"- Sí, has llegit molt. Però no ets llest.".
John Fante
"No hi ha solució per a l'amor, llevat d'estimar més".
Thoreau, extret de la biografia de A. Casado da Rocha
dimarts, 30 d’agost del 2011
diumenge, 28 d’agost del 2011
... i ho faràs
“Si t'hi poses, que sigui a fons. Altrament, més val que no comencis. Pot ser que perdis família, dona, amistat, feina i fins i tot el cap. Pot ser que no mengis durant dies, pot ser que et congelis en un banc del carrer. Tant és. És una prova de resistència per saber que pots fer-ho. I ho faràs. A pesar del rebuig i de la incertesa, serà millor que cap altra cosa que hagis imaginat. Et sentiràs a soles amb els déus, i les nits s’incendiaran. Cavalcaràs la vida fins al riure perfecte. És l’única batalla que compta.”
(Bukowski)
d'aquí
(Bukowski)
d'aquí
diumenge
“En Harry sabia que no era massa bo conversant. Se n'havia adonat que quan menys parlés, millor es sentia la gent”. Bukowski
"Vaig asseure'm a una taula on hi havia menjars exquisits i vi abundant, envoltat de comensals obsequiosos, però sense veritat ni sinceritat. Vaig allunyar-me d'aquella taula inhòspita encara sentint gana. La hospitalitat era tan freda com el gel". H.D.T.
“(...) com que allò que sembla esser-li útil és precisament el contrari del que és útil als seus compatriotes, admeten que els seus principis els hi són perillosos; diuen i pensen així: No pot tenir raó perquè ens fa mal”
Nietzche
Diumenge, 28 d'Agost del 2011
L'energia accentuada del dia anterior havia desaparegut de bon matí. De sobte m'havia trobat melangiós i concentrat en el que veia i observava. Els humans envoltant-me s'asseien i s'ocultaven rere converses de cafè. Jo seia i em sentia alhora tant a prop d'ells com a parsecs de distància. No els mirava ni els escoltava. No tenia interès en fer-ho a hores d'ara. No els observava, però els notava. A tots i cadascun d'ells.
La música fluïa i estava segur que també m'haguessin fluït les paraules si de debò hagués decidit posar-m'hi.
Però era diumenge, i el diumenge vaig descobrir algunes coses.
Per començar vaig descobrir que seguia sol, però a diferència d'altres temps m'agradava la idea. Després vaig descobrir més coses belles, com ara que tenia molt present tot el que havia viscut la nit anterior, perquè sabia que mai més l'oblidaria, com un comiat silenciós que es desfà en l'horitzó quan allò que t'estimes es va convertint lentament en record.
Aquelles imatges se m'havien quedat enregistrades. Les poques frases que havia sentit ni tan sols tenien importància per a mi, doncs no les havia escoltat. Tenia present la olor de ranci del meu temps i el sabor de la veritat corrent a banda i banda de la meva boca sempre assedegada.
Vaig desaparèixer, sentint a la pell el tebi vel de la nit protegint-me.
Tot allò i altres coses, havia descobert.
Era diumenge, i durant més de tres dies havia estat escrutant i buidant tot el que havia trobat al meu interior. Havia escoltat la crida del vent i l'havia seguit com un cant de sirena. Mentre lliure volava les brises feien tentinejar com picarols de tardor les fulles verdes i grogues. L'ocàs del vespre s'havia marcit de taronja i jo volava sol i somrient, més acompanyat que mai per tots aquells cors que bategaven endormiscats dessota meu.
Això vaig descobrir, això he descobert.
"Vaig asseure'm a una taula on hi havia menjars exquisits i vi abundant, envoltat de comensals obsequiosos, però sense veritat ni sinceritat. Vaig allunyar-me d'aquella taula inhòspita encara sentint gana. La hospitalitat era tan freda com el gel". H.D.T.
“(...) com que allò que sembla esser-li útil és precisament el contrari del que és útil als seus compatriotes, admeten que els seus principis els hi són perillosos; diuen i pensen així: No pot tenir raó perquè ens fa mal”
Nietzche
Diumenge, 28 d'Agost del 2011
L'energia accentuada del dia anterior havia desaparegut de bon matí. De sobte m'havia trobat melangiós i concentrat en el que veia i observava. Els humans envoltant-me s'asseien i s'ocultaven rere converses de cafè. Jo seia i em sentia alhora tant a prop d'ells com a parsecs de distància. No els mirava ni els escoltava. No tenia interès en fer-ho a hores d'ara. No els observava, però els notava. A tots i cadascun d'ells.
La música fluïa i estava segur que també m'haguessin fluït les paraules si de debò hagués decidit posar-m'hi.
Però era diumenge, i el diumenge vaig descobrir algunes coses.
