Segon torn

- El que ara faria – diu tot mirant per sobre meu a la pantalla de televisió -, és una becaina. Però no tinc on anar. Passo de tornar a dormir al bar com l'altre dia.
Gràcies al que sigui! Només d'imaginar-me el quadre de la setmana passada ja em venen esgarrifances. Altra vegada allà assegut, mirant-lo dormir com qui acompanya el col.lega passat d'alcohol i mancat de son un diumenge al matí abans de dur-lo a casa. Cal? No, no gràcies.
Segueix:
- Es que són tres hores, saps? Una; una i mitja potser, dius doncs mira, encara, perquè entre que dines, prens el cafè, fulleges el diari i tal, ja passa ràpid. Però tres!!
- Clar, t'entenc.
I és veritat, clar que l'entenc. No tothom té la capacitat d'entretenir-se sol, i en David no s'entreté tot sol. És d'aquests que els silencis l'incomoden. Quan estàs sol amb ell treu qualsevol tema, i ho fa sense catalitzador, pels descosits, a tota metxa. Agafa embranzida i garla, garla i garla de tot i més fent-te un tractat avançat sobre hostaleria, companys de feina, filosofia pràctica de carrer, propines, pluja, vent, mantells, col·locació de copes.... Si avui no s'adorm o desapareix per una estona m'espera un autèntic tractat sobre tot i res. És un magnífic company de feina ell. Un home d'aquests que t'ajuda en el que calgui i que et pregunta si et pot ajudar en res quan es troba sense res a fer. Un tio dels fets a l'antiga que ue va i torna i que no para de moure's fins al punt que sembla que li manqui feina. Per comptes de sang hi deu tenir cinc litres i mig de red-bull corrent per les venes. Sembla mentida que acotant el cap uns graus pugui adormir-se com aquell qui res després de més de quatre hores i mitja de córrer amb safata i obridor a la butxaca.
- Em sembla que en Duque dorm al vestuari – em diu en David, tornant al Mundo Deportivo -. Potser hi vaig i li pregunto per quedar-me amb ell.
- Home, jo – faig, sense ni adonar-me del que començo a dir -, si vols et deixo la...
Em ve al cap en Duque, el nostre encarregat. Un home petitó, de passats els cinquanta i més sec que un fideu del tres. Duu ulleres velles a la punta d'un nas prominent apuntant cap abaix. Em fa pensar en una afable àliga calba de cabell escàs i trencadís amb arrels blanques. És l'autèntica antítesi d'en Jordi. Sempre el veig amb un paquet de camel, i tot i que enlloc del restaurant es pot fumar, i tampoc et deixen anar a fer-ho a defora mentre és l'hora de treballar, d'en Duque pots flairar l'escapada que fa a algun lloc desconegut per la resta del nou personal quan la feina s'allarga i es comença a ratllar. Va sempre a la idea, i si mai li preguntes res no perd ni un segon per contestar-te i sovint ni tan sols et mira, tal i com ho fan els bons cambrers de carrera de ciutat. Si vols que et contesti has de preguntar-li directament l'acció a emprendre, de forma que l'obliguis a contestar amb un monosíl·lab que acompanya d'una mirada fugissera fosca que amaga en menys d'un quart de segon. Mira a tot arreu, però mai als ulls. Per a respostes més elaborades fa servir ordres directes de tres o quatre paraules, sense complicacions: “Fes-me aquí”, “Fes-me allà”, “Recull la deu”, “Passa't per la dotze”, “Porta begudes”, “Pregunta postres”. El més elaborat que li he sentit a comentar ha estat aquest mateix migdia, quan m'ha fet una mostra del que seria un telegrama dels antics: “Mira si estan. STOP. Si estan recull els plats. STOP. Llavors marca els segons. STOP. Cadascú duu el seu plat. STOP. No, no comparteixen.” Fi del comunicat.
- ... si vols et deixo la clau del cotxe.
