins nostre i algú la lia parda i ho emmerdem tot. Passa cada dos per tres.
- Ah sí, es que és molt dolenta la guerra, eh! - va dir, l'amiga de la dona indignada-que-ja-volia-anar-se'n-. Pobra gent...
- Sí...
- I tant...
- Ja ho pot ben dir...
- Sí sí.. - va decretar finalment la senyora indignada -. Clar que ho entenc home, no ho sabia!
En Cesc, el cap, havia d'entrar d'un moment a l'altre. Perquè allò se'n podia anar de mare. I va abandonar el segon pla i acostar-se a la taula, i en Josep i en Robert i en Gonzalo van girar-se a retirada donant-los l'esquena, aguantant-se aquell somriure de trolls de restaurant mentre es dirigien a la cuina per amagar-se, per esclatar a rialles mentre que en Cesc – ara que teniem l'excusa del marisc que s'havia oblidat de demanar -, els hi deia a taula a les senyores:
- Però veuen? També hi ha arròs amb llamàntol, si volen... I calamarsets amb all i julivert, que són frescos. Hi ha... Mira, el còctel de gambes... Molt recomanable. I hi ha...
Dos minuts més tard érem tots a la cuina, tothom ho sabia, i encara ara rèiem com hienes. Va entrar en Cesc:
- Sous uns cabrons! Quasi em pixo de riure malparits! Josep, com et patina, nano! De secà!
- De secà, saps! Marisc de secà! La puta que... I s'ho creien eh! S'ho creien! Ho has sentit: "Sí, sí, que es dolenta la guerra eh!"
- Hahahahaha!!
- Uh-uh-uuu!

I ara de nits, als migdies, gaudeixo de tota aquesta trepa i d'en Robert. A quarts de dues s'alça la dona de l'escot exagerat en V i fa esses al meu davant, direcció al lavabo. De gairell noto que em busca, però jo faig veure que m'interessa molt la repetició del penal injust contra l'Elx. En tornar se m'acosta i em diu:
- Porta'ns la nota maco...
- Ara mateix.
- I m'alço, però m'he d'aturar a l'acte quan diu:
- No em diràs que han marcat a l'últim minut?
- Psssí – li dic -. No ho he seguit, però es veu que sí. De penal injust. Ara sortia...
I encetem una discussió de futbol que ni em va ni em ve. Deu notar el meu somriure modelat a base d'anys d'adaptar-me a converses que ni em van ni em venen per milers de cares diferents a la que serveixo? Deu notar que només li segueixo la corrent quan li dic “Bé, a mi el futbol val, m'agrada, però tampoc em torna boig...”. Deu notar que jo sé que m'està buscant conversa expressament o que ho fa sense pensar perquè va farta de vi i calenta? Deu de saber que se m'ericen els pèls de punta quan salva el mig metre reglamentari que ens separa i em clava el pit dret al meu i jo ensumo – ara sí -, els deu litres de perfum que cobreixen la seva pell colrada i jo em faig enrere i li dic:
- Ara li duc... el compte.
- Molt bé rei...

- Doncs jo me la faria – diu en Robert segons després, quan em diu que a defora, quan ha anat a fumar fa una estona, ella també hi era i que se li ha posat igual que ara se m'ha posat a mi-. Va més calenta que la pipa d'un Indi -diu -. Es va separar, em va dir en Josep que li va comentar. Però el tio tenia pasta, i ara ella està folrada. Ara, que si te la fas no estic massa segur que sobrevisquis.
I no puc sinó riure d'imaginar-m'ho tot. Pitjo el botó per imprimir el compte i, ja de camí cap a la seva taula encara ric per sota el nas i penso en Henry Miller i en els collons que calien per fer-ho tal i com ho va fer ell, com ho han fet, en realitat, tant pocs: dir les coses tal i com ragen, sigui el que sigui, sigui el que hi hagi, el que notes per sobre del que vols dir sense importar-te el que diran. És per això pel que calen en realitat, el parell sobre la taula. Allò pel que et prepares mitja vida sense trobar certeses, orfe de llum; ho fas per encarar la que et quedarà després. Trobar el monstre dins teu i després viure el buit amb el tot restant per deixar de pensar finalment, per sentir més i no pensar tant... En realitat, per viure, no cal pensar. Pots convertir-te en un monstre, o pots ser un cambrer i viure sense haver comprès res de res i fins i tot morir-te per voler comprendre-ho tot. En realitat tot dóna igual, i aquesta és la clau: que tot dóna igual.

"Hi ha alguna cosa terrible i fascinant en la forma en que cau la nit al bosc, on l'arribada no queda mitigada pels llums de les cases ni dels cotxes ni dels carrers". Stephen King.

becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.

