1714

"Que segueixi l'avanç, que davant meu ningú no es retira: morir o vèncer és el que ens pertoca." Villaroel

"As
the
spirit
wanes
the
form
appears"
Buk.

Si esgota, la política...

Què cansat n'estic ja...

No fa gaires setmanes en alguna mena d'informe o d'enquesta – no em pregunteu quin era exactament -, s'assegurava que la societat catalana favorable a la independència fregava ja un xic més de la meitat. Els diaris ho van esmentar, les ràdios i fins alguna televisió tot de biaix. Durant dies al matí ens llevàvem i llegíem els articles d'alguns columnistes que prenien aquesta dada com a axioma per tal de deixar anar després el seu propi punt de vista, ja fos en essència aquest favorable o no favorable, això tan és. Crec que tothom hauria de dir-hi la seva en aquest tema, ser clar, dir sí o no i exposar els raonaments sense amagar-se sempre i quan aquests siguin raonables.
Aquest matí, m'he llevat i un diari ha aparegut entre les meves mans. N'he passat un parell de fulls i he trobat això:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
Era molt d'hora, tot just m'acabava de prendre el cafè i aquest no m'havia fet cap efecte. He hagut de fer un parell de glopades més d'oxigen i tornar-m'ho a llegir:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
Flipava colors.

Que Espanya – o la idea fantasmal d'Espanya - en el seu plantejament més progressista o arcaic – els de la flor vermella o els de la gavina carronyaire – és un mal negoci per Catalunya, ho sap tothom d'aquí ja. Que Espanya, quan són vaques grasses malbarata recursos i té la visió progressista i de desenvolupament a l'ull del cul, ho diem aquí i ho diuen a Europa i a l'altra banda de l'atlàntic, arreu. Que en vaques magres Espanya és metafòricament parlant com una sangonera que no surt ni amb aigua calenta de les poques mamelles de les que xuma, i que en època de vaques grasses és una instal·lació d'aigua ineficient que té fuites per tot arreu, també és prou visible. Que si Espanya fos un tren els amos d'aquest tren es dediquen a posar oli a la maquinària clavada i que deixen sense el lubricant essencial a la maquinària clau que la impulsa i l'ha fet avançar durant centenars d'anys, crec que és una bon paral·lelisme sobre les inversions i els recursos que aquí falten i l'abandonament que sofrim.
Espanya és mal negoci econòmic, polític i perjudica exasperadament la salut del qui s'hi vol fer entendre. Torna boig Espanya, això està clar. Se n'ha fet apologia per un tub i de raons per entendre això no ens en falten a l'estúpid ciutadà – parlo per mi – de a peu, aquell que intueix però no coneix el que en realitat succeeix entre bastidors de les altes esferes.
Però no puc evitar, amb els temps que corren, quedar-me atònit llegint aquest titular:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
No sé com qualificar-lo. És una súplica? Una exigència? És una petició de suport social pel lider votat que està al capdavant de tots nosaltres defensant – teòricament – els nostres interessos? És hipocresia?
Per a mi, tal i com està el pati, és com un insult.

No dubto de la importància dels calés en aquest món d'avui dia. Els detesto sí, perquè negar-ho? Detesto aquest món que balla al voltant dels maleïts calés. És possible un món sense diners? Oh, deixem aquest tema per un altre dia. El cas és que cada dia els odio una mica més profundament, els refotuts diners, però no puc negar que ara per ara les bases d'aquest món en el que visc els calés són pedra angular, el nucli essencial, i que el panorama actual no fa massa pinta de que tot hagi de canviar a curt termini. Mitja Europa i mig món està tenallat per la omnipotència del món econòmic. Els estats creats per garantir els drets comuns dels mateixos homes que els van fundar estan ara fent figa a l'economia global; ja no són ells qui manen, sinó una altra cosa, un poder fantasma dels mercats. Si estem com estem és pot dir sense embuts que és per culpa de la economia.
Sobre economia Thoreau deia a Walden: “L'economia és un tema que pot tractar-se amb lleugeresa, però que no podem oblidar”. De fet així mateix comença el primer capítol del llibre: “Economia”. No dubto en cap moment que el Sr Mas, tan diferent ideològicament a Thoreau, coneix també de la importància que tenen els diners. Deu saber tan bé com altres com canviarien les coses en cas de tenir la clau de la caixa a Catalunya, el com anirien de millor les coses en cas de decidir nosaltres sobre els nostres propis recursos, com es guanyaria en autonomia i com se'n beneficiaria l'economia d'estar dedicada única i exclusivament al desenvolupament i recolzament de les nostres necessitats i eventualitats, que són completament diferents a les de qualsevol altra zona de l'estat del que ara formem part. D'això ja se n'ha parlat molt.
Deixant de banda si aquest món econòmic tal i com és ara m'agrada o no – que no -, jo també entenc la demanda de la clau de la caixa doncs. Que Catalunya, com eterna nació amb aspiracions a esdevenir alguna cosa més que un poble i una cultura lligada amb cadenes a la idea d'una Espanya que s'entesta a ser uniforme i a negar la multiculturalitat que la forma hauria d'aspirar, sempre, a anar més enllà en tots els fronts possibles, hi estic d'acord jo també.
Que Catalunya ha d'evitar i sortejar tots els complots, bombardejos i atemptats d'aquest estat central enfollit i encarnat en una mena de terrorista que es carrega llengües, lleis i tot el que no consideri la seva idea “nacional”, crec que ho ha de fer.

Per això no entenc aquest titular.
Ni entenc això:

“El president de la Generalitat, Artur Mas, ha demanat a la societat catalana "pronunciaments explícits" a favor del pacte fiscal per deixar ben clar a Madrid que el nou model de finançament és una "petició de país".

El país reclama la caixa, senyor Mas, no es pot negar això, però també una altra cosa està demanant ara el país, una altra cosa que no sé si vostè per vanitat, interessos foscos i secrets, per cabuderia, per estupidesa, per bogeria, perquè és vostè un soca o un talp cec que no hi veu o que no vol veure. De debò m'està, ens està dient, que a fi de comptes només li interessa a vostè i a la seva formació que els diners siguin aquí i que tota la resta no importa? Només li interessa el pacte fiscal, a vostè? No aspira a res més, de debò?

El pacte fiscal no li donaran, Sr Mas. De fet ja s'ha dit a l'oest que ni ho somnii. Què fas quan no et retornen una cosa i que és el teu legítim dret el tenir-la? Què fas quan per molt que expliquis i t'armis de paciència t'adones que t'enfrontes amb algú que no et vol escoltar ni t'escoltarà mai? Amb algú que et fot una bufetada o una punyalada quan et gires d'esquena?
Doncs te'n vas. Per sanitat mental. Està en joc la meva supervivència. "No hi ha més sord que el que no vol escoltar".

Els números a Internet, als diaris, a la televisió, a programes i àgores, no donen possibilitat de dubtar-ne: Catalunya ha sortit perdent MOLT amb el seu tracte de favor amb Espanya. No surten els números, és mal negoci, pagues, ho dones tot, i quan arriba l'amo a casa a sobre et fot una pallissa que et deixa mort o no et deixa parlar amb el cosinet de la Franja, València o Menorca perquè ja li han tallat la comunicació directa o no recorda el codi en el que us comunicaveu.
Hi ha vegades en que allò que sembla una bogeria, una demència – agafar els trastos i fotre el camp -, és el que HAS de fer. Hi ha vegades en que no fer-ho, és l'autèntica bogeria, la demència, la ceguesa, l'estupidesa, la cabuderia, la vanitat.
Hi ha qui està completament en contra. Val, s'ha de respectar, tenen l'ideari clar i no se'ls pot fer entrar en raó o costarà molt més. Quan es busca la grandesa sense oposició, quina gràcia té assolir-la?
Però vostè i els altres vostès als qui representa, són en realitat pitjors que els que estan en contra del lliure exercici de decidir dels catalans. No té convicció de res, vostè, és calculador. Quin és el seu ideari? Les mitges tintes? Au i al carai! Vol saber perquè són vostès pitjors? Perquè vostè és conscient del mal tracte i el menyspreu al que estem sotmesos però encara surten amb coloms del capell cada dos per tres. Distreuen al personal perquè no estan decidits a fer res de res, i els indecisos, sap, no poden capitanejar res de res. És un suicidi dar-li el timó de res a un indecís, un capità que dubta de tot o treu sempre mitges solucions per por a prendre la decisió i que vol quedar bé amb tothom. Senyor, decidir significa prendre partit en una direcció o altra, i està clar que si s'avança en un camí l'altre no l'agafaràs. O vas cap a un costat o cap a l'altra, no es pot tenir tot alhora. Un capità no ha de dubtar, senyor Mas. Quan vostè buscava la cadira de la generalitat es fotia a la boca frases senceres i discursos que feien pensar que vostè seria l'indicat per a dur a Catalunya a bon port. Eren totes per la cadira, només? Per carregar-se l'anterior govern i prou? Com es pot un transmutar tan sovint en una cosa o altra segons bufa el vent?
De quina manera vol quedar a la història vostè, sr Mas? Un messell més?