Apa, ja està fet. I em sobta a mi mateix haver dit això. La clau del cotxe a un paio que amb prou feines conec de fa uns dies? Per què li he dit? Per què li he ofert? Tantes ganes tinc, de no tenir-lo a prop? Tan simpàtic vull caure o bé seria preferible que se n'anés i així no veure'l mai més? Faria qualsevol cosa per tal de prendre'm el cafè i fer la meva durant les dues hores i quart lliures que em quedaran?
- On el tens? - diu, naturalment -. El tens tan lluny com ahir?
En David no és de caminar. Això ho he descobert les nits que pleguem a quarts de dotze o d'una, quan per cortesia l'acompanyava a ell i a un altre fins a Glòries perquè agafessin el metro. Deixo cada dia el cotxe a un carreró en obres amb una llarga tanca metàl.lica. Sempre hi ha un o dos llocs, i em queda a poc més de cinc minuts de la feina a peu, tranquil.lament amb l'mp3 a les orelles. Totes dues vegades que l'he dut m'ha dit el mateix: “Però on aparques tu?” La meva resposta era clara: “Tu no camines massa, oi?”. “Quan tenia cotxe...”, diu ell, “fins per anar a fer la birra amb els col.legues a la cantonada l'agafava...”.
- Si fa no fa al mateix lloc. Això sí, si te'l deixo tanca bé després, eh!
- Ostres, doncs em salves la vida! De debò me'l deixes?
- Sí home, clar.
- I tu què faràs?
- Aniré a la terrasseta aquella i llegiré.
Trec la clau negra, vella i grossa del meu clauer i la deixo sobre la taula del bar. M'aixeco, em poso l'armilla i ens acomiadem i quedem al bar un quart d'hora abans d'entrar per al segon torn.

No llegeixo en tota l'estona. Només miro, callo, escolto música. Miro a les copes de les palmeres i a les branques dels plàtans torts esvalotant-se sota el cel gris, a aquesta dansa que de tan en tan fan les fulles seques giravoltant sobre la vorera pels remolins de vent que criden a tempesta, a les bicicletes que van i venen i a dues dones aturades al costat d'un semàfor que xerren durant tres-quarts d'hora sobre els talons. Mira a la tarda que s'apaga i als conductors dels cotxes amb els fars que tot de cop i volta m'adono ja són encesos. Pilots vermells,patinadores sortejant-los, passejants amb paraigües llargs la punta dels quals es recolza al terra. La música m'allunya del tot i imprimeix mentalment un ritme a aquest capil·lar de la capital de flux constant mentre que m'espero el segon torn. En cert moment sento la cafeïna que m'arriba al cervell, l'aplaco devorant cigarrets i imagino en David dormint i deixant al seient un reguerol de baba. En David entretenint-se.
No penso, no raono, no hi sóc. A certa hora s'encenen uns fanals de llum blanca i freda sobre les taules de la terrassa. Les dones segueixen xerrant sobre els talons quan miro el rellotge i em trobo amb que falten només cinc minuts per l'hora maleïda. M'alço de la cadira i em peto l'esquena. Les cames són entumides, el meu cervell s'ha reiniciat i els diners de la cartera tornen a baixar. Passo un parell de pistes del reproductor portàtil m'encamino al segon torn. Altes façanes a banda i banda em copen a mi, una cèl.lula més de entre totes, tan indiferent, tant sola, tan lliure unes hores.

Dues passes

Com més temps passa més enrere vaig deixant a la família, amics, coneguts i saludats. Probablement segueixi veient-los tant com abans, o fins i tot més, però d'alguna manera me'n vaig allunyant irremeiablement. No és res voluntari, sinó que ho faig sense adonar-me'n. Un dia qualsevol, per exemple, apareix qualsevol d'aquests que dic i treu a la palestra qualsevol tema o conversa del que parlàvem dies enrere, i m'adono que ara els escolto per escoltar només. Sé quin serà el seu argument final, sé què pensarà i sé quin punt de vista o consell meu rebutjarà i quin vol escoltar en realitat. Són com llegir-se el mateix llibre una vegada rere l'altra. El mateix fil, el mateix final, els mateixos girs argumentals... He canviat molt aquests darrers anys. He absorbit noves filosofies, noves inclinacions, nous tarannàs, nous arguments, nous capítols, nous diàlegs interiors; però en canvi, al meu voltant, tothom queda igual.
