Bon any si no ens veiem

Li vaig dir, i llavors em va mirar. Va somriure'm un moment de res i de seguida va començar:
Reia. Hòstia sí reia, i com! Amb la boca oberta oberta: HA-HA-HA-HA-HAAAA!! Es doblegava endavant tot petant-te de riure i creuant els braços perquè el cor no se li sortís del pit. No podia recuperar tot l'aire que exhalava rient. Pensava que me l'havia carregat parlant-li seriosament. La hòstia com reia: semblava una hiena. Les seves rialles se sentirien al poble del costat, i a l'altre, i al de més enllà i acabarien per traspassar fronteres. Jo!, com reia la tia. Us ho juro. Reia, reia i reia i li queien més llàgrimes que no plorant. Pensava que es moriria allà mateix d'un atac i que en res començaria a treure escuma per la boca.
I ara jo podia triar entre riure o plorar. Evidentment que tenia ganes de plorar, però hagués estat molt patètic. Vaig decidir fotre'm a riure una estona amb ella. Primer ho vaig forçar, després em va anar sortint de forma natural. Així fins que vaig agafar embranzida i vaig acabar rient més i més i més de mi mateix i del que li havia dit. No com ella, clar, però en definitiva rient, sanament rient tots dos.
Potser tard o d'hora pararia, i llavors hi pensaria. Li vaig dir:
- No fot puta gràcia! T'ho deia de debò!
I encara ara riu, la molt...

Passa de llarg

El dia que torna
ho fa abrigat;
sense pressa i
passa a passa,
amb les botes lligades i
la boca tancada,
els ulls oberts i
l'orella parada.

La pols del temps
ha negat els rials,
que entre solcs i piles
ha podrit fulles
marcit els homes
i apagat ses llars,
esquerdat façanes
i el món silenciat.

S'arrauleix dins l'abric
l'home que torna i
amb els ulls oberts;
gris benzina respira
per boca tancada
i ensuma la sal que oxida
la Vila verda florint-se.

Amb la sal es mescla
la pols del temps,
se li enganxa al rostre i
li enceta la pell.

Finestres abaixades i
silenciosos portals;
i a les places ermes
- sobre seu surant -
silents núvols blancs,
sense manilles ni destí
que van solcant i volant, el cel,
allà dalt.

Amb els ulls oberts i
la boca tancada
camina l'home que passa de llarg
que s'endú amb el rostre la pols i la sal,
a la butxaca el gris i el verd i el blau i el blanc,
no mira enrere l'home que torna
i segueix endavant
amb uns núvols allà, flotant
sota el blau del cel
allà dalt.

