febrer

Si sóc una hiena sóc prima i afamada; surto a caçar per a engreixar-me.". H. Miller

llums

Surt i s'amaga
el sol
abans exiliat.

Brilla a estones
taronja
per llàgrimes gebrades
que es desfaran,
rodolaran
i cauran.

Es perdran a terra
obriran la llavor.

Naixerà tendra i
verda,
ferma
la nova flor.

farà arrels

per la finestra enyorada

- Ens veiem ara – va dir el meu amic -. A les sis.
- Fins ara doncs.
I vaig penjar. En menys de vint-i-quatre hores m'ho havien recordat ja tres persones. Pel que es veu havia de ser un acte de la hòstia, un acte molt i molt important que a mi no em feia ni fred ni calor. Tenia altres coses al cap. Abans volia ser a tot arreu, ara no volia ser enlloc. Abans m'apuntava a un bombardeig si calia, ara però estava enrocat i m'havien de remolcar fins a port.
A vegades m'assabentava que s'havien fet actes, presentacions, festes, concerts – el que sigui - sempre uns dies més tard. “Per què no vas venir?”, em preguntava un. “No ho sé” , contestava; o també “No me'n vaig assabentar”, o “No en tenia ganes”. I totes les respostes tenien part de veritat. Ja no tenia interès ni en interessar-me per allò que podria fer-se'm interessant. El que m'interessava cada vegada més en el fons. Ara em faltava aquell repicar de dits, aquella guspira que inflamava el combustible que a mi em reposava al dipòsit ple i vessant, combustible que jo anava acumulant, més i més més benzina dins meu sense saber ja perquè era, o per a quan era, o per a qui havia de cremar. Em fallava alguna cosa: merda.
Però vaig agafar la meva millor caçadora i me la vaig cordar fins dalt. Els guants, el barret de llana i un cigarret que vaig encaixonar.-me als llavis. Vaig mirar a la part alta de l'armari abans de sortir de l'habitació. Me'l vaig estar mirant una estona, l'armari, enyorant-me del que a dins hi havia guardat.
I vaig sortir per la porta, encendre el cigarret i baixar les escales, ben poc a poc, xumant sense pressa, mirant les portes dels veïns tancades i barrades al fred de febrer. A fora feia un fred de nassos que em llepava les galtes amistosament i traspassava la llana dels meus guants. Un fred que posava en guàrdia les meves cames sota pantalons fins de cotó. Vaig començar a caminar pensant que a dins del pis també n'hi feia de fred. Més fred i tot que a defora.
Uns dies abans havia nevat. No nevat NEVAT, com se sol dir, sinó que el cel només havia plorat a breus estones i deixat caure aquells petits floquets de neu que dansaven entre brises i raigs de soll. La neu es fonia just arribar a l'asfalt i només quedava presa com sucre glas damunt les copes dels pins pinyoners. Resultava extraordinari perquè no passava mai, o quasi mai. Em va fer enyorar d'alguna cosa que encara ara no sé què és. Tots els dies d'aquell fred siberià me'ls havia passat pensant dues i tres i quatre vegades en com havia de sortir de dessota les mantes. Cada matí rumiava en quins eren els punts i les passes que caldria seguir per substituir amb efectivitat el pijama per la roba de carrer. Quan a la fi ho aconseguia preparava una tassa de cafè amb llet calenta a la cuina glaçada. Fumejava calenta i jo l'abraçava amb les mans i me la bevia a la cuina mateix, tot mirant el mar rere la finestra i els rodalies arribant a l'estació. Era com si sentís enyorança d'allò que no coneixia, amor per qui no has vist mai, desig pel que encara no has tastat, passió reclosa a algun indret dins teu. Pensava en un viatge transiberià.
Em preguntava si encara funcionaria, el transiberià aquell. Funcionaria, en un segle en que viatjar no era sinó un mer tràmit per anar d'un lloc a l'altre? Qui gaudia del viatge, ara? La gent volia anar a llocs, conèixer, ser i estar, però existia encara de debò el plaer del viatge?
Hi pensava a totes hores. En el viatge i en la idea d'enyorar més que desitjar el que encara no coneixes de res.

