un any

21 de Març del 2011, dilluns

Les 18:17, arribo; ja he fet el dia. He sortit de casa a tres quarts de vuit del matí per anar a treballar. En sortir-ne he passat pel súper a comprar amanida russa congelada i croquetes, cereals, llet, pernil i la resta d'ingredients per fer patates a la pobra. Torno a l'apartament i ho guardo tot al seu lloc. Recullo els llençols que he deixat penjant i assecant-se a la mampara del plat de dutxa, les camises, les samarretes, mitjons i demés de l'estenedor estès. Recullo l'estenedor, el plego i el deixo rere la porta. Llavors puc anar al lavabo.
Enceto la darrera cervesa i obro la finestra, endego la televisió on ja hi ha sintonitzada la ràdio i m'assec. Polso una tecla i l'ordinador s'endega, i aquí estic, una altra vegada, quelcom especial a banda de la primavera.
La finestra no és com una pantalla a la que fan a certes hores programes prefixats. A la finestra tot és nou tot i el decorat sempre igual. És el més semblant a una sèrie potser, una sèrie que irremeiablement segueixo cada dia durant un parell o tres d'hores. Hi ha elements comuns que es repeteixen però els figurants o l'acció sempre és diferent, i és això el que la fa interessant la finestra.
Quan miro sempre em descol·loquen els homes encorbatats. Hi passegen moltes corbates per aquesta ciutat. No estic acostumat a veure tantes corbates. Als casaments em sento incòmode doncs tothom va encorbatat, re-pentinat i empolainat fins a la línia que separa pulcritud de malaltia. El meu món és ple de gent amb dessuadores, samarretes, camises de cambrer i de cuiner, tops, granotes blaves i vambes Converse gastades, texans, i a vegades algun despistat amb pana.
Just pel mig del carrer va un home observant les façanes que l'envolten, amb una ma a la butxaca i marcant el pas amb l'altra endavant i endarrere. Canós i calvície avançada, d'uns cinquanta llargs, de pell amiga i acostumada al sol, i una corbata... Quan comença a allunyar-se del meu niu de franctirador s'atura de cop. Es treu totes dues mans de la butxaca i creua els braços mentre que es queda observant el cartell de traspàs per jubilació de la botiga de roba que hi ha a la cantonada. S'hi ha quedat una bona estona mirant-se-la, fins que finalment desvia la vista en direcció a algun so provinent del bar i ho deixa estar. Es posa en marxa lentament, la mà una altra vegada a la butxaca i progressivament torna a marcar el mateix pas. Se'n va.

