Llocs

Va arribar a la ciutat un matí gris i depressiu de finals de febrer. Va trobar un carreró estret on no s'havia de pagar per deixar el cotxe i allà mateix va clavar el fre de mà. Va treure's de la butxaca el telèfon mòbil i trucar. El paio aquell va donar-li la direcció exacta i se la va apuntar a la llibreta. Va baixar del cotxe i començar a preguntar.
Mitja hora més tard arribava a una plaça gran amb una mena de far al mig. Cafeteries, bars, una Sony Gallery i botigues de mòbils, immobiliàries i una ferreteria. A l'altra banda un edifici alt, façana de vidre i metalls cromats. El número de l'edifici era el vint-i-tres, el mateix que li havien dit. Va pitjar el número de pis corresponent i van dir-li que esperés, que de seguida baixava algú.
Va esperar, i aquest algú va baixar. Es van donar la mà, l'home es deia Carlos i era pràcticament calb, duia ulleres rodones i petites subjectades molt a la punta del nas. De vestir duia camisa espigada crua, i una americana, blau-marí, i anava sense corbata. Era baix, més baix que ella.
Van caminar tots dos deu o dotze minuts fins arribar a la porta del bloc. El carrer era ombrívol, enfonsat i humit, comunicat per escales a banda i banda. Hi havia un grupet de set nens discutint – com ho fan els nens - per una pilota de plàstic. Els nens eren marroquins, negres i blancs. El més alt de tots era el líder, es veia, doncs era segur d'ell mateix i dominava. Duia una pilota de plàstic blava per damunt dels caps dels altres. Un altre nen li reclamava, deia que era seva. El nen més alt va dir:
Vamos arriba!
I saltant de dos en dos els escalons va obrir la marxa mentre que els altres el seguien cuita-corrents.
A en Carlos li agradava el cinema. No havia parat ni un moment de parlar-li de cinema. Va dir-li que ja no feien pel·lícules com les d'abans, pel·lícules bones, d'aquestes de passar l'estona, saps, bon cinema. Cinema d'hòsties, “bon cinema”, sí: Van Damme, Steven Seagal i Brucel Lee eren els seus referents. Estava acabat. Deia que no calia sortir de casa per veure bon cinema, tot estava a Interent. En Carlos estava separat, feia uns anys ja. Tenia tres discs durs plens de bon cinema a casa i ella podia imaginar-se com eren els caps de setmana d'en Carlos. “En tinc més de cinc-centes”, va dir orgullós, traient pit a l'ascensor. “Vols que te'n deixi unes quantes?”
- No caldrà, gràcies – va dir ella.
- Segur? No em fa res, eh!
- A mi si. Una amiga meva va muntar un videoclub i es va arruïnar.
Carlos va callar, i les portes de l'ascensor es van obrir. Van sortir i passar dins l'apartament i l'home li va mostrar el bany: estava bé. Va mostrar-li el llit plegable: sí, se'ls coneixia, molt pràctic. Va mostrar-li l'aire condicionat, els armaris de la cuina, la cadira, la taula aquella de dos pams per dos pams i la nevera, el microones, el forn i una escombra i la única finestra... A ella li va agradar la finestra. Li va agradar força. Va treure el cap a través d'aquesta i va veure més món del que havia vist mai abans per altres finestres a les que hagués viscut. Hi havia més de cinquanta metres de carrer ample i llarg davant seu. Veia balcons, façanes, una mena de mercat o de plaça coberta amb les persianes metàl·liques tancades i els sis o set nens que ja havia vist jugant a pilota. Hi havia uns quants cartells de “en venda”, “es lloga” i dels que preguen: “es ven o es lloga”. Hi havia també una botiga de roba d'anar per casa amb un cartell que resava “es traspassa per jubilació”, i també, a un costat, un bar amb taules i cadires vermelles de plàstic a defora. Va pensar que aquell bar hi acabaria anant tard o d'hora.
- Què et sembla? - va dir en Carlos, referint-se a l'apartament.
- Està bé – va dir -. I la tele on és?
- Oh es que...
En Carlos li va contar un drama de la hòstia sobre la tele. L'altre inquilí, saps, havia passat alguna cosa... Això excusava les fotos de l'apartament que ella havia vist per Internet, amb una tele que ara no veia enlloc. Ella se'n va cansar de tanta explicació, estava cansada i volia posar endreç com abans millor. Li va dir tres vegades que tan se valia, que era igual això de la tele. Al final ell li va prometre que n'hi duria una abans del dijous - aquell dia era dimarts -. A ella li va semblar bé, en tant que callés d'una vegada – però això darrer només ho va pensar.
Llavors va tornar a sortir, i van baixar amb l'ascensor i van tornar a l'edifici aquell a peu per firmar tota la paperassa i ella va treure's de la butxaca del darrere dels texans dues terceres parts dels diners que havia aconseguit arreplegar per tornar-ho a intentar. Les dues terceres parts del que tenia eren sis-cents euros, suficients per a pagar fiança i primer mes de lloguer. Amb els altres tres-cents, havia de tirar.
Va baixar i sortir sola de l'edifici. Ja estava fet, i ara que estava fet va trobar-se al carrer i mirar-se el clauer que tenia a les mans. Es va sentir poderosa altra vegada, com si tingués les claus de la vida a les mans. El sol va treure el cap entre els núvols grisos i ella se'n va anar a buscar el cotxe. Va aparcar-lo sobre la vorera prop del nou edifici. Va carregar les bosses de plàstic, les motxilles i les caixes de cartró a l'ascensor. En acabat va anar a aparcar a un lloc segur i connectar la nevera, provar les llums i anar a buscar un supermercat i una llibreria. Va tornar, va arreglar quatre coses i menjar-se mig litre de gelat amb cullera gruixuda i caure rendida al sofà llit, acabat de fer.

