"Pero él pudo ver - quizá por mi mirada fija de pescado muerto-, que a mí no iba a conseguir asustarme. Creo que el viejo hijo de puta hasta sonrió un poco en medio del discurso. Creí advertir un chispazo de humor en sus ojos y, al final, me despidió con fingido disgusto. Supo, creo, que yo ya había sido humillado de mala manera antes". A. Bourdain
*
*
*
...i que tornen;
Torno a ser jo
in the night
dijous, 24 de gener del 2019
dilluns, 21 de gener del 2019
dimecres, 16 de gener del 2019
l'ase dels cops
"(...) En verdad, la libertad y la capacidad de desobediencia son inseparables; de ahí que cualquier sistema social, político y religioso que proclame la libertad pero reprima la desobediencia, no puede ser sincero."
Fromm
"Olvidas siempre que has nacido esclavo. Te parece siempre que sufres injustícias. ¿Pero puede un esclavo sufrir injusticias?"
Pavese
vincle
vincle 2
Era a defora, aquest matí, després d'esmorzar, i en sentir-ho, a la ràdio, se m'ha passat el fred de cop. Com va passant-me darrerament m'ha vingut la Gabancho al cap, i en concret, la frase aquella. Per què? Perquè no la tenia a mà aleshores, i això de tenir un cabdell enredat sempre em xinxa que t'hi cagues. Sí que tenia el mòbil a la butxaca però no pas l'esperança de cercar-la sense risc, doncs l'encarregat volta mosca aquests dies i per aplacar els seus nervis es dedica a passejar de secció en secció buscant brega i caps que voldria veure rodar. I, miau!, que ja sols faltaria això ara!
Estona després, treballant però ja ben lluny, immers en la palla mental que sols et permeten les feines que et deixen la ment en llibertat, la ràdio seguia fent de les seves però jo ja no l'escoltava. Era lluny, amb en Pavese escopint-me la cara. La frase de l'italià era curta, i la recordava bé per dura que era. És estrany, rumiava, tot això de saber com et fa sentir el que fa, diu o escriu algú altre i veure't impotent per fer-li-ho comprendre a un altre. Potser, em deia, i només potser, amb el tema que ens ocupa, perquè ho entenguessin a l'altra bàndol s'haurien d'invertir els papers per un temps. Fer-te inhumà, voler dominar, menysprear, castigar, recrear-te en el "aquí mano jo i tu passes per l'aro, xaval/ala, si saps el que et convé!". És aquesta una idea que crec que també toca Dostoievski: dominar i mensyprear no pel simple fet de que no saps trobar sentit a la teva vida i inconscientment et dediques a limitar la dels altres, sinó per fer-li entendre a l'altre QUÈ és i COM de cuc et fa sentir el ser dominat i menyspreat. Bé, aquí estàvem, com sempre, al país on els dominadors eren impunes per lleis fetes a mida. Amb un estat al darrere rentant-se cada dos per tres la cara però més podrit per dins que les clavegueres del mateix purgatori. Però ai, que a un no li agradessin les vistes no volia pas dir que podies canviar la pantalla i fotre el camp. No aquí almenys. Això - per si no ho sabies encara -, era EspaÑa. I com fer-li entendre a un element extern cec de poder i encegat per la caduca idea dels vells estats nació que es posi al teu lloc per uns instants? En el pla més a ras de terra, en una feina per exemple, sempre t'oferien la porta: "Mira noi, si no t'agrada, doncs ja saps on és la porta!". I a fe de déu que unes quantes vegades jo mateix l'he agafada la porta, i no només per feines, però - em pregunto - què passa quan decideixes marxar i et diuen "Ep, i tu on carai vas? Tu no pots marxar! Som un i no cinquanta-un! És més, que si fas ni que sigui un fake de marxar, t'inflaré els morros fins a matar-te i, creu-me, que no hi haurà ningú que m'ho faci pagar! Ets meu!"
De la frase de la Patricia aquest matí, sols en recordava l'essència, com qui recorda les maduixes a l'hivern o els torrons a l'estiu. Era un eco llunyà, una esgarrifança al cervell. Al sentiment no li calen paraules, però si n'hi poses les exactes, o fins i tot una aproximació ben acurada, el sentiment, que anhela per damunt de tot la comprensió de no sentir-se orfe, sol obrir els ulls com plats i dir "SÍ! Sí-sí-sí!".
Suposo que no la recordava perquè senzillament no puc recordar-ho tot, i menys encara quan l'extensió es massa pel meu cervellet de cigró. El més curiós és, insisteixo, que la sensació, el regust, el sentiment d'aquest matí és exactament el mateix que el d'ara, quan la tinc al davant i la rellegeixo. No ha variat ni un puto gram. Amb les paraules al davant, sento el mateix que sense elles perquè d'alguna manera la memòria i l'experiència ja se n'encarreguen de tatuar-nos al cervell el que ens interessa de resoldre.