Té un poble al darrere, sr Mas, sí, els que el van votar i els que no em vam votar. És lícit que li demani recolzament, però per a què? Per a això? Per a la caixa i prou?
A nosaltres i a vostè ens falten al respecte a Espanya, però vostè li falta al respecte al poble del seu darrere, al que vostè ES DEU. I si la societat civil li demana ja via directa, i que es deixi de marejar el cony de perdiu que ja està vomitant, que faci vostè una refotuda cosa d'una vegada, un referèndum, una proclama, trencar relacions – el que sigui -, és una falta de respecte IMMENS no escoltar-lo. Com espera que el poble sencer li doni recolzament per una idea política de mitges tintes - altra vegada - de la seva formació? Vostè, tots els polítics, s'han d'adaptar a les demandes del poble, escoltar-les, interessar-se'n i temptejar quin recolzament real hi ha per aquestes i no fer un anàlisi frívol com ara “tot està molt verd”. No és al revès, senyor, no senyor.
Vostè és el que està verd i qui ja ens té fregits.
Quin món més estrany aquest. Vostè demanant a la societat civil que li recolzin els seus fulls de ruta mentre retalla i retalla a la societat civil per dictamens Espanyols que vostè acata sense moure una cella. Per favor! Vostè ara demana? Atengui primer les demandes dels de sota, i després veurem. Vostè es deu a nosaltres, sr Mas, no nosaltres a vostè. El titular, Sr Mas, hauria de ser que vostè recolza tot moviment popular de majoria favorable al procés d'independència on - clar - ja va la nostra caixa comuna inclosa. És un insult per tota aquesta gent, per tots nosaltres i ara sí, majoria, que vostè només demani la caixa i no la dignitat en la manifestació de l'onze de setembre que reclamarà totes dues coses, per exemple. Que vostè demani ara només una minsa part del que els seus ciutadans demanen, del total, és un insult molt greu. I amb els respectes per als senyors dels diaris, que els en hi guardo i molt -, això d'avui és malbaratar paper.
Com a ciutadà no estic aquí per a atendre els seus interessos o aspiracions polítiques, sóc - som - aquí perquè vostè atengui les nostres aspiracions i interessos polítiques, nacionals, humanes i de dignitat i llibertat; perquè hem treballat dur, hem complert amb els nostres deures i obligacions tota la vida o provem de seguir complint-los dia a dia, perquè ens fem grans i evolucionem i esperem que els polítics també ho facin. No esperem rebre d'ells doble bufetada - la de l'oest i la d'aquí -.
Faci el favor d'evolucionar. Vostè i els seus professionals marejadors de perdiu em cansen, m'esgoten, m'inflen els collons més i tot que els de l'oest, perquè els tinc més a prop, i els que em fan mal de veritat són aquells que tinc més a prop de casa.

El doble dels dobles

"La confusió crea l'art. Un excés de confusió produeix desequilibri". Anaïs Nin

No puc dormir. És una matinada calorosa de començaments d'Agost i el canguelo m'agafa desprevingut. M'aixeco del llit i surto al passadís per creuar de puntetes el menjador, on ronca el meu pare. Ja a la cuina obro la nevera, on veig que hi queda una cervesa. L'agafo i me l'enduc a l'habitació. L'obro. En faig un glop àvid i avar, i en abaixar-la i sostenir-la amb la mà m'adono que la mà dreta em tremola, talment com m'ho sol fer als migdies, quan vaig passadíssim de cafè. Deixo la llauna sobre la tauleta de niti, al costat dels currículums impresos, relligo un cigarret, l'encenc. Vaig bevent la cervesa, apago el llum i em torno a estirar, fumant entre la fosca, la finestra oberta.
Per intuïció, quan l'acabo, la llenço a la brossa tot apuntant entre la foscor. Sento com pica a la paret la llauna buida i cau sobre la moqueta. Apago el cigarret al cendrer i faig voltes a llit, moltes i moltes voltes. Finalment em decideixo per endegar la ràdio i passar emissores. A la primera notícies de vint-i-quatre hores que ja he sentit, a la segona programes-tertúlia repetits del migdia, a la tercera música clàssica i, a la quarta, sona un super-vendes català. A la darrera un paio parlant de la crisi. L'apago.
Segueixo fent voltes, Hi faig voltes, moltes voltes al llit. Endego la televisió, aviam què. Passo canals com qui remena sense interès una baralla de cartes. Em veig a mi mateix, un home aturat des de fa vuit mesos. Jordi allà, de matinada, amb la pantalla enfocant-lo acusadora, rient-se d'ell. No m'agrada sentir aquesta sensació, i m'aturo en els vídeos musicals i torno a donar-me la volta.
Una estona més tard segueixo sense dormir i sento una cançó nova. M'hi encaro i miro el videoclip. Quan acaba em poso boca-terrosa. Però boca-terrosa no hi estic bé i em torno a posar de panxa enlaire. Tinc calor, i em sembla increïble no haver-me'n adonat abans. A base de puntades de peu faig caure el llençol a terra.
Tanco els ulls per enèsima vegada aquesta nit, però la son segueix sense arribar perquè el meu cap no pot parar quiet. Fa voltes i voltes buscant una solució a tot el percal de la meva vida.
Com que evidentment, no apareix, torno a obrir els ulls, aviam què passa, però al sostre només hi ha la llum impresa i canviant dels vídeos musicals, i això em fa pensar en solitud, en depressió i en el món cruel.
Silencio la televisió i em poso de costat un altre cop, mirant cap a defora, a la finestra. Començo a pensar en tot el que hi ha al carrer aquest de ple estiu. Em pregunto per un moment si em vaig equivocar, si vaig decidir malament quan em vaig quedar sense feina fa vora vuit mesos.
Vuit mesos, ja? Faig comptes respecte a aquesta dada i m'adono que sí, que efectivament ja duc vuit mesos a l'atur, i que només me'n dos. És aterridor, la mort professional és aquí al costat i m'esgaripa tant la idea que sento altra vegada aquesta fulla glaçada i esmolada de la realitat que m'esventra les entranyes. Què he estat fent malament? He fet tot el que estava a les meves mans, no? Déu, penso: i què passarà un cop se m'hagin exhaurit aquests dos mesos, també? Què faré, com m'ho muntaré, quin serà el següent moviment a fer? Tindré opcions de fer tret de tirar-me a les vies?
2012, per Déu, Jordi, què has estat fent tot aquest temps?
No ho sé, merda.
La hòstia noi, on has estat?
No ho sé, ni puta idea, deixa'm en pau! Ni tan sols recordo el que vaig fer ahir...
¿I com és possible, noi?
No hi ha feina.
Com que no? Un home troba feina, si així ho vol.
Jo no n'he trobat.
Com? Per què, quan, qui, a on?
2012, el subconscient em tortura. La meva dignitat, abans un full de paper impol·lut i blanc on m'escrivia allò pel que estava disposat o no estava disposat a passar, imagino és ara com una bola de paper arrugada perduda a algun lloc. No me'n queda ni un bocí ja, de dignitat.
Agafo el despertador de la tauleta i observo que són dos quarts de tres de la matinada. Potser, si m'aixequés i fes alguna cosa, penso, m'agafaria la son. Vull anar a passar els darrers currículums demà. A la cartera em queden només vint euros. He de comprar tabac, un bitllet de tren i moure'm, no fos cas que demà fos EL dia.
Surto del llit i em poso dret una altra vegada. M'assec davant l'escriptori i obro la tapa del portàtil. Reviso el currículum una altra vegada. Ja no sé si ser sincer o mentir. Què vol, la gent que agafa currículums?
Obro un nou document i veig com parpelleja el punt on han de néixer les paraules. Teclejo el primer que em ve al cap i la frase pren forma sobre el blanc electrònic. Una frase barroera, de paraules desentrenades, idea difusa i que em recorda a quan solia emplenar fulls electrònics. Les frases que escrivim sempre brillen menys que les que imaginem un segon abans.
La rellegeixo amb atenció, la retoco d'aquí i l'escapço d'allà i l'allargo, l'escurço un xic, la torno a ampliar i li busco més claredat. Trobo un nom, i l'escric. Quan ho tinc fet recordo que ja havia escrit sobre aquest home mesos enrere.
De seguida em dóna la sensació que puc afegir-ne una segona, de frase, i així ho faig. Aquesta segona frase em fa pensar en una tercera de seguida, que també escric. La tercera em duu a una quarta i la quarta a la cinquena i, tot d'un plegat, quasi sense adonar-me'n, ja he premut l'enter i la barra torna a parpellejar demanant canya al segon paràgraf. M'animo i pico de mans sobre el meu cap. Potser el que em cal és buidar-me una mica.
Teclejo:


“Joan Escolà escrivia sempre sobre ell mateix tot i que s'auto-imposava per sanitat mental el no fer-ho gaire sovint. Això era així perquè inconscientment se n'adonava que no coneixia ningú prou profundament del que escriure, i també perquè de tota la gent que coneixia era molt millor no parlar-ne. Per això inventava altres persones que res tenien a veure amb el seu dia a dia. Podia fer-ho això, i a més així calia que ho fes. Hagués estat una tremenda vanitat - segons la seva opinió - el creure que podia escriure de la gent que coneixia així com així, perquè sabia ja molt bé que, per molt que creguis conèixer ningú, mai li arribaràs al molt de l'ós. Ni tan sols podem arribar al moll de l'ós de nosaltres mateixos.
Per fer-vos una idea del com era la seva vida diré que començava a escriure sempre a la tarda, i que sempre es saltava el sopar i que allargava el ritme del tecleig mentre que a fora el sol s'escorava fins desaparèixer rere els turons foscos de vesprada entrada. Arribava la nit i la matinada. Aquelles li semblaven a Joan Escolà les millors hores per escriure, hores en que el món s'apagava dolç i amb calma al seu voltant. En el mateix moment en que s'adonava que a fora el carrer els fanals ja eren encesos, ell premia l'interruptor de la làmpada que tenia sobre l'escriptori. La llum encesa era el senyal que havia arribat a la meitat de la jornada que s'havia auto-imposat vuit mesos enrere, el dia que va apuntar-se a l'atur i va saber que per molt que ho intentés no eren aquells temps per trobar una altra feina.
Però escrivís el que escrivís Joan escolà, l'escena sempre es repetia: acabava teclejant i divagant sobre sí mateix, sobre els seus dubtes existencials sobre el lloc que havia d'ocupar al món. Temes que en cert moment li semblaven interessants i que quan imprimia s'adonava no podien importar un rave a ningú i que acabava estripant i llençant a la brossa. Les hores se n'anaven, la fosca de nit s'accentuava fora, el vidre de la finestra reflectia la viva imatge d'en Joan il·luminat per la llum de la lampareta de nit, talment com passava al paper. Passaven els dies i les setmanes i, cada dia, a això de les dues d'hora fosca, gravava el document, tancava la tapa del portàtil i s'estirava al llit, badallant.
Allà estirat, abans d'adormir-se, s'adonava tot d'una que tenia gana, i pensava en els sopars als estómacs de la gent que ja s'havien acabat feia molta estona, quan s'havien reunit tots a taula i no s'havien dit res de res mentre que miraven les televisions endegades que a vegades ell mateix veia filtrant-se entre les finestres del carrer. Pensava en els cotxes dormint i reposant a tocar de vorera. Podia imaginar-se tot allò molt bé des d'allà el llit, i per confirmar les seves visions només li hagués calgut d'aixecar-se i fer-hi una ullada. Però no ho feia, doncs aquell era el millor moment del dia per a ell: quan amb els ulls tancats i amb la ment s'escrivia la seva pròpia història abans d'adormir-se, amb la ciutat terriblement callada a l'altra banda de la finestra, quan podia imaginar-se els veïns dormint al seu llit i mentalment escrivia sobre ells. S'imaginava frases i paràgrafs que lliguessin i quedessin bé per descriure'ls, i que es deia faria servir l'endemà d'inspiració. A partir d'aquestes frases arribaria a descobrir els seus somnis, les seves ambicions i els seus fracassos i minsos èxits per així dar profunditat a les històries que provava de parir. Amb els ulls tancats, moltes vegades, fins i tot n'escrivia les perversions. Pervertia amb la ment la caixera del supermercat, la cambrera, la que despatxava al forn...
I s'adormia. L'endemà seria un altre dia.

