Tastet (3)

-Espai per a publicitat-

De nits, en tastar-lo
em deixo arrossegar
per onades de desesperació
i sento la desbocada combustió
d'una flama dins el cor
fins i tot noto els claus de tedi platejats
subjectant els meus vells óssos esclafats;
em fa ajupir el cap i saludar la ferida
que sota la pell amanyago
em descobreix la bomba
que a dins el meu pit habita
canalitzant una monstruosa energia
que es camuflava en la melangia.

A l'etiqueta hi he posat:
"Vida,
10 years old Blended",
i a l'anvers:
"Selecció de les millors
pinasses Maresmenques i
d'herbes verdes
de turonets biscaïns,
un o dos pensaments
d'ànima dels préssecs
i les peres de Lleida
que he macerat en aigua de Mar
de la platja de Malgrat;
potser, un polsim de verdet
que s'aferra a les soques dels plàtans
que hi ha aquí a la gran ciutat
però no em pregunti
si és llorer o no
l'ingredient secret
que jo això
no li ho diré."

Senzillament begui "Vida
10 years old Blended",
el verí dolç
que feliçment he destil·lat;
o de debò es perdran els seus llavis
el que se sent en emprendre
una fugida desesperada?
No vol saber com crema
gola avall la derrota
que és una flama engabiada?
Recuperi el valor
que en la covardia s'amaga!
Redescobreixi l'amor
que ha embolcallat dins l'odi!
Tingui fe en el renec salvatge
que tot i emmordassat
dins seu habita

Tasti ara "Vida
10 years old blended",
aquest verí dolç
que per vostè he destil·lat
però no em pregunti si és llorer
el que sempre he dut
a la butxaca
l'ingredient secret, clar que el sé
però no li ho diré.

Tastet (2)

Un dia, en una altra vida

Potser l'ocasió ens arribi
a la fi del camí
tot just unes línies abans
d'un bellíssim capítol final
quan asseguts al porxo vell
en un moment de pau
admirem escorar
un capvespre rogenc
i sentirem puny venós colpejar
a la porta de fusta cruixent
i ens en recordarem d'un passat
en que saltaven negres
verdes, brunes i blaves les espurnes
en el fons de les nostres mirades.

Potser el moment serà llavors
quan ja haguem renunciat
a conquistar cap horitzó anhelat
quan ja ni tan sols ens dediquem
a mirar els capvespres que se'n van
amb els nostres ullets fatigats i vermells
sabent que lentament s'ensorra, rere nostre
la imperfecta i acollidora llar
que per nosaltres vam alçar.

Potser l'ocasió ens arribi llavors,
quan tindrem aspecte de secs barrils
i de violoncels cadavèrics,
llavors, que haurem cremat tot l'orgull,
i ens recolzarem en malucs caiguts
i ens pesarà la panxa birrera,
quan ara i adés ens alegrem
de noves mirades anhelants
d'horitzons llunyans i plens,
les espurnes brunes, verdes i blaves
evitant els nostres rostres com mapes
ja plegats una i mil vegades.

Potser sí,
potser sí que
llavors serà el moment
quan no ens quedaran dents
amb les que queixalar aquesta vida,
quan haguem perdut somnis i anhels,
llavors, quan ja no ens aguantem drets
que serà quan ens aixequem
per a fer un darrer intent
i sentim un caminador
o un bastó fent cruixir la fusta
en el nostre porxo vell.

Llavors, sí, llavors
quan res no hi guipem
rere l'espiell
serà quan la porta obrirem
i ens convidarem a entrar
per altre cop encreuar les mans
que grises i velles ja no suaran.
Ens asseurem a mirar, plegats com se'n va
el darrer capvespre rogenc
amb aquests nostres vells ullets
ara tan fatigats,
ara tan vermells...

Potser, clar, qui sap
si no serà el moment demà
d'asseure'ns plegats al porxo vell
de tornar a riure una mica
i prometre'ns d'imaginar bogeries
que farem rere cataractes i
sis i nou diòptries.

I potser, clar, qui sap
si mai serà el moment
de jurar-nos plegats
el tornar-nos a buscar
un altre dia,
en una altra vida
potser jurar
el tornar-nos a equivocar
i altre cop somniar en aquesta follia
que va ser aquest intentar
que altre cop saltessin les guspires
d'entre les nostres potes de gall
en el fons del mes fons
dels nostres bells ullets
ara tan fatigats
tan vermells...

Tastet (1)

Tocar el fons

Les entrades del blog són ara
com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió
embriaguesa momentània
que sols ofereixen la pau
que pots trobar als miratges.

Bé,
alliberar-se és jugar-se-la
a escopir a la cara del món
i tenir tu prou cara
per aguantar les vuit-
centes-trenta-una-mil escopinades
que hauràs de rebre
de tornada.
D'acord,
alliberar-se del terror
que se sent amb
els dos peus clavats
al fil d'un precipici
es fa saltant
i desitjant de volar
essent conscient de que
cauràs
i caus
i mentre vas caient
entreveus la impressionant hòstia
que et fotràs allà abaix
i tot i així plorar
de felicitat
pel simple fet
d'haver-te decidit
a saltar.
Val,
alliberar-se és cebar
una tona i mitja d'explosius
sota els teus fonaments;
i preguntar-se amb cara de crio inconscient
que per primera vegada col·loca
dins la totxana un petard
aviam...
aviam què coi
passarà...?
Ahà,
alliberar-se és esmolar els ganivets
i lligar-se a l'esquena el davantal blanc
tallar i filetejar
la teva pròpia carn,
colpejar i partir
cadascun dels teus óssos
per entregar-los a
l'afamada llopada
que udola la teva mort.


Les entrades del blog, sí,
són com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió.
Ja em vaig mirar els peus
i he executat el salt,
m'estic menjant l'aire de l'abisme
estampant-se'm a la cara,
la mandíbula se'm desencaixa
imagino l'hòstia que em fotré
i em parteixo la caixa
segurament, clar, serà admirable
m'entrego als llops
i renunciaré al que era
el moll de l'ós, és això
tot el que em queda.