M'alço de la cadira i de l'armari per treure la cassola grossa, l'empleno d'aigua i li llenço sal i en trec una de petita on hi poso més aigua. La faig bullir i quan ho fa la faig regalimar dins la tetera. La torno a omplir i aquesta vegada li llenço sal i vinagre per als ous. Sona “Stand By Me” per la FM, però en una versió que no conec. Agafo l'escombra i canto i ballo amb ella, i després la faig servir de guitarra imaginària amb una altra cançó que no conec i de la que apunto el nom quan acaba. Deixo l'escombra al mateix racó.
Torno a seure i ja són les 19:27. Serà, - em pregunto – amanideta petiteta la traducció literal “d'ensaladilla”?. Ho deixo estar i sopo, i després de sopar recordo que tinc encara gelat de vainilla al congelador i suc de taronja i remeno a l'armari aviam si queda alguna cosa més.
I m'invento un valencià de festa
Els ingredients són:
Gelat de vainilla
Suc de taronja sense sucre – o amb, però per a mi sense -
Restes de nous d'una bossa buida que trobo a l'armari.
Preparació: Disposar tots els ingredients en un got/tassa/copa de postres, mesclar i servir amb una cullera sopera. Afegir gotes d'algun licor, preferentment Cointreau si se'n disposa. Esperar de dos a tres minuts fins que el gelat i el suc de taronja comencin a fusionar-se i menjar, amb frenesí sexual.
Deixo la tassa amb la boca plena de regust àcid i dolç, perfecte. M'hi trobo restes de nous en format de pellofa. Veig un home negre amb armilla de l'ajuntament i pantalons blaus i reflectants grocs que va armat amb un punxó i un cistell taronja semi-flexible que camina sol, solt com flotant, automàtic - sense ni prestar atenció al mer acte de caminar – en direcció a l'única taula del bar que hi ha muntada. Allà s'atura i arreplega una escombra en la que jo no havia parat esment. L'havia deixat recolzada allà al costat en algun moment, l'escombra, i ara la recull desganat i cansat, silenciós, sense més transcendència que el de recollir-la. No la fa servir de guitarra. Veig que a la seva esquena - com si fos una samarreta de futbol - hi ha quelcom escrit. És el símbol de l'ajuntament, però a la seva cara hi ha escrita la paraula “Rutina”. Rutina, rutina i més rutina, canta el vent. I llavors se'n va.
A la línia de prohibit aparcar del davant de l'hospital dos parells d'intermitents endegats. I un altre cotxe petit també, blanquinós, amb el reflex dels fanals damunt seu que li atorguen cert aire metal·litzat. Els cotxes circulen un rere l'altre pel carrer que voreja l'edifici, com una fantasmagòrica processó en direcció a l'escorxador o el cementiri, en direcció a l'altra història que es guarden per l'hora de plegar els que els condueixen. Van pensant dins el cotxe, tots. Un en el fill de puta del jefe, l'altre en que cada dia el fan quedar més estona del que és necessari, l'altre en que caldrà fer fora en Robert ja de casa, l'altra en que voldria tenir pau i no crits avui quan arribi a la llar, un en el perquè de que la cosa no rutlli, l'altre en que ha enganxat a en Tito robant a la feina i si l'ha de fer fora o tornar-lo a avisar, un altra que espera que aquesta darrera entrevista serveixi d'alguna cosa i no com les altres, i fins n'imagino un que es pregunta perquè van tan i tan ràpid el taxímetre aquell...
Fantasmagòriques llums de ciutat en plena vesprada. Blaves, vermelloses, taronges i grogoses.... Els finestrals de la biblioteca il·luminats en un 63 ó 64 per cent. La torre de telefonia mòbil – o el que sigui - amb el punt vermell lluminó es fon entre un cel que s'apaga com si la fosca pogués retenir la llum que queda del dia, blava i glaçada. Una monja i una mare travessen el carrer, baixen i veig parlar la gran mentre que l'adolescent es mira desinteressada les ungles d'una mà.
Els cotxes enfilen el revolt un rere l'altra. A on conduirà aquell carrer, em pregunto. No paren, no paren mai de passar cotxes. Rarament es produeix un embús, o jo no n'he vist cap d'ençà que sóc aquí. Però són constants els cotxes que ocupen aquell capil·lar de la ciutat de formigó i que només té un sentit.

