Talla l'aigua i el lampista es mira l'avaria amb professionalitat, de braços plegats. Goteja encara perquè la clau de l'entrada està trencada, ha vist. I ell ha de fer una nyapa amb aquesta canonada que perd. Ho ha de fer només amb el que té a la furgoneta o a la caixa d'eines. Prova de recordar què hi té a la furgoneta, però no li surt res que sigui útil, perquè és quasi l'hora de plegar d'un divendres i això li ocupa la ment.
Pensa en què pot trobar-hi a la furgoneta. Pensa en que podria anar al taller, o a la botiga de recanvis, però com sap prou bé al taller no n'hi ha pas d'enllaços per al ferro que ara li calen. Ell no és d'aquests que tenen pressa per plegar, però els de la botiga de recanvis sí que ho són. Pleguen religiosament d'hora els de la botiga. El lampista s'adona que si provés d'anar-hi abans hauria d'avisar a la senyora, i que aquesta li faria perdre uns minuts preguntant-li qualsevol cosa mentre que l'acompanya, i que ell sortiria a defora i aniria a buscar la furgoneta aparcada tres carrers més amunt, baixaria la riera, enfilaria l'altra, agafaria l'autopista, pagaria el peatge, entraria al poble veí – i en el suposat cas que trobés aparcament de bones a primeres -, els de la botiga ja haurien tancat. No, no pot ser això.
Així que no pot ser la solució habitual, i com que no pot ser ha d'esprémer l'enginy i muntar-s'ho com sigui. Ell és lampista, un de bo de trenta-set anys i no pas un muntador de pa sucat amb oli d'aquests d'avui dia que es diuen a sí mateixos lampistes. Perquè molts dels que es fan dir lampistes avui dia, siguem sincers, no ho són. Són sí muntadors als que els hi dones vint vàters, un grapat de canonades o cent bobines de cable i, com si fossin paletes que treballen a raó de metres, fan i fan i fan sense massa sentit. Tots són ara muntadors, i no lampistes com ho és ell.
I es dedica a fer memòria: Vejam, què hi ha, què hi té ell a la furgoneta que li pugui anar bé?
Doncs hi té claus de pas – d'això ni fa falta una i ja la té, molt bé -. Hi ha també el calaix dels recanvis del coure, hi ha peces de llautó – matxons, hexagonals, femelles i tota la mandanga aquesta -, recanvis variats de polipropilè, cablejat, terminals, regletes, juntes, uns quants retalls de canonada de coure que sempre queden per allà tirats i tefló, un tornavís trencat, les restes de canonada de ferro rovellat que ha tret aquell matí de la casa que estan reformant, l'estany, el decapant... No, no recorda que hi hagi cap enllaç de ferro, ni res aparentment útil que li pugui servir.
Però bé que ha de trobar una solució, i el lampista es mira l'avaria i pensa: “Podria tallar amb la màquina de disc. I si tallo amb la màquina de disc em caldrà demanar cubells per al merder que muntaré. Potser caldria buidar de més endavant, de la clau de pas de l'entrada, on hi ha rajola i no parquet. Comptant que ho faci desenroscaré la resta del tub del mateix colze, i si el tub no se'm trenca o doblega per les cent-vint-i-tres parts rovellades que hi he vist i sortís tot sencer i la rosca no s'hagués quedat podrida i feta un nyap podré col·locar-hi un matxó. Si li poso el matxó després del matxó podré posar-hi el dos peces, i després els retalls de coure que soldaré amb un enllaç, i després de tot això trauré la clau vella desenroscant-la i procurant que al fer-ho no trenqui la resta del tub i que l'altra rosca quedi sencera. Si contra tot pronòstic aconsegueixo de fer tot això i collar-hi la nova – amb un altre matxó, un altre dos peces -, seré el puto amo. Però n'hi ha per rato, i és arriscat. Es pot fer, però és arriscat”.
Ell és un lampista amb experiència, que les ha vist de tots colors. Sap quins problemes es pot trobar, com solucionar-los, com afrontar-los. És un lampista de veritat, i s'ha decidit.
A la saleta del costat de l'entrada hi ha la senyora, mirant la televisió. El lampista li diu:
- Mestressa!, no tindrà pas un cubell?
La senyora li va a buscar el cubell. Un de verd i vell, gastat i esgarrapat del cul. Quan li dóna al lampista aquest darrer aprofita per explicar-li:
- Té dues solucions aquest problema...
- Digui'm.
- Una és que tallem l'aigua tot el cap de setmana, i clar, jo vinc dilluns i li arreglo.
- Això no pot pas ser! No em tallarà l'aigua tot el cap de setmana, no?
- No, clar que no. Jo només li ho dic, per no amagar-li opcions. Vostè serà la que triarà.
- Endavant doncs.
- La segona opció és també per la que em decanto jo. La solució consisteix a deixar el cubell aquí, sota la clau de pas trencada tot el cap de setmana. Procurin no dar-li cap cop que no caigui i s'armi un cristo de ca l'ample que jo vinc dilluns i li arreglo de nou.
La mestressa, una mica a desgana, tria la segona solució. La professionalitat del lampista, pensa quan se'n va, és sense sense cap mena de dubte exemplar, d'autèntic professional que les ha vist totes.
Anys desfent la matinada
per l'est el sol naixent,
horitzons de plecs d'onades
que s'ericen amb el vent.
Lliures van les blaves brises
negant carrers com un torrent,
desbordant places en fer parada
salabrosa enfila els turons fervents
Matí a la Vila enlleganyada
veu el noi d'ulls plens de fel
Es diu: “Una nit més que he estat en vela
un dia més per trobar-te, cel.
Les 18:17, arribo; ja he fet el dia. He sortit de casa a tres quarts de vuit del matí per anar a treballar. En sortir-ne he passat pel súper a comprar amanida russa congelada i croquetes, cereals, llet, pernil i la resta d'ingredients per fer patates a la pobra. Torno a l'apartament i ho guardo tot al seu lloc. Recullo els llençols que he deixat penjant i assecant-se a la mampara del plat de dutxa, les camises, les samarretes, mitjons i demés de l'estenedor estès. Recullo l'estenedor, el plego i el deixo rere la porta. Llavors puc anar al lavabo.
Enceto la darrera cervesa i obro la finestra, endego la televisió on ja hi ha sintonitzada la ràdio i m'assec. Polso una tecla i l'ordinador s'endega, i aquí estic, una altra vegada, quelcom especial a banda de la primavera.
La finestra no és com una pantalla a la que fan a certes hores programes prefixats. A la finestra tot és nou tot i el decorat sempre igual. És el més semblant a una sèrie potser, una sèrie que irremeiablement segueixo cada dia durant un parell o tres d'hores. Hi ha elements comuns que es repeteixen però els figurants o l'acció sempre és diferent, i és això el que la fa interessant la finestra.