I tot això, m'adono ara, em fa evitar-los involuntàriament. Me n'allunyo i em tanco a l'habitació, m'assec a l'escriptori, bordo amb la punta dels dits a la pantalla, m'assec durant hores a la taula d'un bar enfront una tassa de cafè buïda observant cares noves, apuntant gestos, talons de sabates gastats, mirades fugisseres o clavades, perdudes; una mà que fa de pinta del cabell llarg tenyit, el títol del llibre que llegeix el del costat, l'article de diari amb el que s'ha quedat clavada la dona de l'altra taula, les vibracions del cambrer o cambrera aquest matí...
Aquesta setmana he rellegit alguna cosa de Thoreau, i també dos cèntims de Bukowski. Bukowski diu, si fa no fa, que “D'alguna manera em sentia més net estant sol. Jo era un home que s'alimentava de solitud, doncs cada instant sense solitud em debilitava”.
Abans no era així. No ho he estat mai, així, però ara em sento com ell. No puc estar-ne orgullós d'això, però ara ha esdevingut fet. La ment se m'absenta de l'entorn animat i conegut del meu voltant perquè ara he d'esperar a que s'esdevinguin canvis en aquest. El contacte continuat i sense pausa amb un entorn esgota qualsevol percepció de canvi.
Per molt que els aprecii, per molt que els respecti, per infinit que sigui el meu amor i la meva defensa a ultrança de tots i cadascuna de les persones del meu entorn, ara requereixo allunyar-me'n dues passes. Ara necessito viatjar i nodrir-me de coses noves. Ara necessito el meu espai mental, el meu escriptori, el meu llit i la meva biblioteca. Viatjar sense diners, trobar coses noves, posar punts i finals a temes que encara tinc encetats.
No crec que sigui res per estar-ne orgullós, però així és. El cos m'ho demana, com quan agafes la grip. Millor no anar a treballar i fotre's dins el llit, descansar, allunyar-te'n. Tot i que en el meu cas és una malaltia a vida o mort. O ho faig o rebento.

Suplici

“Yo me tengo por ese oyente ideal. Absorbo todo lo que un individuo vomite de su garganta. Ello me granjea la simpatía de mucha gente, que me cree sinceramente interesado en lo que cuentan. Muchas veces no es así, pero yo sigo escuchando como si tal cosa”. H. Miller.


Suposo que hi ha moments a la vida en que t'has de preguntar certes coses. Vull dir coses d'aquestes com ara què fas un dia assegut a una cafeteria al costat d'una mena de boina verda al que li cau un filet de bava mentre ronca amb la cara impresa sobre el marbre de la taula. A les pelis i als llibres sempre hi ha alguna escena d'aquesta mena. Una conversa interessant, una persona que et crida l'atenció, un moment àlgid que fa que tot fins llavors encaixi d'alguna manera i li puguis posar una mena de punt i final imaginari... Alguna cosa que et canvia de dalt a baix.
La vida real però no et dóna facilitats per destriar aquestes escenes, ni tampoc hi ha massa gent que faciliti un introspectiu anàlisi sobre on ets, qui ets, com has arribat allà, què o qui t'hi ha portat o quan vas començar a ser arrossegat pel destí ni, clar, el perquè de res.
Així que allà estava jo ara, amb aquell paio. Es deia David, i l'havia conegut dies enrere. M'havia estat inflant el cap durant una hora i mitja amb la interessantíssima biografia de Fernando Alonso a la Fórmula 1. En David era aquell que s'havia despatxat elPeriódico i el Marca en cinc minuts, el que ara em confiava a mi - al que no coneixia de res encara -, la seva indecisió sobre el què faria amb el primer sou en cas que l'acabés cobrant. El dilema el tenia entre un cotxe de segona mà o en fer-se un tatuatge. Li vaig recomanar el tatuatge, doncs almenys amb un tatuatge només faria mal a la vista.
