"Integritat! Vaig fotre'm a riure. I un ou, la integritat. Jo no era res, un zero. A la porra tot". Fante.


(...)
- Tu tens un problema – li vaig dir -. Ja sé que no estàs emprenyat ni que et fa ja el mateix mal que abans. Ja ho sé això. Però encara la idolatres, encara la tens en un pedestal, i el mar és ple de peixos. Te n'has de buscar una altra, i no te la busques, i AQUEST és el problema.
- Collons nano! Què em véns a dir? Tu et menjaves els mocs cada cap de setmana i jo sempre triomfava. N'he tingut tres vegades més que tu!
- Ja, però no vull dir això, sinó que el rotllet de cap de setmana i tal, val, està bé com a entreteniment, però per a res més. El que vull dir és que et falta tornar a comprometre't d'alguna manera... Entens? Amb qui més t'has estat temps, i quan dic temps vull dir TEMPS, sortint, compartint-ho tot, parlant, coneixent, deixant-te conèixer?
- Ja, però es que les altres... Cap d'elles és ELLA, entens?
- Esclar, i aquest és l'error en que molts cauen. Que encara la busques a ella en les altres, i això no és sa ni recomanable. Aquest és el refotut problema.
- Ja, i què faig sinó?
- De moment oblidar-te'n una estona i gaudir de la tarda, canviar de xip. Per aquí es comença, no per pensar-hi i pensar-hi i pensar-hi a totes hores, amagar-te la vida tu i amargar-la de passada als demés.
(...)

pedres

El dinou d'Octubre vaig trobar el llac i el lloc exacte on ell havia viscut..Però el mestre no estava passejant. Al seu lloc hi havia una estàtua de bronze recordant-lo fosca, freda, inútil.
Doncs el mestre era mort i la porta de la seva cabana tancada i barrada. Vaig mirar a través de les finestres i desitjar de passar-hi dos anys i mig també, un any potser, dos mesos sisplau, un dia per clemència, almenys una nit! Amb una sola nit n'hagués tingut prou per trobar-lo altra vegada, sí.
Era a la tardor i els colors càlids penjaven de les branques altes. Passejant sense sentit vaig topar-me amb una pedra. Vaig ajupir-me i recollir-la. Era una pedra que coneixia, una d'escarbotada i imprecisa, plena d'arestes i d'imperfeccions, una pedra nova que jo havia portat en arribar al llac i havia cregut perduda. Era la pedra que volia ensenyar al mestre. Una pedra de casa, la pedra que no havia passat pel sedàs del riu i la natura. Vaig guardar-me-la a la butxaca, sabent-la imperfecta, però meva.
Llavors va caure el vespre, i un cop encesa la foguera vaig acostar-me al llac, asseure'm a la llera i callar per escoltar els grills. Als meus peus n'hi havia més de pedres. Rodones i llises,xates de colors, perfectes i velles. Vaig agafar-ne una i llençar-la al llac. Després una segona, i una tercera i una quarta. Vaig passar-me hores llençant-hi pedretes i tot just desapareixien les ones a la pell d'aigua que jo n'hi tirava una altra, fins que vaig acabar totes les pedres al meu voltant, fins que vaig recordar que a la butxaca me'n quedava una, la que jo havia portat.
La vaig mirar i pensar: és difícil, esclar, però potser aquesta és “la pedra”, sí, “la pedra”. La pedra que farà sortir al monstre o a la fada del llac. Potser és la pedra que invocarà l'ànima del mestre, al fons, molt al fons, un fons ple de pedretes que s'arrodonien perfectes, pedretes que ningú més que jo estava disposat a anar a buscar. Vaig pensar que després de centenars de pedres llençades me'n quedava una, la que jo havia portat: la darrera pedra.
I vaig llençar-la, i esperar, esperar, esperar i esperar. Era la pedra, n'estava segur. Ara em calia paciència. No ho puc assegurar, però em va semblar que alguna cosa brillava allà al fons.

El cercle a les vies (un pedaç)

(...)
Un xiulet estrident al meu darrere i vaig mirar pel retrovisor. Era el tren. Aquest va passar a màxima velocitat. No sé si a vuitanta, noranta, cent quilòmetres per hora... No sé ben bé a quan van. Però anava molt ràpid. Per aquell punt de via van molt ràpid i l'impuls que duia va fer que l'aire llepés el canyar on havia estat jo amagat instants abans. El canyar es va excitar i remoure's i revoltar-se verd ai furiós al seu pas, i a l'aire van alçar-se i voleiar i escampar-se per tot arreu els retalls de fulls i de sobre marró que jo havia estripat i llençat a la via.
Vaig tornar a imaginar-me el tren de rodalies venint-me de cara, el que m'havia d'ajudar amb el final. M'ho havia estat imaginant de debò una estona abans, quan havia aparcat. Quan havia tingut la idea allà a casa no m'ho havia imaginat amb tanta intensitat com quan vaig estar a punt de ser valent jo també. Va ser quan vaig ser allà veient-ne passar uns quants i notant l'influx de l'aire que, DE DEBÒ m'ho vaig imaginar. Vaig imaginar-me'l ACOSTANT-SE, sabeu? El veia petit i quasi immòbil allà al fons, llunyà, com si fos una puta merdeta de no res. Perquè vistes de lluny totes les coses semblen inofensives. I vaig imaginar-me plantant cara al tren. I el tren plantant-me cara. I tu quiet, i el tren menjant-se els metres un a un, allà llunyà, imperceptible, una merdeta, sis-cents, cinc-cents, quatre-cents metres i acostant-se... Veus la velocitat actuar estranyament lenta, i el tren pràcticament immòbil, allà al fons, només trontollant un xic. La velocitat silenciosa, la mort silenciosa acostant-se. Els rails hi foten la melodia: Txxxk, txxxkkkk, txxxxksss... Escena final del rotllo heroi boig, enfollit total observant els tres-cents, els dos-cents, els cent i acostant-se.
I els darrers cent metres te'ls imagines en un sospir, de seguida, i els darrers cent metres ja saps que no et salva ni Déu ni sa puta mare. Et quedes amb els ulls brillant com una bestiola creuant la carretera, eclipsat mirant els fars que se t'acosten. Ja no et mous. És tan excitant, o tan cruel o fantàstic o, jo que sé, que t'has de quedar quiet. No tindràs collons a moure't ara que hi ets, ara que ja t'has decidit. I t'hi quedaràs. Has pres la decisió, has pres el valor i després, doncs res: XOF; suposo negror, suposo fi. Punt i final, segur. S'ha acabat tot.
(...)