Quan miro sempre em descol·loquen els homes encorbatats. Hi passegen moltes corbates per aquesta ciutat. No estic acostumat a veure tantes corbates. Als casaments em sento incòmode doncs tothom va encorbatat, re-pentinat i empolainat fins a la línia que separa pulcritud de malaltia. El meu món és ple de gent amb dessuadores, samarretes, camises de cambrer i de cuiner, tops, granotes blaves i vambes Converse gastades, texans, i a vegades algun despistat amb pana.
Just pel mig del carrer va un home observant les façanes que l'envolten, amb una ma a la butxaca i marcant el pas amb l'altra endavant i endarrere. Canós i calvície avançada, d'uns cinquanta llargs, de pell amiga i acostumada al sol, i una corbata... Quan comença a allunyar-se del meu niu de franctirador s'atura de cop. Es treu totes dues mans de la butxaca i creua els braços mentre que es queda observant el cartell de traspàs per jubilació de la botiga de roba que hi ha a la cantonada. S'hi ha quedat una bona estona mirant-se-la, fins que finalment desvia la vista en direcció a algun so provinent del bar i ho deixa estar. Es posa en marxa lentament, la mà una altra vegada a la butxaca i progressivament torna a marcar el mateix pas. Se'n va.
M'alço de la cadira i de l'armari per treure la cassola grossa, l'empleno d'aigua i li llenço sal i en trec una de petita on hi poso més aigua. La faig bullir i quan ho fa la faig regalimar dins la tetera. La torno a omplir i aquesta vegada li llenço sal i vinagre per als ous. Sona “Stand By Me” per la FM, però en una versió que no conec. Agafo l'escombra i canto i ballo amb ella, i després la faig servir de guitarra imaginària amb una altra cançó que no conec i de la que apunto el nom quan acaba. Deixo l'escombra al mateix racó.
Torno a seure i ja són les 19:27. Serà, - em pregunto – amanideta petiteta la traducció literal “d'ensaladilla”?. Ho deixo estar i sopo, i després de sopar recordo que tinc encara gelat de vainilla al congelador i suc de taronja i remeno a l'armari aviam si queda alguna cosa més.
I m'invento un valencià de festa
Els ingredients són:
Gelat de vainilla
Suc de taronja sense sucre – o amb, però per a mi sense -
Restes de nous d'una bossa buida que trobo a l'armari.
Preparació: Disposar tots els ingredients en un got/tassa/copa de postres, mesclar i servir amb una cullera sopera. Afegir gotes d'algun licor, preferentment Cointreau si se'n disposa. Esperar de dos a tres minuts fins que el gelat i el suc de taronja comencin a fusionar-se i menjar, amb frenesí sexual.
Deixo la tassa amb la boca plena de regust àcid i dolç, perfecte. M'hi trobo restes de nous en format de pellofa. Veig un home negre amb armilla de l'ajuntament i pantalons blaus i reflectants grocs que va armat amb un punxó i un cistell taronja semi-flexible que camina sol, solt com flotant, automàtic - sense ni prestar atenció al mer acte de caminar – en direcció a l'única taula del bar que hi ha muntada. Allà s'atura i arreplega una escombra en la que jo no havia parat esment. L'havia deixat recolzada allà al costat en algun moment, l'escombra, i ara la recull desganat i cansat, silenciós, sense més transcendència que el de recollir-la. No la fa servir de guitarra. Veig que a la seva esquena - com si fos una samarreta de futbol - hi ha quelcom escrit. És el símbol de l'ajuntament, però a la seva cara hi ha escrita la paraula “Rutina”. Rutina, rutina i més rutina, canta el vent. I llavors se'n va.
A la línia de prohibit aparcar del davant de l'hospital dos parells d'intermitents endegats. I un altre cotxe petit també, blanquinós, amb el reflex dels fanals damunt seu que li atorguen cert aire metal·litzat. Els cotxes circulen un rere l'altre pel carrer que voreja l'edifici, com una fantasmagòrica processó en direcció a l'escorxador o el cementiri, en direcció a l'altra història que es guarden per l'hora de plegar els que els condueixen. Van pensant dins el cotxe, tots. Un en el fill de puta del jefe, l'altre en que cada dia el fan quedar més estona del que és necessari, l'altre en que caldrà fer fora en Robert ja de casa, l'altra en que voldria tenir pau i no crits avui quan arribi a la llar, un en el perquè de que la cosa no rutlli, l'altre en que ha enganxat a en Tito robant a la feina i si l'ha de fer fora o tornar-lo a avisar, un altra que espera que aquesta darrera entrevista serveixi d'alguna cosa i no com les altres, i fins n'imagino un que es pregunta perquè van tan i tan ràpid el taxímetre aquell...
Fantasmagòriques llums de ciutat en plena vesprada. Blaves, vermelloses, taronges i grogoses.... Els finestrals de la biblioteca il·luminats en un 63 ó 64 per cent. La torre de telefonia mòbil – o el que sigui - amb el punt vermell lluminó es fon entre un cel que s'apaga com si la fosca pogués retenir la llum que queda del dia, blava i glaçada. Una monja i una mare travessen el carrer, baixen i veig parlar la gran mentre que l'adolescent es mira desinteressada les ungles d'una mà.
Els cotxes enfilen el revolt un rere l'altra. A on conduirà aquell carrer, em pregunto. No paren, no paren mai de passar cotxes. Rarament es produeix un embús, o jo no n'he vist cap d'ençà que sóc aquí. Però són constants els cotxes que ocupen aquell capil·lar de la ciutat de formigó i que només té un sentit.
Avui a la feina aquell parell d'amics del “tenebrós” jefe Jordi - BUhhh! Buhhhh! - dels que m'havien avisat, eren només dos paios camí dels cinquanta amb pinta de poderosos que no han escatimat despeses. No han dinat menú, ni m'han demanat carta en seure. Quan vaig a rebre'ls en tinc a un d'ells – el del cabell blanc que em parlarà català -, que m'allarga i m'ofereix un mòbil alhora que em diu:
És en Jordi. Agafa'l.
En Jordi!? Faig jo, incrèdul.
I me l'acosto a l'orella i començo a escoltar el que teòricament em té que dir aquest, que em pregunta si tenim filet del Pallars. Després de parlar-hi acaba per triar per ells dos el menú: filet del Pallars al foie i després cues de rap a la brasa. Llavors ells mateixos em fan dur-los una “amanida petita”, i jo tinc ganes de dur-los una fulla d'enciam, un tall de ceba, dues olives i un tomàquet cherry en un plat de cafè amb llet. Apunto però a la llibreta una amanida de gules i favetes tot pensant que se'n vagin a prendre pel sac. No voldran que els hi faci una amanida de merda expressament per a ells, no? En Manel, a la cuina, em mataria. Així que no: a la merda directament. Nou euros i mig d'amanida sense vaselina ni IVA inclòs i així quedem més que bé. Són de la gent que valoren les coses pel que valen, no pel que són. Com més car sigui més bé creuran haver dinat. Fan veure que no estan per hòsties, no? Doncs que no se n'estiguin. Que no els hi farà pas mal a la butxaca.