L'endemà va aixecar-se molt aviat, a un quart de set del matí. Va fer-ho espantada, sentint-me a un lloc estrany. De seguida però se'n va recordar: va recordar la sortida del poble amb el cotxe carregat fins dalt el matí anterior, va recordar el viatge per carretera, els peatges, l'arribada a la ciutat i en Carlos, l'apartament nou, les dues bosses de supermercat, la roba que havia col·locat a l'armari, els llibres a ran de terra i la novel·la nova a la cadira del seu costat fent de tauleta de nit amb el punt entremig.
El matí era fred. Va col·locar una tassa plena de llet desnatada al microones i endegar-lo. Va obrir la persiana i la finestra perquè es ventilés el pis i asseure's a esperar al davant, amb els braços creuats. El carrer era fosc, fred i il·luminat d'alts fanals taronges. Li va venir una esgarrifança del fred, però una esgarrifança agradable. Llavors va sentir el ting del microones i va aixecar-se, bolcar-hi a dins el mateix cafè soluble que ja havia tingut a l'altre pis i remenar amb la cullera mentre que tornava a seure. Es va dir que li agradava aquell lloc, que estava molt bé. Li agradava molt més que aquella habitació que havia compartit a la Gran Via, li agradava més que el pis brutíssim de Saragossa on s'havia estat amb l'Ariel, l'argentí; li agradava molt més que l'apartament de Tarragona i infinitament molt més que l'habitació de cals seus pares. S'hi estava bé a cals seus pares, però només hi havia estat bé fins a certa edat, fins que va començar a adonar-se que també necessitava el seu lloc. Llavors ella ja en tenia trenta-set, i encara trobava que hi havia de tornar massa sovint, a cals seus pares. Pensava que qualsevol lloc era infinitament millor que l'habitació de cals seus pares, ja fos a la quinta punyeta, ja fos a qualsevol lloc on no conegués ningú. Els temps eren els que eren, bufaven vents no gaire favorables però ella no es rendia, no es desanimava i ho seguia intentant.
Va mirar el rellotge que li penjava del canell: eren quarts de set del matí. Fins les vuit no obrien l'empresa de neteja on l'havien contractat. Va fer un glop del cafè amb llet i es va quedar mirant el carrer nou. Seria aquell el lloc, és a dir, el lloc definitiu?

La por al buit

“No hi ha fogonades, no hi ha bravesa, no hi ha risc. És una feina que han après a fer, com arreglar una aixeta que perd aigua.” bukowski