Per començar vaig descobrir que seguia sol, però a diferència d'altres temps m'agradava la idea. Després vaig descobrir més coses belles, com ara que tenia molt present tot el que havia viscut la nit anterior, perquè sabia que mai més l'oblidaria, com un comiat silenciós que es desfà en l'horitzó quan allò que t'estimes es va convertint lentament en record.
Aquelles imatges se m'havien quedat enregistrades. Les poques frases que havia sentit ni tan sols tenien importància per a mi, doncs no les havia escoltat. Tenia present la olor de ranci del meu temps i el sabor de la veritat corrent a banda i banda de la meva boca sempre assedegada.
Vaig desaparèixer, sentint a la pell el tebi vel de la nit protegint-me.
Tot allò i altres coses, havia descobert.
Era diumenge, i durant més de tres dies havia estat escrutant i buidant tot el que havia trobat al meu interior. Havia escoltat la crida del vent i l'havia seguit com un cant de sirena. Mentre lliure volava les brises feien tentinejar com picarols de tardor les fulles verdes i grogues. L'ocàs del vespre s'havia marcit de taronja i jo volava sol i somrient, més acompanyat que mai per tots aquells cors que bategaven endormiscats dessota meu.
Això vaig descobrir, això he descobert.
dijous, 25 d’agost del 2011
Monday
Els dijous són per a mi ara com dilluns. Dilluns brillants d'oportunitats i esperances amb ganes de fer coses. Dijous-dilluns d'aquells estranys en que no em costa alçar-me del llit, posar els peus al sòl tebi, mirar els sabatots - o les xancletes - allà a un racó, els pantalons curts damunt la cadira, la motxilla tirada per terra i em dic: "Bé, i què faré, com segueixo, com ho continuo?"
I jo mateix em dic: "No ho sé, no ho sé; però posa-t'hi i no perdis més el temps".
I llavors em dutxo, em rento les dents, em miro al mirall les profundes ulleres que es formen quan saps que dorms menys del requerit i em dic: "De puta, puta, puta mare!... Avanti!, doncs!"
M'agraden aquests estranys dilluns-dijous d'ara.
diumenge, 21 d’agost del 2011
Persianes
Rere el vidre hi trobo llargues fileres de persianes abaixades, balcons i calderes i, girant i girant: evaporadors. Miro dessota: hi veig a l'aguait intermitents preparats per ocupar zones blaves. Veig a alguns insultar-se o ensenyar-se el dit quan senten la pressió dels clàxons. Sento el xerric de les gomes a l'asfalt gris. Observo incessants les llums de mil semàfors reflectint-se a lloms dels cotxes metal·litzats. Sobre el meu cap hi retrobo un núvol gris etern aquí, a ciutat, aquí, a casa.
Llavors torno a seure davant la pantalla i torno a viure clar el so del campanar desvetllant-me al matí. Per la persiana aquella sempre alçada i la finestra oberta veig els ceps, els caminois sorrosos entre pins i alzines enfilant-se turó amunt. Oloro viva la brisa salada de mediterrània desplaçant-se entre carrerons estrets que s'enrosquen com serps fent-se l'amor. Sento la fresca dessota les moreres a la plaça sense pressa i les llargues i pausades converses assegudes als portals de façanes blanques, l'olor dolç de sofregit a foc lent filtrar-se entre les finestres obertes al migdia i els núvols, escumosos, solcant sense pressa l'immens blau cel.
Passo la balda, torno a abaixar la persiana. Em quedo allà.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Reviure (1)
Warrant
* "first learn to use this then i teach you to use this"
(*) edició afegida el 20/06/2019, amb el blog ja definitivament tancat.
Algú va dir-me que em calien experiències si el que de debò volia era ser allò que mai fins llavors m'havia atrevit a dir sense passar vergonya.
Així que li vaig fer cas. Vaig mirar-me al mirall i bé, allà estava jo una altra vegada com quan ni recordava del temps que feia que no ho posava en pràctica. Acabava de descobrir-me jo i era tant feliç i pobre que m'agradava la decisió que havia pres. No m'agradava massa la idea dels meus somnis perquè no tenia res més, però total, havia sentit a dir que aquell cap de setmana seria perfecte per les llàgrimes de Sant Llorenç i en un moment de debilitat havia pensat en treure la tenda de campanya de l'armari i plantar-la a algun racó del bosc sense gens de contaminació lumínica per mirar-m'ho amb calma jo sol, amb molta calma i amb els prismàtics barats aquells que sempre reposaven a la motxilla. Allò era el que havia estat fent fins aleshores.