Sobre el tema de la fórmula 1 havia entès que el pilot asturià havia passat dos anys a Renault, un a Mc Laren i dos més a Ferrari. Molt bé, molt bé... però ara, em preguntava jo, perquè m'havia d'ocupar espai mental allò? En els meus bons temps, quan tot m'importava tres ous, simplement hagués deixat al pobre diable aquell allà plantat i m'hagués obert sense importar-me el que hagués pensat de mi. De debò, era un imant per a gent d'aquesta mena. El destí era cruel i em feia anar amb tots aquells amb els que res tenia a veure ni a compartir. I tots se m'enganxaven a mi, no me'ls podia treure del damunt. De fet, des que havíem sortit a dinar plegats, que l'única cosa que imaginava amb deliri era fugir. Fugir d'ell, fugir d'allà, fugir d'on fos i amagar-me a algun lloc fins l'hora de tornar a treballar. Ell em parlava de tatuatges, de cotxes, cilindrades, karts, entrepans, gimnasos i de tot allò que era per a mi com la música de fons que no escoltava del meu somni ideal, quan m'aixecava armat de valor i li deia:
- David, company, encantat de treballar amb tu i tot això, i que sàpigues que no et vull ofendre; però t'he de dir que no m'interessa una merda el que m'estàs dient. Me'n vaig.
I llavors hagués caminat cap a la barra, hagués pagat el meu entrepà i la meva cervesa i m'hagués buscat alguna cosa cent-cinquanta-mil-vegades més interessant per fer, ni que fos passejar amb les mans a les butxaques, asseure'm a un banc a llegir el Miller que duia a la motxilla i m'implorava silenciós que l'obrís. El que de debò tenia ganes de fer llavors era sortir a defora i passejar sense nord ni sud ni direcció concreta. Conèixer-me el terreny, mirar-me els caps de cigró dels coloms buscant-se la vida entre els peus de la gent.
Però ai las!, ja no podia fer res de tot això, perquè era aquella tan mala època i anava ja tant fotut de calés que m'havia hagut de menjar l'orgull i tornar al meravellós món de la hostaleria, que com tothom sap era ple de genis i de persones de conversa fascinant. Però no puc queixar-me. En realitat tota la culpa era meva. Que després de tants anys no fos capaç de desfer-me d'aquella mena de feines, no podia ser culpa del destí, ni tampoc d'en David.
Amb el noi aquell calia ser just, perquè en realitat no era del tot mal xaval. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, diuen, i sense saber perquè jo mateix m'havia dut d'era en era tota la vida. Havia intentat sortir-ne, però potser no ho havia fet amb prou ganes.
No crec que a en David se'l pogués descriure millor que com ho va fer la nit abans un client, quan vaig sentir que el cridava tot dient-li:
- Eh tu, boina verda!
Una descripció rodona de debò. El boina-verda aquell ara dormia sobre la taula, i duia una samarreta imperi de bàsquet dels cèltics per lluir els tatuatges, una samarreta verda i blanca. Els cabells eren negres i gruixuts, molt curts dels flancs. Al capdamunt de tot, com de rotllo quinqui passat de moda, tot ell era una maranya de tres dits d'alçada com una corona, com una boina. En general tenia aspecte de boina verda, ja sabeu: d'u vuitanta-cinc o així, tatuatges a tots dos braços, una cara rectangular de línies rectes com un totxo, les espatlles molt amples... Imaginava que els C.O.E's de Cornellà serien així, i que així mateix dormien sobre el marbre fresc. Un homenot de vint-i-dos anys que el segon dia ja m'havia proposat de compartir pis i jo li havia que sí quan en realitat volia dir “Ni parlar-ne!”.
Era el meu quart dia allà, un dissabte a la tarda, i just aquell migdia m'havien demanat el DNI per fer-me el contracte. Ja no hi havia volta enrere, ja no hi havia res més per triar, cap altre camí, cap altra sortida.