Després el dispers del meu altre cap - en Josep - arriba, sense ni tan sols pensar en el que està fent o deixant de fer. Va d'un lloc a l'altre, canvia d'opinió cada dos per tres sobre el que proposa o em mana al començament i no pot parar quiet perquè no sap per on començar. Es dedica a endreçar aquí i allà els rebuts i els albarans que han arribat al matí i s'informa de tot el que puc informar-li. Li pregunto pel partit al que va anar fa uns dies, i diu que bé.. Es dedica a preguntar llavors per la feina i a fer més coses de la feina, a resoldre coses sempre relacionades amb el restaurant que és l'origen de la seva dispersió i malaltia crònica. Revisa el magatzem, tot el que he fet al matí i al migdia, quedant jo més brut que un garrí. Comprova els vins, em parla del servei als altres amics d'en Jordi que van venir el dia anterior, com va funcionar al servei l'Alba, i que si va ser tan dolent i tal, i que se'n recorda que en Jordi li va dir de l'Alba. Vol que participi en el linxament d'un altre company en tres setmanes escasses que fa que sóc aquí. Durant un moment pateixo per la companya, i fins i tot deixo anar que “té moltes altres qualitats l'Alba, i que és molt bona”, tot i que he de confessar que no és del tot cert. Ell em diu que és diferent ella, que no té “sang com tu o com jo”.
“Tot això és una caca”, em dic per a mi. “Com tu o com jo?”, dic en veu alta.
“Què?”
“Res, res. Parides meves.”
Ara no sé què he dit en veu alta, però és veritat: Això és una caca, i aquest restaurant i els seus caps fan pudor de caca socarrimada. Cada dia hi ha un misteri per descobrir, una tribulació, conjures entre uns i altres i intrigues empresarials per a un restaurant que precisament el que li cal és la tranquil·litat per a començar amb bon peu i arrencar, que ha de deixar per més endavant el voler volar i agafar velocitat. Aquí no veig més que critiques que van d'uns als altres, a veure quin serà el primer cap a rodar. On hi ha molts jefes hi ha molts ego's, i quan més ego's hi ha més misèria i mal rotllo es reparteix.
Llavors, per sort, arriba l'hora de sortir i passa tot el que ja he escrit. I passo pel súper, compro, torno a casa, recullo la roba, obro una cervesa, obro la finestra, m'assec....
Ara són les 20:18 i veig una esquena protegida per una jaqueta negra i curta que no tapa el cul. És un home, camina lent, com esperant algú, es gira i finalment s'atura al costat dels contenidors. Els cotxes passen rere seu, la llum dels fars cau sobre la vorera grisa dant-li l'aparença de brillant. Fa mitja volta, s'asseu al respatller del banc i els peus al seient. És jove, em sembla jove, però és lluny i no ho podria assegurar.
Penso en uns allargavistes, i automàticament en la finestra indiscreta de Hitchcock.
De cop m'adono que a la biblioteca s'han apagat tots els llums. Serà un senyal? Caldrà aturar-se ja?
Abaixo la tapa de l'ordinador, s'apaga. Avui he fet trenta anys. Miro a defora i al vidre que em ara em reflecteix a mi tot solet i provo d'esbrinar quins són els canvis més evidents. Però ho veig tot igual. La finestra: qui és aquest paio de la finestra? Qui és tota aquesta gent que s'hi passeja? La puta... M'alço, m'estiro al llit, busco el comandament a distància i canvio de canal. Em sembla que estic en el bon camí. És tot el que volia. Això, aquest silenci, aquesta pau, el meu món per mi, tot sol. Ningú crida, ningú em pressiona, ningú em diu res, i el temps que em queda sé què fer. Bé, molt bé.
(...) Als onze anys vaig començar a treballar als estius, perquè a casa meva eren de l'antiga escola i volien fer-me entendre què significava guanyar-se la vida. Encaixava, embossava, tallava fils, cosia a overloc i pujava per les escales del taller amb immenses peces de cotó i blonda i les deixava al tallador. Com al meu germà gran tampoc m'agradava treballar allà, perquè els meus pares no em perdien de vista en tot l'estiu i a mi allò m'amargava. Per això vaig fer com en Robert i als catorze vaig pensar que podia buscar feina a una altra banda.
Vaig entrar a un bar. La meva feina allà consistia en recollir, netejar, fer anar el rentaplats i servir als cambrers que anaven i tornaven de la terrassa suats com porcs. Hi entrava cada dia a les dotze del migdia i en sortia a les quatre. Llavors me n'anava a casa i tornava a entrar-hi a les vuit del vespre i en sortia a les dues, tres o fins i tot a les quatre de la matinada algunes vegades. Els dilluns no. Els dilluns tancàvem i jo tenia festa. Molts dilluns però havia d'anar al taller perquè les dones que hi treballaven tenien vacances i hi havien comandes per servir. Quan no era al bar ni al taller em quedava a casa, massa cansat com per anar-me'n a la platja o a voltar-la.
Teníem una molt bona terrassa de nit al bar, la millor del poble per aquells temps. La gent era de vacances i prenia cervesa, combinats, granissats, orxates i refrescs. Per als que ho allargaven fèiem croquetes congelades, calamars a la romana, morro i altres tapes. També servíem torrades amb embotit i veníem gelats, fèiem cafès i ompliem copes de licor i al costat hi deixàvem purets embolicats en tovallons de paper fins de vores blaves i vermelles. Als homes de la terrassa se'ls sentia riure i cridar, i moltes dones xisclaven quan els nens tornaven plorant o bruts de jugar, o bé perquè no tornaven. Tots s'hi estaven a gust a les cadires de plàstic de la terrassa i molts s'hi quedaven fins tard, més a gust encara. Hi havia gent que no se n'anava mai, o que era difícil de que se n'anés, com ara alguns clients habituals que cap al tard ja no vocalitzaven prou bé com perquè el meu cap fent la caixa o a un altre cambrer que escombrava els hi prestessin atenció. També hi havia aquells que la màquina escurabutxaques els atreia com un imant. Quan un o l'altre espècimen -o tots dos – es quedaven fins tard jo m'hi posava bé i m'asseia a la taula quatre a esperar amb l'escombra sobre els genolls. El meu jefe em despertava una estona més tard, i a vegades em deia que me n'anés cap a casa. Me n'hi anava sense pensar-hi perquè l'endemà tornava a entrar a les dotze i tornava a sortir a les quatre per tornar-hi a entrar a les vuit i no saber a quina hora acabaria plegant. Així va funcionar-me el pla durant tres estius.
A vegades m'adormia, però el bar era només a cent-disset passes de casa meva i corrents les salvava en menys d'un minut, plantant-me davant la porta d'entrada, just davant la mateixa plaça a la que jo havia jugat de petit sempre que tornava d'escola. La plaça era un cercle de ciment gran amb esquerdes sobre la sorra, sorra groga amb cagades de gos com mines anti-persona. Més enllà de la sorra i les cagades hi havia plàtans, palmeres, una olivera i la font, més enllà d'altres arbres que no coneixia i els fanals negres de pintura rugosa.
