Als estius

(...) Als onze anys vaig començar a treballar als estius, perquè a casa meva eren de l'antiga escola i volien fer-me entendre què significava guanyar-se la vida. Encaixava, embossava, tallava fils, cosia a overloc i pujava per les escales del taller amb immenses peces de cotó i blonda i les deixava al tallador. Com al meu germà gran tampoc m'agradava treballar allà, perquè els meus pares no em perdien de vista en tot l'estiu i a mi allò m'amargava. Per això vaig fer com en Robert i als catorze vaig pensar que podia buscar feina a una altra banda.
Vaig entrar a un bar. La meva feina allà consistia en recollir, netejar, fer anar el rentaplats i servir als cambrers que anaven i tornaven de la terrassa suats com porcs. Hi entrava cada dia a les dotze del migdia i en sortia a les quatre. Llavors me n'anava a casa i tornava a entrar-hi a les vuit del vespre i en sortia a les dues, tres o fins i tot a les quatre de la matinada algunes vegades. Els dilluns no. Els dilluns tancàvem i jo tenia festa. Molts dilluns però havia d'anar al taller perquè les dones que hi treballaven tenien vacances i hi havien comandes per servir. Quan no era al bar ni al taller em quedava a casa, massa cansat com per anar-me'n a la platja o a voltar-la.
Teníem una molt bona terrassa de nit al bar, la millor del poble per aquells temps. La gent era de vacances i prenia cervesa, combinats, granissats, orxates i refrescs. Per als que ho allargaven fèiem croquetes congelades, calamars a la romana, morro i altres tapes. També servíem torrades amb embotit i veníem gelats, fèiem cafès i ompliem copes de licor i al costat hi deixàvem purets embolicats en tovallons de paper fins de vores blaves i vermelles. Als homes de la terrassa se'ls sentia riure i cridar, i moltes dones xisclaven quan els nens tornaven plorant o bruts de jugar, o bé perquè no tornaven. Tots s'hi estaven a gust a les cadires de plàstic de la terrassa i molts s'hi quedaven fins tard, més a gust encara. Hi havia gent que no se n'anava mai, o que era difícil de que se n'anés, com ara alguns clients habituals que cap al tard ja no vocalitzaven prou bé com perquè el meu cap fent la caixa o a un altre cambrer que escombrava els hi prestessin atenció. També hi havia aquells que la màquina escurabutxaques els atreia com un imant. Quan un o l'altre espècimen -o tots dos – es quedaven fins tard jo m'hi posava bé i m'asseia a la taula quatre a esperar amb l'escombra sobre els genolls. El meu jefe em despertava una estona més tard, i a vegades em deia que me n'anés cap a casa. Me n'hi anava sense pensar-hi perquè l'endemà tornava a entrar a les dotze i tornava a sortir a les quatre per tornar-hi a entrar a les vuit i no saber a quina hora acabaria plegant. Així va funcionar-me el pla durant tres estius.
A vegades m'adormia, però el bar era només a cent-disset passes de casa meva i corrents les salvava en menys d'un minut, plantant-me davant la porta d'entrada, just davant la mateixa plaça a la que jo havia jugat de petit sempre que tornava d'escola. La plaça era un cercle de ciment gran amb esquerdes sobre la sorra, sorra groga amb cagades de gos com mines anti-persona. Més enllà de la sorra i les cagades hi havia plàtans, palmeres, una olivera i la font, més enllà d'altres arbres que no coneixia i els fanals negres de pintura rugosa.
Recordava que de petit hi jugàvem a la plaça. També ens barallàvem per tot i per res. Els nostres pares s'estaven a la terrassa del bar parlant entre ells i nosaltres ens empenyíem sobre la part enjardinada. El verd del jardí semblava una estora de punxes. Eren com punxes de plantes enredadores verdes que d'alguns punts podies alçar com una estora. Recordo aquelles plantes. Tenien les fulles grasses i plenes, d'una duresa que cruixia com ous si les trepitjaves i es trencaven i et tacaven la samarreta amb una aigua verdosa si hi queies. Les mares ens renyaven si tornàvem bruts de planta, a la terrassa.
Hi vaig ser dels catorze als disset a aquell bar. Durant tres anys vaig veure cada dia el sol d'estiu clavat a aquell cel de sobre la plaça. Hi havia núvols blancs lliscant pesarosos en aquell sostre blau sense pressa, entre blocs de pisos i balcons, entre el plomalls de les palmeres alts i pansits. Els meus amics venien a veure'm a vegades quan se n'anaven o tornaven d'algun lloc. Sobretot en Dick i en Harry. El meu cap em deixava convidar-los a una cola si es que venien, o a un tallat amb gel, o a una taronjada o una llimonada. A vegades li fotia un rajolí de whisky a la cola d'en Dick si m'ho demanava i si no hi havia ningú mirant. Sempre que venien a veure'm ho feien amb la tovallola a l'esquena, i els cabells ja els duien secs i amb aspecte de fregall de tanta sal de mar que s'hi enduien enganxada. Jo volia tornar amb els cabells com ells, com fregalls.
L'any següent es va traspassar i ja el va començar a portar un altre paio. El nou cap va dir-me d'anar-hi i jo hi vaig anar, però ja no era el mateix sinó una altra cosa. El nou cap era jove, de l'edat d'en Robert i semblava tenir molta energia perquè cridava molt i es molestava per no res. El bar i la plaça eren els mateixos de sempre, però l'ambient havia canviat molt. A més que tenia altres coses al cap jo. Era un moment decisiu per a mi aquell perquè acabava de suspendre la selectivitat i m'havia de preparar la segona oportunitat de Setembre. Aquell estiu en faria divuit i no sé perquè vaig adonar-me que a mi l'estiu no m'agradava. No sabia què havia passat, què havia fet durant tots els estius dels onze als divuit que no podia recordar res memorable, res digne de ser recordat. Tot era igual, i ja no podia fer res més. Els meus pares ho havien aconseguit i jo ho havia entès: allò era la vida. No dic que ho hagués de ser, sinó que ho era: la seva vida en mi (...)