pedres

El dinou d'Octubre vaig trobar el llac i el lloc exacte on ell havia viscut..Però el mestre no estava passejant. Al seu lloc hi havia una estàtua de bronze recordant-lo fosca, freda, inútil.
Doncs el mestre era mort i la porta de la seva cabana tancada i barrada. Vaig mirar a través de les finestres i desitjar de passar-hi dos anys i mig també, un any potser, dos mesos sisplau, un dia per clemència, almenys una nit! Amb una sola nit n'hagués tingut prou per trobar-lo altra vegada, sí.
Era a la tardor i els colors càlids penjaven de les branques altes. Passejant sense sentit vaig topar-me amb una pedra. Vaig ajupir-me i recollir-la. Era una pedra que coneixia, una d'escarbotada i imprecisa, plena d'arestes i d'imperfeccions, una pedra nova que jo havia portat en arribar al llac i havia cregut perduda. Era la pedra que volia ensenyar al mestre. Una pedra de casa, la pedra que no havia passat pel sedàs del riu i la natura. Vaig guardar-me-la a la butxaca, sabent-la imperfecta, però meva.
Llavors va caure el vespre, i un cop encesa la foguera vaig acostar-me al llac, asseure'm a la llera i callar per escoltar els grills. Als meus peus n'hi havia més de pedres. Rodones i llises,xates de colors, perfectes i velles. Vaig agafar-ne una i llençar-la al llac. Després una segona, i una tercera i una quarta. Vaig passar-me hores llençant-hi pedretes i tot just desapareixien les ones a la pell d'aigua que jo n'hi tirava una altra, fins que vaig acabar totes les pedres al meu voltant, fins que vaig recordar que a la butxaca me'n quedava una, la que jo havia portat.
La vaig mirar i pensar: és difícil, esclar, però potser aquesta és “la pedra”, sí, “la pedra”. La pedra que farà sortir al monstre o a la fada del llac. Potser és la pedra que invocarà l'ànima del mestre, al fons, molt al fons, un fons ple de pedretes que s'arrodonien perfectes, pedretes que ningú més que jo estava disposat a anar a buscar. Vaig pensar que després de centenars de pedres llençades me'n quedava una, la que jo havia portat: la darrera pedra.
I vaig llençar-la, i esperar, esperar, esperar i esperar. Era la pedra, n'estava segur. Ara em calia paciència. No ho puc assegurar, però em va semblar que alguna cosa brillava allà al fons.