Recordava que de petit hi jugàvem a la plaça. També ens barallàvem per tot i per res. Els nostres pares s'estaven a la terrassa del bar parlant entre ells i nosaltres ens empenyíem sobre la part enjardinada. El verd del jardí semblava una estora de punxes. Eren com punxes de plantes enredadores verdes que d'alguns punts podies alçar com una estora. Recordo aquelles plantes. Tenien les fulles grasses i plenes, d'una duresa que cruixia com ous si les trepitjaves i es trencaven i et tacaven la samarreta amb una aigua verdosa si hi queies. Les mares ens renyaven si tornàvem bruts de planta, a la terrassa.
Hi vaig ser dels catorze als disset a aquell bar. Durant tres anys vaig veure cada dia el sol d'estiu clavat a aquell cel de sobre la plaça. Hi havia núvols blancs lliscant pesarosos en aquell sostre blau sense pressa, entre blocs de pisos i balcons, entre el plomalls de les palmeres alts i pansits. Els meus amics venien a veure'm a vegades quan se n'anaven o tornaven d'algun lloc. Sobretot en Dick i en Harry. El meu cap em deixava convidar-los a una cola si es que venien, o a un tallat amb gel, o a una taronjada o una llimonada. A vegades li fotia un rajolí de whisky a la cola d'en Dick si m'ho demanava i si no hi havia ningú mirant. Sempre que venien a veure'm ho feien amb la tovallola a l'esquena, i els cabells ja els duien secs i amb aspecte de fregall de tanta sal de mar que s'hi enduien enganxada. Jo volia tornar amb els cabells com ells, com fregalls.
L'any següent es va traspassar i ja el va començar a portar un altre paio. El nou cap va dir-me d'anar-hi i jo hi vaig anar, però ja no era el mateix sinó una altra cosa. El nou cap era jove, de l'edat d'en Robert i semblava tenir molta energia perquè cridava molt i es molestava per no res. El bar i la plaça eren els mateixos de sempre, però l'ambient havia canviat molt. A més que tenia altres coses al cap jo. Era un moment decisiu per a mi aquell perquè acabava de suspendre la selectivitat i m'havia de preparar la segona oportunitat de Setembre. Aquell estiu en faria divuit i no sé perquè vaig adonar-me que a mi l'estiu no m'agradava. No sabia què havia passat, què havia fet durant tots els estius dels onze als divuit que no podia recordar res memorable, res digne de ser recordat. Tot era igual, i ja no podia fer res més. Els meus pares ho havien aconseguit i jo ho havia entès: allò era la vida. No dic que ho hagués de ser, sinó que ho era: la seva vida en mi (...)
"And in the darkest night,
If my memory serves me right
I'll never turn back time
Forgetting you, but not the time".
Whatsername, Green Day
Va ser aquella nit. No et buscava perquè jo era un bard alcoholitzat sota els estels, amb el meu fanal màgic, les meves cançons i tot això. Però vaig veure una llum tentinejant dins la cova i vaig sentir curiositat: llum apagant-se. Vaja que si era curiós allò! Vaig anar a veure-ho i vaig descobrir que totes les bèsties t'envoltaven desgastant-te, fent-te cedir, perquè no eres una presa fàcil sinó de les resistents, de les que brillava amb llum pròpia sense necessitat de fanal. Aquestes són les més difícils per a elles, i totes elles s'havien confabulat per destruir-te i devorar-te, tal i com feien amb tots i totes les que brillaven massa per sí mateixes. La teva llum però s'estava apagant llavors, irremeiablement, com el darrer espurneig d'una espelma que es descoratja quan és assetjada.
Un a un, sense deixar-te respirar inundaven la nit i et murmuraven a l'orella, sobrevolant-te: “Cauràs”, deien, “Et devorarem!”, “Formaràs part de les ombres quan ho fem!”. Estaves exhausta i aterrida, era qüestió de temps i ho tenies tot perdut.
Va ser casualitat però que jo seguís el teu camí aquella nit. Una senyal. Jo no sortia mai de nit, però acabava de rebre un fanal nou i brillant com a recompensa per cantar una sèrie de gestes heroiques al poble del costat i duia el sarró ple de cerveses. Havia sentit que al següent poble hi havia festa major i allà és on anava. Llavors et vaig veure allà perduda, sola, i TAN brillant encara lluitant per seguir fent-ho... Vaig saber que els hi posaries difícil als molt malparits, i allò em va agradar. Tan de bo jo hagués tingut el mateix coratge, el mateix valor. Vaig saber que mentre brillessis un xic lluitaries, allargaries fins al límit el moment en que les ombres tot ho cobrissin i res els hi impedís de convertir-te a tu també en una ombra més com elles. Però els fotries una estona. Vaig girar-me, amb la idea d'anar-me'n. Era com aquelles faules que jo contava sobre éssers que mai es rendien: valor pur, llum pròpia. Era la primera vegada que ho veia a la realitat. Potser en faria una bona oda, et faria famosa, sí...
“Una bona oda?”, “famosa?” em vaig dir, aturant-me. Puto covard! Què coi et passa? Sempre escapant, sempre havent de brillar amb fanalet entre la puta i llarga ombra de la nit, sempre fugint dels problemes, sempre vivint així, merda, sense fer res per ningú...
Vaig mirar-te altra vegada, trobar-te amb la mirada cinc segons... quatre segons... tres segons... dos.. i un. Ens vam creuar amb les mirades. La teva mirada era transparent, nítida com la mar salada. Aquella mirada parlava i ho deia tot. Vas notar-me els dubtes i vas dir-me: Ves-te'n, au ves, deixa'm, que ja veig que ha arribat el meu moment, sé que ets un covard... Salva't tu.
Vaig mirar al meu fanal. Un fanal tan nou, tan lluminós, tan estúpid per algú que no tenia ni idea de brillar per sí mateix. No, no havia après a brillar. Per això duia fanal. Potser aquell fanal podria salvar-te si jo m'atrevia a...
Però calia sentir-les, de debò, les putes criatures fosques. Jo estava aterrit per les seves cares amargades i martiritzades, criatures de l'ombra assedegades de llum per devorar. Els seus ulls eren plens de competició odiosa de la fosca i fastigosa nit, com els ulls d'un assassí vermells i sanguinolents i cruels que ja no busquen més que sang, sang i més sang. Sang nova a totes hores. Eren com una esgarrifança a a plena nit quan ets al bosc sol, quan saps que alguna cosa està a punt de passar i el teu fanal és a punt d'apagar-se. Eren un udol fred i incert que sempre m'havia aterrit. No s'hi podia parlar amb aquella mena de criatures, ja ho sabia jo. Només hi havia dos llenguatges que entenguessin: el de la llum i el de les hòsties.
A una mà el fanal, a l'altra la birra encetada. El meu cor deia “ves-hi i ajuda-la”. El meu seny en canvi deia “fot el camp d'aquí, i cagant llets abans no es fixin en tu i et segueixin fins a apagar-te el fanal, que llavors has llepat”.
