barques de nit

Matinada. Prenc la tassa de la tauleta i camino descalç i em quedo al passadís. Ocult entre les ombres em recolzo al marc de la porta. La trobo amb la mirada clavada a defora. Silenci de matinada al menjador. Me la menjo amb la vista incapaç de desxifrar-la. Ella no m'ha vist, ella no m'ha sentit, ella es pensa que dormo allà on m'ha deixat, al llit, allà d'on s'ha alçat fa quinze minuts, allà on no ha tornat.
Me la descobreix endegada i freda damunt la taula del menjador la llum, la llum de la pantalla del seu portàtil. Amb els braços plegats i d'esquenes roman callada i molt quieta mirant a través de les cortines amb textura de boira. Els cabells li regalimen per l'espatlla i jo callo, miro, contemplo o enregistro o, simplement, allà em quedo i prou. Sense pensar.
S'esgota la bateria i s'apaga la pantalla. Regna al menjador la incerta foscor. Les cortines semblen inflamar-se de la llum taronja del carrer, descobrint-me la seva figura entre contorns foscos. Es gira i sembla mirar cap on sóc. Així es queda uns segons. I jo miro la seva cara sense rostre sabent-me ocult al fosc passadís, amb la tassa a les mans i recordant unes ulleres oblidades a la tauleta de nit.
Llavors el seus braços es despleguen i entre les cortines un braç i una mà que pren la maneta. Xerrica i somica l'acer vell i pintat clavat a la fusta quan aquest es desenganxa i tremolen els vidres. S'obre una fulla del finestral i ella surt afora, al balcó. Les cortines dansen, la llum dels fanals se la troba i la veig tota ella càlida, amb els braços reguardant-se del fred de fora, mirant a l'invisible horitzó. La sento fent una glopada d'aire fresc de matinada i jo noto la brisa de tardor que ara s'esmuny dins de casa a vol baix, pel passadís i entre les meves cames. Ella es queda quieta a fora mirant, observant, enregistrant o pensant o contemplant o, simplement, quedant-se allà i prou.

I jo avanço i camino descalç i al fons i al seu davant hi veig el poble dormint dolç i quiet. Deixo la tassa damunt la taula de vidre, que fa un tímid “clac” que em descobreix. Però ella no es mou. Ni s'immuta. Surto amb ella, i davant nostre la mar de teulades i terrats, els dipòsits d'aigua i les fileres de roba fantasmagòrica estesa i oblidada, els tendals i els carrers taronges abaix; i més enllà d'aquests la pineda verda engolida per la fosca, intuïda. I més enllà encara, a l'horitzó, gronxant-se una llum blanca. Una llum blanca que es mou tímida entre ones d'aigua nocturna. I damunt nostre el sostre són espurnes que mai s'apaguen, espurnes que tentinegen a anys llum de distància clavades allà dalt, algunes mortes, però totes vives com records. I al balcó tots dos descobrim el silenci de matinada quan del no res apareix per fondre's per sempre el so d'un pneumàtics perduts i creuant la llarga avinguda asfaltada.
I li passo el dors dels meus dits per les espatlles i els braços fins les seves mans. Amb els palmells n'absorbeixo el fred apoderant-se'n. Ens condueixo fins al seu melic. Allà abaix tanco i soldo i passo el pany a quatre mans. Inspiro rastres de xampú entre les ones dels seus cabells que pessigollegen el meu coll. M'hi enganxo. La sento bategar tranquil·la i li remugo quelcom a la orella. Els seus cabells vibren amb la meva veu greu i jo sento les seves pessigolles i naixent per aquestes un calfred que li eriça la superfície de pell taronja i la fa remoure's entre els meus braços. I amb les galtes que se'ns toquen sento els seus músculs tensar-se pel somriure, i en el seu rostre que no veig sé que els seus ulls s'acluquen.
Somriu amb música imaginària. Ella comença a moure's lenta, com gronxant-se, perquè vol que la gronxi.
I la gronxo. Ens gronxem drets i soldats de mans d'un costat a l'altre, lentament. Com barquetes lligades a la deriva, envoltades de mar negra, a la llum d'un far, d'un costat a l'altre, lentament, lentament. Mirant l'horitzó rere un mar de teulades i terrats ens gronxem, sota espurnes que tentinegen, algunes mortes, totes vives, d'un costat a l'altre, lentament, lentament, lentament.