Potser, em dic ara, podria haver-me mossegat la llengua, aguantar-me, fer parar quietes les mans i estar-me'n de pillar la llibreta del prestatge i així distreure'm la resta de la tarda matant bits. Però ai, sense voler estiro el fil d'aquesta essència amb l'esperança de treure'n alguna cosa de profit i estona després estic ja enredat en les mil-i-una batalletes familiars que t'expliquen de l'època franquista, des dels familiars a alguna fosa comuna passant per la impunitat amb la que els "hermanos" s'ensanyaven amb els meus pares en la seva particular etapa a l'escola feixista fins al dia que algú va dir prou i se'n va anar a inflar-li els morros a l'hermano que havia pres per cap d'esquila a un dels meus pares. I segons la història, al hermano, encara ara el busquen. Justícia poètica.
Com la cadena d'adn que ens anem passant els uns als altres, del passat, encara que sigui lluny, sempre n'heretem alguna cosa els que encara fem la viu-viu pel món ara.
Ara però, és tan immens l'esperpent que sento per tot el que política i socialment està passant en aquest país de pandereta que em fa l'efecte que tampoc podria aportar-hi res de nou. Vull dir, al final et dius a tu mateix que qui no ho veu és senzillament perquè no hi vol veure o perquè fa veure que no ho vol veure. Bé, això et fa pensar en les diferències substancials de tarannàs entre persones i grups humans, en la memòria individual i col.lectiva, en el comportament innat i adquirit i moltes altres coses d'aquestes de les que sempre parlen els genis i que a mi em fa massa mandra de subratllar com per a posar-me a indagar amb propietat. Que cadascú té la seva veritat i ha viscut històries diferents des de la seva propia perspectiva és tan evident com que no van viure els nostres avis i besavis republicans els mateixos anys de feixisme que van viure els que van estar amb els nacionals. Quin dolor van sofrir, els malnascuts aquests que sense ni gota de vergonya alcen ara la bandera del franquisme i la dictadura com a model a seguir? Qui són aquests desgraciats que els segueixen? Què hi tenen al cap? I és més, d'on collons surt aquesta puta exigència a DOMINAR a la resta de nacions d'aquest país de merda? Tan normal s'ha fet la banalització del poder en aquesta societat?
Per sort tinc un gat sobre el teclat. Podria apartar-lo, però prefereixo que el gat hi sigui abans de teclejar res que ja s'hagi dit per activa i per passiva amb més gràcia que la poca que jo tinc. Per què molestar-se a escriure i descriure pitjor que com ho han fet d'altres? Per què perdre el temps escrivint res que intentés posar negre sobre blanc si cap dels que de debò saben del que parlen són ni tan sols presos seriosament pels qui haurien d'escoltar la versió del seu adversari polític? Ja s'ha escrit molt des de tots dos pols de tot el que és, ha estat i serà tot el procès d'independència, la desobediència i l'anhel de llibertat tan de l'individu com de la societat a la que viu. Si no han estat capaços encara ara d'acceptar que Catalunya mateix es considerava a sí mateixa nació quan es discutia l'estatut aquell fa una pila d'anys i que es van passar i es passen pel forro dels ous, no és ignorància el que tenim al davant sinó mala fe intrínseca. La frase de la Patrícia - cony, la frase de la que parlava al començament -, no va ser la primera ni serà l'última a plantejar-se com a boníssima aproximació al moll de l'ós de la qüestió que em faig: els catalans s'han "entregat" mai lliurement a la idea de l'Espanya uniforme i no plural? O bé s'han vist subjugats, dominats i enganyats, conquistats per la força, violats i, finalment, ens fan creure que som a un estat democràtic i que si ELLS se'n lliuren de TOT és perquè nosaltres anem provocant i la llei és la llei? Us sona la cantarella, oi? Ai Espanya, la manada descerebrada, que diu que som Espanyols "por cojones". Però per què no m'ho pregunten, si vull ser-ho? Ah, clar... Es que a fi de comptes, qui té el poder i sap que el té i el vol mantenir per damunt de tot, diu que "ni quiero ni puedo" escoltar el teu argument. Per què?
"L'autonomia és un dret dels catalans o una concessió d'Espanya? ¿Es fonamenta en l'existència d'una realitat catalana difrenciada o en la graciosa decisió espanyola d'organitzar-se autonòmicament? Si és un dret dels catalans, són els catalans els qui en fixen la fórmula i el límit. Si és una concessió d'Espanya és Espanya qui decideix què concedeix i fins i tot pot retirar la concessió."
