A saber on

Terra de marbre, blanc i gris. Taulells també de marbre i cabines de vidre i fusta taronjosa, envernissada mil vegades pel cap baix. Cartells enganxats: informació, espai lliure de fum, respecteu la cua, tot això. S'obren les portes automàtiques a causa d'un avi que camina tranquil amb les mans a les butxaques. Llavors se n'adona d'on és i fa mitja volta i apaga el cigarret a defora. En acabat torna a entrar i es dirigeix de pet al quiosc. Duu coll de camisa de quadres sota el jersei de llana prima – grisa -, els pantalons foscos, les sabates marrons, gastades, camina encorbat però sa. Desapareix pel passadís.
A la cafeteria se sent un xivarri de fons com de coberts però que no són coberts. Em pregunto que és i estiro el cap en aquella direcció. No ho veig, i ho deixo així: coberts que no són coberts perquè a l'hospital no n'hi deu haver de coberts de debò. La senyora aparcada a un costat de l'entrada es queixa d'alguna cosa i remuga. La gent entra i surt i passa pel seu davant com si fos per casa seva. Hi ha una cua llunyana a informació i les portes automàtiques s'obren i es tanquen cada dos per tres. Hi ha el cartell de prohibit fumar a fora, i sota el cartell el cendrer on dos homes hi espolsen la cendra. Un d'ells amb bigoti, texans i pinta d'aturat que té cara de preocupat de debò i de no haver dormit ni una hora aquesta nit. A tota la sala se sent el típic soroll de fregir de multitud, multitud que et fregeix els timpans, però a la senyora la sento prou bé. Allarga molt les darreres paraules, les darreres síl·labes, les darreres vocals.
- I quan sortiré d'aquíííí? - li pregunta, vella i pàl·lida i d'escassos cabells blancs – però nuclears – a l'altra que té al darrere.
- Ara, ara – li contesta l'altra, sense deixar ni per un moment de mirar el mòbil i de teclejar-hi.
Són dues dones, o més aviat una dona i una que ho era abans de no estar tan espantada com ho estaria una nena petita sota el llit. Però no està sota el llit sinó postrada a la cadira de rodes aquella, a la sortida de l'hospital. Espera, totes dues esperen i l'espantada està més a prop dels noranta que dels setanta. S'està ben quieta ella, així, bona nena. Amb la mà esquerra aferra però l'abric marró que té a la falda. Té la cara molt blanca i arrugada, les parpelles i la boca són d'aquell rosat trist de vell, un rosa encetat, ploraner; i sota els ulls marques cadavèriques porpres i fosques. Els ulls són clars veig, tenen força, o tenien força abans no es perdessin allà a defora rere els vidres de l'entra, al dia clar de Febrer.
Torna a alçar el cap amb dificultat, com una criatura que li pregunta a la mare, una mare de no més de vint-i-sis o vint-i-set. Li pregunta:
- Que no tens el cotxe a allà?
Però la jove, la besnéta, la néta o qui sigui segueix mirant el telèfon mòbil. Ulleres de pasta negres. En certs moments es posa bé els cabells quan ho fa. Calça vambes roses i blanques, pantalons texans molt blaus i ajustats, descolorits del davant i un abric negre que li arriba a mitja cuixa. De tan en tan mira a tot el que l'envolta com si alguna cosa li cridés l'atenció, però no. De seguida torna al mòbil. A la de la cadira de rodes ni tan sols li contesta, i quan torna a mirar endavant és quan em dic que és una pansa, una pansa amb la mirada clavada a defora sense cap interès en concret i sense que els ulls li vagin d'un costat a l'altre. Només les cristalleres la separen del defora, del dia clar. Veu com un altre avi amb cadira de rodes entra. La cadira de rodes de l'avi està tunejada de color groc i l'empeny el que dic jo serà el seu fill, un fill baix i vestit casual i de forma senzilla per la seva dona, sense cabell amb prou feines com el de la cadira, gras, més de cinquanta -. La mirada de la senyora centenària però no el segueix. La mirada s'amaga rere un parell d'ulleres de muntura metàl·lica i primes, que contràriament al que és habitual en la gent gran duu ben caçades dalt de tot del nas. Rere els vidres hi trobo dues joies blaves que s'han anat apagant al llarg dels anys i que són tèbies i mats. La boca i la barbeta li fan una sola peça a la dona, ben bé com si fos un bec de lloro al voltant del qual queden les galtes regalimant-li cap avall, com un bulldog. Estossega i s'aclareix la gola, fa força amb la gargamella. Les àvies tussen així, però la meva ho feia per cridar l'atenció. Aquesta creua ara les dues mans davant seu. Li veig les mans, li veig la pell flàccida i li veig les arrugues, veig la carn venosa i taques, taques blaves i porpres que s'amunteguen una sobre l'altra. Veig que sota l'abric hi té també una bossa de mà. Sense deixar de mirar en el mateix punt de defora tira la barbeta endavant i fa sobresortir l'esprimatxat llavi de dessota. Els pantalons són negres, l'abric és marró cuir, la bufanda al coll cafè amb llet.

