28 de juliol

"Tot era allà i al nostre voltant. Sabíem exactament qui érem i allà on anàvem. Era grandiós". Stephen King.

Moments Nini's

Esperança

Parlava per telèfon fa uns dies amb una amiga. Fa tres anys es va treure el carnet de conduir, en fa dos i mig va acabar la llicenciatura i en fa poc més d'un que va tornar d'una llarga estada a Irlanda per practicar l'anglès ja que no trobava res de feina. L'última cosa que en vaig saber fou quan em va trucar fa uns mesos. Em va posar al dia sobre el que feia i em va dir que a casa s'havien pensat de comprar-li ara un cotxe nou i senzillet perquè tingués certa llibertat de moviments. Però ben assenyadament ella els va dir que no podria mantenir-lo i que acabaria essent una despesa més per a ells dos. Ho van entendre i van deixar-ho per més endavant, per quan tot estigués més bé.
Em contava aquell dia per telèfon que al final, aquella feina de la que m'havia parlat feia temps no havia sortit bé. Un parell de mesos després que es posessin en contacte, ella va trucar i preguntar i assabentar-se que l'esperança d'obtenir-la havia quedat morta com un gos esventrat a un costat de la carretera. Falsa alarma.
- I tu què? Com va?, va preguntar-me.
Jo res, jo no tenia res per contar-li, la meva situació era la mateixa, seguia en punt mort. Vaig demanar-li que seguís amb la seva.
L'havien agafada a un Pan's and Company des de feia un temps. L'havien renovada. Durant un temps s'ho va combinar amb pràctiques de laboratori que no li pagaven. La seva intenció en acceptar-les era engreixar el currículum per presentar-se amb més possibilitats a les feines que somniava anessin acompanyades d'un sou i no només de pràctiques. Tothom ho feia així. La intenció d'aquestes empreses era la de tenir un parell de mans útils i qualificades que no suposessin una despesa excessiva alhora que t'ensenyaven el que et trobaries en el món real. Gent com ella era la gent que buscaven, però no se'n quedaven cap. Quan s'esgotava el temps de les pràctiques en buscaven un altre que busqués el mateix i sempre tenien practicants treballant.
Quan va començar a estudiar anys enrere ella s'imaginava treballant a un laboratori d'aquells entre les mostres, amb bata blanca, fent informes i anant a prendre un cafè amb els companys al matí, sortint a dinar els divendres, quedant el cap de setmana, potser coneixent algú interessant en aquell nou ambient ara que es feia adulta. Estalviaria per anar-se'n de casa i aplicant el que havia estudiat i pel que s'havia estat preparat a la facultat.
Vist però com està tot ara no es pot queixar. Es queixa una miqueta només sospirant, cansada. Hauria d'estar contenta, de fet ho està quan es compara amb d'altres. N'hi ha molt pocs que que puguin fer pràctiques i molts menys que tinguin una feineta de cap de setmana amb la que pagar-se una mínima independència. A més, ara s'ha assabentat que l'han acceptat a una altra empresa per fer pràctiques. De dilluns a divendres hi anirà tots els matins i estarà al laboratori. Els hi cal algú al departament de qualitat. A diferència de les altres en aquesta feina promet, doncs d'entrada ja li pagaran el desplaçament en tren cada dia. Emocionada com abans de començar en totes les altres ella diu:
- Aquesta és la bona. Ho sé. M'han dit que potser més endavant, si els hi agrado...
- A totes et diuen el mateix – contesto jo.
- Ja, però la dona que em va entrevistar era diferent. N'estic segura. Aquí tinc possibilitats.
Tot el passat l'ha deixat enrere, sembla que em digui. Parla de present, d'esperança. Tota l'esperança la té dipositada en cada nova oportunitat de present i de futur, aquesta que encara ha d'arribar i mai arriba. Com tots ella necessita seguir-ne tenint d'esperança, seguir creient. Sense esperança, sense creure en que tot pot anar a millor les persones es col·lapsarien, es paralitzen i, finalment, moren o es tiren de cap a la desesperació. La desesperació triga a arribar, però quan ho fa t'aboca a la mort.
Veurem d'aquí a uns mesos com està, com ha anat, si de debò és aquesta la bona i no ha estat un altre miratge, més del mateix. Sé que és forta però, ho pot fer, pot aguantar, és jove.


