Les peixeres no són per a tortugues

Em desperto a quarts de cinc després de discutir acaloradament pel preu d'una ampolla d'aigua a una guingueta de la platja. He sortit a defora i he fet marxa enrere tocant per dos centímetres una moto que hi havia aparcada. La moto ha caigut i s'ha ratllat profundament. Era una moto tota nova, lluent i metal·litzada. Una pena. Era una moto que vaig mirar durant molts dies ara fa molts anys a traves de l'aparador de la botiga. A casa no volien que jo tingués moto.
El propietari de la moto ha aparegut i m'ha ajudat a aixecar-la. Jo he obert el maleter i ens hi hem assegut per emplenar els papers de l'assegurança. El que no sap ell és que no en tinc, que aquesta m'ha vençut fa un temps.
- Fem una cosa – em diu de sobte -. Siguem socis!
- Socis? Socis de què?
- Ja ho saps, hòstia: socis.
- No, no ho sé.

Deixo el despertador al seu lloc. L'habitació és fosca i jo tinc la boca pastosa. El DVD s'ha quedat endegat i m'alço del llit i surto al passadís. El passadís és fosc i fred com el lavabo. Amorro automàticament la meva boca a l'aixeta fins que m'assedego del tot. Torno al llit, apago la televisió i apago el DVD. Em quedo a dins del sobre dant-li voltes a les imatges oníriques aquelles. Al somni acabava de treballar en alguna cosa i tenia el cotxe aparcat a la platja. L'anava a buscar. Hi havia una guingueta i jo tenia molta set. A la guingueta hi havia una nevera amb llaunes, ampolles d'aigua grans i petites. Jo volia una ampolla petita i tenia un euro amb deu a la butxaca. Coneixia als propietaris de la guingueta i li he preguntat al dependent que què valia l'ampolla d'aigua petita. M'ha dit que u amb cinquanta, però el preu marcat al damunt era de zero amb quaranta.
- És molt car...
- És el preu que s'ha de pagar.
- Però és car!
Remeno les monedes a la butxaca. Penso que podria dir-li que passo després a pagar-li, probablement em fiaria. Però aleshores apareix la propietària, la seva mare, que em pregunta què hi faig allà palplantat. És una dona vella i lletja, amb cara de bull-dog i les mateixes galtes. Que si no he de comprar res que me'n vagi, em diu. I jo li dic que pensava de comprar si no fos perquè l'ampolla d'aigua petita és més cara que la gran, que els preus no guarden cap mena de relació amb la realitat, que és un atracament. I ella em contesta que si vull aigua agafi l'ampolla gran.
- Tampoc m'arriba per la gran.
- Aleshores no hauries de tenir set.
- A mi em faria vergonya cobrar l'aigua petita a u amb cinquanta.
- Què en sabràs tu, de preus?
- Més que no es pensa!
I surto de la guingueta després de creuar unes quantes frases més amb ella, fent-me l'entès d'allò que no entenc. És una platja real aquesta, una de la Vila però molt i molt canviada aquí al somni. No hi ha blocs de pisos ni canyars a tocar de les vies del tren ni espigó. Només hi ha la platja i un passeig incert, polsós i gris, un passeig molt incert i indefinit. A prop d'on sóc i sobre unes passarel·les de fusta hi ha un grupet d'unes vint persones que estan reintroduint tortugues de peixera a la mar. Avui n'alliberen una i pel que es veu és tot un espectacle. M'hi acosto i m'assec a mirar-ho. És una associació sense ànim de lucre i la persona que fa la presentació és una cara veïna que conec però amb qui no he creuat una paraula en ma vida. Tot i així em saluda pel nom i jo pel seu, com si tinguéssim quelcom en comú o com si haguéssim estat amics amb el costum de contar-nos mútuament les nostres coses fent un cafè cada tarda de cada dia de dos o tres anys seguits. Llavors em quedo mirant la tortuga. És una tortuga molt petita però vital, enèrgica, sana; i se la veu amb ganes de fotre el camp. Té la mida d'un telèfon mòbil, no com un dels d'ara, sinó com un dels d'abans. Un mòbil de quan les companyies els feien tan petits que els dits més grassos no podien teclejar sense equivocar-se. L'animaló mou el cap i les potes i agafa embranzida i es capbussa a la immensa mar d'un saltiró. La gent l'acomiada un moment mirant-se-la. Llavors se'n van tots amb les mans a les butxaques i el cap abaixat, com buscant alguna cosa a fer. Jo penso que de seguida vindrà un peix gros que se la menjarà, la tortuga. Les tortugues poden cuidar-se un temps i poden ser alliberades, però tenen closca i per alguna cosa ha de servir aquesta. Una vegada que les deixes anar ja no saps què els hi esdevindrà a les tortugues. Has de confiar que els hi anirà bé i que no hi ha un peix afamat que ha après a esperar sempre allà on les deixes anar. Perquè les peixeres no són llocs per a les tortugues, i tard o d'hora les has de deixar anar.