pensar

"Sap tothom que per a escriure cal pensar, i també que passar-se el dia pensant resulta ser la forma més desagradable de passar el dia". Groucho Marx.

barques de nit

Matinada. Prenc la tassa de la tauleta i camino descalç i em quedo al passadís. Ocult entre les ombres em recolzo al marc de la porta. La trobo amb la mirada clavada a defora. Silenci de matinada al menjador. Me la menjo amb la vista incapaç de desxifrar-la. Ella no m'ha vist, ella no m'ha sentit, ella es pensa que dormo allà on m'ha deixat, al llit, allà d'on s'ha alçat fa quinze minuts, allà on no ha tornat.
Me la descobreix endegada i freda damunt la taula del menjador la llum, la llum de la pantalla del seu portàtil. Amb els braços plegats i d'esquenes roman callada i molt quieta mirant a través de les cortines amb textura de boira. Els cabells li regalimen per l'espatlla i jo callo, miro, contemplo o enregistro o, simplement, allà em quedo i prou. Sense pensar.
S'esgota la bateria i s'apaga la pantalla. Regna al menjador la incerta foscor. Les cortines semblen inflamar-se de la llum taronja del carrer, descobrint-me la seva figura entre contorns foscos. Es gira i sembla mirar cap on sóc. Així es queda uns segons. I jo miro la seva cara sense rostre sabent-me ocult al fosc passadís, amb la tassa a les mans i recordant unes ulleres oblidades a la tauleta de nit.
Llavors el seus braços es despleguen i entre les cortines un braç i una mà que pren la maneta. Xerrica i somica l'acer vell i pintat clavat a la fusta quan aquest es desenganxa i tremolen els vidres. S'obre una fulla del finestral i ella surt afora, al balcó. Les cortines dansen, la llum dels fanals se la troba i la veig tota ella càlida, amb els braços reguardant-se del fred de fora, mirant a l'invisible horitzó. La sento fent una glopada d'aire fresc de matinada i jo noto la brisa de tardor que ara s'esmuny dins de casa a vol baix, pel passadís i entre les meves cames. Ella es queda quieta a fora mirant, observant, enregistrant o pensant o contemplant o, simplement, quedant-se allà i prou.

I jo avanço i camino descalç i al fons i al seu davant hi veig el poble dormint dolç i quiet. Deixo la tassa damunt la taula de vidre, que fa un tímid “clac” que em descobreix. Però ella no es mou. Ni s'immuta. Surto amb ella, i davant nostre la mar de teulades i terrats, els dipòsits d'aigua i les fileres de roba fantasmagòrica estesa i oblidada, els tendals i els carrers taronges abaix; i més enllà d'aquests la pineda verda engolida per la fosca, intuïda. I més enllà encara, a l'horitzó, gronxant-se una llum blanca. Una llum blanca que es mou tímida entre ones d'aigua nocturna. I damunt nostre el sostre són espurnes que mai s'apaguen, espurnes que tentinegen a anys llum de distància clavades allà dalt, algunes mortes, però totes vives com records. I al balcó tots dos descobrim el silenci de matinada quan del no res apareix per fondre's per sempre el so d'un pneumàtics perduts i creuant la llarga avinguda asfaltada.
I li passo el dors dels meus dits per les espatlles i els braços fins les seves mans. Amb els palmells n'absorbeixo el fred apoderant-se'n. Ens condueixo fins al seu melic. Allà abaix tanco i soldo i passo el pany a quatre mans. Inspiro rastres de xampú entre les ones dels seus cabells que pessigollegen el meu coll. M'hi enganxo. La sento bategar tranquil·la i li remugo quelcom a la orella. Els seus cabells vibren amb la meva veu greu i jo sento les seves pessigolles i naixent per aquestes un calfred que li eriça la superfície de pell taronja i la fa remoure's entre els meus braços. I amb les galtes que se'ns toquen sento els seus músculs tensar-se pel somriure, i en el seu rostre que no veig sé que els seus ulls s'acluquen.
Somriu amb música imaginària. Ella comença a moure's lenta, com gronxant-se, perquè vol que la gronxi.
I la gronxo. Ens gronxem drets i soldats de mans d'un costat a l'altre, lentament. Com barquetes lligades a la deriva, envoltades de mar negra, a la llum d'un far, d'un costat a l'altre, lentament, lentament. Mirant l'horitzó rere un mar de teulades i terrats ens gronxem, sota espurnes que tentinegen, algunes mortes, totes vives, d'un costat a l'altre, lentament, lentament, lentament.