Emigrants


Ens saltàvem tots els peatges anant en caravana. Els hi dèiem “no vull pagar” i el treballador o treballadora sortia de les seva cabina i s'apuntava les matrícules i llavors obrien la barrera. Els autos esperaven a un costat de l'autopista. Allà aturats tocàvem els clàxons, cridàvem i enarboràvem estelades al costat de la policia que mirava de posar ordre i multes. Ens sobrevolava un helicòpter de feia hores i molts li ensenyaven el dit. A la ràdio parlaven de nosaltres.
N'érem tres dins el cotxe: un consultor informàtic, un cambrer de caps de setmana i un aturat. Mentre que esperàvem a que la resta passés ens donava molt de temps a parlar entre nosaltres. Parlàvem de la caravana, de la situació política, de la família, de la feina i de plans de futur. El consultor havia passat darrerament currículums per buscar-se una feina que no signifiqués prop d'hora i quart de viatge d'anada i tornada cada dia; el cambrer havia dit que volia anar-se'n ja de casa els seus pares als vint-i-set anys doncs estava fart d'haver d'esperar que aquests fossin fora per fotre un clau amb la seva xicota; l'aturat era jo, i en ment només em quedava un conegut que havia emigrat darrerament a Londres. De tan en tan havia parlat amb ell mitjançant Internet. Havia deixat penjada filologia i ara m'ajudava amb el que jo escrivia. A Londres feia llits d'hotel i netejava lavabos. Em deia que hi anés, que tindria tema per escriure, però a mi només em quedaven unes poques mesades per cobrar i no sabia prou anglès. - Jo li deia que era impossible que jo em posés al dia en quatre dies.
- Jo ho vaig fer – va dir-me.
- És veritat, no tinc excusa.
- Aquí necessitem gent. I no et cal massa anglès, la veritat. Per a ells ets un parell de mans, res més.
La caravana avança lentament amb nosaltres tres dins el cotxe. Barrem el pas als cotxes que paguen i els fem avançar poc a poc. Ens diem a nosaltres mateixos que ho fem perquè prenguin consciència que l'actitud d'uns pocs perjudica al col·lectiu. El cambrer diu que cadascú per sí mateix també té problemes. El consultor informàtic mentrestant ens parla de tot de coses amb les que tots tres estem d'acord: des de la supressió dels peatges que reclamem avui a la independència anhelada, de que aquí ho tením fins i tot més difícil que a la resta d'aquest estat sangonera, que hem de fer-nos grans i decidir per nosaltres mateixos, espolsar-nos les sangoneres que ens deixen secs, a estimar-nos nosaltres mateixos per deixar de ser maltractats, a fer el nostre propi país com van fer els americans en el seu moment, a lluitar per un futur millor, a...
M'adono que he perdut l'energia d'anys enrere, quan lluitar significava emprar el temps que et sobrava individualment per destinar-lo a la majoria col·lectiva. Ara ja no puc fer-ho amb la mateixa energia. Hi segueixo creient, però com qui ha treballat durant decennis a una mateixa feina acaba cremat. Ja no puc, i menys encara quan per mi mateix em moro agonitzo d'inanició. Això és un cant del cigne. Estic derrotat i amb les cames trencades a la banqueta.
- Crec que me'n vull anar – dic.
- A on? - pregunta un.
- Amb en Marc. M'ho va proposar l'altre dia. O a qualsevol altre lloc. Fer un curs d'aquests d'anglès i fotre el camp.
- I què cony hi faràs tu allà?
- No ho sé, establir-me, començar de nou, estalviar, esperar que passi la tempesta aquí.
- És aquí on s'ha de lluitar, no allà. Ens ho hem de creure, s'ha de tenir esperança, saps? - diu el cambrer -. Canviaran moltes coses el dia que...
- Sí, i hi crec, però ara mateix no puc fer res. Si no puc creure en sortir-me'n jo per mi mateix com puc creure que ens en sortirem tots?
- La unió fa la força!
- Si de debò estiguéssim units. Però cal estimar-se i confiar en un mateix per estimar i confiar en la resta.