Marca blanca

Ella és la que en sap més de comprar, de triar, d'economitzar. Ull crític, però ell n'ha d'aprendre igual i per això ara hi van plegats. Ell preferiria fins i tot planxar abans que passar-se un divendres al vespre fent cua al supermercat. Sap que el seu interès per aprendre a comprar és descafeïnat, per això l'aguditzar l'enginy escrutant els productes als prestatges l'esgota tant com la mirada de raig X dels super-herois. Al començament li pregunta fins i tot quins iogurts agafa, si els de sempre que tant li agraden a ella de la fruita esbocinadeta - i que tampoc li semblen tan cars -, o bé els d'oferta aquells, els de marca blanca. Perquè, no vindrà d'aquí no?
Però ella li diu que agafi els de marca blanca, doncs les marques més conegudes sempre es cobren el nom. A més, recorda, amor, que no és per gust que t'has acabat d'esborrar del gimnàs al que ja mai anaves, que tampoc és que ella mateixa no s'hagi de canviar l'abric vell aquell que ja sap no abriga una merda i que li faci gràcia d'esperar a les rebaixes. Doncs com tothom ells dos estan reduint despeses, i ja veurem, ja veurem aquest any, què passa amb la paga de Nadal. Aviam que no tinguin regal de reis avançats i que el cap d'un o l'altra no rodoli allà on treballen. A ells, que són dels que encara estan de sort.
Ara han après que recordar-se d'apagar tots els llums abans de sortir de casa o apagar l'aixeta mentre ell s'afaita o no banyar-se sinó dutxar-set té premi cada mes o cada dos mesos. A més que a la fi han après a re-programar el coi de termòstat per endarrerir l'hora en que la calefacció s'endega. Ell surt també cada matí una mica abans per evitar les autopistes. Vint dies sense pagar 6,78 per quaranta-tres quilòmetres d'anar i tornar també es noten. Ella – que treballa més a prop i ja no té cotxe -, pica el bitllet un dia sí un dia no. Si mai veu el revisor canvia de vagó, com quan estudiava a la facultat i els diners que li donaven a casa els feia servir per a d'altres coses. I encara que tingui l'edat que té, i encara que li bategui com una bomba i li estigui a punt d'esclatar, fa el cor fort i sempre se n'empesca alguna amb aquella cara de bona nena de no haver trencat mai un plat. Aquella cara que ja no és ben bé de nena i que no porta ja ni trenes i que fa una llarga llarga llarga temporada que no passa per la perruqueria. Aquella cara amable més de mare ja que no de companya i que li diu que agafi els iogurts de marca blanca.
Així que ell deixa dins el carro el paquet de iogurts marca blanca. Dubta si agafar-ne un altre paquet. Als llargs passadissos del supermercat sota els fluorescents tot és ple de marques blanques. Els mateixos metres quadrats de prestatgeries de sempre han de cedir espai ara a productes que es fan la competència entre ells. Però ell se n'oblida. Empeny el carro i travessa el passadís mentre se'n va mirant el contingut: macarrons, verdures congelades, iogurts, formatge, embotit, galetes i cereals; suavitzant, detergent, crema hidratant, gel, pasta de dents, xampú i pastilles de sabó; cacau en pols, cafè, sucre, pa de motllo i mongetes, llentia ràpida, filets de peix congelat i carn envasada... “Marca blanca, marca blanca, marca blanca i més marca blanca”, pensa ell, abans de xocar.
Un xoc tímid, però amb el carro d'una dona de campionat. Fa “Oh”, i ella “Ups!” perquè tots dos miraven allà on no tocava. Cap dels dos sap ben bé de qui és la culpa. Ell li fa una repassada ràpida amb la vista d'home emparellat: Texans justos amagant carn, abric negre fins a mitja cuixa, prominències respectables com a pits, cabellera enrinxolada brillant i escumosa, una bufanda de camí a la ullada als seus llavis vermells i sucosos, una piga al damunt una comissura, els ulls blaus rere les amples pestanyes i, rere el seu rostre d'òpera prima l'altre rostre, el de l'altra dona, el de la seva dona que com d'altres es mira el sobtat accident de metall com qui es mira un cotxe circular que acaba de tocar el clàxon: passivitat. Ella s'està col·locant els guants amb els que triarà la verdura. No s'ha adonat del - ara sí -, concentrat escaneig i incisiva atenció d'ell.
Perdó – diu ell.
Perdona – fa ella.
I la dona passa de llarg i se'n va allà al fons de les neveres dels làctics. Ell s'atura per mirar un formatge que no comprarà i comprova a una banda amb el formatget a les mans que la seva dona segueix arrencant les bosses de plàstic i segueix d'esquenes havent-se oblidat de l'accident. Vista a l'altra banda, AR: llargues passes de llargues i carnoses cames caminant i movent el cul sota una cascada de cabells embravits regalimant-li fins a la cintureta de l'abric ajustat que se'n va a la secció dels iogurts.
