Amarat d'asfalt

"Espera, espera" – diu una mare que amarra al seu flanc al petit -. "T'has d'esperar a que es posi verd. Mira: ara s'hi posarà..."
El nen, que no en fa cas, mira a tot arreu menys endavant. Al cap de poc el semàfor es posa verd i jo creuo i els deixo enrere. Aleshores hi penso: “La gent de la ciutat ensenya als seus fills a prestar atenció al semàfor abans de creuar el carrer. Els de poble, en canvi, diuen als seus que mirin a banda i banda abans de fer-ho”. Trec la llibreta i ho apunto. Hi ha alguna cosa en tot això que em recorda a Bret Easton Ellis. No sé per què.
Vagarejo uns vint minuts amb les mans a les butxaques, sense rumb, ara ací, ara allà; què, a la dreta? Cap a la dreta, doncs. I cap a aquest carreró, què, què et sembla? Val, està bé, anem-hi. I ara què fem, esquerra o dreta? No ho sé, no t'atabalis, ja hi pensaràs quan hi siguis més a prop. De moment fes pel dret.
I així vaig, per la ciutat, deixant passar el temps, fent-me vell, més idiota per cada minut més de vida. A una de les vies principals m'aturo enfront un altre pas de vianants. Allà on mirs n'hi veus, i al davant hi ha els vianants emplenant-los o bé cotxes a ralentí esperant per superar-los.
Passa el tramvia. El conductor, tot i dur ulleres de sol, fa cara de fava i amaga un badall. Penso en aquest home, en la seva vida, la seva feina. Ja sabeu: jornades de vuit hores – dic jo -, en que cobreix el mateix servei sobre les mateixes vies i en el mateix trajecte una vegada rere l'altre, rere l'altra i rere l'altra; irremeïablement, sense poder fer res més per buscar-se les novetats en les cares de la gent que condueix. La repetició de certs patrons resulta sempre avorrida, però serveix també per a tenir constància dels detalls de les passades del fil.

La gent desapareix al meu voltant. Creuo. Rere meu el semàfor barra el pas i la resta de semàfors a tocar dels passos de zebra badallen com el conductor d'autobús passant a verd, verd parpallejant, vermell, taronja per als cotxes que frenen i es queden expectants a revolucions baixes.
Pel centre mateix de l'ampla avinguda per on camino se'm creua un grup de cinc corredors. Són quatre homes i una dona, que va al mig amb vambes noves, ulleres de sol i els cabells curts i castanys lleugerament amarats de suor. Dos d'ells són esprimatxats del tipus-corredor-habitual i duen les sabatilles gastades de tanta tralla que se'ls hi ha donat. Patinadors en línia, bicicletes de l'ajuntament, bicicletes pròpies. Sense aturar-me em miro un grupet d'homes de negocis que devoren cigarrets a les portes d'un restaurant japonès. Jo en trec un del paquet. Vesteixen trajos i corbates, van afaitats totalment del cap, però a un se li segueix marcant la corona completament pelada dalt de tot, com una clapa a la pell. Duen barbes de tres/quatre dies estil Dr. House. Sense sentir-los els veig riure. Recorden seguríssims d'ells mateixos algun client d'aquell matí, un cap malparit, alguna anècdota que ara, a l'hora de dinar, sembla més desenfadada i menys important. Els divendres fan tots quatre jornada intensiva i van a dinar plegats. Cada vespre dos d'ells van al gimnàs i miren programes d'esports mentre es mengen una amanida lleugera sense sal i amb tofu d'oferta. El centre del passeig és exclusivament peatonal. A alguns trams, en groc, està marcat com a circuït esportiu, però hi ha de tot. A banda i banda d'aqusts hi ha els dos carrils per a bicicletes, i alhora, al costat d'aquestes, hi ha la gespa dels carrils del tramvia i, clar, més enllà del tramvia, els tres carrils per banda per als vehicles de motor d'explosió. Això fa que, cada vegada que hagis de creuar, per molt verd que estigui, hagis d'estar atent a tres fluxos de circulació.