Però ah!, també m'havia llevat molt aviat aquell matí i suposava que tanta tranquil·litat i escalfor d'Agost acabarien per degenerar en el típic filet de baba damunt el sac de dormir i en una formosa col·lecció de picades de mosquit l'endemà. Fet i fet no era tant bona idea. Potser no era el moment més idoni per tot allò, però seguia essent vesprada de dissabte i el món s'obria al meu davant i aquest oferia oportunitats que ni tan sols hagués imaginat mesos enrere. Hi havia d'altres possibilitats que m'obligarien a moure'm, a estar atent com una garsa a tot el brillant i a no adormir-me ni a ser atacat per més mosquits, doncs jo era un home de sang dolça i de cor alegre i bategant i els xucla-sangs a mi sempre m'atacaven.
Així que bé: que sí, que allà estava jo tot sol alimentant el meu atrotinat auto sota la jove nit d'Agost i la lluna alta i plena brillant i vigilant-me. El dipòsit va fer un rot d'agraïment quan vaig penjar la mànega i jo li vaig col·locar el tap i dirigir-me a la caixa amb la cartera. Llavors ho vaig saber: qui vol temps i experiències per viure ha de saber estar-se'n de desitjar més diners, i qui vol llibertat ha de saber com pagar-se-la. Era una estranya paradoxa. Calia començar a treballar-se aquell surrealista ofici i fer de prostitut de l'univers, de puta de la humanitat. Calia descobrir i descriure l'ànima que mai pagaria un lloguer ni ompliria un dipòsit de benzina. Però que cony!, calia llençar els daus i jugar al joc de la vida aquell.
Mentre rodàvem el meu fidel i vell auto i jo amb cançons d'accent portuguès el meu estomac va aparèixer i recordar-me que no només de música i sensacions s'alimentaven els homes, que també a ell li tocava d'agafar energies per la nit i fer coixí.
I ell pensava evidentment en un entrecot, en bacallà a la llauna, en plats de pasta i amanides surrealistes i gelats de postres i didalets o xarrups de ratafia i cigarret en acabat. Ell pensava en un bon tiberi tot just arribar a aquell poblet de la Selva on hi havia el concert, però jo pensava més aviat en que tot no podia ser mentre clavava la vista en els pilots vermells d'un audi que em precedia. L'audi va girar passada una rotonda i oferir-me una nova perspectiva, un bon premi de consolació per a l'estomac que remugava. Sense pensar-m'ho vaig seguir-lo, esperar el meu torn i demanar:
- Dues hamburgueses d'aquestes d'un euro.
- Déu ni do quina festa eh! - em va semblar que deia la noia.
Però més aviat va fer amb cara de pomes agres:
- Res més?
- No, gràcies.
Aleshores m'ho van donar i jo vaig prémer suau l'accelerador i tornar a fer camí. Els entrepans empudegaven d'indignació l'interior del cotxe i vaig obrir les finestres i apujar la música a tot drap. Al meu estomac però no li importava allò i li vaig clavar queixalada a un per satisfer-lo i, en acabat, seguir amb l'altra. Mastegant entre la fosca nit vaig passar per davant d'aquell restaurant on havia enviat el currículum altra vegada. Esperava que no em truquessin. També empudegava a indignació aquell indret perquè sabia dels honoraris, horaris i mètode de treball; però com sempre no hi havia massa on triar i tampoc s'alimentava l'home només de llargues i esgotadores jornades laborals i d'hamburgueses. També d'essència menja l'home. Però Intenteu-ho i ja m'ho direu!
2
Vaig arribar fins la rotonda aquella de Blanes i torçar en direcció nord-oest. Allà vaig pensar en les decisions que havia pres darrerament i que ningú entenia ni respectava. Vaig pensar en que jo era ja massa vell per ser considerat un jove aspirant a escriptor i alhora massa jove per ser considerat un de la vella guàrdia. Ni tan sols m'havien publicat res! Bé, recordava vells temps a primària i a secundaria quan el que millor se'm donaven eren les redaccions i els treballs mecano-escrits. També un premi literari menor de feia un temps que ni tan sols es va publicar sense saber mai per què.
Com dic recordava tot allò i alhora m'adonava que llavors tampoc tenia cap tema important en el que escriure perquè havia netejat ja massa fregidores i fregat moltes cassoles i passat prou bistecs i sofert alguns contractes escombraria i acceptat massa feines en negre durant la meva vida. Potser a fi de comptes allò havia estat un camí prefixat, un que era el camí del destí en el que jo no creia. Jo creia més aviat que el destí se l'escrivia cadascú, i també que durant trenta anys havia desitjar ser normal i conformar-me amb les idees d'una vida senzilla. Però alguna cosa de salvatge feia rau-rau dins meu, s'havia rebel·lat i ara m'estirava i m'instigava a assimilar-ho. No podia controlar-ho. Podia no tenir-ne ni puta idea d'escriure i ser pretensiós i tenir tots els deliris i paranoies que em durien a la màquina de fer txitxines tard o d'hora, però es que no m'importava perquè allò sí que molava de debò. Ara sabia que anava per bon camí perquè a la fi no tenia res més que allò. Ho havia perdut tot a la fi, però tampoc m'importava massa que també els amics s'anessin esfumant. Havia perdut ja massa temps preocupant-me dels demés, preocupant-me dels que aquests poguessin pensar de mi o de que em consideressin bo. La gent em deia: “És que tens un cor immens!”. I jo contestava:
- Ha-ha-ha! Sí,sí, i tant...