N'hi ha als que els hi passen coses, o hi ha els que no els hi passa res, però cert dia tu t'adones que hi ha alguna cosa dins teu que remuga. Et sents desgraciat, depressiu i plores als racons, crides i trenques finestres i estimbes el primer que tens a les mans i cremes contenidors o ratlles cotxes i un dia se t'escapa una bufa quan mai havies fet res així. Pares quiet, t'aterres, ara ho saps: hi ha quelcom que no et funciona bé. Què és? Ho notes, és un canvi alarmant dins teu, però sabries definir-lo? No, i alguns te'l noten abans i tot que te'l notis tu. Et diuen: “Que se te'n va la flepa o què?, Puc fer res?, Tot bé per casa o què?, Va digues: què coi et passa?”
Ho intentes:
- No ho sé, no ho sé... Estic... Merda, no ho sé! És... És semblant a... És potser com si l'interruptor general s'hagués apagat i tot s'hagués tornat fosc per mi. Saps què et dic? Estic... Perdut, estic... No ho sé, coi. Tu m'entens?
- Ni puta idea del que em parles, la veritat. I des de quan dius que et passa això?
- No ho sé, no ho sé... Potser des de que... Però no, perquè aquella vegada no crec que fos... doncs abans ja m'hi sentia una mica així, i no crec que aquella vegada fos el detonant... I aquella altra vegada també... Oh, merda, fa molt de temps ja, crec jo; molt de temps, molt de temps, el que passa és que no me n'adonava i...
- La hòstia, que complicat!
- Sí noi. I a més penso algunes coses ara, saps?
- Què dius ara! Coses?
- Sí, sento... Sento alguna cosa a dins meu que remuga, alguna cosa que EM DIU...
- Com que ET DIU? Com si fos una veu?
- Potser sí... Una veu.
Tots els símptomes, i de pet al psicòleg, o a cal psiquiatre, que per això hi són i tenen la feina que tenen. T'ho recomanen sempre, o t'hi acompanyen, o és el mateix metge de capçalera el que fart de fer-te tres plaques diàries al pit i de que li parlis a totes hores del buit que notes aquí dins et diu que sí, que estàs bé, però que també hi ha alguna cosa que no et funciona. Et deriva a l'especialista, doncs el problema el tens més amunt: al terrat.
N'hi ha que són més callats, que s'ho oloren i s'ho saben i que se n'hi van sols. Van un dia i s'aixequen – ben normal, com sempre -, i que es preparen l'entrepà també com sempre, pugen al tren o al bus o al metro o al cotxe i treballen o estudien i esmorzen - com sempre -, i que després surten a dinar amb els companys i companyes i tornen a fer unes hores més i després una cervesa o un combinat – o dos – en sortir, i que després recullen els nens, i que una vegada que tornen del parc i amb la baguette a les mans i sempre que ningú els vegi ja els hi veus als ulls: la mirada vidriosa en despenjar el telèfon, aterrits.
Truquen a aquell amic d'un amic d'una amiga que van sentir que li va passar una cosa semblant una vegada i que se'n van riure. Llavors se'n va riure, però ara diu:
- Escolta Jordi – o Sara, o Maribel, tan se val -... Tu no tenies el número d'aquell amic teu que coneixia un paio i que coneixia a aquell que i patatim i patatam i patatum...?
- Sí, per?
- Tracta del terrat aquest, oi?
- Del terrat? Què cony t'empatolles?
- Ja saps: euhm... del cap.
- Ah sí, un psicòleg. Per què, què passa? Ai, no fotis eh. Què t'ha passat res, X? Esteu bé tots a casa? No m'espantis ara, eh!
- Oh, sí! Oh no! Ha-ha-ha... ha-ha... ha... ha-ha...ha... És, euh, és per un company de la feina, sí. La seva dona, saps?
- Què dius ara?
- Sí, no t'ho creuries. Quina història! Ho parlàvem al matí i m'ho ha dit: No està bé de la xaveta es veu. Del terrat, saps? Ho-ho-ho... el cap, el cap!
I creient-se amb el drama ocult pengen l'amic i truquen llavors a l'amic de l'amic de l'amiga i un dia, ben aviat, se n'hi van. Entren allà dins, i miren els títols i els llibres i s'asseuen o s'estiren, i els hi conten tot allò que no conten mai a ningú, i-que-de- debò-els-aterreix-i-no-els-deixa-dormir-i-que-és-com-un-buit-dins-el-pit. Cobreixen als professionals de preguntes que ni a la seva dona ni al seu marit o company ni a fills ni mares ni pares, mai mai mai, havien preguntat. Mai fins ara s'havien sentit així diuen, tapant-se la cara amb el coixí i fent pressió sobre aquesta amb les mans.
Els hi conten tot això-i-de-seguit, així, a aquell amb ulleres de pasta que es frega la barba i badalla o bé a aquella de la bata blanca amb cara de pansa bullida. Tan un com l'altre mouen el cap a banda i banda, i els aterrits, pobres, que s'estan allà sense saber si és bo o dolent el que els professionals no parin de prendre notes. Quan s'acaba el temps els professionals diuen:
- Noi – o noia -, ens haurem de tornar a veure. Què tal el dia vint-i-quatre? Va bé?
O també:
- Miri, el que vostè té és molt fàcil d'entendre – i continuen -: bla-bla-bla-bla-bla-blablablà... -. Li donaré hora per fer un seguiment de la medicació que li recepto i ja ens anirem veient i parlant-ne, que ara en tinc cinc més que esperen...
I bàsicament això, vaja, que tot anirà bé, que no li faci vergonya, que passa molt, que tot anirà rebé, que el món és el foll.
- Segur, segur?
- I tant!, però sobretot no s'hi capfiqui ara amb això eh? Entretingui's, faci alguna cosa, que això li passa a tothom i el que ha de fer ara és oblidar-se'n, sent?

