No-res

Emocionat va obrir la motxilla i treure'n un paper imprès i grapat. Era la poesia que m'havia mencionat dies abans per telèfon. Me'l va allargar alhora que s'alçava i s'espolsava les molles de pa.
- Vaig al lavabo, i així t'ho llegeixes de tranquis.
Se'n va anar a dins el restaurant, jo me la vaig mirar. Poc més d'una pàgina. Vaig fer un glop més del rom i el gel va dringar. Vaig cardar-li un cigarret del paquet d'en Pedro i vaig començar de mala gana.


A l'ombra de l'estel

Si no fos aquesta
l'era de la tela d'aranya
ni aquest el segle
de les distàncies escurçades
en ferm podria assegurar
que la vaig retrobar
a la porta del costat
i que gens ni mica
m'ho vaig pensar
per allargar la mà
doncs vaig trucar i esperar
al seu llindar.

Esperar
esperar i
esperar
i fins tres vegades més
tornar a colpejar
a les escletxes de llum
entre la porta
esperar,
esperar i
esperar...

Sentir l'espiell
obrir-se i
tancar-se
saber
què és el pitjor
que la mort
si no serà
aquesta espera en va
saber-la a ella
a l'altra banda manxar
dins un globus
la mescla feta
d'indiferència i silenci,
pitjor que la mort,
o que és sinó
l'eterna espera
enfront un llindar?
la negació en vida
de la meva existència.

Clar que no n'entenia jo, de poesia, però sonava bé. La vaig entendre, o em va semblar que l'entenia perquè em sabia la puta història d'en Pedro de dalt a baix. La història d'un home al que se li haurien de retallar els moments en que va veure pelis Dísney. Però no em semblava del tot malament. Vull dir que si se la llegís qualsevol altre que no el conegués, probablement podria apreciar-la sense necessitat de jutjar-la, o de jutjar d'on s'alimentava, de quina font bevia. Els amics són els pitjors crítics literaris precisament per això, perquè són amics i coneixen més bé o més malament la nostra història.
No em desagradava la forma, però. No semblava haver abusat de dobles significats o com se digui d'això que sols entenen els propis poetes. Tampoc semblava haver-la forçat massa perquè rimés a cada vers fins fer-la repetitiva i pesada. Mantenia una certa mala llet. La mala llet a mi m'agradava. El final em va recordar força a l'home del subsòl, aquell que s'encaparra a decidir una vegada rere l'altra allò que sap que no li serà beneficiós però que per diverses raons és l'únic que prova la seva existència. En fi, aquí teníem l'amic Pedro una vegada més clavant-se cops de cap contra la mateixa porta tancada durant anys seguits conscient que era per a no-res. Això estava bé. Alguna cosa havia après. Jo ho sabia i ell ho intuïa a la fi.
Va tornar i asseure's.
- Està molt bé – li vaig dir, allargant-li els fulls -. M'agrada.
- Oi que sí? No-no – va dir ell, alhora que negava amb la mà oberta -. Queda-te'l.
- Val. I aviam, què t'anava a dir – vaig fer, plegant-lo en dues meitats i guardant-me'l -... És el del puto final ja, aquest? Vull dir, ja ho has acabat?
Perquè sí, perquè li ho havia de preguntar. N'havia escrit trenta, quaranta, cinquanta potser, de poemes... I jo era l'única persona que se'ls havia llegit tots i cadascun. El mateix tema una vegada rere l'altra, el mateix amor, els mateixos escenaris, la mateixa dona, el mateix odi, la mateixa impotència, melangia i patetisme humà. Els poetes estaven fatal del terrat. Qui sinó un foll sense dos dits de seny despulla la seva ànima a ple segle XXI?
- No ho crec -va contestar -. El del final l'escriuré quan sàpiga.... No ho sé. Quan en sàpiga alguna cosa...
Joder. I duro amb això! Això era el millor de tot plegat. Deia que era una espina que s'havia de treure, però jo li deia que la puta espina aquella era l'excusa per mantenir-se al mateix lloc per sempre, al puto carreró sense sortida al que s'havia acostumat a estar-se. Oh sí, estava cansat, molt i molt cansat ja, de la puta història de l'espina d'en Pedro supurant. M'havia jurat que un cop acabés el llibret passaria a coses noves, però també deia que no podia escriure el final fins a parlar-hi una altra vegada. No ho entenia. Era fàcil:
Inventa-te'l collons! Ja t'ho vaig dir. Acaba ja!
Podria... Sí, podria inventar-me'l. Però...
Però què? Jo sabia perfectament com acabaria la cosa: no se l'inventaria. Esperaria, esperaria i esperaria eternament fins a marcir-se definitivament, fins a tornar-se un zombi en vida. Es que no hi havia prou vides llençades a la brossa en aquest puto món? El cubell estava ple a rebentar, ja vessava per tots costats...
- Ah, però... – vaig fer, clavant els colzes a la taula i subjectant-me la barbeta -. I si no et contesta mai? Perquè a mi em sembla que no està pas esperant el moment oportú per dir-te res. Ella NO VOL dir-te RES. O sí que vol dir-t'ho, si ho entenc bé. Et diu que et MORIS. Que no existeixes!
Ja. Ja ho sé. Però entén-me...
S'hi va esforçar. M'ho va explicar. S'hi va esforçar molt. Eren les mateixes raons de sempre, amb exemples nous. Parlava des del cor, però no, no ho vaig entendre, o no ho podia entendre. Ja no. Hagués necessitat no haver mort la meva part emocional per entendre-ho. Sols ell ho entenia ara, el que deia, i no trigaria gaire a odiar-se per haver-ho entès durant tant i tant de temps. Un dia no massa llunyà veuria la llum, miraria enrere i serraria les dents contemplant tot el temps i esforços en va. Jo l'entenia a ella, perquè també estava a l'altra banda de la porta, però no s'hi escolava ja cap llum entre les escletxes de la meva.