Patricia Gabancho.
Dilo en castellano
PS: L'altra pregunta que un es fa ara cada vegada que els poders Espanyols actuen amb aquesta impunitat, creant l'espectacle i el reclam perquè tots els mitjans i les càmeres s'hi centrin és - correcte, ho heu endevinat -: "Què carai passa rere el teló, de què deuen voler desviar l'atenció, a Espanya?"
vincle 3
Fromm
"Olvidas siempre que has nacido esclavo. Te parece siempre que sufres injustícias. ¿Pero puede un esclavo sufrir injusticias?"
Pavese
vincle
vincle 2
Era a defora, aquest matí, després d'esmorzar, i en sentir-ho, a la ràdio, se m'ha passat el fred de cop. Com va passant-me darrerament m'ha vingut la Gabancho al cap, i en concret, la frase aquella. Per què? Perquè no la tenia a mà aleshores, i això de tenir un cabdell enredat sempre em xinxa que t'hi cagues. Sí que tenia el mòbil a la butxaca però no pas l'esperança de cercar-la sense risc, doncs l'encarregat volta mosca aquests dies i per aplacar els seus nervis es dedica a passejar de secció en secció buscant brega i caps que voldria veure rodar. I, miau!, que ja sols faltaria això ara!
Estona després, treballant però ja ben lluny, immers en la palla mental que sols et permeten les feines que et deixen la ment en llibertat, la ràdio seguia fent de les seves però jo ja no l'escoltava. Era lluny, amb en Pavese escopint-me la cara. La frase de l'italià era curta, i la recordava bé per dura que era. És estrany, rumiava, tot això de saber com et fa sentir el que fa, diu o escriu algú altre i veure't impotent per fer-li-ho comprendre a un altre. Potser, em deia, i només potser, amb el tema que ens ocupa, perquè ho entenguessin a l'altra bàndol s'haurien d'invertir els papers per un temps. Fer-te inhumà, voler dominar, menysprear, castigar, recrear-te en el "aquí mano jo i tu passes per l'aro, xaval/ala, si saps el que et convé!". És aquesta una idea que crec que també toca Dostoievski: dominar i mensyprear no pel simple fet de que no saps trobar sentit a la teva vida i inconscientment et dediques a limitar la dels altres, sinó per fer-li entendre a l'altre QUÈ és i COM de cuc et fa sentir el ser dominat i menyspreat. Bé, aquí estàvem, com sempre, al país on els dominadors eren impunes per lleis fetes a mida. Amb un estat al darrere rentant-se cada dos per tres la cara però més podrit per dins que les clavegueres del mateix purgatori. Però ai, que a un no li agradessin les vistes no volia pas dir que podies canviar la pantalla i fotre el camp. No aquí almenys. Això - per si no ho sabies encara -, era EspaÑa. I com fer-li entendre a un element extern cec de poder i encegat per la caduca idea dels vells estats nació que es posi al teu lloc per uns instants? En el pla més a ras de terra, en una feina per exemple, sempre t'oferien la porta: "Mira noi, si no t'agrada, doncs ja saps on és la porta!". I a fe de déu que unes quantes vegades jo mateix l'he agafada la porta, i no només per feines, però - em pregunto - què passa quan decideixes marxar i et diuen "Ep, i tu on carai vas? Tu no pots marxar! Som un i no cinquanta-un! És més, que si fas ni que sigui un fake de marxar, t'inflaré els morros fins a matar-te i, creu-me, que no hi haurà ningú que m'ho faci pagar! Ets meu!"
De la frase de la Patricia aquest matí, sols en recordava l'essència, com qui recorda les maduixes a l'hivern o els torrons a l'estiu. Era un eco llunyà, una esgarrifança al cervell. Al sentiment no li calen paraules, però si n'hi poses les exactes, o fins i tot una aproximació ben acurada, el sentiment, que anhela per damunt de tot la comprensió de no sentir-se orfe, sol obrir els ulls com plats i dir "SÍ! Sí-sí-sí!".
Suposo que no la recordava perquè senzillament no puc recordar-ho tot, i menys encara quan l'extensió es massa pel meu cervellet de cigró. El més curiós és, insisteixo, que la sensació, el regust, el sentiment d'aquest matí és exactament el mateix que el d'ara, quan la tinc al davant i la rellegeixo. No ha variat ni un puto gram. Amb les paraules al davant, sento el mateix que sense elles perquè d'alguna manera la memòria i l'experiència ja se n'encarreguen de tatuar-nos al cervell el que ens interessa de resoldre.
