Notes

Quina sana, sana enveja! I dic sana perquè em fa sentir massa coses a la vegada, alguna cosa per la que no conec la paraula exacta, una mescla d'admiració, respecte, amor, i estranya melangia... Quina sana enveja, dic que em produeixen les lletres d'aquest home! Duc trenta-sis pàgines i tres vegades que m'he hagut d'aturar, amb el dit de la mà dreta fent de punt, i deixant que el polze i l'índex de l'esquerra corri sota les ulleres de sol per eixugar-me els ulls. Se'm rebel.la l'estómac en llegir-lo i l'aire que m'empasso sembla que no tingui gens d'oxigen. Al cor el mateix regust d'angoixa que et deixen els morts que trobes a faltar. El sento igual com algú de casa, com si fos el germà gran que mai vaig tenir, aquell que volies emular petés qui petés, per adonar-te'n, un dia, no només que no li arribaràs ni a la sola de les sabates, sinó que sols viu ara en pàgines impreses...

*****

"Els pensaments marquen les èpoques de les nostres vides: tota la resta és el diari dels vents que bufaven mentre que hi érem". Thoreau.

*****

(...) En canvi X és un supervivent. S'adapta a allò que es troba. Si avui és dia de poca feina, es relaxarà, farà bromes, s'oblidarà de fer coses i seguirà les conyes de tot i tothom aviam qui serà que la fot més grossa. Si toca rigor i serietat, serà però la màquina de l'eficiència personificada. Si vol vacances, no les demanarà directament, sinó que primer temptejarà el terreny amb preguntes indirectes. Segons la resposta de cada pregunta indirecta sap per on apunten els trets per saber si cal ajustar o no els cargols. I té gràcia, a més. Si mai hagués de fer-se passar per un seguidor ultra del Madrid amb un client important que vingui a dinar o a sopar, li fotria, però ho faria bé. Sabria aplicar tots els seus recursos i coneixements extrets del diari esportiu per sortir-se'n de la prova de tal manera que, ben probablement, al final de la vetllada el client li encaixaria la mà i li diria que un amic d'un amic seu li pot facilitat entrades de tribuna pel Santiago Bernabeu... Clar, si es que mai es decideix a passar-hi uns dies -ja l'ha convidat de fa estona -.
Tempteja la situació abans de llançar-se de bomba a la piscina, però un cop que sap que hi ha aigua, que no hi ha més perill que el d'un tall de digestió, es converteix en una bomba de rellotgeria.
Un camaleó sempre ha de tenir coneixements del medi que l'envolta.

*****

Seré just vida meva
i me n'estaré de triar les paraules
que desitjava de fer-te arribar;
seré senzill, vida meva
i sols em perdré al llibre en blanc
aquell que en néixer
els nens van heretar.

*****

El que és imperfecte és humà, i el que és humà és interessant, just el que necessitem dir i sentir. Si alguna cosa acaba essent massa perfecte, perd l'interès. No m'interessa, per exemple, la seva suposada perfecció. M'interessa però la imperfecció que amaga sota la màscara, la feblesa que oculta rere les fortaleses, les trinxeres i els canons muntats cara al món exterior. Sols m'interessa afegir ingredients a un plat, a una persona, si això serveix perquè me n'afegeixin d'altres a mi. Quina necessitat tindrien dos éssers perfectes de companyia, sinó? O es que se suposa que la perfecció d'un ésser inclou la capacitat d'acompanyar i ser acompanyat perquè sí?

*****

No, jo no em derroto;
m'entrebanco i caic
o bé m'empenyen al terra
i m'esclafa la sola de la bota
la cara sobre el fang.

Però no, jo no em derroto;
escupo algunes dents
i m'empasso la sang,
m'espolso i brut camino
esgarrinxat, baldat, caigut
un cop més, hi torno
però no, jo no em derroto.

*****

El silenci al restaurant és criminal. És l'ambient adient que es fa al cementiri abans d'enterrar el cadàver. Els seus fidels treballadors -nosaltres-, vestim de negre, fem ulleres, som calbs, grassos, idiotes, tenim ressaca, clapes sense pèl al clatell, estem cansats i oxidats per l'excés dels morts en vida que ens visiten...
I tot i així, els zombis regalen un somriure d'orella a orella a la família del mort.

*****

Dracs, llibres i un cavaller que fa volar els pètals vermells nascuts de la punta d'una espasa... El rei, que és vell i arrugat, demana el compte al cambrer i envia un altre wat's-up al mòbil del príncep. “Què collons feu, que no veniu?”.
El drac buida la bosseta de sucre dins el cigaló de Rom pujol. Fa ulleres i badalla. Es grata la barba de tres dies. Ja remena amb la cullera quan Sant Jordi, a la fi, contesta:
“Aneu tirant, que he de llogar un cavall!”
“Què t'empatolles ara!” - contesta el rei - “On està en Bandarra?”
“Se n'ha anat. M'han deixat. Tots dos... Han fugit aquesta nit al galop...”.
El drac es fot el cigaló d'un glop.
“T'ho vaig dir, que no feia per ella...”
“Tu calla, borratxo!”

*****

No en volia una altra
que no encaixés al buit
la volia a ella
i als seus defectes;
els crits, rampells i piradures
i fins les pors insegures,
la volia a ella
i a la rialla que esclatava,
el retorn del somrís sensual
de la ment insaciable,
els ulls de trapassera infatigable.
A ella volia
dins el buit que el consumia,
a ella, a qui li va regalar
la part que ara anhelava.

*****


Remata'm amor
i no et facis enrere!
Permet que de tu em dessagni
i sigues de mà àgil,
tingues el cor de roca
per atacar-me punyent.

Doncs si em vas estimar;
alçaràs el braç i
el cor em travessaràs
per l'esquena.

Traeix-me amor
i deixa'm que jo mateix em traeixi
si et demano que cremis els castells
que monstruosos deixàvem en l'aire.

*****

No mirar-te
no escoltar-te
no tocar-te
ni mai més desitjar buscar-te.

Així, estimant-te,
que més hauria de fer jo
per seguir deshonrant-te?

*****

I aquí estic, a la parada del bus, un dijous més, un matí més sota el sol brillant de primavera tot ensumant en el vent el preludi de la propera estació acostant-se una mica més cada dia, una mica més, una mica més, sí...
Miro a la burilla dessagnant-se de fum entre els dits marrons i vells de l'home que s'asseu al banc. Miro rere les seves ulleres de fina muntura de jubilat, als seus ulls com escletxes entre un mar de pell arrugada. A on miren? Miren al terra, als seus peus dins les sabates negres i gastades, miren a la marquesina de la vorera. Potser miren a l'ombra de les fulles en dansa que hi ha impreses sobre aquesta. Potser no miren enlloc. Potser només veuen.
Repeteixo l'última cançó. Deixo que la música em corri per dins, que m'encaixi, que se m'adapti. O no seré jo, en realitat, el que s'hi adapta? Vull dir, amb l'humor d'aquest matí, amb l'energia amb la que em llevo, amb el meu propi ritme, el meu propi rotllo, vaja... No seré jo qui, sense voler - i això és el que temo -, tria cada dia la cançó que l'acompanya fins la feina? La que vesso sobre la llibreta?

"(...) caminar per a asserenar l'esperit, caminar per comptes de plorar, caminar amb la vana i desesperada esperança de trobar una cara amiga, caminar, caminar, caminar... però, ¿per què entrar en els detalls? Deixem-ho amb l'etiqueta de "paranoia ambulatòria"". Henry Miller.