I llavors torna a la seva dona, la que li correspon allà, amb els guants transparents a les mans comprovant un a un els tomàquets i les cebes, les pastanagues i les taronges i les peres; tot triant. Se la mira i remira dins aquell abric seu de fa més de dos anys i que no abriga una merda. Li mira els cabells llisos recollits en una cua, la bossa de mà immensa aquella penjada de l'espatlla imitació de tous que va comprar, les botes altes “tan bé de preu” que a la fi va trobar doncs el sabater ja s'ha jubilat, aquelles arracades de sempre, la cara de sempre com un mapa nou que a mesura de plegar i desplegar ja s'està arrugant i la pell de les mans esquerdada.
I dirigeix de nou la mirada a la nevera dels làctics. Unes mans fines, sense guants, colrades de sol, sense anell que miren i trient amb gràcia entre els iogurts de fruita esbocinada de marca. Al seu carro colors de marca brillants. Ell es mira el seu, de carro: coloraines apagades. I per què n'hi diuen marca blanca, de tot això?, es pregunta. Què és una marca blanca?
La seva dona s'ha trobat amb els del tercer- primera i parla amb la veïna. També estan comprant, però a diferència d'ells aquests si que estan arreglats; fa uns mesos que han tancat el forn del barri que regentaven. Ara només hi queda la carnisseria al carrer, però tan cara que ningú hi va. Té els dies comptats. Ell, sí, cobra alguna cosa de l'estat, però res: misèria. Ella fa mitja jornada a algun lloc i a hores fa escales i replans, lavabos... Però cada vegada hi ha menys per netejar. La gent ja s'ho fa ella mateixa, com ells.
Pel marit d'aquesta noia tampoc ha passat desapercebuda la secció de làctics. S'excusa dient-li que se'n va a buscar els iogurts. Ella diu que val. El carro que ha deixat allà quiet és ple de coloraines de marca blanca. El tio en sap un niu. Ara fa pelis pirata. Un dia n'hi va comprar dues, però ho va fer més per quedar bé que perquè de debò li interessés. No ho tornarà a fer perquè el seu germà és aquell que encara té un videoclub, un negoci que fa cinc o sis anys que escora com un vaixell torpedinat. Només faltaria que el seu germà vingués algun dia a casa i li trobés el prestatge ple de còpies pirata del veí. Li donaria un atac de cor. No li daria temps a morir d'inanició.
Les dones parlen, ell s'avorreix. Al final li diu a la dona que se'n va a buscar un altre paquet de iogurts, que el límit marcat per la data de caducitat queda molt lluny i que val la pena agafar-ne un altre. Ella se'l mira amb ulls castanys i li somriu alhora que li diu “com vulguis”. Ell se'n torna cap a les neveres on hi ha els iogurts. El seu veí ja hi és, al costat de la cascada de rínxols amb llavis vermells. Fa veure que li costa molt de decidir quins iogurts ha de comprar. Es diuen:
“Ei, què tal, com anem?”
“Bé, bé, i tu, i vosaltres?”
“Anar-hi anant, tu...”.
Però no li perden ull, i acaba la circumstancial conversa. La dona tria els iogurts cars i els deixa al seu carro. Tots dos recorden Nuris, Martes, Laies i Judiths que han conegut en temps millors que el que viuen. La veuen allunyar-se. Recorden Montserrats i Ruths i Mars com femelles de primera línia de producció. Fores de sèrie ara lluny del seu abast.
El de les còpies pirata és el primer de fer via al seu carro i a la secció de verdures. Ell en canvi s'hi queda un moment més, i de lluny veu les dues dones aquelles a la fruiteria xerrant. Qui són? Mira al veí deixant els iogurts marca blanca al seu carro i recolzar-se desganat a aquest, al costat d'una d'elles. Aleshores se n'adona i torna a veure la seva dona allà, blanca, amb guants transparents i triant la fruita i la verdura. Mentre elles xerren ella palpa un tomàquet, un altre i un altre més i acaba per comprovar amb l'olfacte per si hi ha rastres d'alguna de podrida. La seva dona va despentinada, està grassa perquè només li falten quatre mesos i té la pell de color blanc malaltís i les galtes rosades. La seva dona no és la Ruth ni la Laia ni la Montse ni cap Judith que hagi conegut abans. La seva dona és ara com un record. Qui és aquesta? Qui és la seva dona? Que hi fa ell allà amb ella? Què hi fan tots dos allà? Què hi fa ell amb els iogurts aquells a les mans? La seva dona, els iogurts, són marca blanca. Mira el matrimoni del seu mateix bloc. Són un matrimoni també marca blanca. La seva dona abans no ho era, marca blanca. Però el temps l'ha fet així.
Mira enrere. La dona 10 ja no hi és, i ell camina envers la seva. Deixa el seu paquet de iogurts d'oferta al seu carro. Ella li diu sense mirar-lo que s'ha de passar per la bodega i també comprar pa al sortir. Ell diu que bé.
Sospira, mira enlaire. Es mira als miralls que hi disposat sobre els calaixos de la fruita i les verdures. I ell? Qui, què és ell? Ell també és una marca blanca? Merda. Per saber destriar entre el desitjable i l'acceptable n'has de saber. És una marca blanca? Ella en sap, d'anar a comprar, de triar, d'economitzar, d'estrènyer-se el cinturó, de tot això. Més que no ell. De fet, qui va triar a qui? Ell a ella o ella a ell? Ella a ell, segur. Ella va triar-lo a ell. Per què? També ell era una marca blanca?