és el camí del buit...

"En este mundo hay quienes ven el vacío de forma errónea como la no distinción de las cosas entre sí. Pero esto no es el verdadero vacío. Aquel que piense así tiene un espíritu confundido".

"Un bushi ha de aprender con certeza su camino y practicar también las demás artes. Y, sin la oscuridad en su camino, sin un espíritu confundido, ha de pulir mente y alma, sus dos espíritus; afilar el kan y el ken, sus dos miradas, y cuando las nubes se alejen dejando despejado el cielo de la confusión, entonces habrá de saber que ése es el verdadero vacío."

"En el vacío sólo existe el bien y no el mal.
El saber es. La lógica es. El camino es.
Y el espíritu es vacío."

Miyamoto Musashi

Tot és un cercle

“Per a escriure cal estimar, i per a estimar cal comprendre”. John Fante.


"En ... verdad odio el cigarrillo.... en verdad ese maldito humo ... me hace llorar .." Nara Shikamaru

1

- Te'n recordes quan vaig sortir la primera vegada? Estava cagat de por, no ho havia fet mai, i jo... - agafa aire – Bueno, no en sabia, i per això et vaig demanar que vinguessis amb mi, la primera vegada, perquè et necessitava.... I després va venir el teu germà també, eh. Moltes vegades va venir en Robert. Te'n recordes, de quan hi anàvem, Robert?
I ell assenteix en silenci. Se'n recorda, clar que se'n recorda. I jo també me'n recordo, d'aquella primera vegada. El meu pare, la cara del meu pare sense guia que ara sortia al món a demanar una oportunitat i sols que rebia no's i no's sense pietat. El meu pare, el meu heroi petit i senzill i nerviüt, cada dia més vell obligat a sortir per matar el gegant tot sol.
- ... crec que necessitava suport per començar... Suposo... I el que em sap greu és que no us puc tornar el favor ara. Jo no te puc dir – em diu a mi - si és bo o no és bo, això que fas, perquè d'això no en sé gens jo. Però mira, a mi m'han dit que sí, i si de debò ho vols fer només et falta l'última empenteta, saps? Has d'anar a picar portes. Com jo vaig fer. Anar i picar portes, picar moltes i moltes portes que et clavaran als nassos. Saps què vull dir? Molts, molts i molts de no's, te n'enduràs....
Calla, silenci; pensa, recorda cada moment. I estic segur que se li apareixen a dins cada porta trucada, cada no rebut, cada dia tornant a casa amb els seus i amb l'única cosa que oferir-los que “Demà anirà millor”. I quan et dediques a recordar allò que una vegada vas sentir, ho tornes a sentir, i plores. A mi em passa sovint.
Però el meu pare no plora, no pot fer-ho davant nostre. Tot i que l'emoció és més forta que el control i en Robert i jo veiem com se li humitegen els ulls, tots tres del mateix color bru, i a mi de cop i volta em semblen els ulls més meravellosos que mai hagi vist a la vida, i jo no puc permetre que caps ulls meravellosos plorin, o no puc permetre almenys que aquests plorin sols, perquè són uns ulls que van plens d'empenta, de fortalesa, d'aquesta voluntat d'acer que és el llegat que ens quedarà a tots dos germans quan un dia s'acluquin definitivament i estiguem sols al món, quan ja no podem escrutar-los per veure'n-s'hi reflectits.
- No li ho digueu a la mare. No li ho digueu, però... Fins i tot... Fíns i tot vaig pensar en fer una bogeria. Vaig pensar en tirar-me al (...).
Li agafo la mà, som tots tres a la terrassa, després de dinar. La mare no hi és, ha anat a fer no sé què. Si hi fos ni tan sols ens hagués parlat de tot això. Ara el meu germà s'aixeca i l'ha abraçat per les espatlles. Jo reacciono i també m'aixeco, i amb l'altre braç lliure els faig meus a tots dos: al més petit i al més gran de la casa. Els meus dos herois lluitant en solitari la seva particular guerra al seu interior. El meu heroi gran que potser, sense voler, he fet pensar que l'havia substituït per algun mort el nom del qual ha estat escrit a la solapa d'un maleït llibre i que em sembla un heroi perfecte. Però tots dos som fills seus, sang de la seva sang, i si ens coneix de veritat sap que sols hi ha un heroi per nosaltres, i crec que per això plora: perquè ho sap. Perquè tenim molts guies a la vida als que anomenem herois, però d'herois de debò només tenim els imperfectes, els que ens fan mal, els que no ens comprenen – o ens comprenen massa bé -. Tres vaixells solitaris capejant la tempesta en una mar salvatge que és la vida, que es revolta sense avisar i t'estripa les veles que has trigat mitja vida a teixir. Tres pals majors que han cruixit i cruixen encara ara per la virulència d'aquesta tempesta que és la vida i que tots emprenem en solitari.