No hi havia cap mena de valor en ser un bon xicot. El primer del que un s'ha de lliurar quan decideix tirar pel dret en aquest camí de bojos és fer una gran bola dels convencionalismes que li han inculcat i encistellar o no a la paperera. La humilitat en sí però, ni tan sols la recicles, sinó que la ruixes amb benzina i la fas desaparèixer somrient malèficament. Cal ser descarat i depravat i tenir un xic de demència sempre. Els altres no poden, esclar, esclar, perquè els altres van massa amb compte del que escriuen. Com a mi temps enrere encara els importa massa el que d'ells puguin pensar quan s'escriu. Un escriptor, sí de debò ho és, no és pas millor que una puta perquè un escriptor és sempre pitjor que una puta. Una puta almenys guarda alguna cosa a dins a l'ànima i ho amaga sota clau. Un escriptor, o un aspirant a escriptor com jo és pitjor, perquè la mercaderia que aquest posa a la venda són sentiments per comptes de carn. Jo no podria fer-me mai puta amb la carn, perquè per a mi representa un ofici massa digne. Guarda massa de propi que no mostra mai. Respecto massa als que només fan feines físiques i guarden el que de debò els importa sota clau.
Emparanoiat total, ebri, sense haver pres ni gota d'alcohol, jo solet m'anava dient:
- S'ha acabat la dignitat Bernat. Què collons! Ni dignitat ni hòsties, que tu no ets res, no tens res i qui res té tampoc res té a perdre. Només ets un zero, un negatiu, un home... A la merda, sí... Per què no jugar amb això? Per què no en-fotre-me'n jo mateix de tot? Què més dóna? A qui li importa? A la merda tot, sí. Oh, sí sí sí...
Aquell matí havia escrit cinc hores pel cap baix. Havia emplenat 17 fulls de frases esbojarrades i paràgrafs i diàlegs i demés palles mentals. Val, sí, no valien una puta merda tal i com havien quedat perquè sempre que escrivia molt sabia que no valia per a res; però alguna cosa sí que hi havia allà dins si t'hi submergies amb prou temps i dedicació. Sovint llavors em deia que si hagués tingut la mala sort de tenir diners i èxit no ho hagués fet de cap manera res d'això. No sabria ni com fer-ho, o ho abandonaria, o no ho respectaria... Oh, senyor! El goig que produïa que una frase lligués amb l'altra i seguís i seguís i seguís el poderós drama o l'esbojarrada escena era com quan un cos es deixava explorar. Lentament o amb presses, però sempre amb frenesí acabaves per conèixer el cos que se't posés al davant, la pàgina en blanc que emplenaves de sensacions i sentiments i aventures senzilles o esbojarrades o acudits o palla i palla i més palla. Tan era. Era tant o més meravellós que el sexe. Potser fins i tot era millor, però és clar, no us en refieu del que jo us digui, perquè jo ja estava llavors enfollit del tot i no sabia ni on parava. Una pàgina en blanc era per a mi com una dona nova que calia resseguir amb la punta dels meus dits i llengua. Una pàgina en blanc: una dona. Qui digué por? Entre la fosca i el pessigolleig de l'estomac jugant – sempre jugant -, descobries com aquest s'estremia i es retorçava com una mar brava a cada canvi de ritme descobrint-li els punts febles. Wow! Que sí, que sí... Que em diguessin pedant i dissipat i prepotent i el que els donés la gana! Que de criticar el que no es sent com a propi tothom hi és prestat, i jo a cada moviment de ploma agafo més i més confiança i seguretat en el que faig. Estremir-se, emborratxar-se de realitat i de present i de vida. Era com notar que una immensa olla a pressió xiulava tota l'estona i esperar el moment de l'esclat. No com focs d'artifici, sinó com dinamita pura.
I quan acabaves encenies un cigarret i li preguntaves a la pàgina abans en blanc:
- I què xata, com ha anat?
- No està malament, no està malament. Apuntes maneres, però SEMPRE es pot millorar.
La pàgina en blanc era la única que no enganyava. Això era important. Que tot i la confiança, sempre volguessis i poguessis millorar i ella hi fos per esperar la millora. Si sempre ho fessis perfecte no hi hauria cap necessitat de seguir, cap ganes de seguir intentant-ho.
Però bé: vaig estar-me de palles mentals i arribar al poblet. No se sentia olor de festa ni des de les finestres abaixades del meu cotxe. De lluny se sentia un bronzit com de de mil mosquits llunyans a punt d'atacar.