Bé, vaig fer-ne un glop, un de llarg. La teva mirada m'omplia de ganes de repartir cops de puny a tort i a dret al que t'envoltava i salvar-te, de demanar-los molt a-m-a-b-l-e-m-e-n-t i a base d'hòsties a les bèsties que guillessin. Podia posar-me la disfressa de dement-fill-de-puta més-boig-que-la-mare-que-em-va-parir quan volia espantar els nens amb les meves històries als pobles. Però allò no tenia massa mèrit ben mirat. Jo no m'havia enfrontat mai sol a les bèsties-devora-llums i devora-persones-lluminoses. Segons deien eren pitjors que els telefonistes bojos-i-sense-escrúpols aquells dels contes i les faules que jo m'inventava. El telefonista era una criatura diabòlica d'un altre món fantàstic, un d'horrible i que cada dia trucava a mil llars diferents a canvi del sou mínim interprofessional per vendre't alguna cosa que ni tan sols sabien ells què era. Una mica com les criatures fosques del nostre món real, el pitjor del pitjor. Criatures que devoraven els lluminosos i els no-lluminosos, als que se'ls hi apagava el fanal i a tot el que trobaven i sense saber ni perquè. Zombis-bestioles-dements. Eren els dolents de la història aquesta. Perquè estaven soles potser, amargades, assedegades de la llum que no tenien per sí mateixes. Sempre que els hi contava als nens aquelles històries dels telefonistes s'acollonien vius. Les seves mares deien que no els hi contés més allò, que parlés millor de les bèsties de la nit zombis que sinó els hi mullaven el llit, i la majoria dels nens, a més, en tornar a casa després de sentir a parlar dels telefonistes llençaven el telèfon pel balcó. Estaven fartes de comprar telèfons nous. La demència del telefonista era molt perillosa, molt contagiosa. Jo podia tornar-me dement com un telefonista si m'hi posava. Sabia que tenia aquesta demència dins meu, en algú racó, i que aquesta em podia dar forces...
Però Oh, aquella mirada teva... aquells cinc segons de somriure pesarós i els teus ulls pregant que et deixés sola van tenir l'efecte contrari en mi. Vaig enamorar-me de tu allà mateix. Brillaves amb llum pròpia tu, i jo també volia brillar com tu, brillar de valor per una vegada, encara i que no sabés massa bé com fer-ho ni per on començar.
“Bé, ja n'hi ha prou!” - vaig provar de dir a les besties, avançant-me unes passes cap on et trobaves tot desemparada i a punt d'apagar-te per sempre, a les últimes, i amb un escot d'aquí a allà abaix...
Cap va fer-me cas. S'apartaven de la llum del meu fanal perquè la temien, però jo era un pobre desgraciat rondaller cantaire que anava amb un fanalet de merda, clar. La meva arma: un fanalet. Puta merda d'història. Ni tan sols brillava per mi mateix i pel que es veu no m'havien de fer cas.
Ho tenia tot en contra, però jo era el prota d'aquella història, així qe vaig repetir:
“He dit que ja n'hi ha prou, MERDA!”
I vaig plantar els peus a terra en posició d'heroi, de gesta. Però
res: Res de res. Val, molt bé, vaig dir-me. Ja ho veureu.
Vaig acabar-me la cervesa d'un glop i mentre que en vigilava a un de gros i gras, molt lleig i en vol continuu descendent. Vaig acabar-me-la mentre calculava per on passaria. Li vaig llençar la llauna buida i el vaig tocar de ple a la closca. Va caure, sorpresa, i incorporar-se de seguida amb les seves brutes ales grises i negres i mirant-me cobejosa la rabiosa i pudent criatura, tot gratant-se el cap, ratllada, amb l'orgull ferit per un fabulador borratxo que llançava llaunes buides de cerveses. Aquell era jo: el que ni tan sols brillava per si mateix.
“I dóna gràcies que no era plena!”, vaig afegir.
Però em semblava molt poc càstig per als devoradors de llum, la veritat. Putes bestioles!
Després d'això va tornar a alçar-se i unir-se a les demés. Passava de mi! Tornaven a passar de mi els molt mamons. On s'és vist? Sí, és cert: no hi ha res pitjor que t'ignorin, sobretot les ties a una festa on tots els del gremi de fabulaires han lligat i tu no, o bé que no t'escoltin quan contes una història magnífica. És el pitjor insult per a algú que requereix que li prestin atenció per menjar. Les bèsties se'm rifaven, se'm prenien a broma. Val, molt bé, molt bé...
Vaig arribar fins on eres, reina. De a prop eres més guapa que de lluny. Els teus llavis eren sucosos, els teus ulls de mar brava demanaven guerra i l'escot... Oh l'escot! I la teva túnica verda com els infinits camps de gespa de les terres de l'Oest. I estaves tan indefensa, i jo que ja t'imaginava al lli... vull dir als meus braços quan tot hagués acabat...
Jo et vaig cedir el fanal i tu vas dir-me – seguint el guió habitual -:
“Oh no, no pots fer-ho això!”
“Clar que puc, només te'l deixo perquè me l'aguantis. Ho enllestiré ràpid. Ens n'anirem tots dos plegats quan això acabi, ja ho veuràs.”.
“...però... ”
“Res dona, tu deixa'm fer a mi!”
Vaig arremangar-me. Ja se m'havien inflat els putos ous de les putes bestioles devoradores de llum-menja-merdes.
Vaig començar amb el recital que em guardava per als dies de taverna plena, de quan no saps ben bé on estàs però saps que tampoc podràs pagar la ronda que has promès. N'hi havia més de cent de bestioles, més de mil, deu-mil pel cap baix, sense exagerar, clar. Però jo vinga a dar cops de puny dels meus, puntades de peu, els meus ganxos directes i els cops de cap i les mossegades que li vaig clavar a aquell malparit que es volia escapar... Els vaig enviar volant al fons de la cova, els hi vaig patejar a base de bé el seu puto cul caganer. Més de dos i de tres van acabar amb el cap esclafat sota les meves poderoses botes mentre jo, l'heroi, obria la meva darrera llauna. No vaig tenir pietat tampoc amb els laments dels més petits. Totes les bestioles petites fan gràcia al principi, i encara i que tu reina meva volies perdonar-los, ja et vaig dir que després es fan grans i que... Bé, van haver de morir també.
Podria haver acabat tant bé, la veritat, tota aquella història...
“Va, que ens n'anirem plegats sota la llum del fanalet reina! Serà la nit més romàntica de la teva vida. Amb premi al final!”
“... però...”
“Però què? Què passa? Ja has vist com un bard desconegut i per tan interessant i sense afaitar i aparentment covard que canta històries i poesia de poble en poble i que té pinta de hippy és en realitat un generós i gallard home que pensa en els altres abans que en ell mateix; venç els seus dimonis interiors i jugant-se la seva pròpia pell fa la demostració impossible davant la dama atonyinant-los a base de bé... I no estic tan malament, no? Hauries d'estar mullant les calcetes, reina!”
“Es que... tinc nòvio, saps?”
El problema de sempre. Ai senyor. Bé, totes ho diuen només perquè no es volen sentir culpables que ho diuen. Volen ser conquistades, rendir-se als teus braços. Això s'arregla ràpid amb quatre versos, el que passa és que estava tan cansat després de la baralla...
