Em desvetllo amb el
segon toc de mòbil. L'hora que és, ni m'ha donat temps a
enlleganyar-me. Tenim merder al Casi's, el restaurant de Travessera,
em diu el Capo per telèfon. M'explica que el pou està vessant i al
soterrani estan, literalment parlant, coberts de merda.
“I l'altra
bomba?”
“No s'endega. Cap
de les dues!”
Des dels cinquanta
quilòmetres de distància que em separen del dissabte que passo a
cals pares i amb les ganes a anys llum d'anar-hi se m'escapa un
sospir resignat, tan propi de mi. Li dic que val, que d'acord, que
ara em vesteixo i que me n'hi vaig.
Però no, perquè
tinc un Cap que és un maleït sol:
“No home, saps
què és o no? Ja hi estic parlant jo.”
“Sí, mira...
és... pot ser... de fet només pot ser...”
La boia. La puta
boia, la que mana a les altres dues, que s'encalla. Li has de donar
un copet, perquè pugi amb el pal que tinc per allà. Ja ens ho va
fer fa dues... no. Tres setmanes. No t'ho vaig dir? S'ha de
ressituar, perquè no s'encalli. Perquè a vegades s'entortolliga
entre els tubs que pugen i...
“Cagada
pastoreta”
“Exacte”
“I és fàcil de
fer, no? No han de fer res més?”
“Res més!”
“Vale,
doncs ara el truco. ”
“Hi ha molt de
merder?”
“En Marc diu que
encara està traient cubells d'aigua”
“La puta que em
va parir!”
* * *
Em quedo despert,
no per si les mosques, que també, sinó perquè tampoc podria dormir
sabent com està tot el percal. Cinquanta quilòmetres, la promesa
que ells se n'ocupen però al meu caparró sols gravita ara la imatge
d'un pou negre de restaurant rebutjant l'aigua i la merda pels vorals
del registre que no pot enviar a la claveguera. Veig en Marc fregant,
i sento l'angoixa a dins, la que ha nascut fa uns pocs minuts a la
boca del meu estomac imaginant-me l'escena, una angoixa que
bombolleja ara dins meu i puja i puja com l'escuma, fins que s'abraça
ja al cor i als pulmons que exhalen neguitosos aquest baf invisible
en la freda nit a aquesta vella habitació, com una olla a pressió.
Trucada:
“S'ha buidat!
S'ha buidat quasi un pam em diu en Marc!”
“Ho està fent en
Marc?”
“Sí, però de
cop i volta s'ha parat!”
Em penja. Em truca
en Marc:
“Com és la
boia?”
Provo de
descriure-li. És negra. Quadrada, semi-ovalada. On és exactament la
boia? La veus? Mira, no toquis res més. Ara vinc. Uns copets, uns
copets és el que han de fer només, fins que aquesta pugi per si
mateixa amb el buit salvador al seu interior i s'endegui i es buidi
una mica més.
“No cal, no cal.
Ja ho faig jo. Tu descansa!”
Pengem.
* * *
Endego el llum de
la tauleta de nit i provo de recuperar Benedetti: “(...) aprender
es un rito una costumbre/ no le hace mal a nadie ni se olvida/
aprende quien asciende hasta la cresta/ pero también quien busca
entre las ruinas (...)”.
Tinc tantes ganes
de Benedetti ara com de fotre'm un tret al peu. Remeno el mòbil;
remeno Internet, esperant, esperant a que arribin notícies, a que
m'arribin més fotos per wat's-up. Passo per dues pàgines, per tres
blogs. Però no hi ha res a Internet que ofegui ara la necessitat de
saber si el tema està solucionat o no. Per uns instants em barallo
amb l'eterna disjuntiva d'aquesta humana necessitat d'eternitat
contraposada amb els llums vermells de l'emergència de l'ara; però
no tinc gens de ganes de trencar-me el cap amb tot això ara, i
necessitat de notícies sóc jo, qui truca.
“Què, com va?”
“S'ha buidat un
metre. Però fa una remor rara.”
“Una remor?”
“Sí, un
ca-cata-clac. Clac-clac-clac...”
“Això és el
relé. Senyal que l'esteu tocant bé. Està travada en algun lloc.
S'ha de recuperar i treure-la a la superfície. Hi ha tres cables...”