Tot i que de debò ho desitjava, Bernat Loiola no era Joan Escolà, perquè a en Joan Escolà l'havia creat el mateix Bernat Loiola. Joan Escolà era el seu doble, un alter ego del que hagués volgut esdevenir ell mateix. Joan Escolà era un home arrauxat, decidit, animós i amb prou consciència del seu talent com per ser confiat i no dubtar de sí mateix. Joan Escolà era l'home que Bernat Loiola sempre hagués desitjar ser.
I ben mirat, encara i que compartissin algunes coses que els fessin gairebé idèntics – com la seva afició a la lectura o l'escriptura, a les cames llargues de les noies a l'estiu o a la cervesa doble malta sense pressa o als cigarrets de matinada -, no s'hi assemblaven gens ni mica. Treballaven tots dos a les mateixes hores, però a diferència d'en Bernat, Joan escurava fins a l'últim minut amb una confiança inusitada. Tots dos s'aturaven únicament per fer cafè, dinar i sortir a passejar. A partir de les sis de la tarda, el tecleig d'en Joan era l'únic tecleig constant i sonant que no parava mai. A diferència de Bernat Loiola, a en Joan no li feia pas por de prostituir la seva pròpia ànima sense contemplacions ni dubtes, no li feia por obrir-se al món. Bernat Loiola en canvi, sempre tenia por al “què diran”.
Bernat Loiola era irregular i temerós perquè temia que tot allò que escrivia fos massa semblant a sí mateix. No li agradava escriure sobre res seu, i contínuament s'aixecava de la cadira maleint la seva sort. Havia estat dotat clarament de geni amb les lletres, constància i cabuderia com el seu doble, i com ell sentia les paraules a dins seu bullint i desitjant de sortir, però mai li sortien amb l'enginy i la imaginació com les escrivia Joan Escolà. Bernat era un ésser massa moral, un ésser encallat, covard.
A Joan Escolà en canvi, no li importava gens ni mica deixar les coses clares i prostituir-se ell mateix. És més, era divertit, li agradava trobar-se sota l'atenta mirada de tothom. A Joan Escolà li agradaven tant la claredat com les giragonses en literatura, i era conscient que un escriptor havia de passar per força moltes hores sol amb sí mateix i que, per tan, mai viuria com viuria tant com una persona que mai s'assegués a contar històries. Les hores davant la pantalla li restaven vida, però no es torturava. Sabia el que volia i per això, quan anava faltat de material, buscava sempre en sí mateix. Havia de fer més amb menys, aquella era la clau. D'on se suposava que havia de treure el material, sinó?
A Bernat Loiola, en canvi, treure a passejar els fantasmes que li havien quedat a dins l'aterria més que els propis fantasmes.
Tots dos escriptors s'aturaven sovint per fer sonar la pedra de l'encenedor i continuar amb un cigarret penjant dels llavis. Bernat Loiola se'l fumava dret, passejant d'un costat i un altre de l'habitació, rumiant com encarar-ho. Havia de deixar de ser ell mateix, si de debò volia escriure.
Joan Escolà se'l fumava assegut, teclejant i tirant endavant el que tingués entre mans. La cendra li queia sobre el teclat perquè no podia parar i xumava i xumava sense ajudar-se ni tan sols dels dits, ocupats. No podia aturar el flux de les idees arribant al seu cap. Bernat Loiola xumava dret, se n'encenia un altre i de seguida pensava en càncer de pulmó, en arteries atrofiades i atacs de cor. Joan Escolà havia pensat alguna vegada en tot allò, però quan escrivia no hi pensava. No era el moment.
Tan Joan Escolà com Bernat Loiola revisaven les lletres que havien teixit sempre pels matins, quan respiraven aire nou i el cervell s'havia reiniciat. Joan Escolà sabia on xerricaven les paraules i les frases mal col·locades i les guixava i tatxava sense pietat. Bernat Loiola no sabia mai que calia suprimir de tot el que havia escrit ni què s'havia de conservar. Joan Escolà esborrava arxius de l'ordinador i omplia la brossa fins dalt. Bernat Loiola conservava tot el que feia per si qualsevol altre dia ho veia més clar.
Tots dos s'alçaven descalços de la cadira quan escrivien a plena matinada per anar a buscar beguda a la nevera. Joan Escolà ho feia sobre les rajoles fredes o sobre el parquet neutre d'un apartament barat – Bernat Loiola no havia decidit encara quin seria el terra que li instal·laria, a l'apartament d'en Joan, només sabia que a diferència d'ell en Joan vivia sol.
Bernat Loiola sempre posava els peus sobre la moqueta de la vella casa dels seus pares. Bernat Loiola s'havia quedat a casa per no haver de témer la fam, la misèria o la solitud.
Joan Escolà podia escriure de casa seva perquè se n'havia allunyat prou com per a fer-ho i se sentia lliure per fer-ho; Bernat Loiola no hi havia manera que trobés la manera d'escriure de la casa o de la família de la que formava part. Hi estava massa a prop encara.
Quan tots dos per la seva banda, tornaven a l'habitació després de visitar la nevera, amb l'esforç d'un dit els hi feia un estrèpit la llauna en obrir-se. Xarrupaven l'escuma en la silenciosa matinada i tots dos se la bevien sencera a l'escriptori mateix, aturant-se cinc o deu minuts abans de tornar-s'hi a posar. Només un d'ells no havia hagut de creuar el passadís de puntetes ni passar rere el sofà d'esquitllentes procurant no despertar son pare. Només un d'ells havia dat més importància vuit mesos enrere a la independència que a la seguretat. Tots dos tornaven a fumar mirant per la finestra. Quan ho feien, Bernat era l'únic que hi veia el carrer que havia vist tota la vida. Joan mirava per la finestra i veia un món nou que li excitava la imaginació.
Tots dos estaven en crisi, tots dos estaven a l'atur, però tan sols un dels dos sentia cada dia en les hores de sol, l'acusadora mirada de la família en la ruïna caient sobre seu demanant-li resultats immediats. Bernat Loiola esmorzava i dinava molt bé cada dia i ben acompanyat per aquells que creia en secret no l'entenien. Joan Escolà en canvi, semblava un pedant amargat. Sempre estava sol i havia trobat una granja prop de casa on els entrepans els deixaven a un euro. Feia vida a la granja, i per dinar es feia arròs bullit sense res més, sopa o fideus instantanis o bé es menjava peces de fruita per no perdre temps cuinant.
Tan Bernat com Joan esperaven que tothom estigués cansat de treballar abans de posar-s'hi ells mateixos. Escoltaven el carrer i imaginaven a tots els altres tornant a casa exhausts de treballar o desesperats de buscar una feina. Els veien talment a la pàgina emplenant-se, amb els nens agafats de la mà, amb les bosses carregades tornant del supermercat o amb la barra de pa per compartir amb la parella o fer entrepans als fills l'endemà. Hi havia mares, pares, àvis i àvies i nens i nenes. Tots dos sabien que hi havia mil possibilitats dins de cada llar, que alguns llegien el diari o un llibre, que d'altres jugaven a escacs o a les videoconsoles, que alguns es socialitzaven contant-se les coses que els hi havien passat, que d'altres es consolaven o se n'alegraven del que fos, que s'escridassaven, que se n'anaven a estendre la roba, que miraven la tele o navegaven per Internet, que avançaven el dinar de l'endemà o acabaven o ajudaven a fer els deures.
Quan per la immensa majoria arribava el punt i final del dia, començava el dia per a Joan i Bernat, asseguts a l'escriptori i pensant d'una forma o d'altra perquè tots ells eren com eren i perquè feien el que feien.
No ho semblava, però era una feina dura aquella d'escriure. Sembla fàcil sempre i quan només llegeixis el que d'altres han escrit, així havien començat tots dos. Però resulta que un món ben diferent es presentava quan erets tu qui s'asseia a escriure. Un bon lector no té perquè ser un bon escriptor, ni, clar, un bon escriptor un bon lector. Això ho sabien tots dos.
Tan en Joan com en Bernat sabien per experiència pròpia que moltes vegades escriure era, alhora que una necessitat, un malson pitjor que qualsevol feina estúpida de la que haguessin treballat abans. Això era així perquè escriure els hi importava, i aquelles feines ja eren tema mort. La mateixa inèrcia d'escriure t'atrapava, s'apoderava de tu i et feia sentir durant dies com si les forces et comencessin a fallar, com si estiguessis retenint amb els braços la mandíbula assedegada i tancant-se d'un monstre que se't volia cruspir viu. Això era ser escriptor. Ho odiaves i ho anhelaves alhora. Una droga.
I mentre que Joan Escolà no se'n penedia pas gens de la decisió que havia pres vuit mesos enrere, Bernat Loiola havia dubtat des del primer dia en el merder que s'havia fotut. Mentre que Joan Escolà confiava en ell mateix i estava segur que l'esforç per arriscar-se i fer-ho bé havia de tenir premi al final, Bernat es maltractava cada dia pensant en que havia estat perdent tots vuit mesos mirant en la direcció equivocada quan podria haver estat buscant feina. Tots dos escriptors havien pres una decisió important i crucial vuit mesos enrere. Les decisions eren les mateixes, però com que tots dos éren diferents, s'ho havien pres amb ànims també diferents i per això escrivien diferent.
Tots dos havien perdut la feina i havien dit de jugar-s'ho tot a una carta, però mentre que Joan teclejava cada dia agraint el temps que encara li quedava per obtenir el resultat esperat, Bernat Loiola treballava maleint tot el temps que havia passat sense estar mai segur de si havia trobat o no la tan somniada veta d'or que tots dos perseguien.
Bernat i Joan, tots dos havien nascut el mateix dia a la mateixa hora, al mateix hospital i de la mateixa mare. Tots dos dinaven al mateix carrer els diumenges a casa els pares i tots dos havien dormit a la mateixa habitació mitja vida, al mateix llit i s'asseien al mateix escriptori en la mateixa posició de sis a dues de la matinada, fumaven el mateix tabac i bevien la mateixa marca de cervesa. Però eren ben diferents.
Una altra diferència substancial entre ells dos era que, d'alguna manera, Bernat havia creat a en Joan. Joan era el seu doble, una invenció, una mentida, un somni, un desig tan poderós de ser com ell que havia necessitat de crear-lo.
Un patia perquè sabia que tota nit portava un demà sense esperança, l'altre era feliç de saber que tot demà podia ser un nou avui per tornar-s'hi a posar i seguir creient.
I així era, més o menys, com eren de semblants i diferents alhora, Joan Escolà i Bernat Loiola”.


Després de tot això badallo, desfet, cansat. Em sembla més del mateix del que sempre escric, i de fet ho és. La brega contínua amb el mateix personatge dut a dos extrems diferents. Encara i que no ho vulgui, sempre surten els mateixos personatges: el cabró d'en Joan Escolà, rabiosament optimista i lliure i el tarat d'en Bernat, l'escriptor més pusil·lànime i mesell mai abans creat. Cap dels dos m'agrada.
Premo el símbol del disquet de la part alta i el processador em demana un nom. Hi poso “Els dobles” i tanco la tapa de l'ordinador. Me'n torno al llit, apago el llum i miro enlaire.
Al sostre hi veig ara el reflex dels fanals del carrer, i d'allà estant sento clar el xiuxiueig d'una televisió llunyana, una que algú s'ha deixat endegada per enèsima vegada. Irromp en la matinada el so d'un motor llunyà que s'acosta i acaba per inundar el barri al complet. És el so d'un cotxe que roda per la riera, a uns sis o set carrers de distància, calculo. Ara a cinc, ara a quatre, ara a tres...
El so rebota per les files de façanes de les cases i arriba fins on sóc. Se'n tornar a allunyar. És a un carrer, a dos, a tres... Se'n va. El sento fonent-se i mentrestant tanco els ulls i provo d'imaginar-me la marca del vehicle, el model, el dibuix dels pneumàtics lliscant sobre l'asfalt i si té o no té la itv passada. Haurà pagat l'impost de circulació?, em pregunto. Parlarà pel mòbil? Quina música durà posada? Estarà escoltant tertúlies o no duu res de res endegat?
A partir de totes aquestes dades podria fer-me una vaga idea de les particularitats del misteriós conductor rodant a aquestes intempestives hores. Em pregunto si a ell o a ella també li assalten tot sovint totes aquesta mena de preguntes de dement total quan no pot dormir a plena matinada o, si bé si ja les va tenir fa temps i les va acabar solucionant i posant-els-hi punt i final. Em pregunto si és una persona que ja s'ha llaurat un camp a la vida i ara recull o bé si és algú que tot just ha trobat ara el seu camí per anar al seu camp, si el va trobar fa res i tot just ara està sembrant. Em pregunto totes aquestes mandangues i també on collons anirà ara, de què va conduint a aquelles hores com un dement.
No sé perquè decideixo contestar-me que el cotxe és un Fiat de tres portes i vermell, ben igual que el meu. Em dic que el model és també un Punto, i a partir d'aquí ja és fàcil imaginar-se que deu tenir els pneumàtics tan o més desgastats que jo, i que no ha pagat ni l'assegurança ni la itv ni l'impost de circulació ni hòsties perquè no pot fer-ho. Com jo, no pot pagar res de res. És un home a l'atur, acabat, això està clar. A qui sinó a un home amb un punto vermell i pneumàtics gastats li agafa tot de sobte la imperiosa necessitat de sortir a fer un volt de nit? Bona explicació, em meravello del meu enginy. Jo també hi aniria, si tingués diners. També jo necessito evadir-me, com aquest, que aquesta matinada ha tingut que sortir perquè no podia més. Ha de tenir raons potents, no, per necessitar escampar la boira? Quines són aquestes raons? És clar que les condicions del cotxe no són les més adients. I si l'atura la policia què?
Ei, i si és en Joan Escolà? Sí, probablement sigui aquest tarambana. Té la meva mateixa edat, fuma el mateix que jo, beu la mateixa marca que jo però ell va tirar pel dret, el molt cabró. Vam néixer el mateix dia a la mateixa hora de la mateixa mare. Ha sortit aquesta nit amb el cotxe perquè li cal d'espolsar-se tota aquesta emoció que no el deixa dormir. Emoció? Per què emoció? Això està clar: avui s'ha quedat treballant fins més tard el tio. L'home va tenir una idea per escriure vuit mesos enrere. És un home vàlid, com en Miller, un home que al no ser destruït no n'hi va quedar una altra que confiar en sí mateix. Està escrivint i desenvolupant una idea i aposta fort trobant de cop i volta el gir final sensacional que li calia. Està tan satisfet que ell ha estat el primer d'agafar els darrers vint euros de la cartera i sortir a fer un volt. De debò, com l'odio, al fill de puta d'en Joan!
I mentre que penso això sento un altre motor, i claríssimament m'adono que és un altre fiat vermell que passa per la riera, de la mateixa cilindrada però conduït més lentament. El so creix i decreix progressivament fins que pren el seu punt màxim davant de casa i llavors, torna a allunyar-se, com ja ha fet el cotxe d'en Joan. Obro els ulls aterrit. Bernat? Ets tu, Bernat? Tu també has sortit de matinada? On collons vas? Què fas tu, ratllat de la puta vida?
Ara sí que no puc dormir. Endego el llum i m'assec al llit. Penso que podria fer com tots dos i anar a fer un volt. Com en Joan i en Bernat, vull dir, que no són res més que invencions meves en les que ara ja no puc deixar de pensar. Les meves pures invencions que em devoren ara. No podria jo ara agafar les claus del meu cotxe com han fet ells i anar-me'n a fer un volt nocturn? Ei, m'aniria molt bé. Jo també tinc un fiat Punto vermell i tampoc he pagat la itv ni l'assegurança i amb prou feines em queden pneumàtics. Tenim coses en comú tots tres. Per què no puc fer com ells dos? A mi també em van despatxar com ells, també estic lluitant, a la meva manera, i per això els currículums, doncs duc vuit mesos buscant feina per tot arreu.
Em torno a estirar. Tinc un cotxe com ell, però no hi tinc pas benzina al cotxe. Tinc el diposit ple, ple de teranyines. Encara em falten uns quants dies per cobrar l'atur i així potser tornar-n'hi a posar i poder així tornar a sortir a buscar feina, a passar més i més currículums que no fan més que malbaratar la tinta de la impressora que ells utilitzen per treure'n palles mentals. És dia quatre, o dia cinc ja, doncs és plena matinada. Com collons s'ho han fet tots dos, penso, en Joan i en Bernat - invencions meves - per carregar de benzina el cotxe? D'on han tret calés per la benzina els molt malparits? Què faran la resta de la setmana?