“Bé nena, no passa res. Jo no li diré res, i tampoc sóc gelós. Amb la recompensa que li correspon a l'heroi em conformo.”
“Que no, que no sóc d'aquesta mena jo... Què t'has pensat?”
Merda, es que només em passava a mi allò o què?
“Què vols dir? Ei, que t'he salvat, sóc un heroi! Que et deixo aquí eh!”
“No t'atreviràs!”
“Que no? Nena, no tens ni idea de com de roí i miserable puc arribar a ser... Va: dóna'm el fanal!”, li vaig dir, alhora que li prenia.
“QUÈ? No, dona-me'l tu, que m'has dit que me'l donaves!”
“Què cony t'haig d'haver donat!”, vam començar a forcejar tots dos, cadascú aferrant el seu trosset de fanal i estirant-lo.
“Me l'has donat!, Me l'has donat! Me l'has donat!”
“Ets una paranoica! No t'inventis coses que t'he dit que me l'aguantessis un moment només, per fotre-les-hi una pallissa a les bèsties que t'havien acorralat! Has vist mai res igual?”
“No, però com que no vull FOLLAR amb tu ara em vols matar deixant-me aquí sola i sense llum, no?”
“Aviam, que no cal follar, que amb una mamadeta em conformo jo...”
“OHHHH, seràs!”
“Però què cony us passa a totes collons: si no és res més que un intercanvi de fluids sense cap mal, de no res!”
“Farta estic que tots busqueu el mateix, interessats de merda, us odio!”
“Fart sí que estic jo que totes us penseu que els herois no són nihilistes i interessats. Si no hi ha premi al final de la història doncs que et salvi el teu puto nòvio, que segur que és un il·luminat que ara dorm al llit sol, amargat!”
Et vaig treure el fanal, nena.
“Ahà!”
“Va, parlem-ho, eh?”, vas dir, “Que si de cas... ”
“Tst, tst, tst... No, no. Vull garanties!”
“I jo també! Si t'ho faig jo guardo el fanal”
“Què? Que no has de fer servir les mans? A mi m'agraden els preliminars eh, que jo sóc molt romàntic!”
“Sóc molt bona amb una mà, ja ho veuràs. Tinc una tècnica secreta que al meu xicot li torna boig...”.
“Hmm, hmmm...” Ja te'm posaves com jo volia. “Val, val.. tinc curiositat per veure aquesta tècnica...”
“Val, d'acord, dóna-me'l primer o et quedes sense premi.¨
Oh coi, vas convèncer-me, i te'l vaig deixar. Tu vas agenollar-te tan lentament, amb el fanalet a les mans, i tan segura. Ja t'hi veia jo amb un altre fanalet a les mans. Vas tancar els ulls, com si anessis a plorar abans de començar. No m'agradava a mi aquell rotllo del somiqueig. Perdia la gràcia, i t'ho vaig dir:
“Au va reina posa-li una mica de bon humor que... ”
PUF!, el fanal es va apagar. De cop i volta. Quelcom se'n va anar ràpid, brillant. Em vaig quedar a les fosques, sol, amb els pantalons abaixats. Vaig sentir la fosca nit clamant venjança, entre les ombres de la cova.
Ara sóc una bèstia de la nit. Una d'aquelles que viu a les fosques. Pensava que t'hi trobaria aquí amb ells, però no, tu et vas salvar malparida. Ara jo sobrevolo els camps erms de la nit cercant viatgers amb fanals per devorar-los la llum. Espero trobar-te, no t'oblido. Busco la llum perquè sota la llum sempre hi ha víctimes que viatgen, les meves víctimes. Quan els fanals viatgen sols sempre hi ha la possibilitat que s'apaguin, més encara si hi som nosaltres al seu voltant assetjant-los, descoratjant-los, fent-los vessar el cor de dubtes i de terror fins a fer-los apagar. Els desanimem i els aterrim, i els fanals, clar, acaben dubtant i també i tentinegen. S'apaguen lentament. Sovint és una agonia, una lluita a mort que només podem guanyar nosaltres. Quan s'han apagat ataquem amb el camp lliure, i ja no hi tenen res a fer. Sóc un d'ells ara.
N'hi ha però que no duen fanal. N'hi ha que no els hi cal perquè es veu que brillen amb llum pròpia, com tu, traïdora, més que traïdora, que no sabia que eres lluminosa perquè et carregaves com una pila duracell, concentrant-te només tres segons i mig amb un fanalet a les mans. Pensava que això de la llum pròpia, la mandanga aquesta de brillar interiorment era més profund, més autèntic i no un simple intercanvi energètic.
Terra de marbre, blanc i gris. Taulells també de marbre i cabines de vidre i fusta taronjosa, envernissada mil vegades pel cap baix. Cartells enganxats: informació, espai lliure de fum, respecteu la cua, tot això. S'obren les portes automàtiques a causa d'un avi que camina tranquil amb les mans a les butxaques. Llavors se n'adona d'on és i fa mitja volta i apaga el cigarret a defora. En acabat torna a entrar i es dirigeix de pet al quiosc. Duu coll de camisa de quadres sota el jersei de llana prima – grisa -, els pantalons foscos, les sabates marrons, gastades, camina encorbat però sa. Desapareix pel passadís.
A la cafeteria se sent un xivarri de fons com de coberts però que no són coberts. Em pregunto que és i estiro el cap en aquella direcció. No ho veig, i ho deixo així: coberts que no són coberts perquè a l'hospital no n'hi deu haver de coberts de debò. La senyora aparcada a un costat de l'entrada es queixa d'alguna cosa i remuga. La gent entra i surt i passa pel seu davant com si fos per casa seva. Hi ha una cua llunyana a informació i les portes automàtiques s'obren i es tanquen cada dos per tres. Hi ha el cartell de prohibit fumar a fora, i sota el cartell el cendrer on dos homes hi espolsen la cendra. Un d'ells amb bigoti, texans i pinta d'aturat que té cara de preocupat de debò i de no haver dormit ni una hora aquesta nit. A tota la sala se sent el típic soroll de fregir de multitud, multitud que et fregeix els timpans, però a la senyora la sento prou bé. Allarga molt les darreres paraules, les darreres síl·labes, les darreres vocals.
- I quan sortiré d'aquíííí? - li pregunta, vella i pàl·lida i d'escassos cabells blancs – però nuclears – a l'altra que té al darrere.
- Ara, ara – li contesta l'altra, sense deixar ni per un moment de mirar el mòbil i de teclejar-hi.
Són dues dones, o més aviat una dona i una que ho era abans de no estar tan espantada com ho estaria una nena petita sota el llit. Però no està sota el llit sinó postrada a la cadira de rodes aquella, a la sortida de l'hospital. Espera, totes dues esperen i l'espantada està més a prop dels noranta que dels setanta. S'està ben quieta ella, així, bona nena. Amb la mà esquerra aferra però l'abric marró que té a la falda. Té la cara molt blanca i arrugada, les parpelles i la boca són d'aquell rosat trist de vell, un rosa encetat, ploraner; i sota els ulls marques cadavèriques porpres i fosques. Els ulls són clars veig, tenen força, o tenien força abans no es perdessin allà a defora rere els vidres de l'entra, al dia clar de Febrer.