Vaig arribar com sempre entre la fosca, entre ombres i entre un carreró secundari que conduïa al cementiri. Vaig mirar amb respecte el panorama però alhora passar olímpicament d'ell. Jo era un home VIU que es penjava de figueres i garrofers i que llavors buscava aparcament i el rovell de l'ou de tot allò. Vaig trobar-me un agent local amb papada i pinta de gall d'indi. Vaig preguntar-li pel que m'interessava saber en aquell precís moment i ell va indicar-me que l'aparcament habilitat era un descampat proper que m'havia passat per alt, que la fira era allò que veia al davant, que les barraques estaven allà mateix “tot recte i després en un carrer i de seguida les veuràs...”, que sí, que sí, que sí que n'hi havia de cervesa pel que ell en sabia, però que anés amb compte que hi hauria controls. I també que les figues se les buscava cadascun i que si anava buscant problemes amb tantes impertinències els acabaria trobant. Que per les figues no tenia potestat però sí amb buscar problemes al ciutadà mig ebri d'alegria i de rauxa.
Li vaig dir que no en buscava pas de problemes jo, sinó només experiències.
Vaig girar cua i trobar un racó al descampat aquell a vessar de cotxes, clavar el fre de mà i assegurar-me que el meu darrer bitllet de mitjans de mes seguia segur allà al fons de la cartera. Hi era, i què més podia esperar-me?
Vaig guardar a la butxaca la llibreta i el boli, la cartera i també la confiança en que tot anés bé. Esperava que així fos, doncs estava sol i ningú em limitava. Jo no limitava tampoc a ningú ni havia d'esperar ja a ningú més. A la fi era lliure. Pobre però lliure. Què més podia desitjar?
I llavors vaig començar a caminar. De lluny vaig veure una multitud immensa i timbals i tambors i espurnes brillants sota la nit i la fulgurant lluna d'Agost. Ni rastre d'estels ploraners però. Els carrers eren bullents i curulls de gent. Jo vaig córrer cap a una barraca perquè pensava que se m'escaparia el tren aquell d'espurnes i bon rotllo. Un somriure ampli de no més de trenta anys, femella, bufona, bona, simpàtica i bla bla bla, va atendre'm. Jo vaig demanar-li:
- Una cervesa, sisplau! Ràpid, ràpid... que se m'escapen!
- No fugiran pas home!
- Per si de cas dona!
Me la va donar, i jo li vaig fer un llarg glop per sortir corrents rere el corrent de gent sense por a vessar-ne gens. Ara seguia el foc i el ritme i el ball i els pantalons curts ajustats d'estiu de moda i les samarretes de tirants i els tabalers i les motxilles i les famílies i les càmeres digitals i els grupets i corriols. Aspirava tot l'olor de pólvora com si m'hi anés de vida, com si allò m'omplís d'energia. M'omplia. Jo ballava i sabia que no en tenia ni puta idea de ballar perquè mai fins llavors ho havia fet, però m'importava tres pebrots fregits. Jo seguia el foc i les espurnes i els petards i les traques ballant amb el meu propi repic de timbals amb la gresca de la festa major. No sabia ni què cony estava fent, on era, ni què en faria de tanta llibertat ara que la tenia de companya de viatge. Vaig mirar a totes dues bandes i hi vaig trobar de tot. Mai ho havia fet, mai li havia fet ni puto cas a la llibertat i a la idea de ser una partícula cercant i forçant els xocs. Però estava segur d'una cosa: que se e m'acabaria acudint què fer.
El meu cor bategava al compàs. Vaig acabar la cervesa i buscar la cartera per preparar els diners. La cartera no hi era. Vaig posar els ulls en blanc i mirar fixament una sargantana enfilant-se entre dues façanes del carrer principal del poblet, sentir-me idiota i repetir-me que no, que no, que no hi era. No estava malament ser una sargantana, vaig pensar.
I llavors vaig sortir esperitat per buscar la barraca, apartant gent, boig, enfollit, dement total. La vaig trobar, i ja m'hi vaig quedar.
* "first learn to use this then i teach you to use this"
(*) edició afegida el 20/06/2019, amb el blog ja definitivament tancat.
Algú va dir-me que em calien experiències si el que de debò volia era ser allò que mai fins llavors m'havia atrevit a dir sense passar vergonya.
Així que li vaig fer cas. Vaig mirar-me al mirall i bé, allà estava jo una altra vegada com quan ni recordava del temps que feia que no ho posava en pràctica. Acabava de descobrir-me jo i era tant feliç i pobre que m'agradava la decisió que havia pres. No m'agradava massa la idea dels meus somnis perquè no tenia res més, però total, havia sentit a dir que aquell cap de setmana seria perfecte per les llàgrimes de Sant Llorenç i en un moment de debilitat havia pensat en treure la tenda de campanya de l'armari i plantar-la a algun racó del bosc sense gens de contaminació lumínica per mirar-m'ho amb calma jo sol, amb molta calma i amb els prismàtics barats aquells que sempre reposaven a la motxilla. Allò era el que havia estat fent fins aleshores.