M'amago sota el coixí, frustrat, pensant. Faig pressió amb aquest i amb les mans sobre el cap, com si me l'hagués d'esprémer. Rumio sobre què serà el que a mi se m'escapa, què els hi ha passat que ara se m'escapa. Perquè s'ha gastat els calés en Joan? Com pot en Bernat, el pessimista Bernat i sempre covar, fer el mateix? Ei, a mi també m'agradaria fer-ho, nois, però no teniu seny o què?
Sé que tinc vint euros a la cartera, els meus darrers vint euros. Si jo tinc vint euros ells tenen també vint euros. És així i no hi puc fer res més. Cadascú se'ls gasta com vol, però cada mes comencem tots tres amb els mateixos calés, fent el que sigui que fem cadascun. Jo, el que faré demà, serà comprar tabac, pagar-me un bitllet de tren per passar uns quants currículums més i no quedar-me aturat sense fer res de res. Ells dos, en Bernat i en Joan, no passen mai currículums. Un viu alegrement com si no hi hagués d'haver mai demà i s'ho rebenta tot d'un dia per l'altre, i el segon es consumeix en el passat que el devora i el futur que l'espera, patint fins per cada cigarret que es fuma. D'aquí a uns dies, quan cobri, hauré de comprar tinta per la impressora també, però per imprimir més currículums. És la via més directa per aconseguir algun dia passar la itv, pagar l'assegurança, comprar fulls blancs i tornar a intentar-ho, anar-se'n d'una vegada per totes de casa i començar a viure. Diners, diners, diners... sempre el coi de diners.
De cop me n'adono de tot. Merda. Surto de sota el coixí. Obro els ulls. Ja sé què ha passat, fills de puta, maleïts traïdors! Tots dos heu acabat d'escriure alguna cosa, oi? Oh, sí, oh sí sí sí! Heu acabat un llibre cadascú, oi, malparits? Tots dos us heu dedicat a escriure durant vuit mesos i us ha sortit bé. Cadascú dels dos ha escrit del que li faltava a l'altre. Un ha escrit de l'alegria de viure, de les oportunitats que se'ns presenten únicament una vegada a la vida, de la confiança, de l'esperança i de l'autoestima. L'altre cabró ha escrit sobre la por que ens fa viure, de les oportunitats que deixem córrer, dels dubtes de les persones, de la mancança d'esperances del món, de la inexistent autoestima que es torna una mort en vida quan no afrontem cada dia com una persona nova. Cadascun s'ha creat a l'altre!
Així que han escrit, els traïdors! Estan pletòrics, han acabat alguna cosa, un llibre?
Jo no he escrit, jo només he escrit currículums. Tots dos han escrit alguna cosa i han sortit ara amb els darrers vint euros a rebentar-se'ls, a celebrar-ho. Són feliços tots dos. Ja no pensen en demà, són feliços, feliços. Se n'han acabat sortint i ara ho celebren, els molt cabrons!
I jo? Doncs Jo aquí, vuit mesos després, sense haver escrit res més que currículums i aquest resum de les meves invencions passades. Els he sentit a tots dos clarament passar amb el cotxe i jo no he trobat cap feina. No n'hi ha pas, de feina. No faig res, no he fet res de res, he perdut el temps vuit mesos i ells, cadascú a la seva manera, l'han aprofitat. No vaig voler fer cas ni a en Joan ni a en Bernat. Tots dos dins meu em demanaven d'agafar ja el toro per les banyes, atrevir-me afer alguna cosa ja per comptes d'estar ben acomodat abans d'emprendre-la.
Ara tots dos s'allunyen de mi. Han agafat volada pròpia. Se'n van, se'ls empassa la nit, se m'escapen de les mans. Un i altre han emprès la seva vida després de mesos d'insistència. Avui és la seva nit. Aquí em deixen ara, sol i arruïnat, incapaç. Oh, jo us he creat, nanos! Per favor, torneu. Torneu a mi, cabrons!!

28 de juliol

"Tot era allà i al nostre voltant. Sabíem exactament qui érem i allà on anàvem. Era grandiós". Stephen King.