Així que amb la idea de marxar m'enfilo al cotxe que he anat a buscar. És llavors quan faig marxa enrere i colpejo la moto. La moto es desplaça com si rellisqués però mantenint-se curiosament en equilibri fins que, a la fi i inevitablement, cau. Es ratlla tota d'un costat. Una moto tan nova - penso - tan brillant, tan ben parida i ara tant ratllada... Quina pena.
Quan arriba el propietari em pregunto com se suposa que li pagaré la reparació. Llavors és quan m'ho diu, però no sé perquè:
- Siguem socis!
- Socis? Socis de què?
- Ja ho saps: Socis!
- No cony, no ho sé...

Ho recordo tot, li dono voltes al somni completament tapat amb les mantes entre la fosca. Provo d'endolcir-me la imaginació fins a tornar-me a adormir, recuperar potser les mateixes ones oníriques per caure rendit i dormir fins l'hora. Em venen al cap dos somnis més d'aquella mateixa nit; els somnis previs al de la tortuga i de la moto ratllada. Llevat de les típiques esquerdes de memòria que es creen entre uns i altres els recordo prou bé. Han estat tres escenes diferents a tres llocs diferents. A una hi havia un mostrador i jo era al darrere i hi havia tres persones més amb els que anava interactuant. A l'altra el centre de tot era una taula domèstica on una persona que no veig des de fa sis o set anys col·locava copes de cava sobre mantells vermells nous, copes per a nou o deu persones.
M'estic al llit repescant i pensant tots els somnis que he tingut aquella nit, buscant-ne els detalls. Però no hi ha manera d'endormiscar-me. Desisteixo i m'acabo alçant del llit, endegant la lampareta de nit i posant-me la bata i les sabatilles d'anar per casa. Les cinc. Encenc un cigarret i me'n vaig a la cuina.