Des de les cristalleres del centre comercial hi veig tot de gent dreta esperant a ser atesa, de braços plegats, mirant-se els cartells del menjar ràpid il·luminats amb fluorescents. L'olor de la ciutat és neutre, de no-res, d'asfalt, de ciment, de pintura blanca que es gasta, de fanals, de semàfors, de sòl que no respira. A vegades de fum i de benzina, a vegades de claveguera, després de ploure. Avui però, és neutre.
Hi ha un home i una dona ben abrigats rere una càmera de vídeo muntada en un trípode. Apunten al fons del llarguíssim carrer. La setmana passada hi havia més càmeres al costat d'un edifici de cristalleres immenses. Més endavant hi havia dos paios i una paia amb armilla groga llampant aturant els cotxes. Enregistraven ves a saber què i els cotxes molestaven. La dona que està ara rere la càmera mira rere l'objectiu i l'home fa el mateix dos polzades rere aquesta. No es diuen res més enllà que el que poden oferir tres moviments de llavis. Al pas de vianants que hi ha a la sortida del centre comercial són dones la majoria que el creuen. Botes altes marrons, abrics negres i mocadors al coll i bosses de cartró i paper amb conegudes marques de centre comercial al llom. També parelles, i homes, i joves, i un home que empeny un carretó de supermercat carregat de cartrons i trastos que passa de llarg. Motxilles Quetxua, bosses de mà de pell i “imitació-de”. Quan m'assec a un banc miro passar la gent, que camina amb cascs de música endollats a les orelles, o ho fa tot mirant una pantalla de mòbil de la que va passant pantalles o bé teclejant. Ara, m'he fixat, es duen els mòbils plans, llargs, de pantalla ample i multi-funció. Vull dir amb la interconnectivitat malaltissa aquesta, dels que fan de tot i no permeten que t'avorreixis. També es porten molt les pantalles de butxaca, he vist. Una cosa així com el que seria la meitat de la meva pantalla de portàtil de 13,3 polzades i que la penya duu a tot arreu per no perdre's la darrera notícia interessant del fòrum o xarxa social on l'individuu està inscrit. També es fa servir molt als restaurants, veig, per tenir als nanos quiets. Parelles de pares joves tenen el trasto com la seva salvació, i el nen o nena hi juga amb habilitat mentre que els adults xerren, mengen i no han de cridar l'atenció a ningú com passava abans, quan els petits estomacs dels petits s'omplien més ràpidament i es quedaven sense res més a fer que escoltar aquelles veus gruixudes i adultes tan pesades.
Pocs miren endavant. Abans un caminava abstret i si el veies t'havies de preguntar a quina lluna de valència es trobava, en què pensava, en què somniava, què el preocupava. Ara t'has de preguntar a què estarà connectat, què estarà mirant, què estarà escoltant... Mòbils, reproductors de música, pantalles... L'altre dia vaig veure una paia parada davant un semàfor amb el nas posat dins un llibre. Això feia anys que no ho veia. Quan va notar que la gent del voltant li marxava ella va alçar els ulls i va seguir-los amb la vista un moment, comprovar que tenia camp lliure per endavant i seguir caminant, passa a passa, mentre llegia.
Ara el viatge, el caminar per on sigui, anar on vagis, és un tràmit i prou. Es va a l'arrel de l'assumpte, al lloc en concret. El procediment, el camí, el viatge, l'aventura d'arribar a Ítaca no interessa. La ciutat, els carrers, els cotxes, els plàtans i edificis estan vistos i gastats. Tothom es busca de fer qualsevol altra cosa que no sigui mirar al seu voltant que se'ls hi fa monòton i tediós. Pots pensar, somniar, connectar-te, escoltar música, parlar, escriure, atabalar-te amb qualsevol cosa o fer càbales sobre les verdaderes intencions amb el que o amb la que ens estem escrivint de fa setmanes i tot això... El que sigui menys mirar al voltant.