Paràsits


Tinc constància d'un pare que cada dos per tres li diu ara al seu fill:
- Ets un paràsit! Ens estàs matant a ta mare i a mi! Vols fer el favor de buscar-te la vida!
- No hi ha res ara per ara, pare.
- Perquè ho vas deixar perdre tot – li treu en cara el pare -. Tot pel teu mal cap, tot perquè ets un immadur! Si haguessis fet...
El fill té vint-i-nou anys. Era fuster fins que va adonar-se que el sou que li donaven a canvi de col·locar portes, fer cuines i armariets de lavabo a cases i pisos no li permetien de pagar-se'n cap per sí mateix. O si que li permetien, però si volia fer-ho ell s'havia d'hipotecar cinquanta anys perquè en poc més de sis els preus s'havien triplicat i fins quadruplicat al poble on vivia. A ell el sou només li havien pujat un dotze per cent. No li quadrava. Els seus pares havien pagat la casa en dotze anys.
- Això és perquè ens vam decidir a fer alguna cosa i no ens aterria entrar al món adult – li deia el seu pare.
Però aquesta explicació a ell no li satisfeia. No volia entrar a aquell joc. Sí que li feia por, però creia que era una por justificada. Qui podia assegurar que tot rutllaria perfectament d'aquí a cinquanta anys? No era una aposta segura, ningú aposta sobre segur, però apostar-se cinquanta anys així com així no li semblava pas cap broma, i per això no va voler entrar al joc. Va rebre moltes crítiques de casa, dels amics, de coneguts, del seu cap i encarregat. Li deien que era adult i intel·ligent, però que en el fons era encara un nen, un immadur perquè va deixar la feina, somniava truites perquè en època de les vaques grasses renegava del sistema i el criticava. Quina era la seva proposta? En què creia ell? Era un pessimista.
- No t'hagués deixat si haguessis estat més decidit i haguéssiu comprat – li repetia sa mare.
Ella l'havia deixat feia ja tres anys, quan ell no veia clar això de la compra i ella tenia pressa per prosperar. Li havia dit exactament el mateix en deixar-lo: Ets un covard Joan, ets incapaç d'arriscar-te!
I no només s'havia sentit a dir això de que era un covard, sinó també que era un enemic del “progrés”, un enemic de la societat. Què n'has de saber tu, Joan, de tot això?, li deien. Ets fuster, limitat a posar portes!
I molt de compte amb tot això! Enemic, ell? Per què? Per dir el que pensava, tot i pessimista? Clar que era només un fuster, clar que hi havia una possibilitat que ell estigués equivocat, però enemic, ell? Ell no estava en contra de res, no esperava cap benefici, sinó que pensava que ho feia en benefici no només de sí mateix sinó de tothom. Els seus coneguts, amics i familiars feien aquells ulls devoradors de progrés que no quedaven mai satisfets i no tenien mai temps de trobar aquells articles del diari enterrats a un raconet. No tenien temps a aturar-se a pensar. Ja ho sabia ell que no era cap polític, ni economista, ni professor d'universitat, ni sociòleg ni ningú respectable amb títols que pogués ensenyar res més que a posar uns armaris de cuina, però alguna cosa no li quadrava en tot aquell funcionament. Què era?, no ho sabia, però intuïa que no era cap egoista, no es creia pas cap immadur. No creia que criticar o buscar una segona opinió o punt de vista fos cosa d'immadurs, sinó tot el contrari. L'immadur és el que segueix un sol punt de vista desdenyant tots els altres i sense tenir-los en compte. Potser ell estava paralitzat, però a vegades llegia aquells articles enterrats a un raconet del diari que li feien pensar que potser els escrits a primera pàgina aventurant un futur prometedor no tenien raó. Hi havia certa gent que pronosticava una catàstrofe. Ell no volia cap catàstrofe, doncs una catàstrofe també l'hagués afectat a ell, per descomptat, però val a dir que a ell també li semblava que s'hi encaminaven. Potser a fi de comptes, allò no era el progrés.
El fill encara és a casa. Al pare li han reduït el sou, la mare ja no treballa, els hi han apujat l'iva, l'IBI, la corrent, el gas, les escombraries i no han pagat l'assegurança del cotxe. El fill no col.labora perquè no té feina. No en troba cap enlloc. El pare creu però que el seu fill no s'hi posa perquè no vol. Li ho diu cada dos per tres: “Ets un paràsit, ens estàs matant, vius a costa dels altres”. Que el seu pare pensi això d'ell li fa mal. També li fa mal que li diguin que ell i d'altres com ell són els que s'han carregat el país.
El fill darrerament contesta:
- Els paràsits sou vosaltres!
- Què has dit!?
- Que “Els paràsits sou tots vosaltres”.
- Ah sí? És que jo sóc un polític, un banquer, un empresari explotador potser? No hem estat sempre honrats?
- Sí, ho heu estat, no ho nego, però tampoc neguis que actueu com tots aquests. Demaneu responsabilitats als que us van avisar, demaneu diners a qui ja no en tenen, exigiu responsabilitat a qui no la tenia. Us feu grans, no voleu canviar en res. Us preocupa ara garantir el poc que us queda. És una cadena. El més gran sempre escanya al més petit.
El pare no entén d'on ha tret el seu fill tot això. Ell no li va ensenyar. Ell li va ensenyar a treballar, a ser bona persona, honrat, just i sacrificat. El pare no nega que la cosa està fotuda, però no treu que ells a casa també estiguin fotuts. Ell també viu a casa, ha de fer alguna cosa! De què serveix un fill paralitzat que menja i viu i no fa res? Necessita la seva ajuda, tots són al mateix vaixell, ha de fer alguna cosa, i a ell li sembla que només els hi xucla la sang!