desembre

"Si heu construït castells a l'aire, la vostra obra no ha de perdre's. És allà on li toca, ara només li heu de posar les bases". Thoreau.

- perfecte -

Instants després de seure van deixar-li el cafè amb llet al davant. Ell va deixar caure sobre la mà parada de la cambrera la moneda de dos euros amb la que havia estat jugant. La cambrera li va somriure. En Joel havia robat la moneda de dos euros, però la cambrera no ho sabia i li va somriure igual en rebre-la. Va anar a buscar-li el canvi.
En Joel no va mirar el seu cul allunyar-se. En Joel va mirar-se el cafè amb llet just al seu davant. Li va semblar que era un cafè amb llet perfecte i sense errors. No es podia queixar d'això. L'escuma sobresortia mig dit per damunt la vora de la tassa i sobre l'escuma es fonien aquells grumolls de cacau en pols que a ell tan li agradaven. Grumolls que li recordaven al cacau en pols que prenia de petit a casa els seus pares. La tassa també s'assemblava a les que suposava encara tindrien els seus pares a casa. La tassa blanca jeia sobre el plat, i sobre el plat hi quedava prou espai per la cullera i els dos sobres allargassats de sucre. Un sobre de sucre se'l va guardar a la butxaca. El sucre evitava que el seu estomac es rebel·lés; el feia callar. Va agafar i estripar-ne l'altra, i el contingut refinat i granulat d'aquest va penetrar l'escuma recordant-li a un volcà a la tassa.
Llavors la cambrera va tornar i va deixar-li el canvi en un platet on també hi havia el rebut. El canvi eren vuitanta cèntims. Amb la cambrera en Joel hi havia parlat més de dues i tres i quatre vegades. Sobretot de cinema. Li agradava parlar amb ella de cinema. Li agradava la veu dolça de la cambrera parlant de cinema o de qualsevol cosa. En Joel li havia deixat propina més de dues i tres i quatre vegades per caure-li bé. Ella en tenia vint-i-quatre, en Joel vint-i-set. La cambrera duia arracades grans, en Joel no duia cap arracada. La cambrera es pintava els llavis d'un vermell fosc com el del vermell de la part baixa del símbol de “Lucky Strike” del paquet de tabac d'en Joel. La pell fina de la cambrera feia olor a gel d'herbes seductores. La pell damunt la que reposava el perfum d'herbes era pell del mateix color que agafava la llet al bolcar-hi dues cullerades de cacau en pols. Els cabells de la cambrera eren llargs i negres. Se'ls recollia sempre amb bastons japonesos els cabells aquells, molt foscos, molt llargs i que mai havia vist lliures i desplegats. També tenia una piga damunt el pòmul dret i la piga saltironava sempre que li parlava de cinema amb aquell accent portuguès amagat entre el català. La cambrera era quasi tant perfecte com el cafè amb llet. Almenys les natges que sempre mirava en Joel quan s'allunyava de la taula semblaven balancejar perfectes. Sempre li mirava les natges. Per ser del tot perfectes només els hi faltava que no tinguessin xicot. Tots els culs i natges del món amb cabells negres recollits en bastonets i amb llavis somrients pintats de vermell que en Joel veia eren quasi perfectes. Tots o quasi tots tenien xicot. En Joel coneixia al xicot de la cambrera. El xicot de la cambrera tenia cara de mosca. Tenia pinta d'home-mosca i també la rondava sempre com si ho fos. En Joel havia compartit dos mesos pupitre amb l'home mosca aquell. També ell tenia els cabells negres, però curts. En Joel però ja no mirava el cul de la xicota de l'home mosca, perquè era un cul quasi perfecte. En Joel esperava i només que mirava la tassa. Es deia a sí mateix que aquell era un cafè amb llet perfecte, sense errors evidents, un cafè com el cul de la xicota de l'home mosca.
En Joel va esclafar l'escuma del cafè amb llet amb el revés de la cullera d'acer inoxidable. Va remenar-lo sense pressa fins que l'escuma i el cacau van acabar pràcticament diluïts del tot. Aleshores va agafar la tassa i s'hi va escalfar un moment les mans. El va tastar. No era massa calent, i tampoc era massa fred. Era un cafè amb llet al punt, un cafè amb llet perfecte. Els vuitanta cèntims que la cambrera li havia deixat seguien al platet. Els va mirar. Va recordar que la moneda de dos euros amb que l'havia pagat era robada. El cafè amb llet era perfecte, però a en Joel li va semblar que fallava alguna cosa, que no era del tot bo. Els vuitanta cèntims de canvi sobre el platet eren robats. Es va acabar el cafè amb llet perfecte d'un glop.
Va alçar-se d'allà on era i va sortir a fora. Va dir-li a adéu a la cambrera i ell se'n va anar a buscar-se a fora entre l'hivern. No va tenir valor d'agafar els vuitanta cèntims. Caminava pels carrers amb les mans entaforades a les butxaques. A les butxaques hi va trobar alguna cosa que xisclava: un sobre de sucre. En Joel el va mirar. El sucre era robat, el sobre de sucre no l'havia pagat i xisclava, però les butxaques sí que les havia pagat.
Se'l va tornar a guardar. L'estomac li havia deixat de xisclar i en Joel caminava. I sense saber per què caminava i mentrestant anava pensant que: “Perfecte, perfecte...”.

Petjades al rocall

Jo era home d'interior i de terra ferma, però hi havia anat amb la idea de canviar d'aires un temps i desconnectar de tot el que ja coneixia. Era una nit d'estiu i allà estava jo ofegant-me o creient que m'ofegava entre vestits de nit i colzes de carn morena ballant frenètica, les empentes i la música electrònica, els flaixos i els llums de colors anant a tot drap.