A fora el carrer era fred, mort. Amb prou feines hi havia gent sobre l'asfalt gris i net. En veies alguns fumant a les portes dels bars, tremolant amb les mans que sostenien els cigarrets, mirant la pantalla verda del bar i esperant d'entrar altra vegada. Vaig veure tres nens fotent-li puntades de peu a una pilota que estavellaven contra una porta de garatge metàl·lica. Pam-PAM-pam. Eren energia total, energia folla d'infància. Eren com estufes amb braços i cames, a tot drap corrent lliures entre el fred del carrer. Un d'ells suava i tot.
Els edificis i les façanes de camí a la trobada eren les de sempre: no canviaven mai. Ja havien canviat cinquanta vegades del dos-mil-quatre al dos-mil-vuit, just abans no petés la construcció. Et dava temps a acostumar-t'hi.
Vaig arribar a la plaça universitària, i allà les palmeres estaven pansides. El termòmetre les deprimia força, les palmeres. A fora esperant no hi havia ningú i ja eren les sis passades. Vaig esperar jo i picar amb les puntes dels peus a terra, per escalfar-los. Caminava a passes curtes, el sol taronja s'ocultava entre els núvols allà a l'oest, callat. Vaig pensar en que si jo tenia un desig o perseguia quelcom aquest era borrós i indefinit. Un somni a mitges en el que em veia a mi mateix rere una finestra, mirant a defora a totes hores. Qualsevol finestra, ja estigués quieta o en moviment constant, amb un paisatge nou i canviant a l'altra banda, alguna cosa que observar ja fos això la gent caminar o el món rodar. La idea d'una finestra amb un vidre fred d'una cara i càlid de l'altra. Una finestra al món que mai parés de mostrar-te nous escenaris i paratges era molt temptadora. Era com el tren transiberià del que res no en sabia i del que tot ho volia saber.
Vaig acostar-me a l'edifici. Hi havia una finestra i, a l'altra banda, a dins, hi havia prop d'una quinzena de persones preparant encara la sala, atrafegats. Ningú va veure'm. Llavors va arribar el meu amic. Vam creuar unes paraules típiques de trobada i vam entrar. A dins la calefacció anava a tot drap, era un altre món. Vam asseure'ns. Poca gent més va arribar. Va posar-me al corrent dels seus darrers interessos. Em va dir que estava en boles a casa. Jo vaig mirar-lo alçant les celles. M'ho va explicar més bé: es veu que la companyia elèctrica li havia tret el comptador de corrent i l'escomesa de la façana. “Es que no has pagat?”, vaig preguntar-li. “Clar que he pagat”, va dir, “Però no sé perquè me l'han tret. M'han dit primer no sé què d'una baixa voluntària i quan ho he comprovat i els hi he dit que si em tribulaven m'han dit llavors no sé què d'un contracte temporal”.
Pel que vaig saber el propietari del pis no havia fet cap mena de baixa voluntària. I sobre allò del contracte eventual, doncs bé, si el contracte era del 1984 irònicament era “Temporalíssim”, com va puntualitzar un altre assistent que escoltava al nostre costat el seu relat. Jo no sabia què dir sobre allò. No entenia el meu amic el que li estava passant i havia d'entendre-ho jo? A vegades no ens entenem nosaltres i pretenem que ens entenguin els demés.

La xerrada va començar. Es va parlar d'això i d'allò. Era com qualsevol altra xerrada a la que us haguessin d'apuntar. Jo recargolava un paperet entre els dits desitjant estar rere qualsevol finestra tot fent giravoltar que un bolígraf entre els dits, sense pensar en res, amb la vista clavada durant llargues estones en el paisatge canviant. Era clar que no volia ser allà, que no hi feia res. En un altre moment m'hi hagués trobat bé; ara trobava avorrit d'estar-hi.
Vaig pensar llavors en la part alta de l'armari. Vaig recordar la motxilla allà oblidada, la motxilla buida i el que aquesta podria guardar tot fent un llarg viatge sense pressa. No tenia cap destí en ment, només un viatge, qualsevol viatge, el fet de fugir d'allà. No volia un avió, ni tampoc un tren molt ràpid per desplaçar-me d'un lloc a l'altre. Volia estar sempre de pas i en terra de ningú, viatjant, caminant, acampant, mullant-me, congelant-me o morint-me de calor. Sempre movent-me, sempre circulant, o rodant. Moviment, sempre moviment. Una mica com la vida: viure com si no t'haguessis de morir mai.
Vaig mirar rere meu. A fora per la finestra s'hi reflectien els fluorescents de la sala. S'hi reflectien una trentena de persones d'esquenes, en ple vespre i un conferenciant de cara. A fora s'hi intuïa fred siberià d'un dissabte de febrer. No es veia però, només es veia la sala i la gent de la sala i les llums i la calefacció reflectida a la finestra perquè a fora era fosc i a dins molt clar. Però el fred, la vida, el viatge era allà, a fora, us ho juro.

la raó

Ets la meva vida
el meu alè
la meva espurna
el meu tresor.

Ets l'amor
que em va faltar,
la raó que el món
no em sap donar.

No t'ensorris
alça't.