La terra promesa


A començaments de mes, quan tinc diners, vaig sempre a la cafeteria. Coincideixo normalment amb un grup de tres amics joves que s'asseuen a prop meu cada tarda. Es troben allà i xerren i xerren durant hores. L'altre dia em va sorprendre sentir que parlaven de la possibilitat d'auto-abastir-se, un tema que m'ha començat a interessar de fa anys.
Pel poc que sé d'ells un ha fet a distància segon de batxillerat aquest any, a l'altre li falta un any sencer per acabar una carrera humanística i el tercer pidola cada dos per tres a sa germana i les àvies per comprar-se tabac. Cap dels ters ha trobat feina aquest estiu.
Els sento parlar de que no són cobdiciosos, que no volen pas fer negoci sinó només fer alguna cosa. No planegen fer-se rics, no volen crear noves línies de producció ni inventar res fora del normal. Només volen sortir-se'n, fer alguna cosa, sobreviure. Es passen massa hores pensant en què poden fer al respecte i això els desespera.
Un d'ells diu que en cas que tot continuï igual, haurien de fer alguna cosa igualment. Sobre el que estan xerrant – una caseta auto-suficient a alguna terra promesa -, un altre diu que té un amic que podria instal·lar-los plaques solars. Les haurien de pagar, però. Entenc que volen fer d'agricultors, però a cap d'ells els hi agrada la verdura.
- Ens hi haurem d'acostumar, és el que hi ha – diu un.
Els altres fan que sí: s'hi haurien d'acostumar. El problema és trobar aquest lloc on plantar enciams, patates, cols, cebes, tomàquets, porros...
Dos d'ells riuen quan senten la paraula “porros”. Són de poble i es van criar entre grues, places abandonades de polígons industrials i menjar prefabricat. En sentir-ho no han pensat precisament en els porros que es tiren dins l'olla per fer sopa. Un diu al respecte:
- També també: també podríem fer-ne alguna, de planteta?
- Clar, ja que hi som....
- Sí. També seria auto-abastir-se, no?
Als setze, als disset, als divuit pensaven que tindrien una feina que haurien estudiat i que s'allunyarien de casa, o que desenvoluparien un ofici qualsevol, o que la feina a la fàbrica duraria. No haurien d'anar més a l'hort del pare, ni a la botiga de la mare i deixarien de fer de cambrers i mossos de magatzem a l'estiu. Serien lliures, farien el que haguessin decidit. Serien independents, més rics o més pobres, però independents. Ells mateixos no s'imaginaven grans, però ara ho són. Tenen pèls a les cames, han sortit plegats durant molts anys, les barbes són tancades, les celles espesses, però no pensen en comprometre's perquè encara ara estan temptejant el món, buscant-li sortides. Han pensat a vegades en lloguers i hipoteques, el d'ajuntar-se amb xicotes més de tres mesos, han posat en secret amb elles noms dels seus fills que s'han acabat oblidant. Als dinou, als vint i als vint-i-u, als vint-i-dos, als vint-i-tres i ara als vint-i-quatre es dediquen a parlar de l'hort del seu avi que es va vendre per fer-hi un edifici de progrés tot ple de cartells de “en venda”. Parlen de la seva terra promesa, de trobar un lloc que tingui sol i un camp verd per