I a les taules de la cafeteria un home i una dona. L'home sóc jo i la dona és ella, aquesta d'aquí, la que té el plat de mandonguilles amb sípia al davant. Ho ha esbocinat tot molt minuciosament ja fa una estona. M'hi he fixat. Hi ha dedicat el seu temps, i ara que acaba es posa un trosset minúscul d'una cosa o l'altra a la boca. Per tenir-ne cinquanta i pico li han quedat prou bé els líftings. També li va bé de passar setmanalment -mínim- per la perruqueria de confiança a la que va de fa anys, doncs li escau. Els cabells li cauen pixaners fins a més de mig coll com podeu veure. Cauen perfectes, no en té ni un de sol de despentinat i els duu ben tintats de ros. Les ulleres d'ella tenen forma com de triangle equilàter, les mateixes ulleres que duria la professora amb més mala llet que haguéssiu tingut mai passada la menopausa i amb tendència a canvis d'humor bruscs i petit marit esquifit i xuclat, poca cosa. Però aquesta no sembla pas que en tingui. de mala llet. Les ulleres no li fan justícia i la veig calmada, i fins i tot quan alça la vista ho fa amb parsimònia. Però està massa centrada en la revista que llegeix i no es distreu. És d'aquestes que són tan primes que entens que de menjar mengen perquè s'ha de fer, però ho fa tímidament, com els pardals. Els bocí de mandonguilla o sípia que s'introdueix a la boca amb el cobert de plàstic el mastega moltes vegades, unes vint – o més-, compto jo. Llavors fa un pausa i se l'empassa. Llegeix una mica més de la revista i punxa una altra cosa del plat, la sosté una estona enlaire mentre acaba el paràgraf, llavors hi torna. S'hi podria estar mitja vida menjant.
Veig una metge jove al fons. Cabells negres, o castanys molt foscos. És lluny i de lluny em semblen rebels i mig enrinxolats del darrere. Del rotllo okupa. Sota la bata blanca duu també texans i quan algú li pica per l'esquena i es gira a saludar veig que duu ulleres de muntura ampla i blanca que li fan joc i li queden bé. Està parlant amb una dona rossa que passa dels trenta generosament i que sembla ondular-se i fer giragonses amb les paraules com li fan els cabells. La metgessa de bata blanca té pinta de tenir més paciència que un sant i té els peus molt junts, les cames també i sosté una carpeta al braç dret com ho fan les estudiants universitàries quan baixen del tren. Les orelles són petites i no sembla que dugui arracades, i si les duu són tan imperceptibles que ni les veig, o bé és que sóc jo qui he de començar a pensar en posar-me ulleres. Totes dues estan a uns vuitanta centímetres de distància l'una de l'altra. És la distància reglamentària. Parlen llarga i extensament de fa estona, com qui ja es coneix. M'ha semblat sentir quelcom de tiroides, però no hi posaria la mà al foc.
Llavors veig el primer conegut durant tota aquella estona. És un client que tenia jo abans, un agradable client al que vaig servit mil vegades peces senceres de cotó i ris, microfibra – quan estava de moda – i molta blonda. Passa pel meu davant el senyor Casals. Baixet ell, somrient agradablement prim, camina tot sol i surt. Però no em veu i em quedo amb la mà alçada i l'abaixo ràpidament. L'empresa – de confecció, a Pineda de Mar - la va tancar fa any i mig. Camina tal i com el recordo caminar abans: perfectament. Una salut de ferro té, el tio. Calés no, la salut tota. La seva dona ja és un altra cosa. Penso que potser ha vingut per ella – agradable dona també amb tendència a dir “guapo” -. No vull pensar en una recaiguda, o en que estigui ja a mig camí de la caixa.
I com tots els altres passa per davant de la senyora de la cadira de rodes, sí, la que encara està aparcada a un costat de l'entrada. Altra vegada aquella cara: està neguitosa de veure el sol a defora i no poder estar-hi just a dessota. Els cotxes aparcats passen platejats i negres, blaus i vermells i se'n riuen d'ella. Llavors arriba una ambulància del TSC i una gavina es passeja pel cel gris del fons. Una gavina perduda que busca la direcció de mar. Veig volar un cartell i el vent aixeca un nuvolet de fulles esgrogueïdes que no sé d'on han sortit. El banc de fusta i de metall de defora té el metall cromat, un bon equilibri entre tradició i modernitat. Les portes automàtique s'obren i es tanquen.
La senyora de la cadira de rodes mou la mà quan finalment arriba un noi de cabells grisosos amb una armilla vermella. A l'esquena hi diu “ambulància” i el noi li pren el lloc a la noia i agafa la cadira i l'empeny cap a defora. Abans d'anar-se'n sento que ella li diu:
- Com que no? Més d'una hora, més d'una hora de rellotge!
- Que no dona, que no...
I se'n van. El noi de l'ambulància, la dona gris-pansa i la seva besnéta, o la seva neta, què sé jo. La neta duu el mòbil a les mans. Escriu frenètica alguna cosa al mòbil. Està bona, però no sé si de debò hi és o es que me la imagino. Si existeix té el cap a una altra banda, molt lluny, a saber on, a què.