"L'amor té dents que mosseguen; i les ferides mai cicatritzen. Cap paraula, cap combinació de paraules pot curar aquestes mossegades de l'amor. Però també el contrari és cert, i aquesta és la ironia. Si aquestes ferides tanquen, les paraules es moren amb elles." Stephen King.
No pensava en res, només en que per unes hores ja no havia de pensar en la feina que ara deixava enrere amb les mans a les butxaques. Ja no plovia, però vaig cordar-me fins dalt la cremallera de l'anorac perquè sentia el fred del carrer com navalles. Trepitjava l'asfalt humit i exhalava bafarades calentes d'alè afeblit. Vaig torçar, com sempre, en direcció nord-oest amb el cap acotat. Era una matinada normal a aquella ciutat normal per un carrer normal pel que jo passava cada dia. Sempre m'hi trobava el mateix: lloms brillants de cotxes aparcats sota llums taronges, els contenidors blaus, grocs, verds i marrons tots alineats; dues papereres i cruixents estores de fulles seques del plàtans fetes ara tot de piles xopes. Les portes dels blocs de pisos eren plenes d'ombres i de racons foscos. Costava imaginar-se que rere cada timbre hi havia una vida, una mena de nou nucli, estranys mons dels que mai en sabria res.
I llavors m'hi vaig fixar: el carrer era molt fosc, massa fosc, més fosc que de costum. Tots els fanals eren estranyament apagats aquella matinada.
No em va ser difícil però de guiar-me per les intermitències dels semàfors. Vaig arribar fins on tenia aparcat el cotxe, enfilar-m'hi i deixar la motxilla al seient de l'acompanyant. Vaig arrencar. Un semàfor em va fer l'alto pocs metres més enllà i llavors vaig pensar en tu. Va ser automàtic. El parabrises recollia el color vermell i semblava, com vas dir, un cel estelat fet de gotes de pluja. Quan aquestes es van posar verdes vaig passar-hi el neteja-parabrises. Totes van desaparèixer, però ja vaig saber que et quedaries amb mi tot el camí de tornada.
Al següent semàfor vaig mirar al seient del costat. No hi eres. Només hi havia aquella motxilla plena de roba bruta, llibres, llibretes ocupant ara el teu lloc buit.
La carretera era negra, freda, humida; inacabable. Quilòmetres i quilòmetres de fosca i solitària carretera amb alguns trams d'alts fanals encesos. Tot el camí et vaig sentir al meu costat. El fum del teu cigarret sortia pels tres dits de la teva finestra oberta. No paraves, em parlaves de qui viuria sota aquell llum perdut a un turó intuït a la llunyania, entre fosca. Imaginaves com eren i què feien, a què es dedicaven i perquè havien decidit viure allunyats de tot i tothom allà dalt; si per casualitat tindrien un gos o dos gats o si només hi havia, penjat a la tanca, un cartell de “Gos perillós”. Sense gos.
“Un gos diu molt de l'amo qui el porta”, deies, i això ho lligaves amb la roba que duia, amb el cotxe que conduïa la gent també. Un golf o un a3 negre i amb les llandes grosses i platejades amb els antiboira endegats i a 140 o 150 pel tercer carril havia de ser, quasi forçosament, d'un noi jove amb molts pardals al cap. Li quedaven tres anys i mig de lletra encara. I aquell més petitó? “Un Arosa era? Doncs això, l'Arosa...”; doncs d'algú que no li donava més importància al volant que el de ser un medi de transport. Potser una noia jove, o un avi.
“O algú sense massa diners”.
“O algú sense massa diners...”.
Les línies contínues i discontínues blanques sota els fars i et vas adormir. Vaig mirar-te, sense vambes, les cames estirades sobre el tablier. Sentia el teu cos nu sota el jersei de llana i la bufanda, la teva olor, el teu gust encara als llavis.
Tot el camí sol et vaig dur amb mi. “Bona nit”, “Bona nit”... A la cabina del peatge hi havia una dona aquella nit. Vaig deixar els diners justos sobre el seu palmell i, amb la punta dels dits vaig notar la calor que desprenia. Vaig imaginar-me el torró que seria l'habitacle en aquella nit freda. Els va deixar caure sobre alguna superfície metàl·lica i els va comptar. Havia vist el seu anell a la mà esquerra, i havia vist també que era molt més gran que tu i que els seus cabells eren negres i llargs i que els duia recollits amb una pinça al darrere. No se t'assemblava en res, tret de en l'escalfor del palmell, que em va fer mirar altra vegada a un costat.
Vaig aparcar prop de casa. Gotetes d'aigua s'envalentien fins crear aquella cortina als carrers negres del poble. Vaig caminar sota els balcons i obrir el barri, la segona porta, la del pis i entrar a casa. Vaig desvestir-me i, en posar-me al llit, a defora ja sonava la cançó d'una empesta.
Un llit estret per a mi tan acompanyat de tu aquella nit.
Pluja, solitud, i tot i així no era cap moment trist; però tampoc pletòric. Simplement estava allà, bé, normal; no em planyia de res, no me n'alegrava de res. Tot era allà i era igual, demà seria un altre dia i jo, en res, m'adormiria.
Em va agradar però pensar en tu. Em va agradar anar-me'n amb tu al llit. Ja no hi eres, no eres meva, no sabia què feies ni amb qui eres ni per on feies. Durant uns segons se'm va passar pel cap quelcom funest, com abans, ja ho saps, una cosa com ara que res del que feia ara tenia sentit sense tu; que cap llibre ni cap llibreta ni cap motxilla ni cap somni que ara tingués eren res comparats amb el record que de tu tenia. Vaig recordar com ho solia fer anys enrere, perquè també tu vas passar, com van passar aquells temps en que semblaves ser el meu somni. I no es que tu el fossis, el meu somni, sinó que el present és cada dia i sovint ens agafa amb la guàrdia abaixada. Dies d'aquests en que tot passat imperfecte ens sembla molt millor que el present en moviment.
Quan de tan en tan te m'apareixes sense avisar, sense trucar, no puc sinó agafar-te i gaudir-ho. Pensar en tu és com reviure el vell somni que vaig tenir, una bella etapa ja morta. Ara podria estimar un nou somni tant com vaig estimar-te a tu llavors. El més difícil no és estimar, sinó tenir aquell somni en el que creure, l'objectiu, la direcció, la fi, i mantenir-lo viu. Un foc encès eternament, una llum llunyana que ens guia. Si això trontolla mai, una nit de Novembre qualsevol pot semblar molt més freda, de carrerons més estrets i funests, més foscos, amb un asfalt més humit i traïdor.
Hi penso ara i veig les fulles als racons i el que em dic és que són totes com piles de temps i pols que trepitjo diàriament. Piles de records dels que m'hauria d'oblidar. Però no puc; cada cert temps m'ajupo i m'he de dedicar a remenar-les. Ara no en tinc prou amb una vida, n'he de viure moltes. He d'estar alhora al present i al passat si vull pensar en el futur. Si mai l'escalfor d'una mà en rememora una altra aquesta condueix a un dit assenyalant gotes de pluja vermelles; ho he de reviure. Llavors, si imagino que t'adorms, tanco els tres dits de finestra. Va ser un llarg viatge el de l'altre nit, un vivint un altre somni, un de mort. Vaig pensar en tu, i alhora no em va costar adormir-me.