Però ah!, també m'havia llevat molt aviat aquell matí i suposava que tanta tranquil·litat i escalfor d'Agost acabarien per degenerar en el típic filet de baba damunt el sac de dormir i en una formosa col·lecció de picades de mosquit l'endemà. Fet i fet no era tant bona idea. Potser no era el moment més idoni per tot allò, però seguia essent vesprada de dissabte i el món s'obria al meu davant i aquest oferia oportunitats que ni tan sols hagués imaginat mesos enrere. Hi havia d'altres possibilitats que m'obligarien a moure'm, a estar atent com una garsa a tot el brillant i a no adormir-me ni a ser atacat per més mosquits, doncs jo era un home de sang dolça i de cor alegre i bategant i els xucla-sangs a mi sempre m'atacaven.
Així que bé: que sí, que allà estava jo tot sol alimentant el meu atrotinat auto sota la jove nit d'Agost i la lluna alta i plena brillant i vigilant-me. El dipòsit va fer un rot d'agraïment quan vaig penjar la mànega i jo li vaig col·locar el tap i dirigir-me a la caixa amb la cartera. Llavors ho vaig saber: qui vol temps i experiències per viure ha de saber estar-se'n de desitjar més diners, i qui vol llibertat ha de saber com pagar-se-la. Era una estranya paradoxa. Calia començar a treballar-se aquell surrealista ofici i fer de prostitut de l'univers, de puta de la humanitat. Calia descobrir i descriure l'ànima que mai pagaria un lloguer ni ompliria un dipòsit de benzina. Però que cony!, calia llençar els daus i jugar al joc de la vida aquell.
Mentre rodàvem el meu fidel i vell auto i jo amb cançons d'accent portuguès el meu estomac va aparèixer i recordar-me que no només de música i sensacions s'alimentaven els homes, que també a ell li tocava d'agafar energies per la nit i fer coixí.
I ell pensava evidentment en un entrecot, en bacallà a la llauna, en plats de pasta i amanides surrealistes i gelats de postres i didalets o xarrups de ratafia i cigarret en acabat. Ell pensava en un bon tiberi tot just arribar a aquell poblet de la Selva on hi havia el concert, però jo pensava més aviat en que tot no podia ser mentre clavava la vista en els pilots vermells d'un audi que em precedia. L'audi va girar passada una rotonda i oferir-me una nova perspectiva, un bon premi de consolació per a l'estomac que remugava. Sense pensar-m'ho vaig seguir-lo, esperar el meu torn i demanar:
- Dues hamburgueses d'aquestes d'un euro.
- Déu ni do quina festa eh! - em va semblar que deia la noia.
Però més aviat va fer amb cara de pomes agres:
- Res més?
- No, gràcies.
Aleshores m'ho van donar i jo vaig prémer suau l'accelerador i tornar a fer camí. Els entrepans empudegaven d'indignació l'interior del cotxe i vaig obrir les finestres i apujar la música a tot drap. Al meu estomac però no li importava allò i li vaig clavar queixalada a un per satisfer-lo i, en acabat, seguir amb l'altra. Mastegant entre la fosca nit vaig passar per davant d'aquell restaurant on havia enviat el currículum altra vegada. Esperava que no em truquessin. També empudegava a indignació aquell indret perquè sabia dels honoraris, horaris i mètode de treball; però com sempre no hi havia massa on triar i tampoc s'alimentava l'home només de llargues i esgotadores jornades laborals i d'hamburgueses. També d'essència menja l'home. Però Intenteu-ho i ja m'ho direu!
2
Vaig arribar fins la rotonda aquella de Blanes i torçar en direcció nord-oest. Allà vaig pensar en les decisions que havia pres darrerament i que ningú entenia ni respectava. Vaig pensar en que jo era ja massa vell per ser considerat un jove aspirant a escriptor i alhora massa jove per ser considerat un de la vella guàrdia. Ni tan sols m'havien publicat res! Bé, recordava vells temps a primària i a secundaria quan el que millor se'm donaven eren les redaccions i els treballs mecano-escrits. També un premi literari menor de feia un temps que ni tan sols es va publicar sense saber mai per què.