Senten, sí, i se n'obliden – almenys uns dies -. No saben si perquè de debò funciona el tractament o perquè sense adonar-se'n li han penjat el mort a un altre que hi toca més en aquests temes doncs és especialista en tot això. És la seva feina.
Sigui com sigui aquesta gent acaba per aixecar-se al matí com sempre, i preparar-se l'entrepà sentint-se una mica millor, i tornen al bus al tren o al cotxe o al metro i tornen a treballar, i a dinar amb els companys, i una altra vegada a treballar, i una altra vegada a prendre una copa i a buscar els nens. Quan tornen a casa amb la baguette i endeguen el llum de la cuina veuen el calendari, penjat a la nevera, amb el dia aquell encerclat de vermell, la següent visita, i de seguida se'n tornen a recordar: la tristor, el terror, les preguntes, el buit... Sobretot el buit, que màgicament tornar a aparèixer-los en algun lloc entre el pit i l'estómac, clavat a l'ànima.
Hi dedicaran una horeta o dues a la setmana durant tres mesos, a la teràpia, o sis, o tot un any, o tres o cinc anys seguits. Qui sap, alguns s'hi estaran tota la vida amb aquest rotllo. Ells no entenen d'aquestes coses. Com a màxim se'ls hi recomanarà de fer alguna cosa nova, buscar-se alguna cosa, sí. El que sigui: escacs, caminar, cardar o fer ballet, parlar o cridar al company de feina o carregar les culpes en el pobre desgraciat que està a les seves ordres cada dia. Podrien enfilar-se al capdamunt d'una muntanya o turó i xisclar ben fort. N'hi ha que ho fan, i els hi va bé. Vostè ha de trobar el que li vagi bé, sap, doncs no tots els buits són iguals i n'hi ha que en tenen prou agafant un dia un boli i buscant alguna cosa sobre el que recolzar-lo i fer-lo lliscar. Busquen a la bossa de mà, a la motxilla de l'institut o a la butxaca on hi troben l'agenda, o un bloc o la llibreta on hi apunten el material o bé un un pedaç de paper de vàter mentre que proven de fer fora el buit aquest que tenen a dins. Hi anoten alguna cosa, no sé el què; una paraula, un pensament, una frase, alguna cosa que tot de cop i volta passa volant pel seu terrat en tractament o no i que pel que es veu els hi serveix molt. Els que apunten i continuen controlen el buit, els que no hauran de recordar-se durant tres mesos, sis, un any, tres anys, cinc, deu o potser tota la vida de ser puntuals a la cita marcada en vermell al calendari que tenen penjat a la nevera.