Quan torno amb la tassa encara noto el silenci de matinada. La sento freda a l'altra banda del vidre glaçat. Sento una gota caient de l'aixeta de jardí de la terrassa. Les busques del despertador es mouen. Un cotxe molt llunyà i res més. Silenci.
El silenci és quelcom molt inhabitual darrerament en aquesta habitació. No és que sigui un carrer excessivament sorollós ni un barri amb el frenesí d'unes rambles, però durant el dia el seu brunzit - més llunyà o més proper - és incessant. Sempre diu alguna cosa el carrer, sempre xiuxiueja, sempre parla en veu baixa o alta. No para mai llevat d'ara. A vegades provo d'imaginar-me aquest mateix barri, aquest carrer, aquest espai en el que ara m'assec molts centenars d'anys enrere. Provo d'imaginar-me'n el sòl i la terra bategant a qualsevol hora del dia, entre el silenci que es fa quan no hi ha res ni ningú accionant quelcom al teu voltant. Imagino el silenci del vent, el de les branques dansant quan aquest les mou, i el silenci dels núvols lliscant i fent de pantalles blanques al sol fins que el dia s'apaga, fins que el cel es torna vermell intens i porpra a l'horitzó, fins que surten els estels. Provo d'imaginar-me aquest lloc com mai l'he vist ni viscut.
Perquè ara fa més d'un any que fan obres al costat de casa. Treballen just al costat de la meva habitació i és impossible quedar-s'hi per més de dues hores abans no fots el camp o abans no desitges pujar al pis de dalt, saltar a l'altra banda de la tanca i fotre'ls-hi el martell automàtic i l'escarpa i la massa al puto cul dels paletes. L'altre dia em vaig trobar el propietari de la casa esmorzant a un bar. Li vaig preguntar quan havien d'acabar la Sagrada Família. Va alçar la vista del diari esportiu que llegia i mirar-me amb cara de no saber a què redimonis em referia. Li ho vaig completar perquè ho entengués: “Les obres, les obres que esteu fent al costat de casa; quan cony les acabareu que semblen ja la Sagrada Família?”
- Ah!
No recordo quant em va dir que acabaven. Em va dir que li dava massa importància a l'assumpte de les obres, però es que ells no ho pateixen. Ells viuen a l'altra punta de poble allà on no les senten. El dia anterior a dir-li això havia estat somniant que posava rajoles de bany. Sabeu aquelles de menys d'un dit d'amplada, les que van totes juntes en una reixeta i que tan de moda van posar-se? Doncs aquelles. Les posava una a una, sense el coi de reixeta. Les agafava i les sucava a un cabàs ple de pasta i amb el martell de goma les enganxava a la paret. Curiosament no m'hi enganxava mai els dits, però jo vinga a picar:
Pom-pom-pom-pom... pom-pom-pom-pom.... pom-pom-pom-pom...
Després vaig llevar-me. És clar: m'havia adormit. Eren quarts de nou i els paletes estaven picant a la paret com cada dia: Pom-pom-pom-pom... pom-pom-pom-pom.... pom-pom-pom-pom... Però això no és el pitjor. Sovint els pèls se'm posen de punta només de sentir-los els repics del martell automàtic. El terra i les parets vibraven al compàs del “Racata-ta-TA-TA-TA-TA-TAA!!”.
I potser perquè sé del moviment que li espera a partir de les vuit a la meva habitació que em resulta estrany aquest silenci de matinada. Són les cinc i les cinc sonen a música celestial. La música celestial ha de sonar com aquest silenci d'avui, s'hi ha d'assemblar molt. Sempre que m'alço a les set ja se sent alguna mena de merder: sents les persianes metàl·liques obrir-se i tancar-se, la constant de cotxes circulant pel carrer o la riera o les veus dels que hi passen caminant. És la conformitat automatitzada que es lleva, la gent que s'alça i repeteix i repeteix i repeteix sempre el mateix... Només entre les quatre i dos o tres quarts de sis pots trobar-te en aquest parèntesi, aquest deliciós silenci que sembla tenir vida pròpia, que et demana a crits que l'escoltis o siguis el primer a fer alguna cosa amb ell; que ballis, que l'emplenis, que xisclis, que colpegis o facis música per acompanyar-lo. O que no facis res i deixis que aquest t'embriagui.
Quants estaran desperts entre aquest silenci? Això em pregunto a aquestes hores. Ben segur que no pocs. Sempre hi ha algú despert que espera a les ombres, callat i escoltant el buit ple aquest que ens queda entre uns i altres. A la fosca de matinada ens sentim la respiració pel nas constipat, les busques dels rellotge que avancen més lentes i el carrer deliciosament callat. Una formiga fa massa remor a aquestes hores, i aleshores encenem la televisió o endeguem la música, ens desvetllem amb la ràdio, ens vestim, esmorzem, comencem...

Sona el PING! del microones i torno de la cuina amb la tassa altra vegada plena. La segona. Quan pitjo la tecla de l'ordinador aquest silenci encara hi és. La pantalla s'encén i fa remor de plasma. El minúscul ventilador s'endega i ho parteix tot per la meitat amb un xuuuuuuuuuuu.... continuat. Finalment s'hi afegeix el disc dur llegint-se ell mateix i fent voltes: Zuit, zuit, zuiiit! Zuit, zuit, zuit... Doncs val.
I després silenci.
I res de música.
I silenci.

I repiquen les tecles a la fosca matinada: silenci. Li desitjo molta sort a la tortuga. Llavors me n'adonono: potser el peix no és el problema. Potser el peix que sabem l'espera no és el problema. Potser el problema és la sala. La sal de mar. No la matarà a la tortuga de peixera, la sal de mar?