Així que vaig sortir a fora amb la idea de respirar, i mentre me n'allunyava i deixava enrere la música i les veus vaig topar-me amb una llum blanca allà dalt, una que em redescobria un entorn ben diferent del del que cada dia vivia quan s'alçava el sol al matí, just quan els pescadors deien que les sirenes se'n tornaven a mar per no ser mai pescades. Era la lluna plena la que estava allà dalt clavada, allà dalt en un cel clar d'estiu sense estels que queia damunt les onades negres. D'allà on venia hi havia el poble i tota la línia aquella de bars, guinguetes i clubs de disseny on els estiuejants bevíem mojito rere mojito. Una mica més lluny podia veure les llums taronges i càlides del fanals del passeig de mar, les dels fars dels cotxes movent-se i aparcant i les dels rètols dels hotels dispersos, les dels restaurants i les terrasses i els bancs entre palmeres. I més lluny encara, al fons de tot: el port. Hi havia alguna altra gent caminant per allà a aquella hora, per aquella banda de platja.
Però a l'altra banda en canvi, no hi havia ningú. A l'altra banda no hi havia llum ni restaurants ni cotxes ni bars ni res. A l'altra banda només hi havia fosca i silenci sota la lluna. Una profunda i deliciosa nit que callava i suggeria marees de sorra negra de contorns brillants i blanquinosos. I al fons, molt al fons i molt més lluny davant les aigües fulgurants reflectint la lluna: un rocall; o potser era un espigó. No ho sabia. En fi, ja he dit que era home d'interior. Era un perfil fosc i negre on hi espetegaven silencioses les ones llunyanes fent escuma.

Vaig seguir caminant fins arribar a la llera. La sorra havia estat trepitjada i retrepitjada per tots nosaltres totes les hores de sol de tots els dies. I encara n'hi vindrien d'altres. Però les onades n'havien allisat la part que els hi corresponia i l'aigua salada havia planxat prou la sorra a la llera com per a descobrir-me unes empremtes que algú altre havia deixat feia res; un rastre, petjades que s'allunyaven en direcció al rocall de les ones silencioses i la fosca; la platja de silenci aquella amb la lluna impresa i tremolosa damunt l'aigua negra. Em va semblar bé; vaig descalçar-me i atansar-m'hi.
Vaig seguir les petjades. A una banda hi havia la mar, i a l'altra la mar de sorra fosca, la sorra negra aquella de contorns brillants. Com més m'allunyava de les guinguetes millor sentia la música d'aigua espetegant damunt la sorra. I més bé em sentia, millor respirava.
Al meu davant les onades esborraven les petjades que seguia cap al rocall. Vaig caminar una bona estona, molta estona sense cap mena de pressa fins que les petjades van desaparèixer del tot en arribar jo a l'espigó aquell. Ja faltava poc per l'alba, però just allà la vaig trobar: descalça i enfilada a la roca, arraulida i abraçant-se els genolls. Allà estava la propietària de les petjades: sobre la roca. No semblava difícil enfilar-s'hi. Era una noia mirant a la mar, o bé olorant-la, o bé escoltant-la o sentint-la o assaborint-la; no ho sé. Potser res d'això i tot a la vegada. Potser només s'estava allà i ja està. Potser només era una sirena.
I les ones s'estavellaven a les roques trencant el silenci com música improvisada. La olor de sal i de silenci, de fosca i de llum blanca de lluna. Ella em deuria sentir, doncs de sobte em vaig topar amb els seus ulls. No es va tallar gens: em va clavar la mirada sense cap mena de dubte. Em va costar no mirar a una altra banda, però vaig aguantar perquè em va resultar familiar. Em va semblar que ja l'havia vista altres vegades però que sense saber perquè tampoc li havia dit res. L'havia vist sí, però no la coneixia i ella tampoc em coneixia a mi. Mai ens havíem dit res l'un a l'altra i tampoc teníem res més en comú tret d'aparèixer allà aquella nit i haver seguit un camí diferent als dels altres a aquella hora. Tret de no ser amb la resta. I ni tan sols això, doncs jo només havia seguit unes petjades a la sorra i m'hi havia trobat. Qui sap si mai hagués anat al rocall si no hagués estat per les petjades?
Ella mirava, i jo callava i també mirava. Ella no sabia què dir, i jo menys. No sé si de debò calia dir alguna cosa. Llavors vaig témer el més natural del món: que ella no s'imaginés que jo fos una mena de degenerat o alguna cosa semblant. No ho sé: un assassí, un obsés, un perseguidor de petjades incertes a la llum de la lluna... No ho sé, això i més ets capaç d'imaginar infringeixes a ulls i imaginació d'aquells que no coneixes. Vaig témer això: que no es pensés qui sap què. Potser ella hi anava cada dia allà, o potser no. O potser sí i hi anava cada nit d'estiu i no només cada nit d'estiu, sinó cada nit de l'any perquè així respirava ella també, perquè també a ella li calia respirar i seria normal que ella em veiés com a un usurpador del seu espai i oxigen. Tot això em va passar fugaç pel cap en aquells escassos tres segons de mirades creuades. Per això crec jo que no vaig dir res, només que sense voler vaig balbucejar alguna cosa indesxifrable i amagar un somriure com si de cop i volta busqués una excusa per ser allà on potser no em tocava ser...
Però no, ella no va dir res. No va sortir corrents ni va cridar ni va semblar alarmar-se ni va somriure'm ni em va semblar tampoc que em mirés amb odi o repulsió. RES. Què sé jo. Simplement no es va moure d'allà on era i jo tampoc, i ella va tornar a mirar a la mar i jo vaig tranquil·litzar-me, asseure'm a la sorra i vaig fer el mateix. El cor m'anava fort fort doncs ah!, els ulls se me n'anaven allà on ella era. Les onades bramaven blanques sobre la mar negra i aquestes pentinaven la sorra. No hi havia vent, però repicaven igual. Jo em trobava allà quiet i parat i pensant, pensant en intentar entendre-ho i dir alguna cosa o entendre que potser no calia dir res. Pensant en si forçar o no la situació, en si estaria o no bé enfilar-me amb ella allà dalt i dir-li quelcom, no ho sé, fer quelcom i pensant – també - en si havia de preguntar-li què hi feia allà sola.
I em va semblar molt important per un moment el saber com es deia, què volia saber, què buscava; saber si hi anava sovint o era la primera vegada, de si hi havia més llocs als que anava de matinada, o de dia, així, sola...
Potser era un sirena. Potser es tornaria sirena amb els primers raigs de sol. Potser ella faria cap a mar i potser no en sabria mai més res. Però si no era això potser, segur que tard o d'hora ella baixaria d'allà dalt i se n'aniria per on havia vingut, per allà per on tots dos havíem arribat al rocall.
Bé, si no era el primer seria el segon. De qualsevol de les dues maneres estaria bé, així que em vaig quedar allà callat, observant, esperant a veure si compartíem alguna cosa, ni que fos el camí de tornada. Esperant a l'alba. Esperant a veure, a veure el què, a l'alba.