Amb gran cura per no despertar-lo i haver-lo de sofrir de nou vaig aixecar-me de la cadira i baixar la dotzena d'escalons per sortir a defora. Allà vaig treure el paquet de la butxaca i estirar-ne un cigarret que vaig encaixonar-me als llavis. Hi havia moviment a aquella hora a la rambla, que era un llarg passeig de palmeres, bancs i plàtans torts i esprimatxats per on s'anaven intercanviant el pas els cotxes, motos, bicicletes i patinets i patins de línia, les parelles empenyent cotxets indistintament segons desig dels semàfors. La terrassa de la cafeteria i l'altra, la del bar, a pocs metres, eren plenes a vessar de genteta amb ulleres de sol, tota arreglada i estofada ella en la nova col·lecció de roba de tardor del Corte Inglés. Converses disteses i diverses que no arribava a desxifrar. Persones amb les cames creuades, tasses que fumejaven i dos parells de mans agafades sobre la taula i tot. Unes de dona, les altres d'home. Sense anells.
Gent xumant de cigarrets relligats els sostenia després amb els canells doblegats que queien. Una tarda de dissabte, encara blava i lluminosa, humida, a mig camí de la tardor.
I jo vaig xumar també del meu cigarret i exhalar una gran fumarada que se'n va anar amb un filet de vent. Llavors vaig mirar a dins i veure la cara d'en David, que ja era aixecada i que em mirava interrogant. Què feia allà abaix?, semblava dir. Bona pregunta David, molt bona. Què feia allà amb ell? Molt millor noi, vas millorant...
Vaig fer-li cara “d'ara vinc”, sospirar i llavors va passar el que dic: que vaig preguntar-me jo mateix què carai estava fent allà. De debò no hi havia enlloc cap ruïna lliure d'impostos, cap cova humida i oculta, cap pis franc ple de paper de vàter, cap forat, cap cabana a un arbre on pogués amagar-me de tot allò durant vint o trenta anys més fins recuperar totes les forces que el món m'havia estat xuclat en tan poc temps de vida?
Vaig apagar el cigarret al cendrer de l'entrada. Vaig pujar els escalons i seure. Vaig estar a punt de dir alguna cosa, però no se'm va acudir el què. Qualsevol cosa que pensava em semblava massa elaborada per al boina verda. Ho va fer ell al final, després d'apuntar una evidència: “Fumant, eh?”.
- Sí.
Tenia facilitat de paraula en David. Sempre sabia què dir.
- Joder, i encara falta una hora i quart! M'estic avorriiint...
Exacte. Un suplici, un autèntic suplici per a tots dos. Estona abans havia provat de treure el llibre, però m'havia estat impossible llegir res amb ell al costat.
- Escolta – va dir, mirant a defora -, imagina't...
Ai...
- Imagina't – va continuar -, que et donessin un milió d'euros per carregar la nevera... No ho sé. D'aquí a Sant Cugat. Ho faries?
- Com vols dir?
Entre tots dos havíem estat carregant una nevera de coca-cola aquell matí. De l'entrada del restaurant al magatzem, la vam haver de traginar. Uns trenta metres plans i vint-i-cinc o vint-i-sis escalons de pujada. Havíem acabat fets pols, almenys jo, que m'havia tocat la part del motor.
- Vull dir – va insistir - imagina't que et diuen: “Ei, heu de dur la nevera aquesta d'aquí a Sant Cugat. Us dono un milió d'euros si ho feu.
- A peu vols dir?
- Sí, a peu.
- Però hi ha temps, o quina trampa hi ha?
- NO, nononono! Tu tens tot el temps del món per portar-la. Com si vols trigar un any, si vols.
Vaig rumiar aquella rucada de proposta tres segons. Eren les típiques preguntes que em feia jo mateix quan tenia deu anys... Quimeres utòpiques de sort increïble.
- Entre tots dos?
- Sí.
M'ho vaig pensar. Quina murga! La nevera i escoltar-lo a ell cada dos per tres... Però era un milió d'euros!
- Bé, suposo que sí que ho faria. Seria una murga, però sí.
Va quedar-se'm mirant molt profundament.
- Jo també tio. Jo també ho faria, saps?
Ja està, ja era un dels seus.
- Vaig a demanar una cervesa – vaig dir -.
- Val.
Vaig baixar les escales i preguntar-me què carai hi estava fent allà, quina una n'havia estat fent a la meva vida anterior per patir aquestes fuetades kàrmiques. Era un malson, ho havia de ser, un malson molt i molt real.