- Bé, és igual això ara – fa, estona després. I ara es dirigeix a mi -. El que vull dir és que sortia cada dia, i que cada dia em deien que no, que no i que no... No saps com arribava a casa cada dia de... de desfet. Però has d'anar a picar portes ja tu també. Has de ser valent, i quan et diguin que no, picar una altra porta, i després una altra més. Fins que arribi el sí.”

2


Ho recordo, ho recordo bé aquest diumenge mentre que desenfilo la creu de tornada al poble. En fa anys ja, d'això: Eren dos homes, un pare i un fill enfilats al cotxe un matí gris direcció Girona, aparcant als afores del mercat d'un poblet a cinquanta quilòmetres de Canet. No ho sabia aleshores, però jo li estava fent de pare aquell dia, perquè ell era llavors el fill espantat sense el seu pare. El meu heroi buscant-se el dret a tirar endavant al costat d'algú que en silenci – perquè no sabia dir les coses - li estava dient:
“Jo et recolzo, jo t'estimo, encara i que estem en camins oposats. Jo t'estimo perquè sé el què sents, jo et recolzo perquè sé també que no és agradable. Sé que és dolorós, i perquè sé que és dolorós prefereixo mil vegades sentir el teu dolor amb tu, pare. Prefereixo patir jo, també, per arribar a ser tu un dia. Però no puc estar sempre al teu costat, encara i que et dolgui. El meu camí també és una tortura diària, encara i que sembli fàcil com fàcil em semblava el teu...”
Una lluita, un taller, un negoci fet aigües que ja va endegar el seu mateix pare, el seu propi heroi imperfecte renascut d'una fàbrica carbonitzada. L'única persona que va fer plorar el nostre pare mentre ens aferrava a tots dos aquell matí de Maig. El meu avi, el seu pare, el seu heroi imperfecte. L'home que amb un somriure als llavis, devorat pel càncer, se n'anà ara fa ja més de vint anys i, tot i així, al llit va dir:
“L'unica cosa que em sap greu és que us deixo a la ruïna”.
Però si ho hagués deixat tot fet al meu pare, tot lligat, l'estimaria més o menys? L'estimaria més, si no li hagués donat la oportunitat de ser un lluitador com va ser ell?

Baixo la muntanya de tornada al poble. La baixàvem amb el meu avi quan jo tenia sis o set anys, la baixàvem amb ma mare, amb el meu pare, i l'hem baixat amb el meu germà també. Primer pujàvem, després baixàvem. El meu avi encenia una petita foguera amb quatre branquillons de pi – doncs llavors encara se'n podia fer, de foc al bosc -. I ara em pregunto: De què parlàvem quan hi anàvem tots dos? De què somniàvem, quines històries em contava ell, què va alimentar-me d'ell que encara perdura en mi i en el meu pare, ara que no hi és? Quin sentit té per mi tot això quan la meva àvia me'n parla, de com era, del que feia, de com reaccionava a la vida? Quina empremta m'han deixat totes les persones que m'he trobat al llarg de la meva vida? Sols trobo una resposta: jo. Sóc el que sóc pel que he rebut de tots. Jo sóc aquest home feble, eternament temerós i alhora enamorat del mar brau que solca, amb el meu pal major cruixint a cada espetec d'onades i cada ràfega de vent endimoniada. Teixeixo noves veles sota la llum dels llampecs, calat fins als óssos sota l'aigua freda que el món em regala.
El cementiri és obert, i jo duc una campaneta blava que he arrencat del rial que desenfilàvem quan jo era xic. Miro el nínxol del meu avi, al seu costat el seu germà mort en un accident de la vida. Jo duc el nom del seu germà mort, i entre tots dos un espai buit que hauria d'haver ocupat en Martí – segurament, hem dit sempre, en alguna fosa comuna allà a l'Ebre o vés a saber on -. Mai va tornar, mai més se'n va saber res més. Ploro, ploro perquè feia molt que no venia aquí i no sé perquè ho he de fer. Ho prometo allà mateix: seré com ell, seré com el meu pare, en el meu propi camí, en el meu propi destí.
I després me'n vaig, i em sento alliberat. Tinc feina a fer – ho diu el meu pare -, i crec que tant bé com jo, sap que és fer-vos justícia a tots. He de tornar a Barcelona, a la meva creu. La ciutat em devora, però del primer a l'últim, amb temps, amb valor, sota la pluja, sol o acompanyat, trobaré la manera de fer-ho.



Dedicat a tu, Pep, i al teu pare.