Moments Nini's

Esperança

Parlava per telèfon fa uns dies amb una amiga. Fa tres anys es va treure el carnet de conduir, en fa dos i mig va acabar la llicenciatura i en fa poc més d'un que va tornar d'una llarga estada a Irlanda per practicar l'anglès ja que no trobava res de feina. L'última cosa que en vaig saber fou quan em va trucar fa uns mesos. Em va posar al dia sobre el que feia i em va dir que a casa s'havien pensat de comprar-li ara un cotxe nou i senzillet perquè tingués certa llibertat de moviments. Però ben assenyadament ella els va dir que no podria mantenir-lo i que acabaria essent una despesa més per a ells dos. Ho van entendre i van deixar-ho per més endavant, per quan tot estigués més bé.
Em contava aquell dia per telèfon que al final, aquella feina de la que m'havia parlat feia temps no havia sortit bé. Un parell de mesos després que es posessin en contacte, ella va trucar i preguntar i assabentar-se que l'esperança d'obtenir-la havia quedat morta com un gos esventrat a un costat de la carretera. Falsa alarma.
- I tu què? Com va?, va preguntar-me.
Jo res, jo no tenia res per contar-li, la meva situació era la mateixa, seguia en punt mort. Vaig demanar-li que seguís amb la seva.
L'havien agafada a un Pan's and Company des de feia un temps. L'havien renovada. Durant un temps s'ho va combinar amb pràctiques de laboratori que no li pagaven. La seva intenció en acceptar-les era engreixar el currículum per presentar-se amb més possibilitats a les feines que somniava anessin acompanyades d'un sou i no només de pràctiques. Tothom ho feia així. La intenció d'aquestes empreses era la de tenir un parell de mans útils i qualificades que no suposessin una despesa excessiva alhora que t'ensenyaven el que et trobaries en el món real. Gent com ella era la gent que buscaven, però no se'n quedaven cap. Quan s'esgotava el temps de les pràctiques en buscaven un altre que busqués el mateix i sempre tenien practicants treballant.
Quan va començar a estudiar anys enrere ella s'imaginava treballant a un laboratori d'aquells entre les mostres, amb bata blanca, fent informes i anant a prendre un cafè amb els companys al matí, sortint a dinar els divendres, quedant el cap de setmana, potser coneixent algú interessant en aquell nou ambient ara que es feia adulta. Estalviaria per anar-se'n de casa i aplicant el que havia estudiat i pel que s'havia estat preparat a la facultat.
Vist però com està tot ara no es pot queixar. Es queixa una miqueta només sospirant, cansada. Hauria d'estar contenta, de fet ho està quan es compara amb d'altres. N'hi ha molt pocs que que puguin fer pràctiques i molts menys que tinguin una feineta de cap de setmana amb la que pagar-se una mínima independència. A més, ara s'ha assabentat que l'han acceptat a una altra empresa per fer pràctiques. De dilluns a divendres hi anirà tots els matins i estarà al laboratori. Els hi cal algú al departament de qualitat. A diferència de les altres en aquesta feina promet, doncs d'entrada ja li pagaran el desplaçament en tren cada dia. Emocionada com abans de començar en totes les altres ella diu:
- Aquesta és la bona. Ho sé. M'han dit que potser més endavant, si els hi agrado...
- A totes et diuen el mateix – contesto jo.
- Ja, però la dona que em va entrevistar era diferent. N'estic segura. Aquí tinc possibilitats.
Tot el passat l'ha deixat enrere, sembla que em digui. Parla de present, d'esperança. Tota l'esperança la té dipositada en cada nova oportunitat de present i de futur, aquesta que encara ha d'arribar i mai arriba. Com tots ella necessita seguir-ne tenint d'esperança, seguir creient. Sense esperança, sense creure en que tot pot anar a millor les persones es col·lapsarien, es paralitzen i, finalment, moren o es tiren de cap a la desesperació. La desesperació triga a arribar, però quan ho fa t'aboca a la mort.
Veurem d'aquí a uns mesos com està, com ha anat, si de debò és aquesta la bona i no ha estat un altre miratge, més del mateix. Sé que és forta però, ho pot fer, pot aguantar, és jove.


Emigrants


Ens saltàvem tots els peatges anant en caravana. Els hi dèiem “no vull pagar” i el treballador o treballadora sortia de les seva cabina i s'apuntava les matrícules i llavors obrien la barrera. Els autos esperaven a un costat de l'autopista. Allà aturats tocàvem els clàxons, cridàvem i enarboràvem estelades al costat de la policia que mirava de posar ordre i multes. Ens sobrevolava un helicòpter de feia hores i molts li ensenyaven el dit. A la ràdio parlaven de nosaltres.
N'érem tres dins el cotxe: un consultor informàtic, un cambrer de caps de setmana i un aturat. Mentre que esperàvem a que la resta passés ens donava molt de temps a parlar entre nosaltres. Parlàvem de la caravana, de la situació política, de la família, de la feina i de plans de futur. El consultor havia passat darrerament currículums per buscar-se una feina que no signifiqués prop d'hora i quart de viatge d'anada i tornada cada dia; el cambrer havia dit que volia anar-se'n ja de casa els seus pares als vint-i-set anys doncs estava fart d'haver d'esperar que aquests fossin fora per fotre un clau amb la seva xicota; l'aturat era jo, i en ment només em quedava un conegut que havia emigrat darrerament a Londres. De tan en tan havia parlat amb ell mitjançant Internet. Havia deixat penjada filologia i ara m'ajudava amb el que jo escrivia. A Londres feia llits d'hotel i netejava lavabos. Em deia que hi anés, que tindria tema per escriure, però a mi només em quedaven unes poques mesades per cobrar i no sabia prou anglès. - Jo li deia que era impossible que jo em posés al dia en quatre dies.
- Jo ho vaig fer – va dir-me.
- És veritat, no tinc excusa.
- Aquí necessitem gent. I no et cal massa anglès, la veritat. Per a ells ets un parell de mans, res més.
La caravana avança lentament amb nosaltres tres dins el cotxe. Barrem el pas als cotxes que paguen i els fem avançar poc a poc. Ens diem a nosaltres mateixos que ho fem perquè prenguin consciència que l'actitud d'uns pocs perjudica al col·lectiu. El cambrer diu que cadascú per sí mateix també té problemes. El consultor informàtic mentrestant ens parla de tot de coses amb les que tots tres estem d'acord: des de la supressió dels peatges que reclamem avui a la independència anhelada, de que aquí ho tením fins i tot més difícil que a la resta d'aquest estat sangonera, que hem de fer-nos grans i decidir per nosaltres mateixos, espolsar-nos les sangoneres que ens deixen secs, a estimar-nos nosaltres mateixos per deixar de ser maltractats, a fer el nostre propi país com van fer els americans en el seu moment, a lluitar per un futur millor, a...
M'adono que he perdut l'energia d'anys enrere, quan lluitar significava emprar el temps que et sobrava individualment per destinar-lo a la majoria col·lectiva. Ara ja no puc fer-ho amb la mateixa energia. Hi segueixo creient, però com qui ha treballat durant decennis a una mateixa feina acaba cremat. Ja no puc, i menys encara quan per mi mateix em moro agonitzo d'inanició. Això és un cant del cigne. Estic derrotat i amb les cames trencades a la banqueta.
- Crec que me'n vull anar – dic.
- A on? - pregunta un.
- Amb en Marc. M'ho va proposar l'altre dia. O a qualsevol altre lloc. Fer un curs d'aquests d'anglès i fotre el camp.
- I què cony hi faràs tu allà?
- No ho sé, establir-me, començar de nou, estalviar, esperar que passi la tempesta aquí.
- És aquí on s'ha de lluitar, no allà. Ens ho hem de creure, s'ha de tenir esperança, saps? - diu el cambrer -. Canviaran moltes coses el dia que...
- Sí, i hi crec, però ara mateix no puc fer res. Si no puc creure en sortir-me'n jo per mi mateix com puc creure que ens en sortirem tots?
- La unió fa la força!
- Si de debò estiguéssim units. Però cal estimar-se i confiar en un mateix per estimar i confiar en la resta.