“Sí, els he
vist. Tres cables negres”
“Això mateix.
Però no toqueu res més. Ara vinc.”
“Que no home! Ja
ho fem nosaltres...”
* * *
Ni cinc minuts
després em truquen altra vegada.
“Bernat...”
“Què?”
“...alguna
cosa... alguna cosa ha fet PUM!”
“QUÈ!”
“Que alguna cosa
ha fet...”
“Puta merda. Es
que ho sabia!”
Què podria sortir
malament? M'he ofert a venir. He descrit al Cap, pas per pas, com
fer-ho per desencallar-la. Ho he parlat amb en Marc, però fins les
feines més brutes necessiten a vegades de mà esquerra, dels
coneixements i de la cura d'un cirurgià.
Jo sóc aquesta
mena de cirurgià brut. En el silenci de l'habitació de cals pares
m'he imaginat el pou negre buidant-se. He imaginat en Marc, el
cambrer, aconseguint-ho notablement, momentàniament. He vist el pou
ple fins dalt, el pou buidat tot just un pam, un metre. M'he vist
tombat al llit altra vegada, descansat sota les mantes imaginant-me
que tot va genial i que deixen d'estar coberts de merda; però per
alguna rebolicada raó ara, tot això, ja és passat i el present ara
és un “PUM” que ha fet saltar el diferencial i ha inhabilitat
tota possibilitat de que segueixi quedant-me al llit. Mentre em
vesteixo puc imaginar-me l'escena:
“Segur?”
“Segur, que ho
diu en Bernat. Tu tira del cable!”
Un cable trabat de
tres, un de tres. Jo sé quin cable és, ells sols podien refiar-se
de les meves indicacions. Fallada. Cagada pastoreta elevada al
quadrat.
Repte no superat,
segons m'explica el Capo han estirat amb tantes ganes que el cable ha
sortit disparat cap amunt alhora que petava tot. M'envia fotos ara
d'un cable-manguera pelat, perquè el PUM ja és i jo li
penjo, secretament enfurrunyat, li dic que no passa res i li prometo
que estic allà en mitja hora com a molt. Que ningú vagi als
lavabos. Que no utilitzin aigua, que no s'empleni més el pou.
* * *
Ja dins la granota
em poso l'armilla i sospiro llargament, desesperadament aquesta
vegada. Cartera, tabac i un cafè soluble entre pit i esquena. A dos
d'una de la matinada agafo el fred del joc de claus a les mans i
sento el del carrer a la cara i als meus llavis tallats. M'enfilo al
cotxe i surto, pensant ara sí en l'eterna disjuntiva que enfronta
qualsevol eternitat contra l'emergència més immediata. Feeder sona
màgicament pels altaveus i en la fosca de l'autopista em veig
enrere, en el passat, als meus trenta-tres. Busco el meu punt guardar
en la memòria, com si això fos un joc de rol que solia dirigir. Sóc
un pallasso en la fosca i un respectable home en la llum. Sóc un
crio indecís ara traient-se carnets d'instal·lador de gas i d'aigua
a Calella, un home de bé a Arenys a per més títols, un estudiant
d'electricitat a Badalona mentre llegeixo Tolkien i R.A Salvatore
sota els pupitres. Sento el meu pare com una veu errant d'ultratomba:
“Si tens un ofici la feina no et faltarà mai”.
Ara arriba la
crisi, i ell i jo, homes d'ofici, no patim per la feina, sinó que
ens desesperem. No hi ha respostes a la equació que falla. Trampegem
en les nits fosques, en les autopistes fredes. Cinquanta, Cent,
cent-quaranta, cent-cinquanta quilòmetres. Frena aquí, Bernat, que
hi ha un radar. Frena allà, que hi ha un altre radar. Ja hi sóc, ja
hi sóc amics. Ja vinc, ja ve el cirurgià de la merda. Emergència
sota les estrelles. Sona el mòbil. Han de tancar el restaurant. Han
de fer piques, han de fregar. Quan trigaràs? Emergència,
emergència! Estic de camí. Llums vermelles rotatives dins el meu
cotxe. Un submarí a l'autopista. Les clavegueres els hi ha de buidar
algú. Feina que ningú vol fer. Hi atanso les mans. El cor em surt
per la boca, però m'agrada la muntanya russa. Com això. Com ara.
Aquí. Veus?