Avui a la feina aquell parell d'amics del “tenebrós” jefe Jordi - BUhhh! Buhhhh! - dels que m'havien avisat, eren només dos paios camí dels cinquanta amb pinta de poderosos que no han escatimat despeses. No han dinat menú, ni m'han demanat carta en seure. Quan vaig a rebre'ls en tinc a un d'ells – el del cabell blanc que em parlarà català -, que m'allarga i m'ofereix un mòbil alhora que em diu:
És en Jordi. Agafa'l.
En Jordi!? Faig jo, incrèdul.
I me l'acosto a l'orella i començo a escoltar el que teòricament em té que dir aquest, que em pregunta si tenim filet del Pallars. Després de parlar-hi acaba per triar per ells dos el menú: filet del Pallars al foie i després cues de rap a la brasa. Llavors ells mateixos em fan dur-los una “amanida petita”, i jo tinc ganes de dur-los una fulla d'enciam, un tall de ceba, dues olives i un tomàquet cherry en un plat de cafè amb llet. Apunto però a la llibreta una amanida de gules i favetes tot pensant que se'n vagin a prendre pel sac. No voldran que els hi faci una amanida de merda expressament per a ells, no? En Manel, a la cuina, em mataria. Així que no: a la merda directament. Nou euros i mig d'amanida sense vaselina ni IVA inclòs i així quedem més que bé. Són de la gent que valoren les coses pel que valen, no pel que són. Com més car sigui més bé creuran haver dinat. Fan veure que no estan per hòsties, no? Doncs que no se n'estiguin. Que no els hi farà pas mal a la butxaca.
Després el dispers del meu altre cap - en Josep - arriba, sense ni tan sols pensar en el que està fent o deixant de fer. Va d'un lloc a l'altre, canvia d'opinió cada dos per tres sobre el que proposa o em mana al començament i no pot parar quiet perquè no sap per on començar. Es dedica a endreçar aquí i allà els rebuts i els albarans que han arribat al matí i s'informa de tot el que puc informar-li. Li pregunto pel partit al que va anar fa uns dies, i diu que bé.. Es dedica a preguntar llavors per la feina i a fer més coses de la feina, a resoldre coses sempre relacionades amb el restaurant que és l'origen de la seva dispersió i malaltia crònica. Revisa el magatzem, tot el que he fet al matí i al migdia, quedant jo més brut que un garrí. Comprova els vins, em parla del servei als altres amics d'en Jordi que van venir el dia anterior, com va funcionar al servei l'Alba, i que si va ser tan dolent i tal, i que se'n recorda que en Jordi li va dir de l'Alba. Vol que participi en el linxament d'un altre company en tres setmanes escasses que fa que sóc aquí. Durant un moment pateixo per la companya, i fins i tot deixo anar que “té moltes altres qualitats l'Alba, i que és molt bona”, tot i que he de confessar que no és del tot cert. Ell em diu que és diferent ella, que no té “sang com tu o com jo”.
“Tot això és una caca”, em dic per a mi. “Com tu o com jo?”, dic en veu alta.
“Què?”
“Res, res. Parides meves.”
Ara no sé què he dit en veu alta, però és veritat: Això és una caca, i aquest restaurant i els seus caps fan pudor de caca socarrimada. Cada dia hi ha un misteri per descobrir, una tribulació, conjures entre uns i altres i intrigues empresarials per a un restaurant que precisament el que li cal és la tranquil·litat per a començar amb bon peu i arrencar, que ha de deixar per més endavant el voler volar i agafar velocitat. Aquí no veig més que critiques que van d'uns als altres, a veure quin serà el primer cap a rodar. On hi ha molts jefes hi ha molts ego's, i quan més ego's hi ha més misèria i mal rotllo es reparteix.

Llavors, per sort, arriba l'hora de sortir i passa tot el que ja he escrit. I passo pel súper, compro, torno a casa, recullo la roba, obro una cervesa, obro la finestra, m'assec....
Ara són les 20:18 i veig una esquena protegida per una jaqueta negra i curta que no tapa el cul. És un home, camina lent, com esperant algú, es gira i finalment s'atura al costat dels contenidors. Els cotxes passen rere seu, la llum dels fars cau sobre la vorera grisa dant-li l'aparença de brillant. Fa mitja volta, s'asseu al respatller del banc i els peus al seient. És jove, em sembla jove, però és lluny i no ho podria assegurar.
Penso en uns allargavistes, i automàticament en la finestra indiscreta de Hitchcock.
De cop m'adono que a la biblioteca s'han apagat tots els llums. Serà un senyal? Caldrà aturar-se ja?
Abaixo la tapa de l'ordinador, s'apaga. Avui he fet trenta anys. Miro a defora i al vidre que em ara em reflecteix a mi tot solet i provo d'esbrinar quins són els canvis més evidents. Però ho veig tot igual. La finestra: qui és aquest paio de la finestra? Qui és tota aquesta gent que s'hi passeja? La puta... M'alço, m'estiro al llit, busco el comandament a distància i canvio de canal. Em sembla que estic en el bon camí. És tot el que volia. Això, aquest silenci, aquesta pau, el meu món per mi, tot sol. Ningú crida, ningú em pressiona, ningú em diu res, i el temps que em queda sé què fer. Bé, molt bé.