“Si en esta jungla de intereses que es la tierra decís que hay
algo bueno, que serían los entusiasmos por el ideal, yo pregunto:
¿qué ideales? Porquè luego sois los primeros en romperle la cabeza
y tratar de delincuente a quien no tiene vuestro ideal”. C. Pavese
Ja fa anys que vaig
començar a perdre aquest saníssim interès en tot això del procés
independentista, en la política en general. Sé molt bé com va anar
tot plegat: un dia em vaig llevar pensant en que potser m'estava
passant, que m'estava preocupant en excés del que em rodejava
oblidant-me del que jo era, del que hi havia en el més immediat al
meu voltant. Per a què podia servir o fins on podia arribar a servir
un paio com jo, no ho tenia massa clar, però em va semblar una bona
pregunta, tan bàsica, tan crucial, tan a la vista, que senzillament
feu trontollar els ciments sobre els que m'havia alçat durant
trenta-tres anys. La penya com jo, sabeu, sempre està llesta per
saltar a la jugular de qualsevol greuge rebut. Som com molles. Si
anys enrere creia haver equivocat la professió, ara ja no ho creia.
Estava on havia d'estar: jo era el pallasso genial, ella era la que
me n''havia fet adonar, d'això. La majoria de la gent frisa per
sortir de casa a la mínima oportunitat. Jo no. Jo estava fet per
estar per casa, per sortir a passejar en ratllar-me, per ocupar-me
dels mínims comuns múltiples del dia a dia i establir cert ordre
entre tot el caos en favor de tercers.
Què passa amb
això? Que al començament, et sembla que no t'omple. Jo formava part
d'aquella tribu de gent sentida però alhora perduda. Un perdut, un
penjat, un home entre dos mons, un home trepitjant amb els peus dos
mons, amb la línia que els separava sota les pilotes. Jo
era un idiota que es mirava al mirall i no veia res més que dubtes.
Costa de fer-se'n a la idea d'aquestes coses, però què cony, també
costa un imperi assaltar amb igualtat de justícia els nostres propis
errors, ja siguin aquests reals o imaginaris, ja siguin en pretèrit
imperfecte o en pressent continuu.
Ara però, vull
matisar totes aquestes afirmacions inicials, tan xungues a priori en
boca d'algú que va votar el que va votar i encara ara es considera a
si mateix prou independentista com per anar-se'n a dormir al seu
col·legi electoral la nit abans de l'1 d'Octubre. Tot i que més que
dormir, el que vaig fer allà va ser maldormir i xerrar animadament
amb tot de representants de velles i noves generacions que van
endur-se la màrfega i el sac de dormir per uns principis que
m'agradaria elogiar.
I ara, benvinguda
sigui la solitud! La gaudeixo quasi tant com el segon cafè a la
taula del menjador, amb la finestra oberta de bat a bat. I quin sol!
Mireu: el primer que faig és pensar en què collons faré avui i
precisament així és com recordo que el peixater de més abaix tenia
les truites bé de preu i penso en comprar-n'hi tres. Tinc encara una mica de pernil a la nevera i encara queda crema de verdures, que
agrada a tothom. Puré de patates? També, també en faré.
A la cua del peix,
amb la música a les orelles, espero la tanda. Avui faré truites de
riu amb all i pernil. Els auriculars bateguen sobre les meves orelles
i no sé perquè ara em ve al cap una formula de temps passats: V=
R*I. Sigui com sigui els auriculars nous que em van regalar són
fenomenals, i entre el carquinyoli d'anit i els roncs que es veu que
he fet aquesta nit, m'he alçat tan nou que el peu em va sol a la
cua, i ja de tornada a casa taral·lejo la música que li poso al
carrer avui. El meu dia a dia, siguem sincers, no sembla massa
emocionant, però no el canviaria per res del món. La casa és
buida, i quan a la fi la casa és buida és també quan em retrobo jo
mateix. “
Faig els plats
d'ahir, passo l'escombra pel menjador i recullo la roba bruta, però
no en tinc prou com per a posar una rentadora. Potser a la tarda,
potser demà. Qui sap? A quarts d'onze ho he acabat i em llenço al
sofà, a escoltar la ràdio. La tertúlia però, no m'interessa, així
que l'apago i esmorzo, m'assec al tron a ginyar i la cadena s'ho endú
tot. Sota la dutxa torno a sentir-me buit, net, i em dic que sóc com
qualsevol altre humà. Abans de votant, abans de ciutadà,
permeteu-me considerar-me el més imperfecte dels humans sobre la
clapa de la terra. Agraït d'això, Thoreau.
Obro les tres
truites, els hi trec l'espinada i saltejo amb oli i pernil el suquet,
que reservo. El portàtil riu sobre l'escriptori que tinc a
l'habitació dels trastos. Tot sembla tan senzill, avui, ara, que em
costa horrors d'asseure-m'hi. És cert que el procés és un corcó,
una carrera de resistència per la que cal a vegades una fe cega. Fa l'efecte que ens compliquem
la vida innecessàriament. Menjar, refugi, escalfor, alguna vestidura
per cobrir-se les vergonyes i alguna cosa a fer. Però som nosaltres
o no, els que ens ho compliquem?
Un humà
imperfecte, un cor assegut al vàter, un cor i un cervellet espatllat
assegut ara a l'escriptori. Imperfecció: gràcies per la confiança.
I ara, sí, com a votant, què collons sóc? Perquè si hem de fer
cas al que diu el govern central de Madrid, jo, la meva companya, els
meus amics, família, coneguts, saludats i desconeguts som bitxos
desconeguts. Potser pirates, potser corsaris, enemics a abatre, penya
non-grata, un parell i mig de milions d'incomprensibles singularitats
que no s'atenen a les fórmules empíriques de l'espai-temps
constitucional, catalans “de mal”.