A mi també em va passar això, a tots ens ha passat crec, o ens passarà alguna vegada. A mi també em va agafar tot de sobte un dia, i sense gaire res que ho anunciés: aquella tristor o manca de sentit per les coses, les preguntes sense resposta que no m'havia fet mai i que anaven i tornaven i, clar, el buit. Aquell maleït buit al pit nedant dins meu, corrents i corrents i devorant-me l'ànima. El buit era el pitjor de tot. El notava dins cuejant com si fos un animal viu i verinós que s'havia introduït sense el meu permís. Se'm feia feixuc, com si de cop i volta carregués amb coses que no em corresponien i se'm quedessin a dins, qualsevol cosa que hagués vist i sentit, escoltat i olorat i tastat o em contessin. Sentia que no podia quedar-me amb tot allò a dins, que l'havia de matar d'alguna manera. El volia matar aquell buit, perquè em devorava i em matava ell a mi i això no podia estar bé de cap de les maneres. Em tornaria boig. Havia arribat per quedar-se aquell buit? Què hi feia aquí dins, ALLÒ? Què era, i el més important: Per què hi era?
No ho sabia, i tampoc sortia de dins meu; ni vomitant ni cagant ni dant-li menjar ni beguda, ni emplenar-lo de fum dels cigarrets ni anegant-lo amb molt d'alcohol o buidant-me de molt de sexe i amor marxava. Potser una estona i prou desapareixia; però només per uns dies, unes hores, un instant, doncs sempre tornava. M'acompanyava allà on anés, sempre arreu anava amb aquell buit i em feia sentir de debò més sol que mai, fins i tot en bona companyia.
Això em va passar fa uns anys, un estiu. Va passar-me una cosa que ara no ve al cas i que crec va ser el detonant final. Feia dies que el notava i aquell dia jo era a una cuina, treballant, i al meu davant hi havia la meva caixa d'eines blava i oberta, llesta, plena de claus angleses i de tornavisos i de peces de recanvi brillants. M'havien deixat allà perquè reparés una aixeta, perquè cadascú tenia la seva feina i la meva era aquella: reparar aixetes. Les canviava i les adobava, passava cables, feia que els interruptors donessin i apaguessin les bombetes que havien de vèncer la foscor de les habitacions. Aquella era la meva feina, i la meva vida. Ja havia passat els cables de la cuina, la cuina era il·luminada, però alhora hi havia foscor, molta foscor. La fosca era dins meu, hi havia molt de buit, molt forat negre tenebrós dins meu.
I recordo que em vaig quedar allà clavat, mirant-me l'aixeta aquella, ben quiet. Sentia com començaven a brollar les llàgrimes que invocaven aquell buit. La vaig mirar cromada i brillant i tot de cop i volta vaig sentir-me incapaç de fer res, incapaç total d'entendre fins i tot perquè plorava, incapaç per fer desaparèixer aquella maledicció corrent-me per dins, devorant-me, matant-me.
Vaig deixar-me caure lliscant per la paret de rajoles blanques. Vaig acabar al terra, assegut,amb la cara entre les mans i gemegant com una nena que s'hagués rascat el genoll. Per sort estava sol, ningú em va veure i ningú ho sabria mai. Prou que m'interessava que ningú ho sabés, em prendrien per xalat total, per inútil.
Vaig treure un cigarret del paquet, i encendre-me'l amb una flama que tremolava. El segon que vaig encendre em va semblar que tenia molt mal gust i el vaig llençar i destrossar amb els peus. Vaig mirar la clau anglesa gran, i després vaig mirar la cuina, que era tota nova i brillant, blanca, i tot i així tan i tan fosca... Vaig exhalar una glopada immensa d'aire calent, vaig eixugar-me la cara i provar de calmar-me. Llavors vaig aixecar-me d'allà a terra però aquell buit encara era dins meu. Havia arribat per quedar-se, i jo l'havia de fer sortir fos com fos, ni que fos tirant-me pel cel obert. Vaig mirar abaix, però només eren dos pisos, i no ho tenia massa clar de si funcionaria.
Vaig acabar per adobar l'aixeta i per costum mirar el rellotge. Faltava molt poc per plegar i de la caixa d'eines en vaig treure la llibreta del material i un boli. Vaig apuntar-me les hores que havia fet aquell dia, les peces que havia gastat, on les havia comprat, on havia d'anar l'endemà -si és que hi anava- i tot el que havia de dir al meu cap que era bàsicament el que ja duia fent un grapat d'anys.
Vaig acabar-ho d'apuntar i quedar-me mirant la llibreta sobre el marbre fresc de la cuina. La llibreta era oberta, i vaig passar fulles i llegir llistes i llistes que ja havia fet amb anterioritat, tot de dates a les que ja no prestava atenció. Vaig tornar a la nota del dia, i passar una pàgina i trobar-ne una altra en blanc. La vaig mirar, i sense ni adonar-me'n vaig deixar caure la mà amb el boli al full nou. Vaig pensar què hi havia d'apuntar alguna cosa, però no em va venir al cap res més. Ja havia apuntat tot el que em calia, no? I doncs, què hi feia la meva mà ara allà al damunt? Què havia d'escriure jo, ara?