Com dic recordava tot allò i alhora m'adonava que llavors tampoc tenia cap tema important en el que escriure perquè havia netejat ja massa fregidores i fregat moltes cassoles i passat prou bistecs i sofert alguns contractes escombraria i acceptat massa feines en negre durant la meva vida. Potser a fi de comptes allò havia estat un camí prefixat, un que era el camí del destí en el que jo no creia. Jo creia més aviat que el destí se l'escrivia cadascú, i també que durant trenta anys havia desitjar ser normal i conformar-me amb les idees d'una vida senzilla. Però alguna cosa de salvatge feia rau-rau dins meu, s'havia rebel·lat i ara m'estirava i m'instigava a assimilar-ho. No podia controlar-ho. Podia no tenir-ne ni puta idea d'escriure i ser pretensiós i tenir tots els deliris i paranoies que em durien a la màquina de fer txitxines tard o d'hora, però es que no m'importava perquè allò sí que molava de debò. Ara sabia que anava per bon camí perquè a la fi no tenia res més que allò. Ho havia perdut tot a la fi, però tampoc m'importava massa que també els amics s'anessin esfumant. Havia perdut ja massa temps preocupant-me dels demés, preocupant-me dels que aquests poguessin pensar de mi o de que em consideressin bo. La gent em deia: “És que tens un cor immens!”. I jo contestava:
- Ha-ha-ha! Sí,sí, i tant...
No hi havia cap mena de valor en ser un bon xicot. El primer del que un s'ha de lliurar quan decideix tirar pel dret en aquest camí de bojos és fer una gran bola dels convencionalismes que li han inculcat i encistellar o no a la paperera. La humilitat en sí però, ni tan sols la recicles, sinó que la ruixes amb benzina i la fas desaparèixer somrient malèficament. Cal ser descarat i depravat i tenir un xic de demència sempre. Els altres no poden, esclar, esclar, perquè els altres van massa amb compte del que escriuen. Com a mi temps enrere encara els importa massa el que d'ells puguin pensar quan s'escriu. Un escriptor, sí de debò ho és, no és pas millor que una puta perquè un escriptor és sempre pitjor que una puta. Una puta almenys guarda alguna cosa a dins a l'ànima i ho amaga sota clau. Un escriptor, o un aspirant a escriptor com jo és pitjor, perquè la mercaderia que aquest posa a la venda són sentiments per comptes de carn. Jo no podria fer-me mai puta amb la carn, perquè per a mi representa un ofici massa digne. Guarda massa de propi que no mostra mai. Respecto massa als que només fan feines físiques i guarden el que de debò els importa sota clau.
Emparanoiat total, ebri, sense haver pres ni gota d'alcohol, jo solet m'anava dient:
- S'ha acabat la dignitat Bernat. Què collons! Ni dignitat ni hòsties, que tu no ets res, no tens res i qui res té tampoc res té a perdre. Només ets un zero, un negatiu, un home... A la merda, sí... Per què no jugar amb això? Per què no en-fotre-me'n jo mateix de tot? Què més dóna? A qui li importa? A la merda tot, sí. Oh, sí sí sí...
Aquell matí havia escrit cinc hores pel cap baix. Havia emplenat 17 fulls de frases esbojarrades i paràgrafs i diàlegs i demés palles mentals. Val, sí, no valien una puta merda tal i com havien quedat perquè sempre que escrivia molt sabia que no valia per a res; però alguna cosa sí que hi havia allà dins si t'hi submergies amb prou temps i dedicació. Sovint llavors em deia que si hagués tingut la mala sort de tenir diners i èxit no ho hagués fet de cap manera res d'això. No sabria ni com fer-ho, o ho abandonaria, o no ho respectaria... Oh, senyor! El goig que produïa que una frase lligués amb l'altra i seguís i seguís i seguís el poderós drama o l'esbojarrada escena era com quan un cos es deixava explorar. Lentament o amb presses, però sempre amb frenesí acabaves per conèixer el cos que se't posés al davant, la pàgina en blanc que emplenaves de sensacions i sentiments i aventures senzilles o esbojarrades o acudits o palla i palla i més palla. Tan era. Era tant o més meravellós que el sexe. Potser fins i tot era millor, però és clar, no us en refieu del que jo us digui, perquè jo ja estava llavors enfollit del tot i no sabia ni on parava. Una pàgina en blanc era per a mi com una dona nova que calia resseguir amb la punta dels meus dits i llengua. Una pàgina en blanc: una dona. Qui digué por? Entre la fosca i el pessigolleig de l'estomac jugant – sempre jugant -, descobries com aquest s'estremia i es retorçava com una mar brava a cada canvi de ritme descobrint-li els punts febles. Wow! Que sí, que sí... Que em diguessin pedant i dissipat i prepotent i el que els donés la gana! Que de criticar el que no es sent com a propi tothom hi és prestat, i jo a cada moviment de ploma agafo més i més confiança i seguretat en el que faig. Estremir-se, emborratxar-se de realitat i de present i de vida. Era com notar que una immensa olla a pressió xiulava tota l'estona i esperar el moment de l'esclat. No com focs d'artifici, sinó com dinamita pura.
