“Te buscas problemas. Tal vez necesites sufrir. Sufrir nunca te matará, eso te lo aseguro. Pase lo que pase, saldrás adelante, siempre. Eres como un corcho en el agua. Se te empuja hasta el fondo y vuelves a la superfície. A veces me espanta, las profundidades hasta las que puedes hundirte”.
H. Miller.
“El monstruo nunca se encuentra allí dónde creemos que está. Lo realmente monstruoso es nuestra covardía y nuestra indolencia”
Thoreau
El navegant de la closca d'anou
Enfrontar-se al propi passat sense un propòsit clar és com navegar a la deriva en una closca d'anou; no ofegar-se en l'empresa és l'excepció a la regla. Si mai emprens aquest viatge més val que sàpigues què carai hi vas a buscar i tenir també una corda que poder estirar en cas que necessitis retornar a la superfície. Perdre's allà abaix és perdre's en un món de tenebres on no hi valen lleis ni normes. Allà abaix hi habiten tots el ventall de grisos que hi ha entre les meravelles i els pitjors malsons. Ple com és de fantasmes, fades i cants de sirena, l'abducció o l'embriaguesa eterna són riscos que cal tenir en compte a l'hora de traspassar la frontera. Aviam, ja duus prou oxigen? Sí. Tens torxes i bengales suficients? Sí-sí-sí... Val, ara recorda: la pràctica t'ha fet més fort que la majoria, però tota immersió, fins per al navegant més avesat, comporta el risc d'oblidar on rau el nostre límit. Ah, i espera! No t'oblidis de l'espasa!
Fa tres setmanes i mitja que em llevo d'hora i navego. El meu peculiar passatemps m'ofereix un immens plaer un cop assoleixo l'estat ideal, que se sol donar entre trenta o trenta-cinc minuts després de fer el cafè i el primer cigarret al menjador. Sol costar-me força de trobar-hi temps, a aquest passatemps, i la raó és ben senzilla: visitant amb freqüència el més immediat, ara necessito de baixar més fons, i a més fons més risc i més temps que necessites per desfer el camí fins la superfície amb garanties i sense efectes adversos. Per comparar-ho barroerament: és semblant a la immersió amb ampolles en el medi submarí: és més fàcil baixar i adaptar-t'hi que no sortir-ne. Et cal un procés de descompressió si no vols esclatar com una aglà enmig del no-res aquàtic. Però el risc s'ho val, per als que volen descobrir les meravelles d'aquest noranta per cent d'iceberg que s'amaga sota seu.
El desordre de tot l'emmagatzemat aquí abaix és, massa sovint, monstruós. T'hi trobes de tot. Des de papers, baguls plens d'arxius de veu, d'imatge, tacte i olors de tota mena. Hi ha objectes, paisatges, persones esborronades ací i allà, per tot arreu. Ahir mateix, per mera distracció vaig anar a petar fins a un menjador de Bilbao. Hi havia unes llaunes de cervesa plenes de burilles i per la finestra hi vaig descobrir, increïblement, una brillant fragata blanca i groga amarrada a la riba.
A vegades navego tres, cinc, deu o vint anys enrere d'alguna experiència vital precisament perquè he descobert que tres, cinc, deu o vint anys enrere no estava preparat per rebre-la, afrontar-la o aprendre d'aquesta. Si em veig capaç i amb temps per fer-hi alguna cosa, m'hi capbusso amb les eines i poso ordre, escombro, netejo i desenredo els nusos o me les tinc amb algun fantasmot o monstre que s'hagués quedat per allà pul·lulant. No sempre en surto ben parat, però l'emoció del combat s'ho val.
Jo crec que una experiència, si és de debò és nova i rica, sempre ens ha d'agafar una mica a contrapeu. Per exemple, heu provat mai de fer trampes a un videojoc? Jo sí. Guanyes, però el sabor de la victòria no és tan dolç si no has extret forces de la teva pròpia flaquesa. No aprèn res aquell que no s'encalla o no fracassa. Suposo que la diferència rau en quin és el teu objectiu a la vida: guanyar, comprendre-la o sentir-la. Fins i tot en aquells que diuen que la vida és simplement viure-la, sense marcar-se objectius, ja se n'han marcat un. Curiós, eh?
Bé, l'anhelada comprensió rau ara entre les ombres aparentment insondables que freqüento. M'enduc noves torxes de la superfície i il·lumino baguls i demés trastos que tots els dies de tots els anys de tota la meva vida he deixat guardats aquí abaix. Normalment, ja us dic, sols em dedico a regirar-hi i a posar un cert ordre. A vegades m'hi quedo una estona, més llarga o més curta, pres, melangiós o alegre. Sí, algunes vegades m'ha calgut estirar ràpidament la corda que em condueix a l'entrada per sortir-ne a cuita-corrents. I les presses no són mai bones conselleres.
