...

Va obrir els ulls, uns ulls bruns, com taques de merda. Va clavar la mirada marró al sostre. Aquell mateix sostre que cada dia es trobava en llevar-se. Va inspirar fort, va sospirar i apartar el cobrellit. A fora hi feia fred i va començar-se a vestir.
No sabia ben bé perquè ho feia, és a dir: el perquè es vestia, el perquè se seguia aixecant dia rere dia, el perquè seguia sortint del llit, el perquè es seguia maltractant així. Si s'ho parava a pensar no trobava massa raons. N'hi havia alguna, però calia pensar-hi molt i pensar massa l'esgotava. El que passava és que aixecar-se era com un costum, un ritual. N'havia après de petit. El seu pare li deia: "Si mai passa res, que t'enganxi lluny del llit". Sabia que si arribava el dia que no en sortia
I mentre es cordava la camisa mirava per la finestra. El carrer era allà on sempre: el mateix carrer amb els mateixos cotxes sobre la mateixa zona blava; al costat del supermercat, del bar, de la plaça, de les palmeres. Tot sota el mateix cel. Tot com sempre, llevat d'un gat.
El gat era negre i s'amagava sota un dels cotxes aparcats. Estava arraulit sota el motor d'un Nissan. Va veure que el gat tenia els ulls molt verds, que els aclucava tot de tan en tan com si estigués ben a gust allà sota. L'havia vist altres vegades pel barri, aquell gat. Sempre voltava per allà i aprofitava l'escalfor dels cotxes per estar-hi bé. Tan a l'hivern com a l'estiu, buscant coses diferents. Abans havia estat d'una veïna el gat aquell, fins que se'n deuria cansar, i li va obrir la porta i el gat se'n va anar. Tenia els ulls molt verds. Un verd-llima, un verd-grogós que et deixava veure la seva ànima fosca.
Se'l veia tranquil,, arraulit, a cobert. Semblava conformar-se, o potser era que no li importava. No ho sabia.
El gat va alçar la vista, i el verd grogós i el marró es van trobar. Es van mirar. Tots dos estaven a resguard, a cobert. Tots dos es buscaven la vida, cap dels dos esperava ja massa cosa d'aquesta.
I ell es va apartar de la finestra, i va anar a buscar-se la seva.