diumenge

“En Harry sabia que no era massa bo conversant. Se n'havia adonat que quan menys parlés, millor es sentia la gent”. Bukowski

"Vaig asseure'm a una taula on hi havia menjars exquisits i vi abundant, envoltat de comensals obsequiosos, però sense veritat ni sinceritat. Vaig allunyar-me d'aquella taula inhòspita encara sentint gana. La hospitalitat era tan freda com el gel". H.D.T.

“(...) com que allò que sembla esser-li útil és precisament el contrari del que és útil als seus compatriotes, admeten que els seus principis els hi són perillosos; diuen i pensen així: No pot tenir raó perquè ens fa mal”
Nietzche




Diumenge, 28 d'Agost del 2011

L'energia accentuada del dia anterior havia desaparegut de bon matí. De sobte m'havia trobat melangiós i concentrat en el que veia i observava. Els humans envoltant-me s'asseien i s'ocultaven rere converses de cafè. Jo seia i em sentia alhora tant a prop d'ells com a parsecs de distància. No els mirava ni els escoltava. No tenia interès en fer-ho a hores d'ara. No els observava, però els notava. A tots i cadascun d'ells.
La música fluïa i estava segur que també m'haguessin fluït les paraules si de debò hagués decidit posar-m'hi.
Però era diumenge, i el diumenge vaig descobrir algunes coses.
Per començar vaig descobrir que seguia sol, però a diferència d'altres temps m'agradava la idea. Després vaig descobrir més coses belles, com ara que tenia molt present tot el que havia viscut la nit anterior, perquè sabia que mai més l'oblidaria, com un comiat silenciós que es desfà en l'horitzó quan allò que t'estimes es va convertint lentament en record.
Aquelles imatges se m'havien quedat enregistrades. Les poques frases que havia sentit ni tan sols tenien importància per a mi, doncs no les havia escoltat. Tenia present la olor de ranci del meu temps i el sabor de la veritat corrent a banda i banda de la meva boca sempre assedegada.
Vaig desaparèixer, sentint a la pell el tebi vel de la nit protegint-me.
Tot allò i altres coses, havia descobert.

Era diumenge, i durant més de tres dies havia estat escrutant i buidant tot el que havia trobat al meu interior. Havia escoltat la crida del vent i l'havia seguit com un cant de sirena. Mentre lliure volava les brises feien tentinejar com picarols de tardor les fulles verdes i grogues. L'ocàs del vespre s'havia marcit de taronja i jo volava sol i somrient, més acompanyat que mai per tots aquells cors que bategaven endormiscats dessota meu.

Això vaig descobrir, això he descobert.