Torna a alçar el cap amb dificultat, com una criatura que li pregunta a la mare, una mare de no més de vint-i-sis o vint-i-set. Li pregunta:
- Que no tens el cotxe a allà?
Però la jove, la besnéta, la néta o qui sigui segueix mirant el telèfon mòbil. Ulleres de pasta negres. En certs moments es posa bé els cabells quan ho fa. Calça vambes roses i blanques, pantalons texans molt blaus i ajustats, descolorits del davant i un abric negre que li arriba a mitja cuixa. De tan en tan mira a tot el que l'envolta com si alguna cosa li cridés l'atenció, però no. De seguida torna al mòbil. A la de la cadira de rodes ni tan sols li contesta, i quan torna a mirar endavant és quan em dic que és una pansa, una pansa amb la mirada clavada a defora sense cap interès en concret i sense que els ulls li vagin d'un costat a l'altre. Només les cristalleres la separen del defora, del dia clar. Veu com un altre avi amb cadira de rodes entra. La cadira de rodes de l'avi està tunejada de color groc i l'empeny el que dic jo serà el seu fill, un fill baix i vestit casual i de forma senzilla per la seva dona, sense cabell amb prou feines com el de la cadira, gras, més de cinquanta -. La mirada de la senyora centenària però no el segueix. La mirada s'amaga rere un parell d'ulleres de muntura metàl·lica i primes, que contràriament al que és habitual en la gent gran duu ben caçades dalt de tot del nas. Rere els vidres hi trobo dues joies blaves que s'han anat apagant al llarg dels anys i que són tèbies i mats. La boca i la barbeta li fan una sola peça a la dona, ben bé com si fos un bec de lloro al voltant del qual queden les galtes regalimant-li cap avall, com un bulldog. Estossega i s'aclareix la gola, fa força amb la gargamella. Les àvies tussen així, però la meva ho feia per cridar l'atenció. Aquesta creua ara les dues mans davant seu. Li veig les mans, li veig la pell flàccida i li veig les arrugues, veig la carn venosa i taques, taques blaves i porpres que s'amunteguen una sobre l'altra. Veig que sota l'abric hi té també una bossa de mà. Sense deixar de mirar en el mateix punt de defora tira la barbeta endavant i fa sobresortir l'esprimatxat llavi de dessota. Els pantalons són negres, l'abric és marró cuir, la bufanda al coll cafè amb llet.
I a les taules de la cafeteria un home i una dona. L'home sóc jo i la dona és ella, aquesta d'aquí, la que té el plat de mandonguilles amb sípia al davant. Ho ha esbocinat tot molt minuciosament ja fa una estona. M'hi he fixat. Hi ha dedicat el seu temps, i ara que acaba es posa un trosset minúscul d'una cosa o l'altra a la boca. Per tenir-ne cinquanta i pico li han quedat prou bé els líftings. També li va bé de passar setmanalment -mínim- per la perruqueria de confiança a la que va de fa anys, doncs li escau. Els cabells li cauen pixaners fins a més de mig coll com podeu veure. Cauen perfectes, no en té ni un de sol de despentinat i els duu ben tintats de ros. Les ulleres d'ella tenen forma com de triangle equilàter, les mateixes ulleres que duria la professora amb més mala llet que haguéssiu tingut mai passada la menopausa i amb tendència a canvis d'humor bruscs i petit marit esquifit i xuclat, poca cosa. Però aquesta no sembla pas que en tingui. de mala llet. Les ulleres no li fan justícia i la veig calmada, i fins i tot quan alça la vista ho fa amb parsimònia. Però està massa centrada en la revista que llegeix i no es distreu. És d'aquestes que són tan primes que entens que de menjar mengen perquè s'ha de fer, però ho fa tímidament, com els pardals. Els bocí de mandonguilla o sípia que s'introdueix a la boca amb el cobert de plàstic el mastega moltes vegades, unes vint – o més-, compto jo. Llavors fa un pausa i se l'empassa. Llegeix una mica més de la revista i punxa una altra cosa del plat, la sosté una estona enlaire mentre acaba el paràgraf, llavors hi torna. S'hi podria estar mitja vida menjant.
Veig una metge jove al fons. Cabells negres, o castanys molt foscos. És lluny i de lluny em semblen rebels i mig enrinxolats del darrere. Del rotllo okupa. Sota la bata blanca duu també texans i quan algú li pica per l'esquena i es gira a saludar veig que duu ulleres de muntura ampla i blanca que li fan joc i li queden bé. Està parlant amb una dona rossa que passa dels trenta generosament i que sembla ondular-se i fer giragonses amb les paraules com li fan els cabells. La metgessa de bata blanca té pinta de tenir més paciència que un sant i té els peus molt junts, les cames també i sosté una carpeta al braç dret com ho fan les estudiants universitàries quan baixen del tren. Les orelles són petites i no sembla que dugui arracades, i si les duu són tan imperceptibles que ni les veig, o bé és que sóc jo qui he de començar a pensar en posar-me ulleres. Totes dues estan a uns vuitanta centímetres de distància l'una de l'altra. És la distància reglamentària. Parlen llarga i extensament de fa estona, com qui ja es coneix. M'ha semblat sentir quelcom de tiroides, però no hi posaria la mà al foc.
Llavors veig el primer conegut durant tota aquella estona. És un client que tenia jo abans, un agradable client al que vaig servit mil vegades peces senceres de cotó i ris, microfibra – quan estava de moda – i molta blonda. Passa pel meu davant el senyor Casals. Baixet ell, somrient agradablement prim, camina tot sol i surt. Però no em veu i em quedo amb la mà alçada i l'abaixo ràpidament. L'empresa – de confecció, a Pineda de Mar - la va tancar fa any i mig. Camina tal i com el recordo caminar abans: perfectament. Una salut de ferro té, el tio. Calés no, la salut tota. La seva dona ja és un altra cosa. Penso que potser ha vingut per ella – agradable dona també amb tendència a dir “guapo” -. No vull pensar en una recaiguda, o en que estigui ja a mig camí de la caixa.
I com tots els altres passa per davant de la senyora de la cadira de rodes, sí, la que encara està aparcada a un costat de l'entrada. Altra vegada aquella cara: està neguitosa de veure el sol a defora i no poder estar-hi just a dessota. Els cotxes aparcats passen platejats i negres, blaus i vermells i se'n riuen d'ella. Llavors arriba una ambulància del TSC i una gavina es passeja pel cel gris del fons. Una gavina perduda que busca la direcció de mar. Veig volar un cartell i el vent aixeca un nuvolet de fulles esgrogueïdes que no sé d'on han sortit. El banc de fusta i de metall de defora té el metall cromat, un bon equilibri entre tradició i modernitat. Les portes automàtique s'obren i es tanquen.
