El cercle a les vies (un pedaç)

(...)
Un xiulet estrident al meu darrere i vaig mirar pel retrovisor. Era el tren. Aquest va passar a màxima velocitat. No sé si a vuitanta, noranta, cent quilòmetres per hora... No sé ben bé a quan van. Però anava molt ràpid. Per aquell punt de via van molt ràpid i l'impuls que duia va fer que l'aire llepés el canyar on havia estat jo amagat instants abans. El canyar es va excitar i remoure's i revoltar-se verd ai furiós al seu pas, i a l'aire van alçar-se i voleiar i escampar-se per tot arreu els retalls de fulls i de sobre marró que jo havia estripat i llençat a la via.
Vaig tornar a imaginar-me el tren de rodalies venint-me de cara, el que m'havia d'ajudar amb el final. M'ho havia estat imaginant de debò una estona abans, quan havia aparcat. Quan havia tingut la idea allà a casa no m'ho havia imaginat amb tanta intensitat com quan vaig estar a punt de ser valent jo també. Va ser quan vaig ser allà veient-ne passar uns quants i notant l'influx de l'aire que, DE DEBÒ m'ho vaig imaginar. Vaig imaginar-me'l ACOSTANT-SE, sabeu? El veia petit i quasi immòbil allà al fons, llunyà, com si fos una puta merdeta de no res. Perquè vistes de lluny totes les coses semblen inofensives. I vaig imaginar-me plantant cara al tren. I el tren plantant-me cara. I tu quiet, i el tren menjant-se els metres un a un, allà llunyà, imperceptible, una merdeta, sis-cents, cinc-cents, quatre-cents metres i acostant-se... Veus la velocitat actuar estranyament lenta, i el tren pràcticament immòbil, allà al fons, només trontollant un xic. La velocitat silenciosa, la mort silenciosa acostant-se. Els rails hi foten la melodia: Txxxk, txxxkkkk, txxxxksss... Escena final del rotllo heroi boig, enfollit total observant els tres-cents, els dos-cents, els cent i acostant-se.
I els darrers cent metres te'ls imagines en un sospir, de seguida, i els darrers cent metres ja saps que no et salva ni Déu ni sa puta mare. Et quedes amb els ulls brillant com una bestiola creuant la carretera, eclipsat mirant els fars que se t'acosten. Ja no et mous. És tan excitant, o tan cruel o fantàstic o, jo que sé, que t'has de quedar quiet. No tindràs collons a moure't ara que hi ets, ara que ja t'has decidit. I t'hi quedaràs. Has pres la decisió, has pres el valor i després, doncs res: XOF; suposo negror, suposo fi. Punt i final, segur. S'ha acabat tot.
(...)