Una altra cosa de la que n'he adonat és que com més temps passo aquí dalt, més s'enfonsen en mi els recòndits paratges que vull visitar. Més esforç cal a cada dia que passa, i més costós resulta aleshores immergir per rescatar-ne els tresors que hi guardo. Val que guanyes en experiència, però a més profunditat d'immersió, més temps de descompressió i més camí de tornada per refer i menys vida que gastar allà dalt.
Avui estic en plena immersió de prova en el meu vell cotxe. Quan n'obro la guantera en cau un llibre en blanc i alguns clips de cabell. Clips del cabell? Els recullo i els miro. De qui és això? Què hi fa aquí? I aquest llibre en blanc? L'obro, i fent de punt a una cita hi trobo una desena de fotos. Fotos meves, fotos d'ella. La cita diu...
Em sobresalto. L'alarma que contacta amb superfície reclama la meva atenció i contesto a l'acte.
- Hola, bon dia. Digues.
- Escolta, com ho tens si et vinc a buscar d'aquí a mitja hora? No ens funciona l'aire condicionat! L'aparell aquell, el quadradet, la caixeta... salta.
És el meu jefe. Miro el rellotge, encara amb el llibre, les fotos i el clip a les mans: passen set minuts de les deu del matí allà dalt.
- Què és, el magneto-tèrmic o el diferencial?
- No ho sé. Té un botó amb una T al costat de la palanca.
- És el diferencial! Ja t'ho vaig dir que s'havia de canviar!
- Ah! Bé, et passo a buscar d'aquí a una estona? O feies res important?
Per dins meu s'inflama un segon de còlera que extingeixo amb èxit. M'ho ha fet i m'ho farà mil vegades més, això d'irrompre en el pitjor moment. De fet té l'estranya particularitat d'irrompre, com un follet, sempre que trobo temps per a mi. Si traslladés els meus plans dels matins a les tardes, d'alguna forma el món conspiraria perquè em truqués a les tardes. Evidentment que a ell no li valen, les meves coses importants, ni explicacions de la mena “estic immers en la fosca tenebrosa dels meus somnis i malsons...”, ni “estic escrivint”, ni “m'estava fent una palla, cabró” ni “estava deixant-me endur per les pinzellades disperses dels núvols en el poderós blau del cel que es presenta ara a la meva finestra...”.
“Parides, parides Xavi!”, diria ell, “tu i les teves parides! Per què no em passes d'una vegada el número del teu camell?”.
Sospiro. Li dic que sí, clar, que quedem. Total, demà passat començo les anhelades vacances. Quinze dies per gaudir tal i com gaudeixen els que no guanyem prou com per pagar-nos un viatge senzillet. Així que navegaré en una closca d'anou, traslladaré tot el material d'immersió acumulat al llarg del temps sobre l'escriptori i viatjaré. Duc tres setmanes i mitja fent les immersions de prova i tot ha anat com la seda. Fins i tot tinc un pla amb la ruta per visitar tots i cadascun dels punts o centres neuràlgics. Jo sóc, alhora, el guia i el turista.
Descompressió: em dutxo, em serveixo un segon cafè i busco a l'armari la caixa d'eines. Quan penso en tancar-lo m'adono que al prestatge de dalt de tot hi ha una altra caixa, una de cartró vella i pansida. L'estiro, la deso al terra i amb les mans al damunt m'aturo. Dubto un moment abans de treure'n la tapa. Sento el cor em va depresa-depresa i que l'aire entra pesat als meus pulmons. Decideixo obrir-la. A dins hi ha un llibre en blanc, i no en recordo la cita. Hauria d'obrir-la? Obrir-la, no obrir-la...
L'obro.
Al meu davant el munt d'objectes em cauen a dins com una tempesta de llamps i trons. Tanco els ulls i clavo les mans dins la caixa, buscant el llibre. Sols vull el llibre, el puto llibre, la cita. Toco quelcom tou, alguna mena de peluix, i a dessota el llibre. L'estiro i encara ara, sentint la pressió de les parpelles fent pressió sobre els meus ulls, torno a tancar la caixa i la torno a desar dins l'armari.
Obro els ulls. El llibre és blanc i així mateix es titula: “En Blanc”. No hi ha cap foto entremig. En passo dues pàgines. Hi ha una cita:
“L'escrivim junts?”
El tanco, aterrit. El meu mòbil torna a sonar. És el meu cap. Obro l'armari i llenço el llibre a dins i despenjo.
- Ara baixo!
******
Perspectiva
Hi ha alguna cosa
insana i intrigant
alhora que
romàntica
en aquesta constant
de recerca i espera
d'algunes mirades
anhelant el somni en vida.
Com hi ha
quelcom d'insà
intrigant
alhora que
romàntic
en la complaent conformitat
dels que res diuen esperar
ni res cerquen,
i que al més immediat
torrent s'entreguen.
Però no és igualment
intrigant,
romàntic
aquest teu caminar
fent equilibris
sobre la tanca
que els dos mons separa?
Val que
probablement,
també serà insà,
o indigne,
però quin camí
no ho semblarà
des de la perspectiva
del que ja sent
per on vol caminar?