Estoics

1

Són a Berlín,
a Sydney i al Japó,
se'n van a Londres
a servir copes
i a fer llits
agafen de la mà
aquestes mirades que s'apaguen
a llits d'hospital.

N'hi ha fins i tot
aquí
a Barcelona
o a Bilbao
o a Madrid
servint menús
a les planes
i a les valls
recollint el prèssec i
els tomàquets
plantant les cols i
enciams
i maduixots.

Nens i nenes
del poble
i de ciutat
de tots indrets i
colors
del món
buscant-se la vida
ara aquí i
ara allà
amb un màster en
supervivència
sota el braç
dient-se
“Estic preparat
però no puc
esperar que
el món
es prepari
per a mi”.

Surt a
buscar-ho
surt a
buscar-te
enfonsant les mans
en la pila de merda;
comprova què és
el que d'altres s'hi han
deixat
mentre cantes:
“què serà,
serà...
això que ningú vol
ni
tocar...?”

Les rates
torcen el cap
encuriosides
em miren buscar
què és el que per mi
n'ha quedat.

Llença-t'hi
de cap
sur-te'n
reforçat
No temis,
no temis
doncs tu seràs
l'immortal
afrontant l'herència
del que ens ha tocat
i no hi haurà res com
anar tirant
i mirar uns instants
enrere
i saber perquè
vas encara
amb el cap ben alt
quan vas créixer
a la instrucció de:
“una guerra
hauries
de passar”.

Qui sap
potser un dia
seràs com ells
i al teu fill li diràs:
“Una crisi
hauries
de passar”...


*******





2


No dic que no hagis viscut
un MALSON personal
sota aquesta merda
de temporal,
i no dic que
no t'hagin dat pel cul
professors i amos
de qui no t'imagines
cap tendra infància,
que no trobis lloc al món
lliure d'encarregats com
escarabats
que s'arrapen
a les estelles del poder,
i no dic, és clar,
que no et dolgui infinitament més
la idiosincràsia d'una companya de l'ànima,
o la traïció del millor amic
o la punta de l'espasa d'un pare
empenyent-te als taurons
des del tauló del seu bot,
o que no et destrossi sentir
la trencadissa en mil bocins
de l'abraçada de la vella mare
en tornar a casa,
que no acariciïs cada nit
la cicatriu de la traveta
d'aquell adorable cabró
que anomenes encara
germà gran.

Probablement, ja t'ho dic
no pugui establir
un autèntic punt de comparació
entre el meu infern
i el teu INFERN
perquè jo no sóc
tu
i tu no ets
jo
però tothom,
si és humà
ha patit
o està patint ara
lo seu.

El que vull dir
suposo
és que no em resulta suficient
que em diguis que has patit
o que pateixes encara
el MALSON de L'INFERN
aferrant-t'hi com
a essencial argument
per quedar-te tombat
a casa
derrotat i
abatut
doncs també jo
i ell
i ella i
el de més
enllà
ha sentit
la desesperació
sota el llit
i li han enrogit
els ulls
per la ràbia d'un pes
excessiu de tot un món
sobre les espatlles.

Jo que tu
ho tornaria
a provar,
jo que tu
em tornaria
a alçar,
jo que tu
ho tornaria a intentar.
Doncs per tu
precisament
va
el pollastre
i sóc també
dels que pensen
que en GRAN mesura
també
el pollastre
depèn
de tu.

Sigues tu
el lluitador entre
la boira
sigues tu el navegant
que les ones
va trencant
no esperis el guia
que t'obri pas
en la fosca
sigues tu l'espurna
que avui reneix
de les ombres.