I de sobte ho veig. Ningú se'l mira,k però destaca entre els altres tot i no ser alt, tot i no dur vambes cridaneres ni anar vestit de forma llampant. Un home corrent, avorrit fins i tot. El tio camina lent amb les mans a les butxaques pel centre del passeig. En tindrà quaranta-cinc o quaranta-nou. No m'atreviria a posar-n'hi més. Fa pinta de conductor de furgoneta que s'ha aturat a menjar alguna cosa i a fer una caminada després. El tint del cabell li està desapareixent ja dels flancs i del darrere. Duu unes sabates còmodes negres sense cordons i pantalons clàssics del mateix color. Les mans segueixen dins les butxaques. Les seves passes són esplaiades, segures, tranquil.les. Per guarir-se del fred, sobre la camisa marronosa, només una armilla blau-marí de llana. El nas el té de ganxo, les celles d'oliva, i la mirada de lleó després de dinar. La pell és colrada de sol i les ulleres per a protegir-se d'aquest, ara inexistent, penjades del coll amb un cordill i gafetes. Em fa l'efecte que aquest és un home diferent. No té pinta de pensar en res, no duu cascs de música, no mira cap pantalla, no duu motxilla ni les butxaques plenes de res. pensa, no escolta música, no mira cap pantalla, no té pressa, no duu bosses a les mans, no mira recelós als costats ni mira al terra. Simplement camina endavant, mirant amb parsimònia amb el pas tranquil pel bell mig de la rambla. Aquest home té tot el temps del món! Fins i tot, quan ja s'allunya, veig que s'atura i tot. Es queda mirant enlaire. Miro en la seva direcció. Podria ser el cel, uns balcons, un detall insignificant. Als balcons hi ha tests, una escala, una estelada al quart i alguna caixa de cartró i una bombona de butà. El cel és net, sens núvols ni sol ni avions.
I se'n va. Ara una passa, ara una altra, les mans a les butxaques i pel mig del passeig, sense pressa, quasi eixancarrat. No badalla, no té pressa. Només camina, simplement camina, mira, observa, escolta. El passejant fa tot allò que ja ens hem oblidat de fer els demés. Senzillament. En arribar al semàfor aquest és vermell. No passa cap cotxe, el carrer és desert. Mira a banda i banda i s'espera. Es treu les mans de les butxaques i les creua al seu darrere. Espera, no té pressa. Destaca entre els demés, i alhora, ningú el veu. Sembla a un altre món.

Cel de tardor

"Quizá, por encontrarme allí arriba entre las dos orillas, suspendido por encima del trafico, por encima de la vida y de la muerte, con las altas tumbas a cada lado, tumbas que resplandecían con la moribunda luz del ocaso, y el río corriendo indiferente, corriendo como el tipo mismo, quizá cada vez que pasaba por allí arriba algo tiraba de mi, me instaba a asimilarlo, a darme a conocer, el caso es que cada vez que pasaba por allí arriba estaba verdaderamente solo… y siempre que ocurría eso empezaba a escribir el libro, gritando las cosas que nunca había revelado, los pensamientos que nunca había expresado, las conversaciones que nunca había sostenido, las esperanzas, los sueños, las ilusiones que nunca había confesado". H. Miller.

Era tardor i vaig tancar la porta del cotxe, girar la clau i endegar-lo. Vaig sortir per la nacional, i rodant i rodant sobre l'asfalt vaig fixar-m'hi de seguida: al davant i sobre meu hi havia aquelles traces blau cel entre tot aquell gris que s'esfilagarsava. Un cel com un quadre.
Aquell mateix matí també havia plogut; ho havia fet dos dies seguits, i encara ara el cel es debatia entre tornar-hi o no. Rodava per la carretera resseguint la costa. Vaig endegar un cigarret i passar dues pistes del reproductor. Enfilant el turonet vaig quedar en un punt prou elevat com per veure'l en tota la seva immensitat: l'horitzó.
De mil colors i tonalitats diferents; així era. Al fons de tot, Montjuïc ressaltava rere el taronja càlid d'un sol escorant-se a l'oest. Hi havia grans estols de núvols immensos, com illes grises i negres que es tacaven ara de vermell sang al llarg de la costa. Tota la platja fins Barcelona era una boirina salada surant en l'aire. La mar i la terra es fregaven entre sí i s'eriçaven plegades els sentits exhalant passió sota aquell cel canviant. El port d'Arenys em va semblar de joguina. L'aigua sota les barques i els iots quiets refulgia com oli i semblava enganyosament calenta.