Vaig notar-me el palmell humit i neguitós. Els meus dits removien el boli atemorits, com si no sabessin què n'havien de fer d'aquest.
Va venir-me al cap una cosa, i vaig apuntar allò:
“Per què?”
“Per què”; m'ho vaig mirar, ho vaig llegir. Era una pregunta clara, interessant de contestar-se, podia resoldre'm coses: Per què? Però Per què el què, a veure?
Ni idea, i llavors vaig apuntar alguna cosa més rere el per què aquell. Vaig apuntar-hi coses una estona, no recordo ni el què va ser. Només recordo que vaig fer-me un munt de preguntes que em semblava que mereixien trobar una resposta. Molts Per què's, molts com's i quants i un grapat de a on's, fins i tot qui's i què's. No paraven de rajar-me a sac, sense aturador, com si la meva mà fos l'aixeta que s'havia obert per deixar sortir tota la pressió de dins meu acumulada. Moltes moltes preguntes hi havia allà, moltes moltes pàgines estava emplenant a la llibreta de la feina.
Crec que va ser així com vaig començar. El primer que vaig escriure per a mi va ser això: “per què”. Ni tan sols recordo sobre què era, ni si hi havia cap què important al darrere. Només això: Per què?
I oh, clar, no fotem: no tothom comença a escriure així. N'hi ha que no són tan dramàtics com jo, n'hi ha que comencen a escriure d'una altra manera, més normal diuen. Suposo que n'hi ha que comencen com jo vaig aprendre a arreglar aixetes als setze anys, com si això fos una cosa més, com si fos només una feina, quelcom que val, està bé, però sense la qual també podrien viure. Suposo que n'hi ha molts així, més que no em penso, com també n'hi ha molts que han d'anar a cal ulleres de pasta i barba i a ca la bata blanca, els que escriuen per feina, els que ho fan com qui adoba una aixeta...
No tinc res a dir-los. Està bé, val, sí, és una feina, i jo també he treballat i ells simplement fan la seva feina tan bé com poden i se'n van a casa i se n'obliden fins l'endemà perquè “només” és una feina. El que passa és que a mi m'agraden més els altres; aquesta gent rara, bona, que esclata per aquest buit dins seu que els xucla i els que els estripa l'ànima i que els devora i que necessiten de fer desaparèixer el forat negre de dins escrivint-lo. Són bons tots aquests que s'adonen que si mai t'arriba el buit ha arribat per quedar-se, i que l'han de dominar. Tenen por, però són valents.
Crec que vaig començar preguntant-me això de per què i contestant-me el més fàcil: com's, a on, què, qui, quan i quant. Ara m'adono que pretendre contestar-se el perquè és impossible. No me'l podré contestar mai de la vida perquè ni els bons poden fer-ho. Escriure no és com adobar aixetes; no és una feina, és una altra cosa, no es pot explicar el perquè ho fas. Potser és una malaltia en sí mateixa, potser és la por, potser sí és la por aquesta que tot ho paralitza però que en aquest cas detona i et des-paralitza i fa córrer la tinta del buit. La por dins meu és aquest riu de lava cremant-me les venes, és aquest forat negre que em va xuclant per dins i l'animal aquest que cert dia corria desbocat i que se'm menjava per dins. L'he de treure a passejar de tan en tan a aquest malparit, molts ho han de fer, jo ho he de fer. És tota aquesta pressió que dins d'alguns s'acumula i que tard o d'hora ha de sortir si no volen rebentar. És per por que ho fan aquests, és per por al que passaria si no ho fessis, per no haver d'anar a veure a en bata blanca, a en badall ulleres de pasta, per por al que passaria si no ho fessis cada dia. És per por, sí, i també perquè... oh, no ho sé!

Pau

Sota el sol de juny
la plaça
curulla d'arbres
a l'hora de dinar.
Té els cabells verds
i els hi pentina,
invisible la terra
bufant-los de vent.

Aventurer navega en un núvol
en una mar de cel.
A l'ombra el sòl d'asfalt i sorra,
i un bassal de pedres rodones
neixen brins d'herbes vives
que canten i ballen
sota els bancs roents.

Quan Aventurer desatraca del sol
el veus navegar a l'oest
escumosa la plaça re-brilla i
i torna la llum que l'inunda,
les banderes són roba estesa
que ara es bufen de vent.



Dos homes enfront
un taulell d'escacs
jugant a les dames i
fumant, rient, bevent
a la taula del bar.

Puc imaginar els
homes i dones
fills i iaies
mares derrotades i
pares cansats
asseient-se a taula
la tele endegada
davant el dinar
mentre sento els
piols d'ocells i veig
coloms en vol ras
retallar el cel blau.

Aquesta meravella de món quiet
és la pols entre les pàgines,
el batec d'una terra viva
sobre la que plantem els peus.