El camí gris

Estic bé. No sé com ha passat, com ha succeït, però per variar ho estic. Estic bé, molt i molt bé. Què passa, què ha passat?
M'hi fixo: Hi ha algú aquí al meu costat. Algú que ja conec i amb qui estic tombat mirant a una incerta pantalla glaçada que no es mou. M'abraça, juga amb mi i jo també. Ens abracem i ens besem i jo em sento bé que torni a ser aquí amb mi. Li passo les mans per la pell sense por. Es deixa tocar, i això significa alguna cosa estranya. Sento que estic tal i com he volgut estar des de fa molt de temps, perquè no hi ha ni vestigi ni indici que no ens haguem vist durant tants anys. Simplement estem bé l'un al costat de l'altra. No m'importa ni el seu passat ni a ella el meu. Bé, molt bé. Simplement tornem a estar tombats allà com abans i esperem, o no esperem res de res i només que restem així l'un al costat de l'altra.

Però, pel que es veu sí que esperem alguna cosa. Esperem amb un altre amic asseguts ara a un llarg banc de fusta entre altres bancades sota una gran carpa muntada per a l'ocasió. Una carpa brillant blanca per fora i que per dins és fosca. Hi ha unes vint bancades més i a cadascuna d'una punta a l'altra s'hi poden asseure quatre o cinc persones. El nostre amic és el que ens diu que hi som perquè ens han trucat per ser-hi. Ens diu que de seguida ens donaran el trofeu i que hem d'esperar allà fins que ens toqui. N'hi ha d'altres que han participat, però nosaltres l'hem guanyat. Algú ha fallat a favor nostre i això és una bona notícia perquè per regla general sempre ens fallaven en contra quan tots tres anàvem per lliure. Però ara ja no. Ara és a favor, sí, i abans de l'entrega es fa una mena de gala en directe que retransmeten per la ràdio.
De cop i volta em criden a mi, però no hi vull anar. Prefereixo estar allà assegut. No hi hagués pas vingut aquí si hagués sabut que em farien això. Perquè t'han de convertir en una mena de titella de festa?, em pregunto. Perquè t'hauries de donar a conèixer només per haver fet alguna cosa bé? Li dic al meu amic que hi vagi ell, però s'hi nega. Diu que hi haig d'anar jo.
I ella també insisteix i al final m'envien a les feres. Tothom hi ha de passar per això – em diuen – a dir-hi unes paraules. Només que tu tens la mala llet de ser el primer. Després aniran els altres. Bé, diuen que anirà bé. Al final cedeixo, més perquè s'acabin les pressions que perquè de debò ningú m'hagi convençut. I perquè no hi van ells?
En fi, que sóc allà al davant de la gent, totes aquelles cares mirant-me i jo sol i en directe amb el micròfon a la mà. Suo i estic neguitós i nerviós. Sempre que estic en una situació semblant tinc un 100% de possibilitats de cagar-la. No falla mai. El locutor em dóna pas. Em diu que parli i jo no sé pas ni si tinc res a dir. Bé finalment penso que el millor serà dir qualsevol cosa i improvisar, i em surt que:
“Bé, aquí estic, aquí estem...”, i just em quedo sense res més a dir.
Es veu que no ho he fet bé. Es veu que he dit alguna bajanada de les meves i hi ha alguna gent que s'endú les mans a la cara i jo tinc la sensació de que m'estic deixant alguna cosa important pel camí i ho deixo estar. Deixo també el micròfon i torno al meu lloc. La sala només és plena a la meitat perquè tampoc és un certamen tant important com per a omplir-la tota, però reconec a molts dels participants i em sento especialment bé de saber que aquesta vegada els hem guanyat.

