I ara...

Europa, Rajoy,
podeu seguir fent amb nosaltres
el que us vingui
de gust
(mai heu deixat de
fer-ho)
però un cop més
REAFIRMEM
la nostra voluntat
de ser i
reeixir
de respirar;
aquest caríssim
puto dret nostre
a existir.

sort

“En todo esto había mucho que yo no comprendía y que, en cierto sentido, incluso no me gustaba, pero reconocí de inmediato la existencia de un estado de cosas por las que valía la pena luchar”.

George Orwell. 

 "Ya era hora de que tuviese un poco de suerte, no mucha, un poquito bastaba."

Charles Bukowski

 

el vent tallant

Pous negres

Per als feeder

Em desvetllo amb el segon toc de mòbil. L'hora que és, ni m'ha donat temps a enlleganyar-me. Tenim merder al Casi's, el restaurant de Travessera, em diu el Capo per telèfon. M'explica que el pou està vessant i al soterrani estan, literalment parlant, coberts de merda.

“I l'altra bomba?”

“No s'endega. Cap de les dues!”

Des dels cinquanta quilòmetres de distància que em separen del dissabte que passo a cals pares i amb les ganes a anys llum d'anar-hi se m'escapa un sospir resignat, tan propi de mi. Li dic que val, que d'acord, que ara em vesteixo i que me n'hi vaig.

Però no, perquè tinc un Cap que és un maleït sol:

“No home, saps què és o no? Ja hi estic parlant jo.”

“Sí, mira... és... pot ser... de fet només pot ser...”

La boia. La puta boia, la que mana a les altres dues, que s'encalla. Li has de donar un copet, perquè pugi amb el pal que tinc per allà. Ja ens ho va fer fa dues... no. Tres setmanes. No t'ho vaig dir? S'ha de ressituar, perquè no s'encalli. Perquè a vegades s'entortolliga entre els tubs que pugen i...

“Cagada pastoreta”

“Exacte”

“I és fàcil de fer, no? No han de fer res més?”

“Res més!”

“Vale, doncs ara el truco. ”

“Hi ha molt de merder?”

“En Marc diu que encara està traient cubells d'aigua”

“La puta que em va parir!”

* * *

Em quedo despert, no per si les mosques, que també, sinó perquè tampoc podria dormir sabent com està tot el percal. Cinquanta quilòmetres, la promesa que ells se n'ocupen però al meu caparró sols gravita ara la imatge d'un pou negre de restaurant rebutjant l'aigua i la merda pels vorals del registre que no pot enviar a la claveguera. Veig en Marc fregant, i sento l'angoixa a dins, la que ha nascut fa uns pocs minuts a la boca del meu estomac imaginant-me l'escena, una angoixa que bombolleja ara dins meu i puja i puja com l'escuma, fins que s'abraça ja al cor i als pulmons que exhalen neguitosos aquest baf invisible en la freda nit a aquesta vella habitació, com una olla a pressió.

Trucada:

“S'ha buidat! S'ha buidat quasi un pam em diu en Marc!”

“Ho està fent en Marc?”

“Sí, però de cop i volta s'ha parat!”

Em penja. Em truca en Marc:

“Com és la boia?”

Provo de descriure-li. És negra. Quadrada, semi-ovalada. On és exactament la boia? La veus? Mira, no toquis res més. Ara vinc. Uns copets, uns copets és el que han de fer només, fins que aquesta pugi per si mateixa amb el buit salvador al seu interior i s'endegui i es buidi una mica més.

“No cal, no cal. Ja ho faig jo. Tu descansa!”

Pengem.

* * *

Endego el llum de la tauleta de nit i provo de recuperar Benedetti: “(...) aprender es un rito una costumbre/ no le hace mal a nadie ni se olvida/ aprende quien asciende hasta la cresta/ pero también quien busca entre las ruinas (...)”.

Tinc tantes ganes de Benedetti ara com de fotre'm un tret al peu. Remeno el mòbil; remeno Internet, esperant, esperant a que arribin notícies, a que m'arribin més fotos per wat's-up. Passo per dues pàgines, per tres blogs. Però no hi ha res a Internet que ofegui ara la necessitat de saber si el tema està solucionat o no. Per uns instants em barallo amb l'eterna disjuntiva d'aquesta humana necessitat d'eternitat contraposada amb els llums vermells de l'emergència de l'ara; però no tinc gens de ganes de trencar-me el cap amb tot això ara, i necessitat de notícies sóc jo, qui truca.

“Què, com va?”