llaurar, on plogui de tan en tan, un riuet o una mina on hi posarien una bomba per no haver de pagar l'aigua a ningú, de tenir-ne prou amb plaques solars, d'auto-sostenir-se plegats, potser fins i tot d'intercanviar amb una granja propera hortalisses i verdures per carn, de vendre a restaurants i a botiguetes... Sortir-se'n a aquesta terra promesa, un lloc idíl·lic que no saben encara on és però que haurien de buscar. El buscaran per Internet. Llavors un diu.
- Però ho dieu seriosament això?
- Jo ho faria. Què més hi ha?
- Home, si sortís una cosa així – diu el tercer.
- Però no hi ha cap lloc així, entens?
- N'hi ha d'haver algun, el que passa és que no l'hem buscat.
- No sabem com fer tot això...
- Doncs n'aprenem.
- I les plaques, i la bomba per al pou, i el material, els diners, el terreny, el lloc aquest, d'on ho traiem tot això? Els diners que calen?
- No ho sé. Potser al començament haurem de tirar sense.
- Jo esperaria. La crisi no pot durar molt.
- Però no deies que volies fer alguna cosa?
- Sí, però no quimeres. Vull fer alguna cosa "normal"!
De debò estan decidits a fer-ho? Em pregunto jo. De debò té raó aquest que es vol esperar i diu que això és una quimera, o ho haurien de provar? De debò haurien d'esperar a fer el que s'han preparat per a fer a la vida o preparar-se a fer ja el que sigui per sortir-se'n? S'han de decidir.
Una decisió enfronta sempre dos camins oposats. En aquest cas és posar-s'hi ara, arriscar-se a fer quelcom que sembla extravagant o que és incert, o bé arriscar-se a que d'altres decideixin per ells i facin aparèixer llocs de feina dels que després es queixaran. Decidir que tot canvii per si mateix o decidir-se a canviar les coses ells mateixos. Quan s'aixequen i se'n van a la caixa sento que un d'ells li diu a un altre:
- Tens vint cèntims?
- Ja me'n deus quaranta, cabronàs!
- La setmana que ve t'ho torno, t'ho juro.
- Jo, estic pelat!
Li pregunta a l'altre. Paguen, se'n van tots tres.

“Em vaig donar completa i destructivament a la meva mare. Molts anys vaig estar absorta pel meu amor envers ella. La vaig estimar sense esperit crític, pietosa i obedient. Vaig entregar-me. Jo era feble, sense personalitat. No tenia voluntat. Ella triava els vestits que jo em posava, els llibres que jo llegia (...) Sols vaig començar a rebel·lar-me i a definir-me a mi mateixa als setze anys quan vaig sortir de casa per anar a treballar. (...). El que odio és la meva feblesa, no el seu angoixant domini.

“Sincerament, he de reconèixer que m'agrada allunyar-me de June. Així l'aprecio més. Quan és aquí em sento deprimit, oprimit i desesperat. Estic assedegat d'experiència i de dolor”.

“June deia coses tan feridores que en Henry es desesperava i es mostrava irracional, però ara s'adona de que totes aquelles grans batalles foren estèrils i puerils sortint-ne ell de totes destrossat, incapacitat per a treballar o viure”.

“Henry: No et demano que te'n vagis, només que em deixis sol. No puc treballar si hi ets. No puc treballar, June. I, en aquest moment, he de ser dur per a protegir-me a mi mateix”

Anaïs Nin, diaris