Paràsits


Tinc constància d'un pare que cada dos per tres li diu ara al seu fill:
- Ets un paràsit! Ens estàs matant a ta mare i a mi! Vols fer el favor de buscar-te la vida!
- No hi ha res ara per ara, pare.
- Perquè ho vas deixar perdre tot – li treu en cara el pare -. Tot pel teu mal cap, tot perquè ets un immadur! Si haguessis fet...
El fill té vint-i-nou anys. Era fuster fins que va adonar-se que el sou que li donaven a canvi de col·locar portes, fer cuines i armariets de lavabo a cases i pisos no li permetien de pagar-se'n cap per sí mateix. O si que li permetien, però si volia fer-ho ell s'havia d'hipotecar cinquanta anys perquè en poc més de sis els preus s'havien triplicat i fins quadruplicat al poble on vivia. A ell el sou només li havien pujat un dotze per cent. No li quadrava. Els seus pares havien pagat la casa en dotze anys.
- Això és perquè ens vam decidir a fer alguna cosa i no ens aterria entrar al món adult – li deia el seu pare.
Però aquesta explicació a ell no li satisfeia. No volia entrar a aquell joc. Sí que li feia por, però creia que era una por justificada. Qui podia assegurar que tot rutllaria perfectament d'aquí a cinquanta anys? No era una aposta segura, ningú aposta sobre segur, però apostar-se cinquanta anys així com així no li semblava pas cap broma, i per això no va voler entrar al joc. Va rebre moltes crítiques de casa, dels amics, de coneguts, del seu cap i encarregat. Li deien que era adult i intel·ligent, però que en el fons era encara un nen, un immadur perquè va deixar la feina, somniava truites perquè en època de les vaques grasses renegava del sistema i el criticava. Quina era la seva proposta? En què creia ell? Era un pessimista.
- No t'hagués deixat si haguessis estat més decidit i haguéssiu comprat – li repetia sa mare.
Ella l'havia deixat feia ja tres anys, quan ell no veia clar això de la compra i ella tenia pressa per prosperar. Li havia dit exactament el mateix en deixar-lo: Ets un covard Joan, ets incapaç d'arriscar-te!
I no només s'havia sentit a dir això de que era un covard, sinó també que era un enemic del “progrés”, un enemic de la societat. Què n'has de saber tu, Joan, de tot això?, li deien. Ets fuster, limitat a posar portes!
I molt de compte amb tot això! Enemic, ell? Per què? Per dir el que pensava, tot i pessimista? Clar que era només un fuster, clar que hi havia una possibilitat que ell estigués equivocat, però enemic, ell? Ell no estava en contra de res, no esperava cap benefici, sinó que pensava que ho feia en benefici no només de sí mateix sinó de tothom. Els seus coneguts, amics i familiars feien aquells ulls devoradors de progrés que no quedaven mai satisfets i no tenien mai temps de trobar aquells articles del diari enterrats a un raconet. No tenien temps a aturar-se a pensar. Ja ho sabia ell que no era cap polític, ni economista, ni professor d'universitat, ni sociòleg ni ningú respectable amb títols que pogués ensenyar res més que a posar uns armaris de cuina, però alguna cosa no li quadrava en tot aquell funcionament. Què era?, no ho sabia, però intuïa que no era cap egoista, no es creia pas cap immadur. No creia que criticar o buscar una segona opinió o punt de vista fos cosa d'immadurs, sinó tot el contrari. L'immadur és el que segueix un sol punt de vista desdenyant tots els altres i sense tenir-los en compte. Potser ell estava paralitzat, però a vegades llegia aquells articles enterrats a un raconet del diari que li feien pensar que potser els escrits a primera pàgina aventurant un futur prometedor no tenien raó. Hi havia certa gent que pronosticava una catàstrofe. Ell no volia cap catàstrofe, doncs una catàstrofe també l'hagués afectat a ell, per descomptat, però val a dir que a ell també li semblava que s'hi encaminaven. Potser a fi de comptes, allò no era el progrés.
El fill encara és a casa. Al pare li han reduït el sou, la mare ja no treballa, els hi han apujat l'iva, l'IBI, la corrent, el gas, les escombraries i no han pagat l'assegurança del cotxe. El fill no col.labora perquè no té feina. No en troba cap enlloc. El pare creu però que el seu fill no s'hi posa perquè no vol. Li ho diu cada dos per tres: “Ets un paràsit, ens estàs matant, vius a costa dels altres”. Que el seu pare pensi això d'ell li fa mal. També li fa mal que li diguin que ell i d'altres com ell són els que s'han carregat el país.
El fill darrerament contesta:
- Els paràsits sou vosaltres!
- Què has dit!?
- Que “Els paràsits sou tots vosaltres”.
- Ah sí? És que jo sóc un polític, un banquer, un empresari explotador potser? No hem estat sempre honrats?
- Sí, ho heu estat, no ho nego, però tampoc neguis que actueu com tots aquests. Demaneu responsabilitats als que us van avisar, demaneu diners a qui ja no en tenen, exigiu responsabilitat a qui no la tenia. Us feu grans, no voleu canviar en res. Us preocupa ara garantir el poc que us queda. És una cadena. El més gran sempre escanya al més petit.
El pare no entén d'on ha tret el seu fill tot això. Ell no li va ensenyar. Ell li va ensenyar a treballar, a ser bona persona, honrat, just i sacrificat. El pare no nega que la cosa està fotuda, però no treu que ells a casa també estiguin fotuts. Ell també viu a casa, ha de fer alguna cosa! De què serveix un fill paralitzat que menja i viu i no fa res? Necessita la seva ajuda, tots són al mateix vaixell, ha de fer alguna cosa, i a ell li sembla que només els hi xucla la sang!


La terra promesa


A començaments de mes, quan tinc diners, vaig sempre a la cafeteria. Coincideixo normalment amb un grup de tres amics joves que s'asseuen a prop meu cada tarda. Es troben allà i xerren i xerren durant hores. L'altre dia em va sorprendre sentir que parlaven de la possibilitat d'auto-abastir-se, un tema que m'ha començat a interessar de fa anys.
Pel poc que sé d'ells un ha fet a distància segon de batxillerat aquest any, a l'altre li falta un any sencer per acabar una carrera humanística i el tercer pidola cada dos per tres a sa germana i les àvies per comprar-se tabac. Cap dels ters ha trobat feina aquest estiu.
Els sento parlar de que no són cobdiciosos, que no volen pas fer negoci sinó només fer alguna cosa. No planegen fer-se rics, no volen crear noves línies de producció ni inventar res fora del normal. Només volen sortir-se'n, fer alguna cosa, sobreviure. Es passen massa hores pensant en què poden fer al respecte i això els desespera.
Un d'ells diu que en cas que tot continuï igual, haurien de fer alguna cosa igualment. Sobre el que estan xerrant – una caseta auto-suficient a alguna terra promesa -, un altre diu que té un amic que podria instal·lar-los plaques solars. Les haurien de pagar, però. Entenc que volen fer d'agricultors, però a cap d'ells els hi agrada la verdura.
- Ens hi haurem d'acostumar, és el que hi ha – diu un.
Els altres fan que sí: s'hi haurien d'acostumar. El problema és trobar aquest lloc on plantar enciams, patates, cols, cebes, tomàquets, porros...
Dos d'ells riuen quan senten la paraula “porros”. Són de poble i es van criar entre grues, places abandonades de polígons industrials i menjar prefabricat. En sentir-ho no han pensat precisament en els porros que es tiren dins l'olla per fer sopa. Un diu al respecte:
- També també: també podríem fer-ne alguna, de planteta?
- Clar, ja que hi som....
- Sí. També seria auto-abastir-se, no?
Als setze, als disset, als divuit pensaven que tindrien una feina que haurien estudiat i que s'allunyarien de casa, o que desenvoluparien un ofici qualsevol, o que la feina a la fàbrica duraria. No haurien d'anar més a l'hort del pare, ni a la botiga de la mare i deixarien de fer de cambrers i mossos de magatzem a l'estiu. Serien lliures, farien el que haguessin decidit. Serien independents, més rics o més pobres, però independents. Ells mateixos no s'imaginaven grans, però ara ho són. Tenen pèls a les cames, han sortit plegats durant molts anys, les barbes són tancades, les celles espesses, però no pensen en comprometre's perquè encara ara estan temptejant el món, buscant-li sortides. Han pensat a vegades en lloguers i hipoteques, el d'ajuntar-se amb xicotes més de tres mesos, han posat en secret amb elles noms dels seus fills que s'han acabat oblidant. Als dinou, als vint i als vint-i-u, als vint-i-dos, als vint-i-tres i ara als vint-i-quatre es dediquen a parlar de l'hort del seu avi que es va vendre per fer-hi un edifici de progrés tot ple de cartells de “en venda”. Parlen de la seva terra promesa, de trobar un lloc que tingui sol i un camp verd per llaurar, on plogui de tan en tan, un riuet o una mina on hi posarien una bomba per no haver de pagar l'aigua a ningú, de tenir-ne prou amb plaques solars, d'auto-sostenir-se plegats, potser fins i tot d'intercanviar amb una granja propera hortalisses i verdures per carn, de vendre a restaurants i a botiguetes... Sortir-se'n a aquesta terra promesa, un lloc idíl·lic que no saben encara on és però que haurien de buscar. El buscaran per Internet. Llavors un diu.
- Però ho dieu seriosament això?
- Jo ho faria. Què més hi ha?
- Home, si sortís una cosa així – diu el tercer.
- Però no hi ha cap lloc així, entens?
- N'hi ha d'haver algun, el que passa és que no l'hem buscat.
- No sabem com fer tot això...
- Doncs n'aprenem.
- I les plaques, i la bomba per al pou, i el material, els diners, el terreny, el lloc aquest, d'on ho traiem tot això? Els diners que calen?
- No ho sé. Potser al començament haurem de tirar sense.
- Jo esperaria. La crisi no pot durar molt.
- Però no deies que volies fer alguna cosa?
- Sí, però no quimeres. Vull fer alguna cosa "normal"!
De debò estan decidits a fer-ho? Em pregunto jo. De debò té raó aquest que es vol esperar i diu que això és una quimera, o ho haurien de provar? De debò haurien d'esperar a fer el que s'han preparat per a fer a la vida o preparar-se a fer ja el que sigui per sortir-se'n? S'han de decidir.
Una decisió enfronta sempre dos camins oposats. En aquest cas és posar-s'hi ara, arriscar-se a fer quelcom que sembla extravagant o que és incert, o bé arriscar-se a que d'altres decideixin per ells i facin aparèixer llocs de feina dels que després es queixaran. Decidir que tot canvii per si mateix o decidir-se a canviar les coses ells mateixos. Quan s'aixequen i se'n van a la caixa sento que un d'ells li diu a un altre:
- Tens vint cèntims?
- Ja me'n deus quaranta, cabronàs!
- La setmana que ve t'ho torno, t'ho juro.
- Jo, estic pelat!
Li pregunta a l'altre. Paguen, se'n van tots tres.

“Em vaig donar completa i destructivament a la meva mare. Molts anys vaig estar absorta pel meu amor envers ella. La vaig estimar sense esperit crític, pietosa i obedient. Vaig entregar-me. Jo era feble, sense personalitat. No tenia voluntat. Ella triava els vestits que jo em posava, els llibres que jo llegia (...) Sols vaig començar a rebel·lar-me i a definir-me a mi mateixa als setze anys quan vaig sortir de casa per anar a treballar. (...). El que odio és la meva feblesa, no el seu angoixant domini.

