temps per pensar

"I tu allà, fingint que ets mort i crucificat, amb la teva terrible història de calamitatis, ¿per què no la revius amb l'esperit del joc? Per què no te l'expliques una altra vegada i en treus una mica de música? Són reals les teves ferides? Són encara vives, fresques? O són esmalt literari?"
H. Miller. "Nexus".



Sí, clar... Hi pensaré, hi pensaré - segurament - allà dalt... Ja ho deies tu mateix, carai, que és un luxe això de pensar; que cal temps per a fer-ho. I aquell altre què deia? També hi tocava, sí. Deia que potser, en realitat, pensem massa. Sí, cal pensar menys, sentir més...

Notes

Arribo a la feina encara sentint l'aigua calenta de fa mitja hora. La cafeïna em rega les artèries i noto les cames lleugeres, els braços reposats, el cap molt i molt clar. No en queda ni gota ja, de l'esgotament i el dolor al turmell...
A dins però, just després del “bon dia”, una imatge: una noia. La noia acapara la taula 11 regada pel sol del migdia entrant pel finestral. Si no dugués els cabells castanys i llargs recollits en una cua li caurien endavant, i la llum del migdia sobre les llibretes, a tres o quatre paperets arrencats, a un llibre obert de bat a bat i a un portàtil Hp tancat, els faria brillar. Evidentment que no és el que em sembla de bones a primeres tot això, sinó només una estudiant d'edat passada que aprofita les hores prenent un cafè amb llet i amb restes de croissant a un plat. Però, “perquè no puc fer-ho jo, això?” és el primer que em pregunto mentre baixo les escales direcció al vestuari. La resposta és clara mentre que ja m'he desfet dels texans i despenjo la camisa: “Perquè ja ets vell. Perquè t'has de pagar la vida. Perquè ara esta al bell mig de l'espiral del viure-per-treballar. Ara serà molt més difícil, estimat imbècil!
I llavors em cordo les sabates negres i em penjo el tirabuixó de la butxaca. El bolígraf negre i el bloc de notes de cambrer, al pit, a tocar del cor.

****

No m'espanta el cansament físic, m'espanta el cansament mental. Quan fresc com una rosa entro a treballar i estona després és el cervell, el cor, l'ànima, el que sigui que habita dins meu i clama per un repòs, unes vacances, un any sabàtic i... - molt i molt preocupant- llibertat!Això és el preocupant. Que dins meu encara imperi aquella idea de falsa llibertat dels temps de l'atur, quan l'ànima, el cor, el cervell i tot jo voleiàvem lliures i rèiem i badàvem i ballàvem i cantàvem No deixa de ser miserable pensar així, tal i com va el món i el país. Però vaja, no ho recordes com uan meravella? Per què serà?

****

Música... Detonant, iniciador per excel·lència de la lletra dins meu... Necessito la música.

****

Veure't,
veure't per recordar-te
per sentir-te
i tornar a creure,
tenir fe en estimar-te
o bé suplantar-te
ara tan lluny.

Necessito veure't
per estar-ne segur
del que em vaig perdre
o del que vaig guanyar oblidant-te.

Veure't
per seguir estimant-te
o matar-te
al meu interior.

****

Com en l'afer que vaig tenir amb en X, qualsevol personatge d'avui dia “que tingui raó” i pugui demostrar-la parlant, serà el culpable del problema. Per què? Perquè avui dia ningú deixa parlar a ningú. Tothom vol tenir raó, i quan dues persones queden per “anem a parlar i solucionar-ho”, l'imbècil aprofita l'oportunitat davant dels demés per CRIDAR i i fer CALLAR al que necessita de uns segons per argumentar. Aleshores, surt per la porta i tothom es queda mirant la part “culpable” o “miserable” que ni tan sols ha pogut contestar als crits. La part feble doncs, queda amb raó, i la part raonada, silenciada.
Llei de vida, entre imbècils. I jo entre ells, al meu lloc.