Potser, em dic ara, podria haver-me mossegat la llengua, aguantar-me, fer parar quietes les mans i estar-me'n de pillar la llibreta del prestatge i així distreure'm la resta de la tarda matant bits. Però ai, sense voler estiro el fil d'aquesta essència amb l'esperança de treure'n alguna cosa de profit i estona després estic ja enredat en les mil-i-una batalletes familiars que t'expliquen de l'època franquista, des dels familiars a alguna fosa comuna passant per la impunitat amb la que els "hermanos" s'ensanyaven amb els meus pares en la seva particular etapa a l'escola feixista fins al dia que algú va dir prou i se'n va anar a inflar-li els morros a l'hermano que havia pres per cap d'esquila a un dels meus pares. I segons la història, al hermano, encara ara el busquen. Justícia poètica.
Com la cadena d'adn que ens anem passant els uns als altres, del passat, encara que sigui lluny, sempre n'heretem alguna cosa els que encara fem la viu-viu pel món ara.
Ara però, és tan immens l'esperpent que sento per tot el que política i socialment està passant en aquest país de pandereta que em fa l'efecte que tampoc podria aportar-hi res de nou. Vull dir, al final et dius a tu mateix que qui no ho veu és senzillament perquè no hi vol veure o perquè fa veure que no ho vol veure. Bé, això et fa pensar en les diferències substancials de tarannàs entre persones i grups humans, en la memòria individual i col.lectiva, en el comportament innat i adquirit i moltes altres coses d'aquestes de les que sempre parlen els genis i que a mi em fa massa mandra de subratllar com per a posar-me a indagar amb propietat. Que cadascú té la seva veritat i ha viscut històries diferents des de la seva propia perspectiva és tan evident com que no van viure els nostres avis i besavis republicans els mateixos anys de feixisme que van viure els que van estar amb els nacionals. Quin dolor van sofrir, els malnascuts aquests que sense ni gota de vergonya alcen ara la bandera del franquisme i la dictadura com a model a seguir? Qui són aquests desgraciats que els segueixen? Què hi tenen al cap? I és més, d'on collons surt aquesta puta exigència a DOMINAR a la resta de nacions d'aquest país de merda? Tan normal s'ha fet la banalització del poder en aquesta societat?
Per sort tinc un gat sobre el teclat. Podria apartar-lo, però prefereixo que el gat hi sigui abans de teclejar res que ja s'hagi dit per activa i per passiva amb més gràcia que la poca que jo tinc. Per què molestar-se a escriure i descriure pitjor que com ho han fet d'altres? Per què perdre el temps escrivint res que intentés posar negre sobre blanc si cap dels que de debò saben del que parlen són ni tan sols presos seriosament pels qui haurien d'escoltar la versió del seu adversari polític? Ja s'ha escrit molt des de tots dos pols de tot el que és, ha estat i serà tot el procès d'independència, la desobediència i l'anhel de llibertat tan de l'individu com de la societat a la que viu. Si no han estat capaços encara ara d'acceptar que Catalunya mateix es considerava a sí mateixa nació quan es discutia l'estatut aquell fa una pila d'anys i que es van passar i es passen pel forro dels ous, no és ignorància el que tenim al davant sinó mala fe intrínseca. La frase de la Patrícia - cony, la frase de la que parlava al començament -, no va ser la primera ni serà l'última a plantejar-se com a boníssima aproximació al moll de l'ós de la qüestió que em faig: els catalans s'han "entregat" mai lliurement a la idea de l'Espanya uniforme i no plural? O bé s'han vist subjugats, dominats i enganyats, conquistats per la força, violats i, finalment, ens fan creure que som a un estat democràtic i que si ELLS se'n lliuren de TOT és perquè nosaltres anem provocant i la llei és la llei? Us sona la cantarella, oi? Ai Espanya, la manada descerebrada, que diu que som Espanyols "por cojones". Però per què no m'ho pregunten, si vull ser-ho? Ah, clar... Es que a fi de comptes, qui té el poder i sap que el té i el vol mantenir per damunt de tot, diu que "ni quiero ni puedo" escoltar el teu argument. Per què?
"L'autonomia és un dret dels catalans o una concessió d'Espanya? ¿Es fonamenta en l'existència d'una realitat catalana difrenciada o en la graciosa decisió espanyola d'organitzar-se autonòmicament? Si és un dret dels catalans, són els catalans els qui en fixen la fórmula i el límit. Si és una concessió d'Espanya és Espanya qui decideix què concedeix i fins i tot pot retirar la concessió."
Patricia Gabancho.
Dilo en castellano
PS: L'altra pregunta que un es fa ara cada vegada que els poders Espanyols actuen amb aquesta impunitat, creant l'espectacle i el reclam perquè tots els mitjans i les càmeres s'hi centrin és - correcte, ho heu endevinat -: "Què carai passa rere el teló, de què deuen voler desviar l'atenció, a Espanya?"
vincle 3
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)