“Sincerament, he de reconèixer que m'agrada allunyar-me de June. Així l'aprecio més. Quan és aquí em sento deprimit, oprimit i desesperat. Estic assedegat d'experiència i de dolor”.

“June deia coses tan feridores que en Henry es desesperava i es mostrava irracional, però ara s'adona de que totes aquelles grans batalles foren estèrils i puerils sortint-ne ell de totes destrossat, incapacitat per a treballar o viure”.

“Henry: No et demano que te'n vagis, només que em deixis sol. No puc treballar si hi ets. No puc treballar, June. I, en aquest moment, he de ser dur per a protegir-me a mi mateix”

Anaïs Nin, diaris

Llocs

Va arribar a la ciutat un matí gris i depressiu de finals de febrer. Va trobar un carreró estret on no s'havia de pagar per deixar el cotxe i allà mateix va clavar el fre de mà. Va treure's de la butxaca el telèfon mòbil i trucar. El paio aquell va donar-li la direcció exacta i se la va apuntar a la llibreta. Va baixar del cotxe i començar a preguntar.
Mitja hora més tard arribava a una plaça gran amb una mena de far al mig. Cafeteries, bars, una Sony Gallery i botigues de mòbils, immobiliàries i una ferreteria. A l'altra banda un edifici alt, façana de vidre i metalls cromats. El número de l'edifici era el vint-i-tres, el mateix que li havien dit. Va pitjar el número de pis corresponent i van dir-li que esperés, que de seguida baixava algú.
Va esperar, i aquest algú va baixar. Es van donar la mà, l'home es deia Carlos i era pràcticament calb, duia ulleres rodones i petites subjectades molt a la punta del nas. De vestir duia camisa espigada crua, i una americana, blau-marí, i anava sense corbata. Era baix, més baix que ella.
Van caminar tots dos deu o dotze minuts fins arribar a la porta del bloc. El carrer era ombrívol, enfonsat i humit, comunicat per escales a banda i banda. Hi havia un grupet de set nens discutint – com ho fan els nens - per una pilota de plàstic. Els nens eren marroquins, negres i blancs. El més alt de tots era el líder, es veia, doncs era segur d'ell mateix i dominava. Duia una pilota de plàstic blava per damunt dels caps dels altres. Un altre nen li reclamava, deia que era seva. El nen més alt va dir:
Vamos arriba!
I saltant de dos en dos els escalons va obrir la marxa mentre que els altres el seguien cuita-corrents.
A en Carlos li agradava el cinema. No havia parat ni un moment de parlar-li de cinema. Va dir-li que ja no feien pel·lícules com les d'abans, pel·lícules bones, d'aquestes de passar l'estona, saps, bon cinema. Cinema d'hòsties, “bon cinema”, sí: Van Damme, Steven Seagal i Brucel Lee eren els seus referents. Estava acabat. Deia que no calia sortir de casa per veure bon cinema, tot estava a Interent. En Carlos estava separat, feia uns anys ja. Tenia tres discs durs plens de bon cinema a casa i ella podia imaginar-se com eren els caps de setmana d'en Carlos. “En tinc més de cinc-centes”, va dir orgullós, traient pit a l'ascensor. “Vols que te'n deixi unes quantes?”
- No caldrà, gràcies – va dir ella.
- Segur? No em fa res, eh!
- A mi si. Una amiga meva va muntar un videoclub i es va arruïnar.
Carlos va callar, i les portes de l'ascensor es van obrir. Van sortir i passar dins l'apartament i l'home li va mostrar el bany: estava bé. Va mostrar-li el llit plegable: sí, se'ls coneixia, molt pràctic. Va mostrar-li l'aire condicionat, els armaris de la cuina, la cadira, la taula aquella de dos pams per dos pams i la nevera, el microones, el forn i una escombra i la única finestra... A ella li va agradar la finestra. Li va agradar força. Va treure el cap a través d'aquesta i va veure més món del que havia vist mai abans per altres finestres a les que hagués viscut. Hi havia més de cinquanta metres de carrer ample i llarg davant seu. Veia balcons, façanes, una mena de mercat o de plaça coberta amb les persianes metàl·liques tancades i els sis o set nens que ja havia vist jugant a pilota. Hi havia uns quants cartells de “en venda”, “es lloga” i dels que preguen: “es ven o es lloga”. Hi havia també una botiga de roba d'anar per casa amb un cartell que resava “es traspassa per jubilació”, i també, a un costat, un bar amb taules i cadires vermelles de plàstic a defora. Va pensar que aquell bar hi acabaria anant tard o d'hora.
- Què et sembla? - va dir en Carlos, referint-se a l'apartament.
- Està bé – va dir -. I la tele on és?
- Oh es que...
En Carlos li va contar un drama de la hòstia sobre la tele. L'altre inquilí, saps, havia passat alguna cosa... Això excusava les fotos de l'apartament que ella havia vist per Internet, amb una tele que ara no veia enlloc. Ella se'n va cansar de tanta explicació, estava cansada i volia posar endreç com abans millor. Li va dir tres vegades que tan se valia, que era igual això de la tele. Al final ell li va prometre que n'hi duria una abans del dijous - aquell dia era dimarts -. A ella li va semblar bé, en tant que callés d'una vegada – però això darrer només ho va pensar.
Llavors va tornar a sortir, i van baixar amb l'ascensor i van tornar a l'edifici aquell a peu per firmar tota la paperassa i ella va treure's de la butxaca del darrere dels texans dues terceres parts dels diners que havia aconseguit arreplegar per tornar-ho a intentar. Les dues terceres parts del que tenia eren sis-cents euros, suficients per a pagar fiança i primer mes de lloguer. Amb els altres tres-cents, havia de tirar.
Va baixar i sortir sola de l'edifici. Ja estava fet, i ara que estava fet va trobar-se al carrer i mirar-se el clauer que tenia a les mans. Es va sentir poderosa altra vegada, com si tingués les claus de la vida a les mans. El sol va treure el cap entre els núvols grisos i ella se'n va anar a buscar el cotxe. Va aparcar-lo sobre la vorera prop del nou edifici. Va carregar les bosses de plàstic, les motxilles i les caixes de cartró a l'ascensor. En acabat va anar a aparcar a un lloc segur i connectar la nevera, provar les llums i anar a buscar un supermercat i una llibreria. Va tornar, va arreglar quatre coses i menjar-se mig litre de gelat amb cullera gruixuda i caure rendida al sofà llit, acabat de fer.

L'endemà va aixecar-se molt aviat, a un quart de set del matí. Va fer-ho espantada, sentint-me a un lloc estrany. De seguida però se'n va recordar: va recordar la sortida del poble amb el cotxe carregat fins dalt el matí anterior, va recordar el viatge per carretera, els peatges, l'arribada a la ciutat i en Carlos, l'apartament nou, les dues bosses de supermercat, la roba que havia col·locat a l'armari, els llibres a ran de terra i la novel·la nova a la cadira del seu costat fent de tauleta de nit amb el punt entremig.
El matí era fred. Va col·locar una tassa plena de llet desnatada al microones i endegar-lo. Va obrir la persiana i la finestra perquè es ventilés el pis i asseure's a esperar al davant, amb els braços creuats. El carrer era fosc, fred i il·luminat d'alts fanals taronges. Li va venir una esgarrifança del fred, però una esgarrifança agradable. Llavors va sentir el ting del microones i va aixecar-se, bolcar-hi a dins el mateix cafè soluble que ja havia tingut a l'altre pis i remenar amb la cullera mentre que tornava a seure. Es va dir que li agradava aquell lloc, que estava molt bé. Li agradava molt més que aquella habitació que havia compartit a la Gran Via, li agradava més que el pis brutíssim de Saragossa on s'havia estat amb l'Ariel, l'argentí; li agradava molt més que l'apartament de Tarragona i infinitament molt més que l'habitació de cals seus pares. S'hi estava bé a cals seus pares, però només hi havia estat bé fins a certa edat, fins que va començar a adonar-se que també necessitava el seu lloc. Llavors ella ja en tenia trenta-set, i encara trobava que hi havia de tornar massa sovint, a cals seus pares. Pensava que qualsevol lloc era infinitament millor que l'habitació de cals seus pares, ja fos a la quinta punyeta, ja fos a qualsevol lloc on no conegués ningú. Els temps eren els que eren, bufaven vents no gaire favorables però ella no es rendia, no es desanimava i ho seguia intentant.
Va mirar el rellotge que li penjava del canell: eren quarts de set del matí. Fins les vuit no obrien l'empresa de neteja on l'havien contractat. Va fer un glop del cafè amb llet i es va quedar mirant el carrer nou. Seria aquell el lloc, és a dir, el lloc definitiu?