Abans d'arribar a Caldetes vaig endegar un cigarret. Per la finestra oberta vaig veure aquell pedaç de platja i olorar-ne la sal. El mar es removia sobri i les onades d'aquest hi arribaven contínues i sense pressa esplaiades, llargues com si fossin corrons d'escuma grisa que desapareixien tan bon punt arribaven a la llera.
I el cel? El era aquell quadre viu on s'hi havien pintat tots els grisos i negres i blaus i porpres i vermells intensos de sang viva. Els núvols eren com immenses illes escumoses de color plom que s'enrojolaven tot solcant la fi del dia, cantant a la fi de la pluja, al fred que arribaria de matinada, a la tardor d'un nou any.
Amb l'intermitent vaig girar direcció oest per prendre l'autopista. I per què, em vaig preguntar, resultava tan meravellós allò? Es que no anava pel mateix asfalt de sempre, perfilant els mateixos turons arrebossats de pins, envoltant les mateixes ciutats i pobles amb rials plens de mates de canyars esvalotant-se al pas dels cotxes? No anava a fi de comptes per aquella odiosa pista de tres carrils que em portava entre burriac i Mataró, per allà on em trobava cartells blaus d'autopista i, al final, les advertències de peatge i el peatge mateix? Perquè sentia que fos tan meravellós aquell dia prémer el gas quan la música inundava la cabina del decrèpit auto sense la itv? Per què em semblava tot tan nou, tan acolorit, l'aire tan fresc i radiant com si a la fi jo respirés després de segles de no fer-ho?
Eera el cel.
Conduïa, i rere aquest, hi havia perfilats centenars de fanals i desenes de posts de corrent i fils de telèfon. Rere l'horitzó brillant de mil colors el vespre avançant, la tarda minvant, el dia acabant. Benzineres, pins, turons, palmeres, urbanitzacions, casetes, blocs de pisos i radars... Ho havia vist tota la vida allò, i de cop i volta se'm presentava nou davant els ulls? Oh senyor, fins i tot desafinava amb la mùsica. Cantava i xumava un nou cigarre.,Em sentia ben ple d'alguna cosa tot i anar a buidar-me a la feina.
Era el cel, i alhora, no l'era. Potser era jo. Era jo el que bategava com les ones de la mar fins a tocar la llera. Sí, era jo i la meva ànima i el seu contacte amb el món exterior la boirina salada, i probablement era també la meva sang vermella que sentia corrent per cada artèria, tota la cafeïna i nicotina enganxada als globuls vermells impulsats per un cor que no es veia funcionant a mil dins el meu pit. Jo era aquell cel que es tapava i es destapava després de la tempesta. Jo era un home que feia sortir el sol dins seu i que es tapava i cridava a tempesta per fora. Era un home com tants altres homes i dones; cels de tardor després de les tempestes. Els homes érem paletes de colors brillants quan a dins ens bufaven tamborinades que tot ho arrassaven.

En arribar a la ciutat vaig veure el riu ple baixant. Els pilots vermells dels cotxes em sobrepassaven i em sentia a prop de tot i lluny de tothom alhora. Sentia la melangia i l'alegria rossegant-me a dins. Tots els temps passats i el que estava encara per arribar estaven allà amb mi. Els meus somnis volaven a aquell cel que deixava enrere mentre els edificis m'engolien. La nit arribava amb la llum dels semàfors i a dins meu bufava una dolça brisa més freda que la que entrava per la finestra. Jo era un home inassequible, em vaig dir, sense saber del tot perquè m'ho deia. Crec que perquè d'alguna manera em vaig sentir formant part de tota aquell sidral sense sentit, de tot aquell món sota el cel que canviava com nosaltres i al que mai ens emmirallàvem. Crec que m'ho vaig dir perquè en formava part i perquè, alhora, sabia d'alguna manera que no hi tenia res a veure. Crec que vaig sentir que dins meu brillava poderós un ocàs taronja del final d'una etapa, allò que tenyia de roig intens els núvols plomosos que dins meu voleiaven. Crec que vaig sentir el primer senyal de que alguna cosa canviava dins meu.
Vaig posar l'intermitent, fer marxa enrere, posar primera, prémer un xic el gas i clavar el fre de mà. Vaig apagar el motor.