“S'ha buidat un metre. Però fa una remor rara.”

“Una remor?”

“Sí, un ca-cata-clac. Clac-clac-clac...”

“Això és el relé. Senyal que l'esteu tocant bé. Està travada en algun lloc. S'ha de recuperar i treure-la a la superfície. Hi ha tres cables...”

“Sí, els he vist. Tres cables negres”

“Això mateix. Però no toqueu res més. Ara vinc.”

“Que no home! Ja ho fem nosaltres...”

* * *

Ni cinc minuts després em truquen altra vegada.

“Bernat...”

“Què?”

“...alguna cosa... alguna cosa ha fet PUM!”

“QUÈ!”

“Que alguna cosa ha fet...”

“Puta merda. Es que ho sabia!”

Què podria sortir malament? M'he ofert a venir. He descrit al Cap, pas per pas, com fer-ho per desencallar-la. Ho he parlat amb en Marc, però fins les feines més brutes necessiten a vegades de mà esquerra, dels coneixements i de la cura d'un cirurgià.

Jo sóc aquesta mena de cirurgià brut. En el silenci de l'habitació de cals pares m'he imaginat el pou negre buidant-se. He imaginat en Marc, el cambrer, aconseguint-ho notablement, momentàniament. He vist el pou ple fins dalt, el pou buidat tot just un pam, un metre. M'he vist tombat al llit altra vegada, descansat sota les mantes imaginant-me que tot va genial i que deixen d'estar coberts de merda; però per alguna rebolicada raó ara, tot això, ja és passat i el present ara és un “PUM” que ha fet saltar el diferencial i ha inhabilitat tota possibilitat de que segueixi quedant-me al llit. Mentre em vesteixo puc imaginar-me l'escena:

“Segur?”

“Segur, que ho diu en Bernat. Tu tira del cable!”

Un cable trabat de tres, un de tres. Jo sé quin cable és, ells sols podien refiar-se de les meves indicacions. Fallada. Cagada pastoreta elevada al quadrat.

Repte no superat, segons m'explica el Capo han estirat amb tantes ganes que el cable ha sortit disparat cap amunt alhora que petava tot. M'envia fotos ara d'un cable-manguera pelat, perquè el PUM ja és i jo li penjo, secretament enfurrunyat, li dic que no passa res i li prometo que estic allà en mitja hora com a molt. Que ningú vagi als lavabos. Que no utilitzin aigua, que no s'empleni més el pou.

* * *

Ja dins la granota em poso l'armilla i sospiro llargament, desesperadament aquesta vegada. Cartera, tabac i un cafè soluble entre pit i esquena. A dos d'una de la matinada agafo el fred del joc de claus a les mans i sento el del carrer a la cara i als meus llavis tallats. M'enfilo al cotxe i surto, pensant ara sí en l'eterna disjuntiva que enfronta qualsevol eternitat contra l'emergència més immediata. Feeder sona màgicament pels altaveus i en la fosca de l'autopista em veig enrere, en el passat, als meus trenta-tres. Busco el meu punt guardar en la memòria, com si això fos un joc de rol que solia dirigir. Sóc un pallasso en la fosca i un respectable home en la llum. Sóc un crio indecís ara traient-se carnets d'instal·lador de gas i d'aigua a Calella, un home de bé a Arenys a per més títols, un estudiant d'electricitat a Badalona mentre llegeixo Tolkien i R.A Salvatore sota els pupitres. Sento el meu pare com una veu errant d'ultratomba: “Si tens un ofici la feina no et faltarà mai”.

Ara arriba la crisi, i ell i jo, homes d'ofici, no patim per la feina, sinó que ens desesperem. No hi ha respostes a la equació que falla. Trampegem en les nits fosques, en les autopistes fredes. Cinquanta, Cent, cent-quaranta, cent-cinquanta quilòmetres. Frena aquí, Bernat, que hi ha un radar. Frena allà, que hi ha un altre radar. Ja hi sóc, ja hi sóc amics. Ja vinc, ja ve el cirurgià de la merda. Emergència sota les estrelles. Sona el mòbil. Han de tancar el restaurant. Han de fer piques, han de fregar. Quan trigaràs? Emergència, emergència! Estic de camí. Llums vermelles rotatives dins el meu cotxe. Un submarí a l'autopista. Les clavegueres els hi ha de buidar algú. Feina que ningú vol fer. Hi atanso les mans. El cor em surt per la boca, però m'agrada la muntanya russa. Com això. Com ara. Aquí. Veus?