Persianes

L'endemà al matí agafo la càmera i sortejo l'equipatge per desfer i entro a l'habitació fosca de la persiana tancada. La connecto a l'ordinador i buido els dos-mil-onze e-mai'ls. Carrego el mòbil, retorno al món llegint un diari electrònic i a la fi em decideixo: obro la persiana tancada.
Rere el vidre hi trobo llargues fileres de persianes abaixades, balcons i calderes i, girant i girant: evaporadors. Miro dessota: hi veig a l'aguait intermitents preparats per ocupar zones blaves. Veig a alguns insultar-se o ensenyar-se el dit quan senten la pressió dels clàxons. Sento el xerric de les gomes a l'asfalt gris. Observo incessants les llums de mil semàfors reflectint-se a lloms dels cotxes metal·litzats. Sobre el meu cap hi retrobo un núvol gris etern aquí, a ciutat, aquí, a casa.

Llavors torno a seure davant la pantalla i torno a viure clar el so del campanar desvetllant-me al matí. Per la persiana aquella sempre alçada i la finestra oberta veig els ceps, els caminois sorrosos entre pins i alzines enfilant-se turó amunt. Oloro viva la brisa salada de mediterrània desplaçant-se entre carrerons estrets que s'enrosquen com serps fent-se l'amor. Sento la fresca dessota les moreres a la plaça sense pressa i les llargues i pausades converses assegudes als portals de façanes blanques, l'olor dolç de sofregit a foc lent filtrar-se entre les finestres obertes al migdia i els núvols, escumosos, solcant sense pressa l'immens blau cel.
Passo la balda, torno a abaixar la persiana. Em quedo allà.