****

Abraça'm, abraça'm un altre cop! Deixa'm sentir-te a prop, a tocar un cos aferrat de l'altre. Pell amb pell, batec amb batec. Fem-nos un darrer comiat abans no em posi a cantar. Perquè sí, perquè cantaré per tu un cançó d'amor i de desamor, de desig i d'il·lusió, de fe, de distància, de temps... Cantaré a la nit i al dia i a la fosca i a la llum, al vent, la llar en flames. Cantaré a la bellesa i a la lletjor, i també als tentacles verinosos que els homes construïm per destruir-nos mútuament. Una cançó de veritat, on hi sigui tot. Sols això pot valer. Un t'estimo no val per a res – això ja ho saps, i odio repetir-me -. Malgrat dubtis que aquest és per a tu, ara t'ho confirmo: sóc massa fidel per oblidar, per deixar de tenir fe, per deixar d'estimar-te. Deixa'm abraçar-te ara, aire! Algun dia, en algun moment, ella et va respirar!

****

La ciutat: rutina, tomba, mort en vida... I tot i així, sols cal posar-li música – algun tipus de ritme, acció o història -, i aquesta s'alça altra vegada i pren vida màgicament. Cada cotxe de la rierada d'un carrer qualsevol, sembla seguir una història, cada botiga tenir un ritme propi, cada persona una acció que el condueix a una fi concreta... La música és la que invoca el somieig. Dóna noves interpretacions per tedioses i vulgars que puguin semblar quan sols anem equipats amb la nostra part racional...

****

La feina i escriptura.... Joder! Aquesta última, que requereix imaginació, volar, es topa amb el mur de la realitat quotidiana. No podem estar a dos llocs alhora – ja pot dir missa la quàntica! -. Si ets als núvols, perds la concentració en el més immediat, perds la capacitat de ser efectiu i vàlid per muntar dins el cervell cadenes de comandes. El pitjor és que se't nota, que no hi ets. Llavors et criden l'atenció.
A l'inrevés però, que és quan estàs contínuament en contacte amb el que HAS DE FER, això et mata la imaginació. I com que la feina no t'omple, sorgeix el buit al teu interior. La pregunta neix: “Perquè estic perdent el temps així només per quatre duros?”.
I què som les persones, sense imaginació?
Cony quina por! Què horrible!!

****

seré pacient
per esguardar-te
com un àngel sense ales
al que no veuràs
t'escoltarà els batecs
i les paraules aquestes
que et dibuixen el somriure
admiraré les carícies que t'exciten
i els tresors que desenterres
al cor d'un home
quan ets feliç.

Et brillen els ulls reina,
i ja ho sé, sí,
sóc a quilòmetres,
i no et veig
però sento vides senceres
d'aquí estant, tancat.

****

- Cómo está el melón? Está bueno? Porque español, no debe de ser, no? - deixa la copa i mira al seu company, després a mi - En esta época no puede ser español, verdad? Será de Brasil, o de...
- No, no es español – interrompo -. És d'Alacant...
- Què... eh? Dalakant? Dónde es eso?

****

Hi ha dues formes d'actuar enfront aquest amor platònic que et persegueix. La primera és retenir-te, no buscar-lo més, no veure'l mai ni preguntar-te per aquest. Així, alimentat del somni i de la poca informació que n'obtens, la il·lusió que un dia s'esdevingui per sí mateix, per casualitat, es pot viure, es pot aguantar fent el dia a dia mentre beus d'un filet d'esperança
La segona és, clar, la clàssica: anar a buscar-lo. Perseguir-lo, assetjar-lo com el depredador que a fi de comptes, ets. Ella és la presa, i a una presa se l'acorrala fins que o bé et pren per un boig insistent o bé la devores sortint-ne vencedor contra tot pronòstic.
Però ja vaig donar una passa, i aquesta es va esfondrar en el buit i el més absolut silenci. Punt i a part.