Allà a la bancada ells em diuen que se'n van a prendre un cafè. “Millor que esperis aquí mentrestant”, diuen. I a mi em sembla bé la idea. És a dir que no m'importa, perquè hi confio, perquè confien, però misteriosament no he de passar massa estona allà entre tota aquella gent per saber del cert que cap d'ells em cau bé. Són avorrits, estirats i pedants. Són sangoneres, xucla-sangs, això és el que són, i al cap d'una estona començo a posar-m neguitós perquè ni ell ni ella tornen i ja ha passat molt, molt de temps. Jo no puc esperar allà sol. Començo a pensar que si ella se'n va del meu costat avui i com per casualitat no tornés ja mai més seria també la segona vegada que m'ho faria, i no vull pas aquesta segona vegada. Ara estic disposat a fer les coses bé. Ara que paro a pensar-hi ni tan sols recordo com recoi m'ho he fet anar per tenir-la allà altra vegada al meu costat. Només que recordo un camí, un camí gris i incert, ple d'entrebancs i decepcions a les que m'he abocat durant molt de temps. No ha estat fàcil travessar el camí gris, i que jo l'hagi travessat no significa que ho hagi de tornar a fer. Ni en somnis vull tornar al camí gris.
Així que decidit: me'n vaig. Però a la porta de sortida m'atura un home.
“On vas?, em diu. “Ep!, que falta ben poc perquè et toqui. Ep!, que em SEEeeeeentsss..?”.
I crida perquè he passat d'ell com de la santa merda. Ja em trobo corrents camí avall damunt l'asfalt. Surto i accelero el pas per tots els carrers del poble o la ciutat aquella que no conec. La busco a cada cantonada i plaça i carrer per inhòspit que sigui. La busco al restaurant totalment buit al que he sentit que anirien. Però, és clar, no hi és, ni als carrers ni al restaurant ni enlloc on la busqui. Molta gent, moltes persones però cap d'ells és ella ni és ell No hi són, no hi ha ningú més que un trist cambrer que llegeix avorrit els titulars d'un diari esportiu.

Segueixo corrent per la ciutat mentre el vespre i la fosca i el temps avancen sense perdó. No els trobo, no la trobo, merda! I al telèfon mòbil em truca algú que em parla amb veu d'amic i que ni tan sols sabia que ens coneguéssim: “Escolta Tu! Es pot saber què fas? Es pot saber on ets? Com no vinguis de seguida t'ho retiren val? Ho perds, em sents? Perds tot pel que has lluitat, ho perds TOT!”.
Penjo. Penso que es que potser ells ja hi són, que potser es que he sortit massa tard d'allà i ens hem creuat d'alguna manera i que no hem coincidit i jo refaig el camí en direcció a la carpa aquella. Però ara duc un llast important que m'alenteix el camí. Una motxilla. És una motxilla carregada de coses que no sé perquè haig de carregar i que se'm fan molt i molt pesades ara. Les cames em fallen, l'esquena se'm doblega i em fa mal. Puta motxilla! Sembla que hi dugui pedres i plom a dins. Em caldria descansar i aturar-me, però no hi ha temps, no hi ha gens de temps per a això!
Avanço amb penes i treballs en direcció allà dalt, a la carpa aquella on potser són ja esperant-me. Però és molt amunt i el camí fa una pujada de les que... Vaja, que em queda encara una bona enfilada i caminada i que les forces em fallen. No puc, no puc tot sol. Sí algú, si alguna cosa m'hi enfilés o em cridés o em fes el camí més fàcil...