Val, molt bé
senyors. Està molt bé tot això. Han dit la seva, han repartit
desdeny i hòsties a tort i a dret, però ara ens toca a nosaltres,
de posar-nos l'armilla d'artificiers i revisar una per una les pedres
i mines que alguns escampen pel camí fresat. N'hi ha per triar i on
remenar. No sé ni per on començar. “Is very difficult... Todo
esto”, que diria el geni. Hi estic d'acord, plenament d'acord.
Els últims dies he
sentit a dir fins i tot que ja no som ni bitxos, sinó rates,
“ratitas”, o alguna cosa per l'estil. I qui collons ho ha dit
això? Mireu, no vull ni saber-ho. M'aixeco de l'escriptori i
m'arribo al bany. Sóc una rata? Aviam, no m'ho sembla pas. No en
faig cara. Si algú pot dir-me això és ella, o ell. I si ho fos, no
tindria igualment dret a existir, per molt rata que sigui?
No sé perquè
recordo ara una alemanya, o era polaca? O, bé, una militant
d'esquerres europea en una manifestació anti-feixista. D'això ja en
fa temps. Es veu que a Europa, a França, a Alemanya, Polònia, etc,
etc, el feixisme està berenant-se dia sí i dia també espai
democràtic. La penya està preocupada, però la militant, en una
entrevista venia a dir alguna cosa semblant a la arxi-famosa frase
mal atribuïda a Voltaire:
“No estic
d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret
a dir-ho”.
I
ho coronava amb un raonament ben collonut que venia a dir que
defensava el seu dret a existir però que s'exigia a si mateixa la
responsabilitat de contestar-los amb arguments.
Un
breu sobrevol per la xarxa em condueix a una militant sueca
enfrontada tota sola a 300 militants feixistes. No sé si serà la
mateixa, però s'entén ja per on vaig, no?
Pebrots. Com amb el Barça, però aquí, ara. Això cal.
A
la ràdio, no fa ni dos dies, si mal no recordo, es preguntava el
locutor o bé un dels tertulians – no ho recordo exactament - com
podia ser que aquí, a Espanya, no hagués prosperat el feixisme com
sí ho ha anat fent a la resta d'Europa. La resposta d'un altre
tertulià em feu agafar feredat: “Es que aquí, aquest votant, ja
el capitalitza el PP!”
I
aquí va quedar la cosa. Mare de déu! ¿No dóna que pensar, que els
mateixos que t'acusen a tu de nazi – i alguns ens ho hem sentit a
dir a la cara -, capitalitzi part o la totalitat d'aquest vot?
Ve't-ho aquí potser, la resposta a la pregunta de “Per què els
segueixen votant?”
Sigui
com sigui el món, i deixant de banda aquest vol rasant per Europa
amb la idea d'extreure'n respostes, accepto no ser el més adequat
per jutjar-ho perquè, senzillament, he viscut desconnectat de la
realitat massa temps. Mai m'han mancat les oportunitats ni les
ganes per fer-me un carnet de militant qualsevol per llevar-me del
deure de pensar per mi mateix. És més que probable que el que jo
digui no siguin més que bajanades, però són les meves bajanades
per bé o per mal, i cal acceptar que el més valuosos carnets que
guardo a la cartera ara per ara no són sinó el de la biblioteca i
el de manipulador d'aliments.
I ara digueu-me
boig si voleu, per declarar-me anti-sistema i enemic del progrés si
es que el progrés s'entén sempre com a un creixement indefinit que
va de bracet amb un liberalisme econòmicament inhumà i insostenible
a llarg plaç. Digueu-me boig també si afirmo que em sembla
hipòcrita aquesta Unió Europea cada dia més i més allunyada dels
seus ciutadans, que ens vol a tots bons minyons i calladets, mentre
les grans esferes critiquen la manca de drets humans de la Xina, per
exemple, o que atribueix a problemes interns el procés català o es
rescaten bancs amb calés dels ciutadans quan s'havia promès no
fer-ho, mentre es grava el sol, mentre ens preguntem ja no si nosaltres tindrem pensió, sinó si els nostres pares la tindran, la pensió. També em pregunto la clàssica: quan
trigaran a cobrar-nos l'aire contaminat que respirem? És clar que
ho heu sentit mil vegades, tot això, i que ja sembla redundant.
També a mi m'ho sembla, redundant, però es que se'ns ha fet tan
normal la injustícia diària que ja uns quants -no pocs- donen per
fet que això és el que hi ha, que aixi són les coses i que provar
de canviar-les sols que ens condueix a estimbar-nos contra la paret.
També jo he vist
cargols que poc a poc, sense pressa, han escalat la paret i ara són
a l'altra banda. També jo crec en els ideals nobles, però, “Quins
ideals? Ve't-ho aquí on estem, nosaltres i Europa sencereta. Just el
que tenim ara per ara, a grans traces, no és això?
Com recobrar la
confiança en la política? Com tornar a dotar-nos, a nosaltres,
homes i dones primer, ciutadans després, l'oportunitat de creure que
els miracles neixen de la fe i no al revés, per dir-ho a la manera
de Dostoievski? Com ho hem de fer, per fer-los entendre que tot
comença amb el més immediat i d'aquí en amunt? Les coses poden
canviar, o de debò estem atrapats? Treballem i callem com a bons
ciutadans o posem el tema sobre la taula per anar endavant? Què som?
Com de llarga volem la cadena i com d'ample el morrió?
El timbre. Merda.
He d'obrir. M'he sortit del món per unes hores. Ara però, no tinc
més temps. Obro. L'olla bull i s'ha de fer el puré. Quarts de dues.
Sort que el crio ja torna sol...