****

Li comento al meu pare per telèfon que ja tinc data per la setmana de vacances.
“Nono, dues setmanes no, només me'n donen una. Pel que es veu dues setmanes seguides és massa temps per al meu cap, i tothom en fa una i prou. El que faré serà...”
Abans no acabo de dir-li ell ja ha fet tots els plans. “Bé, menys és res. Com a mínim ens veure'm durant uns dies”. “Podràs reposar a casa, i menjar bé...”, “Ta mare estarà contenta, i l'altre dia va venir X preguntant per tu, aviam què feies...”, “... i em podràs acompanyar als matins. Bé, si ho vols...”.
S'ha embalat ell tot sol, i ho he de tallar. Li dic “Ei, ei espera. Vindré el cap de setmana, però ja tinc plans. De fet, abans d'ahir – li dic -, vaig agafar una oferta a YY. Vull estar sol uns dies.
“Com, tot sol? I què faràs a YY, tot sol? Si allà no hi ha res!
“M'enduc un parell de llibres, i el portàtil. Vull...
“La puta mania aquesta d'anar tot sol! Que no hi estàs ja, tot sol?”.

Es dóna per vençut minuts més tard amb la frase “Bé, bé... Mira, fes el que vulguis. Ja ens veurem el cap de setmana aquell, doncs.”
I penja, i jo també penjo. Abans de trucar-li no em sentia culpable d'anar-me'n de vacances. Ara sí. Una mica almenys. Com se suposa que ho has de fer, per dir-li a algú: “t'estimo, però ara vull estar sol”? Com li expliques que encara i que ara dormi tot sol i ells no hi siguin, que res ni ningú em lligui, em sento saturat de sociabilitat nou i deu hores diàries? Com li expliques a aquest home, a aquella dona, que el contacte continuïtat amb els que t'estimes t'ofega, t'afecta negativament? Com dir-los que necessites temps per a tu sense que soni més egoista del que és en realitat?

****

Aquest fred d'avui
no em deixa cantar-te
ni desitjar-te
sols fumar,
plànyer-me
de que no hi siguis
de no ser-hi – allà -
puta auto-compassió meva aquesta,
per no ser home agosarat
ni per tu ésser enyorat.

****

A la tarda, prenent notes de l'últim volum de la crucifixió rosa a una terrassa, esperant l'hora de reentrada, salta una de les noies de la taula del costat:
- El meu mòbil? - pregunta a les amigues -. Eh, el meu mòbil! - s'adona, crida -. Fill-de-puta, m'ha-robat-el-mòbil -s'aixeca tot esparverada -. Però-què...FILL DE PUTA!
Un home barbut i prim ha passat, fa cosa de vint minuts, amb fulls de paper escrits i els deixava de taula en taula esperant gratar algun euro. Pel que es veu, amb el full de paper, s'ha endut també el mòbil. La noia i les seves dues amigues corren passeig avall.
-. Joder! Però fa molta estona ja, que ha marxat! Aquest pots comptar on és ara!
- El meu mòbil!

I si esperava una trucada?
I si hi tenia apuntat un número de telèfon MOLT important?
I si, simplement, és només un mòbil nou-i-bonic-i-car?

Sota el seu paper, a la meva taula, hi havia dues llibretes i un paquet de tabac. No s'ha endut res de la meva taula, l'home. El mòbil, en cas de ser-hi, és d'aquests que no t'endús perquè no en trauria res de res. Va endarrerit als temps moderns. Cosa de tres o quatre o cinc anys...

****

T'equivoques. No és una falta de sociabilitat. Ets sociable, però acabes, simplement, saturat de tanta sociabilitat. L'hostaleria ja ho té això. Companys, viatjants, clients... Tens massa contactes diaris i un acaba fart de persones. Acabes desitjant qualsevol cosa que t'allunyi d'aquestes, marcar tu el teu propi ritme. Vols silenci, vols preguntar-te on ets tu mateix. Durant el dia ets un bufó, un mentider, un servent, un esclau, un simpàtic-servidor-de-cafès, però on ets tu? Busques un refugi, un racó on amagar-te i refugiar-te.

distància

"«Recuerda que ya no soy tu mujer!»
Le encantaba soltarme eso, sabiendo que me incitaría a renovar mis esfuerzos, sabiendo que haría que mi mente y mis deseos se centrasen en el objeto prohibido: ella." Miller.