I quan acabaves encenies un cigarret i li preguntaves a la pàgina abans en blanc:
- I què xata, com ha anat?
- No està malament, no està malament. Apuntes maneres, però SEMPRE es pot millorar.
La pàgina en blanc era la única que no enganyava. Això era important. Que tot i la confiança, sempre volguessis i poguessis millorar i ella hi fos per esperar la millora. Si sempre ho fessis perfecte no hi hauria cap necessitat de seguir, cap ganes de seguir intentant-ho.
Però bé: vaig estar-me de palles mentals i arribar al poblet. No se sentia olor de festa ni des de les finestres abaixades del meu cotxe. De lluny se sentia un bronzit com de de mil mosquits llunyans a punt d'atacar.
Vaig arribar com sempre entre la fosca, entre ombres i entre un carreró secundari que conduïa al cementiri. Vaig mirar amb respecte el panorama però alhora passar olímpicament d'ell. Jo era un home VIU que es penjava de figueres i garrofers i que llavors buscava aparcament i el rovell de l'ou de tot allò. Vaig trobar-me un agent local amb papada i pinta de gall d'indi. Vaig preguntar-li pel que m'interessava saber en aquell precís moment i ell va indicar-me que l'aparcament habilitat era un descampat proper que m'havia passat per alt, que la fira era allò que veia al davant, que les barraques estaven allà mateix “tot recte i després en un carrer i de seguida les veuràs...”, que sí, que sí, que sí que n'hi havia de cervesa pel que ell en sabia, però que anés amb compte que hi hauria controls. I també que les figues se les buscava cadascun i que si anava buscant problemes amb tantes impertinències els acabaria trobant. Que per les figues no tenia potestat però sí amb buscar problemes al ciutadà mig ebri d'alegria i de rauxa.
Li vaig dir que no en buscava pas de problemes jo, sinó només experiències.
Vaig girar cua i trobar un racó al descampat aquell a vessar de cotxes, clavar el fre de mà i assegurar-me que el meu darrer bitllet de mitjans de mes seguia segur allà al fons de la cartera. Hi era, i què més podia esperar-me?
Vaig guardar a la butxaca la llibreta i el boli, la cartera i també la confiança en que tot anés bé. Esperava que així fos, doncs estava sol i ningú em limitava. Jo no limitava tampoc a ningú ni havia d'esperar ja a ningú més. A la fi era lliure. Pobre però lliure. Què més podia desitjar?
I llavors vaig començar a caminar. De lluny vaig veure una multitud immensa i timbals i tambors i espurnes brillants sota la nit i la fulgurant lluna d'Agost. Ni rastre d'estels ploraners però. Els carrers eren bullents i curulls de gent. Jo vaig córrer cap a una barraca perquè pensava que se m'escaparia el tren aquell d'espurnes i bon rotllo. Un somriure ampli de no més de trenta anys, femella, bufona, bona, simpàtica i bla bla bla, va atendre'm. Jo vaig demanar-li:
- Una cervesa, sisplau! Ràpid, ràpid... que se m'escapen!
- No fugiran pas home!
- Per si de cas dona!
Me la va donar, i jo li vaig fer un llarg glop per sortir corrents rere el corrent de gent sense por a vessar-ne gens. Ara seguia el foc i el ritme i el ball i els pantalons curts ajustats d'estiu de moda i les samarretes de tirants i els tabalers i les motxilles i les famílies i les càmeres digitals i els grupets i corriols. Aspirava tot l'olor de pólvora com si m'hi anés de vida, com si allò m'omplís d'energia. M'omplia. Jo ballava i sabia que no en tenia ni puta idea de ballar perquè mai fins llavors ho havia fet, però m'importava tres pebrots fregits. Jo seguia el foc i les espurnes i els petards i les traques ballant amb el meu propi repic de timbals amb la gresca de la festa major. No sabia ni què cony estava fent, on era, ni què en faria de tanta llibertat ara que la tenia de companya de viatge. Vaig mirar a totes dues bandes i hi vaig trobar de tot. Mai ho havia fet, mai li havia fet ni puto cas a la llibertat i a la idea de ser una partícula cercant i forçant els xocs. Però estava segur d'una cosa: que se e m'acabaria acudint què fer.
El meu cor bategava al compàs. Vaig acabar la cervesa i buscar la cartera per preparar els diners. La cartera no hi era. Vaig posar els ulls en blanc i mirar fixament una sargantana enfilant-se entre dues façanes del carrer principal del poblet, sentir-me idiota i repetir-me que no, que no, que no hi era. No estava malament ser una sargantana, vaig pensar.
I llavors vaig sortir esperitat per buscar la barraca, apartant gent, boig, enfollit, dement total. La vaig trobar, i ja m'hi vaig quedar.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)