I llavors ho veig: un autobús. El de la línia 17. Un autobús blau i platejat que en aquest precís moment està arrencant. No sé d'on ho he tret però recordo que aquell autobús va també just allà on jo he d'anar i corro per aconseguir-lo i em subjecto d'una porta que estranyament hi ha al darrere. L'autobús va molt i molt ràpid, cada vegada més. La porta és oberta dos dits i jo m'aferro d'aquesta mentre l'asfalt passa a gran velocitat sota els meus peus. La porta té una maneta que cal girar noranta graus per obrir-la. Però cal subjectar-la perquè es tanca ella mateixa. Miro a través del vidre i el conductor no para en cap instant tot i que em veu clarament pel retrovisor. Tampoc diu res. Tinc problemes per obrir la porta. Ningú m'ajuda tot i que m'han vist clarament tots els passatgers. És més, que fins i tot entre ells ara es dediquen a parlar del paio que hi ha al darrere de la porta, el darrer passatger com si fos quelcom normal això que hi hagi algú penjat allà al darrere com un llimac. Sí, com si ho veiessin cada dia, com si sabessin que sempre hi ha algú que espera al darrer moment per enfilar-se a l'autobús i que l'autobús no para mai ni tan sols en aquests casos d'extrema urgència. Es veu que això, aquí, és el més normal del món. Faig un primer intent per obrir la porta ara que sé com va. No ho aconsegueixo. Estic a punt de caure, de deixar-me caure. Relliscaré. Els braços em van perdent la força i no trigaré a caure.
Amb unes forces de reserva que ni tan sols em sabia ni sé ben bé d'on trec, a la segona, al final, la obro. M'hi foto a dins i llavors m'asseguro de si l'autobús va de debò allà on jo vull anar, perquè ara per ara va en direcció contraria.
Els viatgers em diuen que sí, però que l'autobús fa parades, unes parades de no res per recollir més passatgers. Val, ho accepto. Hi arribaré abans amb l'autobús que no si m'hi hagués enfilat sol, amb la motxilla aquella de plom. Per cert, i la motxilla? On és la puta motxilla ara? Per què ja no la duc?
Parades... Això és el que fan: parades, moltes i moltes parades sense cap mena de pressa ni sentit. Parades a estacions buides i ermes on la única companyia és el vent. Començo a posar-me frenètic de debò perquè el temps corre i se m'esmuny d'entre els dits. Em desespero quan ens allunyem per una llarga carretera gris en direcció contraria al meu objectiu i penso en saltar, però alhora sé que si salto tampoc hi arribaré a temps, i que ben probablement em mati. Ho he perdut, ho he perdut tot.

Llavors, no sé ben bé com acabo per reaparèixer a casa. S'han acabat les parades, s'ha esfumat l'autobús i són ja les vuit de la tarda i jo sé que l'espectacle s'ha acabat. Que he perdut però que torno a ser allà. Molt i molt lluny de l'objectiu al que podria haver arribat pels meus propis mitjans. Sé que d'alguna manera l'he cagat. Veig la família fent les coses que fan habitualment per la casa. Els hi vull dir que ho he aconseguit, que he estat a punt d'aconseguir-ho però que com sempre alguna cosa ha fallat al darrer sospir.
Però sé quina seria la resposta si els hi ho dic. No seria massa bo tornar-los a dir que ho he aconseguit però que a la darrera hora no he sabut recollir els fruits aquells que durant tant de temps he estat sembrant. Ells em dirien que: “Ja t'ho dèiem”, quelcom que no vull sentir ni esmentar.
Així que no els hi ho dic. No els hi dic res i callo, i em dedico a fer altra vegada el que sempre hi he fet allà. Penso en que he gastat molta, molta energia per a no res. Passarà un temps abans no pensi en alguna altra cosa per tornar-ho a intentar, abans no tingui altra vegada les forces necessàries. Però que caldrà pensar-ho igual. Les coses que vols mai no són rodones i perfectes, sinó que són quadrades i imperfectes. Tenen arestes, et tallen i se t'esmunyen a l'últim moment de les mans. T'ensorren. Un mal final és molt probable en el dia a dia. No és desitjable, però és més que probable. Ho he perdut tot.
I aleshores em desperto. Respiro alleujat. De debò de debò ja ho he fet. Sí, ja vaig superar el camí gris.