Sí, és una d'aquestes nits...
i QUÈ?

com un gos

Al teu costat romandria
alegre i pacient,
em diria a mi mateix
que sóc l'àngel fidel
esguardant-te sense ales...

"Com ara un gos?"

Bé...Si no hi ha més remei, sí,
com un gos...

"I què faries?"

Admiraria els besos que et robessin altres homes
- i que de ben segur, tu també robaries -
de matinada en matinada
al teu costat exhalaria el baf
i trauria la llengua morada
i per moure satisfet la cua
en tindria prou
amb una moxaina,
i sentir de nou al teu pit,
d'amor càlids batecs que em fascinen...

"Oh, què bonic!"

Sí però...
bé,
he de dir que
si per tu sols sóc un gos
a qualsevol altre jo,
el mossegaria.

Sargir, sargir...

"Llar. Un cor." Anaïs Nin

"Hi ha dies en que el retorn a la vida és penós i angoixant. Abandones el regne dels somnis contra la teva voluntat. Res ha succeït, tret de comprendre que la realitat més profunda i autèntica pertany al món de l'inconscient.” H. Miller.

(...) Quan sento el gargall, escupo realitat. Quan em tallo, sagno quotidianitat. Dormo, menjo, cago i em llevo cada dia ofegat en aquesta pròspera rutina que em permet sobreviure i que, alhora, em mata la capacitat de crear altra vegada, de tornar a asseure'm a somniar... Hi estic massa hores exposat. Somniar, ara que tinc diners, m'és un luxe que no puc pagar-me. Em sento morir quan m'hi poso i de seguida sona l'alarma que he preparat per no perdre el metro i tornar al món real. Sobrevisc, però no sóc viu. Sols els vius somnien, però com omplen l'estómac? No sóc prou intel.ligent com per a aconseguir diners sense vendre el meu temps de vida, així que ara sóc un robot, un robot venut. Carrego amb els diners la meva bateria de carbohidrats, fibra i greixos i pago les factures del garatge on m'allotjo. Com una màquina compleixo el meu programa i compro T'10's que em serveixen de punts pels llibres que em fan oblidar-me d'allò en que m'he convertit. De tan en tan penso en canviar una o dues coses de la meva vida perquè no tot em sembli tan rutinari. Potser un pis amb uns enormes finestrals on encarar-hi l'escriptori, potser un ciclomotor per esgarrapar uns minuts al matí i al vespre i – per què no? - la televisió gegant-que-t'hi-cagues que a la setmana i mitja hauria perdut tot interès per mi. Diners: la imperiosa necessitat real on busquem la vida perduda cercant-los. Ja sols em falten els raïls sota els peus perquè tot el que em desagrada em resulti més fàcil de fer i així poder repetir, repetir i repetir fins a l'infinit, fins a supurar pur verí. Abans, crec recordar, l'ànima m'acompanyava allà on anava. Ara ja no. Després de mesos de dur-la arrossegant amb mi amunt i avall, ara la deixo sempre a casa penjada amb la camisa i els calçotets humits. Que reposi, que descansi sense ingerències! Que sols la meva carn pateixi el desagnant tragineig diari. A mort, sí, a mort, però no em toqueu el cor!
En tornar a l'habitació, ja de matinada, quan penso de posar-me-la altra vegada - l'ànima -, la trobo feta un nyap. “L'hauria de sargir”, em dic, però estic massa cansat com per dedicar-me a apedaçar-la quan no em noto ni les cames. Així que preparo l'alarma i carrego el mòbil i em foto tot jo al sobre per carregar-me també. Demà és sant-tornem-hi...