La senyora de la cadira de rodes mou la mà quan finalment arriba un noi de cabells grisosos amb una armilla vermella. A l'esquena hi diu “ambulància” i el noi li pren el lloc a la noia i agafa la cadira i l'empeny cap a defora. Abans d'anar-se'n sento que ella li diu:
- Com que no? Més d'una hora, més d'una hora de rellotge!
- Que no dona, que no...
I se'n van. El noi de l'ambulància, la dona gris-pansa i la seva besnéta, o la seva neta, què sé jo. La neta duu el mòbil a les mans. Escriu frenètica alguna cosa al mòbil. Està bona, però no sé si de debò hi és o es que me la imagino. Si existeix té el cap a una altra banda, molt lluny, a saber on, a què.
Si la vida és - com diuen alguns -, semblant a una mala novel·la, aleshores això no ha de tenir més digne sortida que la formosa paperera, o sigui, la brossa. Però no hi cap ja a la brossa la novel·la. La brossa és plena i tes bosses més plenes de merda s'acumulen al costat del cubell. Potser que ho cremi, sí...
Però cony, Jack: que la brossa és plena, que no te'n recordes? Ai Jack, ai Jack Jack, quin cap! No vull fer-me pesat però em cal de fer-te un recordatori: JACK, la brossa és plena. Has de baixar la brossa noi, maleït porcàs.
Sí ja ho sé que és plena. Plena a rebentar. Perquè et penses que proposava això de llançar-ho al foc, savi?
Val, molt bé, però recorda-te'n igual de baixar-la quan surtis. Recorda-ho, que sempre se t'oblida. Apunta-t'ho bé a la closca noi, guarda-t'ho a la retina, visualitza-ho si cal...
Baixar la brossa, baixar la brossa, baixar la brossa... Sí: m'ho imagino, m'imagino jo mateix – Jack -, obrint l'armariet de la cuina, traient el cubell d'allà sota, prement amb el peu, tapant-me el nas i lligant la brossa plena a vessar agafar aquesta i les altres tres i tot regalimant deixant un rastre per l'escala, baixar i treure-la a defora. Baixar la brossa, baixar la brossa; bé, molt bé: me'n recordaré. Però espera, eh! Per què quest recordatori triplicat o quadruplicat o quintuplicat i fins imaginat pel cony de brossa? Tan important és? Per què això de baixar la brossa?A què treu cap, o sigui: què anava dient? Ah val, sí: el llibre, o sigui: desengany més moral baixa més refús més necessitat d'alliberar les frustracions, resultat: desfer-se'n, cremar-lo. Un mal llibre és com la vida, i la mala vida més complicada que una novel·la. El món només té espai per llibres bons que no parlin de la vida. Al món hi falta espai i els fusters han de tenir temps de fer alguna cosa més que no prestatges, pobres. I merda, perquè la meva brossa és plena i aquest llibre meu ha d'anar a la brossa. La solució a això es diu FOC! Oh sí el foc, oh sí! El foc estaria tan i tan bé!
Però ja m'agradaria veure-t'hi, Jack, noi, llençant-ho tot al foc. No seràs tan boig. Estàs grillat, tothom ho sap, però no ets tan boig. T'ho imagines, però res més. Molta boca tens tu. Para't a pensar en aquest grapat de papers, comprats nous, en blanc, així, bitllo-bitllo, suant-los tots i cadascun a l'hora d'emplenar-los, dur-los a enquadernar, a que els hi col·loquin l'espiral negra... Tanta il.lusió per dur-los a llegir, tots aquests mesos de trencades de closca i de mals de caps, de tancar-te a casa amb mals humors i ben poques rialles, lluitant a la contra, més de tres i quatre depressions i de passar-les més putes que un aprenent de prostitut sense vaselina per acabar així? Ho llançaràs tot al foc Jack? Per Déu: que t'has begut l'enteniment noi?
Oh, val, val. Però imagina-t'ho: El foc brillant, oh, que bonic, quin final sí: la ràbia, la impotència, la purificació. És fins i tot poètic.
Sí, val, això sí.
Imagina-t'ho tu també: Tot aquell foc brillant tan roig de passió que crema a flama viva aquest grapat de paperots. Així és la vida i això seria una vida en flames. Recorda-ho bé: la vida és com una mala novel·la, per tan jo escric com la vida i si escric com la vida vol dir que escric com el cul. Jo m'ho imagino noi: els paperots sobre les flames com llengües afamades tastant un moment aquests papers fins a tornar-los negres... Oh! Els papers negres encesos de les bores... Bores brillants carabasses que es dobleguen sobre la lluïssor de les flames que se les mengen. Se les mengen brillants, oh el foc taronja, roig i potent! Papers al foc: torneu-los ben negres que no els vull ni veure més, torneu-vos cendra!
Iep: hi ha un problema...
Cony, quin?
Que la matèria no desapareix, només es transforma.
Ja hi som buscant arguments per no fer-ho! La hòstia, què més dóna això? Què te me'n fots? A què ve ara el rotllo científic? Parlo de l'ànima jo, parlo de foc, de poesia, de passió, de rauxa i d'amor, de mort i de...
Però escolta: aquests papers es tornaran gas, o diòxid de carboni, cendra, llum, foc, tot això que passa... Contaminaran una mica més el món per aire mar i terra. S'escamparan.
Sí, però en català!
Cony, doncs sí. Si t'ho mires així...
Una mala novel·la, entens? Què més dóna. Una mala vida escampada per tots els racons del planeta, i ho vulguin o no a Madrid!
Déu, és veritat! Llença-la, llença-la ja Jack! A què cony estàs esperant?
SÍ! Ho-ho-ho!
MUA-HA-HA-HA!
Ei, ostres....
Què, què passa?
Has pensat que potser ara mateix estàs respirant l'ànima d'algú altre?
Què!!?
Pensa en totes males novel·les del món que en un atac de desesperació...
Sí, val: i què?
En un mal moment com el teu, en un rampell, la majoria deuen haver acabat al foc! No han desaparegut. Només s'han transformat! D'aquí a uns quants centenars o milers d'anys, quan un pobre desgraciat d'aleshores s'oblidi la reserva d'oxigen del búnquer del que hagi sortit per buscar llaunes fossilitzades...
... sí, en un intent desesperat per sobreviure...
... clar, en un intent desesperat per sobreviure es traurà el casc i la granota, respirarà i s'empassarà aquell aire irrespirable i verinós dde la Terra, i a l'aire irrespirable hi haurà...
La meva novel·la! La meva ànima immortal transformada i no desapareguda!
Sí, mesclada i transformada amb totes les altres que s'han cremat, novel·les infames, dolentes com la vida mateixa, verinoses i merdoses!
Home... Tampoc et passis...
I el pobre desgraciat? Ha-ha! Just abans de morir exclamarà: “Déu meu, què irrespirable, la vida!”
...
I morirà, Déu meu... Ha-ha!
......
En fi. Per a ell farà no? Pobre capullo...
.........
Per cert Jack, recordatori, recordatori, recordatori: has de baixar la brossa. Baixa la brossa, baixar la brossa...
Sí, en això pensava jo.
